Arxiu del blog

de juny 26, 2022

ELS SECUNDARIS

Ahir vaig anar a veure Els secundaris al Maldà. Diu el programa “Els secundaris és un homenatge als actors i les actrius que no es recorden, un espectacle dels Pirates Teatre escrit i protagonitzat Bernat Cot i Laura Aubert.” Diu la sinopsi: “Aquesta és la història d’una actriu i un actor secundaris que comparteixen, entre cametes d’un teatre, el neguit abans d’estrenar. Anirà bé o no anirà bé l’estrena? En un embat de vivències hilarants ells dos faran el possible perquè sigui així. Inspirada en els espectacles populars del Paral·lel de principis del segle XX, Els secundaris barreja peces teatrals còmiques i de vodevil de l’època per fer un homenatge als professionals que hi ha darrere les grans produccions, i en concret a tots aquells actors i actrius que han format part de la nostra història i que han estat oblidats. Dels del passat, dels del present i dels del futur… perquè tot plegat ha canviat gaire?

Respondré a la darrera pregunta:

Sí, tot plegat ha canviat, i força. En millor o en pitjor, això ja és un altre tema, que cadascú ho valori. Abans, parlo de l’època dels meus pares o potser dels meus avis bàsicament, fa molts, molts anys d’això... principis del segle XX... no hi havia ni democràcia... hi havia el Paral·lel, una via viva i plena de teatres... ara hi ha teatres per tot arreu, de grans no n’hi ha masses, i molts, sobretot molts petits teatres, —que com la sardana es fan i es desfan—, El Maldà n’és un d’ells, els hi desitjo que duri, estava abarrotat, érem 50 a la sala, no hi cabia ni un espectador més.

Aquesta funció ha estat programada des del 31 de maig al 26 de juny, no sé quantes funcions hauran fet, però en aquell Paral·lel al que fan referència n’haguessin fet més del doble en aquest mateix interval de dies, aleshores hi havia doble funció cada dia i no sé ni si descansàvem els dilluns, segurament no. Sí, estem molt millor ara, sens dubte, no hem de suar i guanyar-nos la vida només en el teatre, hi ha moltes altres coses a fer per anar tirant, i segurament potser abans també ho havien de fer, és clar. El que ha canviat és el model d’explotació. Ara els secundaris han de fer moltes altres coses per aconseguir un sou a final de mes, moltes més que els d’abans segurament perquè sortosament no han de passar tantes hores en el teatre. Però ara, en aquests petits teatres, no solament els secundaris sinó tota la companyia ha d’estar pluriocupada per poder aconseguir uns sous que moltes vegades no arriben ni al mínim interprofessional, tot sigui dit. No hi ha en aquest país un suport oficial a la intermitència del treball dels artistes, per no anar més lluny com el model francès. Avui, i aquí, l’artista ha de ser més bohemi i més eixelebrat del que ho eren aquells secundaris del Paral·lel d’abans, segur.

Está molt bé que els homenatgem als secundaris, està molt bé que des del teatre parlem dels sense nom, i està molt bé com ho fan la Laura Aubert i el Bernat Cot dels Pirates Teatre, que han estat no els secundaris sinó els protagonistes de tots els secundaris que fregolianament ens han presentat a mode de tragicomèdia, ja que no es pot escometre aquest tema d’altra manera, de forma tràgica i còmica a la vegada. Hem rigut i ens ho hem passat molt bé, fantàstic! Bravo! Sort que vaig aconseguir una entrada, la última que hi havia on line, vaig haver d’afanyar-me per veure l’espectacle abans de que desapareixés de la cartellera.

Però, per què pleguen si el teatre està ple, em pregunto. Això abans, en aquell Paral·lel llegendari, no crec que passés. Ara acostuma a passar a tot arreu. Amb un teatre ple l’empresari prorrogava fins que no veiés que la taquilla minvava. Avui dia, és diferent, tots els espectacles tenen, com els iogurts, data de caducitat. I els intèrprets han de continuar amb totes les seves pluriocupacions per sortir-se’n. És millor o pitjor això?

Sí, sí que han canviat les coses, sí. El que sí suposo que ha canviat, i ho dic perquè jo no hi era en aquell Paral·lel (sóc gran però no tant), és el plaer i la il·lusió que des de l’escenari d’El Maldà ens han transmès la Laura Aubert i el Bernat Cot amb el gran i divertit treball que ens han ofert. No crec que els secundaris d’abans tinguessin tan amor al teatre com aquesta parella que ens ha delectat en la funció que ens han ofert. Ens han fet gaudir d’un espectacle. No sé si hauria estat millor o no però m’he imaginat que el mateix espectacle podria haver estat fet en un espai més gran i amb un elenc d’intèrprets format per tots els personatges interpretats per ells dos, i en una sala amb gran aforament i òbviament l’espectacle també hauria pogut homenatjar a tots els secundaris. No obstant, això només són imaginacions meves. La realitat és la que tenim, teatres petits, companyies amb poca gent, un muntatge darrera l’altre... i anem tirant. La carestia és un estímul a la creativitat, ho he constatat en nombroses ocasions, i aquesta n’és una més. No hauria de ser així però la realitat m’ho fa patent. Malauradament però, l’artista no s’alimenta només dels aplaudiments, necessita poder viure dignament i ser remunerat adequadament pel seu treball, això no es pot perdre de vista mai. I dubto que encara que hagin omplert cada dia els hagin pogut sortir els números per amortitzar el muntatge i treure’n uns salaris mínimament dignes durant aquesta curta temporada. Tant de bo no fos així.

Com ja he dit, sóc gran, i estic cansat de sentir parlar de la gran creativitat del nostre país, —que és certa—, i cansat també de veure el fariseisme i l’oblit en què la política i els polítics ens tenen considerats a tots plegats, a tots els que ens dediquem a aquest noble ofici. Felicitats a tots Els Pirates.

Salut, i visca el teatre!

de juny 14, 2022

AUTORS I MÚSICS DE PROXIMITAT






El passat divendres dia 10 es va estrenar al Centre Cívic Ateneu FORT PIENC de Barcelona l’Òpera de cambra TENIM FEINA de Xavier Casademont i Cases amb llibret d’Ignasi Garcia i Barba amb l’Orquestra d’alumnes de l’Escola Superior de Música de Catalunya.

Va ser el mateix Ignasi que em va convidar a l’estrena. L’Ignasi és un autor molt prolífic i que admiro molt. El conec des de fa molts anys i hem anat tenint contacte en múltiples ocasions. L’any 1997 des de l’AADPC li vam publicar en un mateix llibret dues obres, IMAGINE i TINC FEINA! (núm. 8 de la col·lecció Teatre-Entreacte)

I és sobre l’Escena 4 de TINC FEINA! en el que està basat el llibret de l’òpera de cambra de Xavier Casademont i Cases (llegiu la presentació). Tant l’Ignasi com jo, com el públic en general, vam gaudir d’aquesta fantàstica estrena, de la música, dels músics, dels cantants, del llibret, i de tothom que hi va intervenir, i malgrat que el llibret no hagués estat concebut inicialment per a ser una òpera, al cap d’uns anys ho ha estat formidablement realitzada. És una meravella veure com es dimensionen alguns plantejaments dramatúrgics quan són escomesos per noves visions que no fan més que enriquir-los.


núm. 8 Col·lecció Teatre-Entreacte, 1997 
 


de maig 26, 2022

PETITS I GRANS TRASBALSOS: ALGUNS INQUIETANTS, ALTRES PLAENTS

Un. L’epidèmia que diuen que s’acaba. Vés a saber, —m’ho crec o no m’ho crec? L’escepticisme m’envaeix cada dia més.

Dos. La guerra russo-ucraïnesa que ningú diu que s’acaba, com moltes altres guerres que encara no s’han acabat i que resten oblidades, —no són ja notícia preferent.

Tres. L’anar fent anys, i que el present, el dia a dia, no em deixa entreveure —al contrari—, un futur optimista.

Quatre. L’afany i la lluita pel lideratge dels que es diuen d’esquerres, dels que pretenen ser líders, una actitud que em neguiteja també perquè només aconsegueix fraccionar i esmicolar el tant necessari front comú progressista per combatre el creixent reaccionarisme que envaeix tot el món.

I ara, a una altra cosa. Vaig gaudir al Gaudí —valgui la redundància— amb la representació d’UN ENEMIC DEL POBLE. Significa una gran esperança certament que un grup tan jove hagi escomès aquesta brillant adaptació d’aquesta obra d’Ibsen. Molt em temo però que una gran part dels espectadors actuals estan més per altres propostes més lleugeres. Érem ben pocs a la funció que vaig veure. Una pena. Propostes com aquesta, que tan de bo proliferin, m’obren una gran esperança vers a un futur teatre compromès i d’interès social.

I una altra. Vaig estar també fa uns dies a una trobada a l’espai La Muriel organitzada per Entreacte i el portal Recomana.cat per parlar de la situació del teatre. “Moltes idees, cap conclusió i la necessitat de trobar-nos” va ser el titular d’Entreacte que el mateix convocant de la trobada va donar posteriorment a la seva crònica a la revista. Els vells, que n’érem pocs, tres, potser no ens va venir de nou res del que es va parlar. Es continua parlant del mateix de sempre, però com diu el titular, i també lamentablement com sempre: —cap conclusió. El que sí que em va semblar un tret diferent va ser que, fa anys a part d’intèrprets hi havia grups i companyies, actualment hi havia a la trobada associacions de productores (?), i també l’Administració és clar, que no falti, encara que vaig tenir la impressió que continua igual, inoperant, elitista i amb la inaccessibilitat digital afegida.

Sí, els anys passen, i hom, —potser jo—, ni me n’adono. Productores?, què és això... Sort que, seguint amb el titular esmentat anteriorment, —la necessitat de trobar-nos—, sembla ser una conclusió primordial. Trobem-nos, doncs, però traguem conclusions que ens puguin fer avançar mínimament, seria molt millor, no creieu? Ja començaria a ser hora. Els teatres, els petits i els grans s’han d’omplir.

I parlant de trobar-nos, a la fotografia, una trobada d’alguns que hem treballat plegats al Teatre del Raval en diferents muntatges i que ens vam trobar per no oblidar la recent i prematura desaparició del nostre estimat company Àngel Amazares. L'Edu Gibert també va venir a la trobada encara que no hi surt a la foto. Salut companys i llarga vida al teatre —tan malmès per a alguns i/o tan esplendorós per a d’altres, oi?

D'esquerra a dreta, Lluís Altés, Jordi Coromina, Enric Cervera, Montse Miralles, Muntsa Tur, Pep Martínez, Eduard Benito, Cristina Brondo, Bernat Muñoz, Carlos Briones, Berton Fernández, Laura Bardelás i al centre l'objecte de la trobada l'Àngel Amazares

Postdata.- I no us perdeu ÉREM TRES GERMANES a la Sala Atrium de Barcelona, que tal com diu el programa "El clàssic de Txèkhov vist des del segle XXI" Una proposta fantàstica, cal felicitar a tot l'equip i a la sala.

de gener 31, 2022

Un revers reflexiu

Des de fa anys, una de les primeres coses rutinàries que faig cada dia és arrencar el full del bloc Maragall i llegir-me el revers mentre em prenc un cafè amb llet i esmorco una mica. Ahir diumenge dia 30 vaig arrencar  el full del dissabte que podeu llegir i reprodueixo a sota.


Aquest petit relat de Joaquim Valls Arnau m’ha fet pensar en moltes experiències professionals viscudes. Diu el relat: Trenta euros per un dia de feina, no està gens malament..., i afegeix apropant-se més a la crua realitat, però també els guanyem en un parell de bones jornades demanant almoina. Penós, no us sembla?

Quina trista realitat la dels protagonistes d’aquest relat. Una trista realitat auto acceptada sovint, i que no ens ve de nou a molts dels que ens dediquem a aquest noble, estimat i tant menystingut ofici com és el teatre, ja sigui fent animacions en un parc d’atraccions o teatre en qualsevol altre espai habilitat per fer-ne. Fins i tot podem aconseguir reconeixements esplendorosos amb minses o absents gratificacions dineràries. Però, ni l’artista ni ningú s’alimenta dels afalacs. El cert és que la precarietat i la desempara social, en lloc de desanimar-nos ens estimula la creativitat. Amb pandèmia fins i tot no hem deixat de fer nous projectes per tirar endavant. Vull continuar tenint l’esperança, encara que no ho arribi a veure que algun dia aquesta actitud de no tirar la tovallola sigui no solament reconeguda sinó també gratificada. Em sembla farisaic parlar de la gran creativitat del país donant les grans xifres del nombre d’espectacles que es fan, quan en realitat es menysté a la major part dels que ho fan possible.

A què cony esperen ses senyories per dignificar el sector quan parlen de la cultura?, i el teatre ho és, o no? Només caldria imitar una mica altres models, l’alemany, l’anglès o el  model francès que és el que tenim més a prop “els intermitents de l’espectacle” per exemple. No dic que fos fàcil, però ara per ara, ningú ho ha intentat. Ja els va bé així... “A rio revuelto...” No perdem l’esperança, però. Ni cal que els polítics ho expliquin en les seves declaracions programàtiques, tampoc ens els creurem. En què fessin alguna cosa per tenir-nos en compte ja n’hi hauria prou!

Ahir, 29 de gener, no va ser Halloween, ahir vam estrenar a la sala Cincómonos de Barcelona, ABISMES de Lluís Altés. En acabar l’actuació vam prendre una copeta de cava amb els amics que van venir a veure’ns per celebrar-ho. I no ens vam quedar tancats per sort, i no vam detectar la presència de cap colònia de rates com els del relat del calendari. Us hi esperem. Salut, companys!