Sobre el Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu

 

Fotos: Fundació Romea

He estat al Romea una altra vegada. Aquest cop ha estat pel lliurament del Premi Margarida Xirgu d’enguany, un acte molt ben conduït per l’actor i director Miquel Agell. El premi ha estat atorgat a l’actriu Roser Batalla Barrachina per la seva interpretació a L’EMPAPERAT GROC, un muntatge amb dramatúrgia de Xavier Quero a partir d’un relat de Charlotte Perkins Gilman. Des d’aquest espai, li desitjo moltíssimes felicitats pel premi i per la seva dilatada trajectòria. Ha estat l’actriu número 47 que ha rebut aquest premi. I enguany, i una altra vegada en aquests darrers anys ha estat possible gràcies a l’encaparrament i tenacitat de dos dels germans Roda, la Txell Roda i l’Ignasi Roda de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) que ho han fet possible, enguany també, una altra vegada.  La celebració d’aquest acte de lliurament ha tingut la complicitat sortosament de la Fundació Romea, i l’acte s’ha fet a l’escenari d’aquest teatre, el del Romea on el fantasma legendari de la Xirgu continua passejant-s’hi encara per tots els racons, malgrat l’oblit sempitern institucional al que malauradament estem acostumats. Tant de bo un dia s’aparegui i li doni un bon ensurt i faci reaccionar a algun responsable de la cultura d’aquest, tan poc clar país!, el nostre, el de tots! Felicitats Roser! Visca el teatre!

6è Taller de la Memòria Escènica

#TallerDeLaMemoriaAISGE, #LitaClaver, #CarlesArquimbau, #TeresaUrroz, #JoanFaneca, #MaribelAltés, #ToniSevilla

Una meravellosa vetllada la d’ahir al Teatre Romea. La presentació del 6è Taller de la Memòria Escènica es va poder fer finalment després d’haver-se ajornat més d’un any per culpa de la punyetera pandèmia que estem patint. El públic, emmascarats tots encara, amics, companys, parents, tots vam acabar en peu, aplaudint i cantant amb La Maña, va ser la mostra del bé que ens ho vam passar. Després, a la sortida, moltes abraçades i distàncies de seguretat comprensiblement transgredides, van ser també sense cap dubte l’expressió de les necessitats afectives acumulades que tots malauradament estem emmagatzemant. Necessitem abraçar-nos. La Fundació AISGE l’organitzadora de l’acte amb la col·laboració de la Fundació Romea han estat les entitats que han fet possible aquesta presentació. Fèlix Riera, director de la Fundació Romea i Sergi Mateu vicepresident i delegat a Barcelona d’AISGE van fer per començar els seus corresponents discursos. Cada dos anys a Catalunya, i anualment a Madrid, la Fundació AISGE realitza un Taller de la Memòria. Aquest sisè taller a Catalunya va ser coordinat per l’amiga, l’actriu Araceli Bruch que també va ser la vital presentadora de l’acte. Fantàstica! En Joan Faneca, el Carles Arquimbau, la Teresa Urroz, el Toni Sevilla, la Lita Claver “La Maña” i la Maribel Altés van ser les i els protagonistes de la vetllada. Van ser les autores i els autors dels nous llibres de la col·lecció de la memòria escènica editats per la Fundació AISGE. Actrius i actors en viu, i claríssimament en actiu tots, i amb una energia encomiable tots plegats, i també hi va haver un emotiu record pels companys que ens han deixat darrerament, molts, masses potser, un grat record. Tots els llibres de la col·lecció dels Tallers de la Memòria, que ja n’hi ha una bona quantitat, són sens dubte d’un immens valor historicista, perquè aporten una gran quantitat d’informació a la història de la nostra escena. Sempre he pensat que aquesta iniciativa d’AISGE, que no és més que una entitat privada, supera moltes iniciatives públiques, moltes de les quals sovint desatenen aquesta professió tan estimada per alguns, i tan poc incentivada pels poders públics, només cal mirar una mica com està el panorama general de la cultura, i de les arts escèniques en particular, es continua tancant teatres per exemple, penós! (qui no estigui mínimament deprimit que aixequi el braç!) L’enhorabona doncs a tots els que han fet possible aquest taller que no fa més que incrementar i anar solidificant la nostra memòria col·lectiva. Felicitats per a tothom!

A L’AIRE LLIURE

 

El teatre ha d’envair el substrat de la societat que vivim, ha de ser-ne un element cultural imprescindible. Fer teatre a qualsevol lloc és possible, sí, i és bo de fer-ho, i és una experiència que sempre esdevé satisfactòria. Vam fer cinc funcions en total, entre el divendres i el dissabte passat, i la gent i nosaltres vam quedar força contents. Incidències, algunes, poc significants, —depèn de com es miri és clar—, solucionables però, i feliçment resoltes. Fer teatre a l’aire lliure afegeix unes variables que sempre s’han de tenir en compte i que poden sinó perjudicar, sí fer més difícil la comunicació entre el que es fa a l’escenari i el que el públic percep. A l’aire lliure és difícil d’aïllar la remor d’un restaurant proper per exemple, a l’aire lliure no és difícil però és costós il·luminar adequadament l’escena, a l’aire lliure l’acústica adequada no sempre és viable i controlable, a l’aire lliure si comença a ploure, tots, els que fan la comèdia i el públic comencen a incomodar-se, a l’aire lliure poden passar moltes altres coses imprevistes, a l’aire lliure... buf!, fer teatre és possible i fantàstic, sempre, malgrat s’hi afegeixin imprevistos a vegades, no sempre és clar. Per aquestes i altres coses potser, a l’aire lliure s’és una mica menys lliure que en un espai tancat, i s’ha de saber, o dient-ho d’una altra manera, costa més conquerir la llibertat necessària, i superar això és bo sens dubte. Els intèrprets ja en tenim prou però amb els objectius que el nostre rol ens imposa, i ens costa un sobreesforç assumir a més el que ens aporta la pròpia naturalesa a l’aire lliure en un determinat moment. Però vaja, amb tot això, les representacions d’aquests dos dies en el club de tenis de Cabrils, les vam fer i feliçment les vam compartir i gaudir amb el públic. Ha estat un plaer tornar a fer amb la Sílvia Siles, la petita peça SOREN I LA PANTOJA de la Clara Puig dirigida per la Marina Paytubi, amb la col·laboració especial en aquesta ocasió de l’Ivan. Salut i visca el teatre!

27 DE MARÇ DIA MUNDIAL DEL TEATRE

Mentre continuo assajant emmascarat a l'espera de l'extinció del virus i amb la il·lusió de poder estrenar definitivament abans de l'estiu, enguany m'adhereixo a les celebracions i als manifestos del Dia Mundial del Teatre. Visca el teatre! 

EN MEMÒRIA DE JOSEP ANTON CODINA

Ell ens coneixia a tots. Coneixia a tots els que pugem als escenaris i a tots els que intervenen en tota acció i producció teatral. Coneixia la realitat teatral més bé que ningú. Tant la nostra realitat com la forana.

No recordo quan ens vam conèixer, fa molts anys ja, però sí que recordo la seva veu i el respecte que m’infonia sempre quan conversava amb ell. Un gran coneixedor de la realitat teatral i un estudiós incansable. Estic segur que se n’ha anat deixant estudis inacabats i molts llibres sense llegir i d’altres encara per acabar. 

Trobessis on el trobessis ell sempre anava amb un llibre sota el braç. És la imatge que en tinc d’ell i que no se m’esborrarà. Una imatge fantàstica: La d’un home amb un llibre. Aquest era el Josep Anton Codina.

No hi havia obra de teatre que no hagués vist. A les estrenes sempre hi era. I a les sales més recòndites també te’l podies trobar fessin el que fessin.

Citaré només dos moments que em venen al cap, un quan vam coincidir en el jurat dels Premis Xirgu, en recordo la seva afabilitat i el seu ampli criteri avaluador, i l’altre quan li vaig publicar a Entreacte els seus llibres de capçalera on s’hi pot constatar el seu pou de saviesa. És difícil trobar algú que hagi llegit i vist tant teatre. Admirable. (Si teniu curiositat, veieu l’Entreacte núm. 94 de juliol-agost de 2002)

Sí, el món del teatre ha perdut una autoritat. Un concepte aquest, el de l’autoritat, una mica en desús, però que malgrat ens pugui semblar arcaic, és una pena que desaparegui, ens deixa orfes.

D’aquest gran home de teatre només cal esperar, perquè s’ho mereix, que se’n registrin múltiples, extenses i valuoses memòries. Un home singular i paradigmàtic. Descansa en pau Josen!, que així és com t’anomenaven els col·legues més propers, oi? Et recordarem.

LA ‘DEPRESSIÓ’ POST BOLO

Foto: David Barrera (Festival Píndoles)

Diuen que les dones després de parir pateixen el que es s’anomena una depressió post part.  No vull de cap manera minimitzar l’afecció, però anecdòticament, avui he experimentat una sensació que podria catalogar-se de forma similar. La depressió post bolo l’anomenaria. Ahir vaig fer el primer bolo de l’any. Sempre m’ha agradat fer bolos, i feia temps que no en feia. Va ser al Casal de Vallromanes amb la píndola de la Clara Puig SOREN I LA PANTOJA dirigida per la Marina Paytubí que havíem estrenat l’estiu passat en el Festival Píndoles al Castell de Montjuïc l’actriu Sílvia Siles i jo (ambdós a la fotografia). 

Després de la incertesa per la situació pandèmica que ens envaeix de, si es podria fer o no, va ser un plaer poder tornar a representar aquesta breu dramatúrgia. Un quart d’hora és la durada de la peça. Se’m va fer més curta que mai, els dolors de part ja els havíem passat a l’estiu i hi anàvem amb tanta il·lusió que la vam fer gairebé sense adonar-nos-en, l’hagués repetit amb molt de gust un parell de vegades més si hagués calgut.

Després d’un bolo, està bé fer un soparet o prendre alguna cosa mentre parles de com ha anat la funció i dels bolos o la gira que encara hi ha pendents o possibles. Però no, ahir, ben contents tots plegats, això sí, i no cal dir que satisfets de la feina feta, en acabar la funció, posa’t la mascareta i cap a casa. No em direu que no n’hi ha per deprimir-se una mica. La perspectiva general de l’ofici teatral és bastant desoladora i per molt que es vulgui mantenir personalment un cert optimisme ens trobem amb una realitat col·lectiva i personal —tot trobant-te bé–, molt cruenta i incerta.

I alhora de fer una reflexió sobre la feina d’actor, em trobo mentalment atrapat en una dualitat, entre allò que és essencial i allò que és imprescindible. No vull amoïnar-m’hi massa, però per a mi la pràctica interpretativa és ambdues coses, essencial i imprescindible. Llàstima que els que pensem així, noto que anem una mica en contra corrent. O no?

Només desitjo, salut física i mental en aquest marasme pandèmic en el que ens trobem immersos per a tots els que fan i que intenten fer possible les arts de l’espectacle, incloent-nos els intèrprets, naturalment. Per superar la ‘depressió’, actuem! Serà la millor teràpia. Salut companyes i companys!

EN MEMÒRIA

Quina pena assabentar-me de la teva mort per les xarxes Núria. Sempre havia esperat que després de tants anys de no haver estat en contacte, algun dia, amb la serenor que ens acompanya l’haver-nos fet grans, podríem haver-la fet petar agradablement una estona en una terrassa parlant dels vells moments passats i potser també dels fills i nets. M’hauria agradat. Però no ha estat possible, te n’has anat, com moltes i molts enguany ho estan fent, sense avisar. No sé si ha estat o no per la pandèmia, però maleïda sigui de pas aquesta epidèmia!!! M’estic acostumant malauradament i involuntària al dol silenciós, i no m’agrada el pòsit que m’està deixant. Penso en els que, encara en vida, ja havien explicitat que se’ls acomiadés austerament, tenen el meu total respecte i admiració. Però em queda un desassossec romanent amb la teva i algunes altres partences. Sí que d’alguns, en quedaran pendents els homenatges, però de la majoria silenciosa, quan se’n van, només ens en queden els petits i fugissers records expressats en quatre línies. Valguin doncs aquestes per al record i com a comiat. L’escenari, el lloc en el que ens vam conèixer i que vam compartir, serà el meu lloc per a la remembrança. Descansa en pau companya.

D’esquerra a dreta a l’escenari, la Núria Nebot, l’Ignasi Camprodón, el Pau Bizarro i jo dalt del turonet, a l’espectacle infantil EN GUSTÍ LLADRE l’any 1980 (podeu veure les seqüències 1980-1981 de l’autobiografia)