Arxiu del blog

de març 24, 2021

27 DE MARÇ DIA MUNDIAL DEL TEATRE

Mentre continuo assajant emmascarat a l'espera de l'extinció del virus i amb la il·lusió de poder estrenar definitivament abans de l'estiu, enguany m'adhereixo a les celebracions i als manifestos del Dia Mundial del Teatre. Visca el teatre! 




de març 15, 2021

EN MEMÒRIA DE JOSEP ANTON CODINA


Ell ens coneixia a tots. Coneixia a tots els que pugem als escenaris i a tots els que intervenen en tota acció i producció teatral. Coneixia la realitat teatral més bé que ningú. Tant la nostra realitat com la forana.

No recordo quan ens vam conèixer, fa molts anys ja, però sí que recordo la seva veu i el respecte que m’infonia sempre quan conversava amb ell. Un gran coneixedor de la realitat teatral i un estudiós incansable. Estic segur que se n’ha anat deixant estudis inacabats i molts llibres sense llegir i d’altres encara per acabar. 

Trobessis on el trobessis ell sempre anava amb un llibre sota el braç. És la imatge que en tinc d’ell i que no se m’esborrarà. Una imatge fantàstica: La d’un home amb un llibre. Aquest era el Josep Anton Codina.

No hi havia obra de teatre que no hagués vist. A les estrenes sempre hi era. I a les sales més recòndites també te’l podies trobar fessin el que fessin.

Citaré només dos moments que em venen al cap, un quan vam coincidir en el jurat dels Premis Xirgu, en recordo la seva afabilitat i el seu ampli criteri avaluador, i l’altre quan li vaig publicar a Entreacte els seus llibres de capçalera on s’hi pot constatar el seu pou de saviesa. És difícil trobar algú que hagi llegit i vist tant teatre. Admirable. (Si teniu curiositat, veieu l’Entreacte núm. 94 de juliol-agost de 2002)

Sí, el món del teatre ha perdut una autoritat. Un concepte aquest, el de l’autoritat, una mica en desús, però que malgrat ens pugui semblar arcaic, és una pena que desaparegui, ens deixa orfes.

D’aquest gran home de teatre només cal esperar, perquè s’ho mereix, que se’n registrin múltiples, extenses i valuoses memòries. Un home singular i paradigmàtic. Descansa en pau Josen!, que així és com t’anomenaven els col·legues més propers, oi? Et recordarem.


de gener 25, 2021

LA ‘DEPRESSIÓ’ POST BOLO

Foto: David Barrera (Festival Píndoles)
Diuen que les dones després de parir pateixen el que es s’anomena una depressió post part.  No vull de cap manera minimitzar l’afecció, però anecdòticament, avui he experimentat una sensació que podria catalogar-se de forma similar. La depressió post bolo l’anomenaria. Ahir vaig fer el primer bolo de l’any. Sempre m’ha agradat fer bolos, i feia temps que no en feia. Va ser al Casal de Vallromanes amb la píndola de la Clara Puig SOREN I LA PANTOJA dirigida per la Marina Paytubí que havíem estrenat l’estiu passat en el Festival Píndoles al Castell de Montjuïc l’actriu Sílvia Siles i jo (ambdós a la fotografia). 

Després de la incertesa per la situació pandèmica que ens envaeix de, si es podria fer o no, va ser un plaer poder tornar a representar aquesta breu dramatúrgia. Un quart d’hora és la durada de la peça. Se’m va fer més curta que mai, els dolors de part ja els havíem passat a l’estiu i hi anàvem amb tanta il·lusió que la vam fer gairebé sense adonar-nos-en, l’hagués repetit amb molt de gust un parell de vegades més si hagués calgut.

Després d’un bolo, està bé fer un soparet o prendre alguna cosa mentre parles de com ha anat la funció i dels bolos o la gira que encara hi ha pendents o possibles. Però no, ahir, ben contents tots plegats, això sí, i no cal dir que satisfets de la feina feta, en acabar la funció, posa’t la mascareta i cap a casa. No em direu que no n’hi ha per deprimir-se una mica. La perspectiva general de l’ofici teatral és bastant desoladora i per molt que es vulgui mantenir personalment un cert optimisme ens trobem amb una realitat col·lectiva i personal —tot trobant-te bé–, molt cruenta i incerta.

I alhora de fer una reflexió sobre la feina d’actor, em trobo mentalment atrapat en una dualitat, entre allò que és essencial i allò que és imprescindible. No vull amoïnar-m’hi massa, però per a mi la pràctica interpretativa és ambdues coses, essencial i imprescindible. Llàstima que els que pensem així, noto que anem una mica en contra corrent. O no?

Només desitjo, salut física i mental en aquest marasme pandèmic en el que ens trobem immersos per a tots els que fan i que intenten fer possible les arts de l’espectacle, incloent-nos els intèrprets, naturalment. Per superar la ‘depressió’, actuem! Serà la millor teràpia. Salut companyes i companys!

de gener 19, 2021

EN MEMÒRIA

Quina pena assabentar-me de la teva mort per les xarxes Núria. Sempre havia esperat que després de tants anys de no haver estat en contacte, algun dia, amb la serenor que ens acompanya l’haver-nos fet grans, podríem haver-la fet petar agradablement una estona en una terrassa parlant dels vells moments passats i potser també dels fills i nets. M’hauria agradat. Però no ha estat possible, te n’has anat, com moltes i molts enguany ho estan fent, sense avisar. No sé si ha estat o no per la pandèmia, però maleïda sigui de pas aquesta epidèmia!!! M’estic acostumant malauradament i involuntària al dol silenciós, i no m’agrada el pòsit que m’està deixant. Penso en els que, encara en vida, ja havien explicitat que se’ls acomiadés austerament, tenen el meu total respecte i admiració. Però em queda un desassossec romanent amb la teva i algunes altres partences. Sí que d’alguns, en quedaran pendents els homenatges, però de la majoria silenciosa, quan se’n van, només ens en queden els petits i fugissers records expressats en quatre línies. Valguin doncs aquestes per al record i com a comiat. L’escenari, el lloc en el que ens vam conèixer i que vam compartir, serà el meu lloc per a la remembrança. Descansa en pau companya.

D’esquerra a dreta a l’escenari, la Núria Nebot, l’Ignasi Camprodón, el Pau Bizarro i jo dalt del turonet, a l’espectacle infantil EN GUSTÍ LLADRE l’any 1980 (podeu veure les seqüències 1980-1981 de l’autobiografia

de desembre 31, 2020

ADÉU, VINT-VINT

Enyoro fer una llarga cua per entrar al teatre o al cinema encara que quan estic a prop de la taquilla em posin el cartellet d’exhaurides les localitats. Enyoro el desagradable atapeïment en l’hora punta al metro o al bus amb el molest frec a frec amb el conjunt de passatgers. Enyoro les manifestacions massives. Enyoro veure la cara no només els ulls de qualsevol amb qui parlo. Enyoro... El que sí que veritablement enyoro i sempre desitjo, és sortir a l’escenari i no veure ni una butaca buida.

Hi ha hagut moltes pestes i mortaldats, però mai el món ha estat tan interconnectat com ho està ara. Per això, en aquests moments, més que celebrar que s’acabi aquest fatídic vint-vint, m’agradaria celebrar amb esperança, que comença una nova era global, sobretot que sigui nova, la normalitat d’abans de la pandèmia tenia molt que desitjar, una nova normalitat que ens faci no caure de nou en els mateixos errors que fins aquí ens han dut. 

Per als pocs que els hi pugui haver anat bé aquest any, felicitats! Afortunats hem estat els que encara ens puguem continuar considerant no infectats. 

De tant rentar-nos les mans, —no per desentendre’ns de res és clar, tot al contrari—, aquest any vint-vint el podríem anomenar l’any Ponç Pilat. Sempre n’hi haurà que se les continuen rentant a l’estil del governador de Judea, —el que va condemnar Jesús vint-i-un segles enrere—. Un desgavell tot plegat. No vull fer cap metàfora sobre aquest tema perquè les metàfores sempre ens poden fer entendre altres coses o ens poden confondre més encara. Rentar-nos les mans tots sabem que és una mesura profilàctica, no cal buscar-li cap simbologia afegida ni tres peus al gat. 

Rentar-se les mans. Posar-se la mascareta. Mantenir la distància. Son coses imprescindibles també per fer teatre. 

Rentar-se les mans no és més que aprendre a interpretar el rol que et pertoca, desembrossar-se, per poder aparèixer net i polit a l’escenari. Posar-se la mascareta és revestir-se físicament del personatge que has d’interpretar. Mantenir la distància, és allò que tan sàviament ens va ensenyar el mestre Bertolt Brecht i que mai no hem d’oblidar, la distància imprescindible entre l’intèrpret i el personatge que es representa. 

Doncs ja estem a punt, el públic que faci el que ha de fer, i els de les normatives, que s’aclareixin d’una puta vegada. 

«Hi havia una vila en un món en el que els virus eren visibles, tothom quan els veia els podia combatre amb les seves diferents eines. Hi havia vilatans, que amb una mena de matamosques quan veien el virus l’esclafaven. Altres, l’eliminaven amb un esprai. Altres, més expeditius, amb un bon cop de mà. I altres, pocs, els vells savis de la vila, amb una mena de caçapapallones atrapaven el virus, l’estudiaven, en treien les seves conclusions, i finalment l’acabaven afegint a la seva molt extensa col·lecció de malignes. Mai hi va haver cap pandèmia en aquell idíl·lic món. Les eines de les que disposaven sempre els van preservar de les malèvoles infeccions...» 

I em vaig despertar. 

Bon any!

de novembre 12, 2020

REFLEXIÓ PANDÈMICA

 

Juguen a futbol amb l’estadi buit, alguns només, els que veiem per la tele, és clar! La major part dels que juguen a futbol, una gran majoria segurament, no sé ni si juguen ni si entrenen, però no se’ls veu per la tele. Existeixen?, oh, i tant! Alguns potser tenen la vida resolta pels seus contractes, millor per a ells, la majoria segurament no, i no són noticiables.

Hi ha estudis sobre la precarietat dels intèrprets, no sé si hi ha els equivalents en el món de l’esport. El teatre, no es pot fer amb el teatre buit, no es pot fer i prou, els Teatres estan tancats. Ni assajar es pot. Per no deixar d’existir, alguns s’entesten, amb molt bones intencions, en fer espectacles on line. Una pèrdua de temps, a més d’un desvirtuament conceptual. El teatre o és en viu o no és teatre. Una gravació o una emissió en directe d’un espectacle, és una altra cosa, no és teatre, no és art en viu. Bé, si l’on line serveix per a un cert manteniment estructural, benvinguda sigui la iniciativa. 

El futbolista, l’esportista en general, pot tenir necessitat del públic per enardir-se, però no li cal. Fins i tot diria que sense públic podrien estar més per la feina amb l’absència del clamor mediàtic de les grades. Tenen davant seu només el contrincant, l’únic al que han de vèncer. 

L’esportista no necessita públic en el seu entrenament, i l’intèrpret tampoc el necessita durant els assaigs, però sí que l’intèrpret necessita la presència del públic durant la funció, no té sentit una interpretació teatral sense la presència del públic. El teatre és una activitat social, que malauradament en aquests temps de pandèmia no és considerada imprescindible ni necessària. No dona calés i fins i tot alguns la poden arribar a considerar una pràctica burgesa i malsana. 

No tinc res contra l’esport ni contra els esportistes, senzillament, no m’interessa com a espectacle, he intentat apropar-m’hi, però sempre m’ha avorrit. Que l’esport cada dia sigui motiu de notícia m’embafa i en fujo ràpidament. Com també m’embafen, encara que menys perquè no son tan habituals, les declaracions o entrevistes als protagonistes de determinades estrenes que els mitjans consideren mereixedores d’un èxit o es creu que son aspirants a ser-ho. 

És notícia allò que mou molts calés o remou l’opinió. El teatre en mou pocs i no interessa massa. L’explicació elemental podria ser aquesta. Les activitats de cultura i esports van anar en moltes ocasions juntes malgrat en molts aspectes són activitats diametralment oposades. 

M’agrada imaginar-me com podria ser una retransmissió teatral en el mode televisiu o radiofònic d’un partit de futbol. Podria ser una cosa així, amb la veu vellutada del locutor: «...La platea és ben plena... s’apaguen els llums de la sala... silenci... s’aixeca el teló... veiem una sala d’estar clàssica amb un finestral al fons... sona el telèfon... apareix per la dreta un personatge (X)... porta un bata d’estar per casa... agafa el telèfon (escoltem la conversa)... penja el telèfon i intenta sortir ràpidament topant fortuïtament amb un altre personatge (Y) que el reté a escena... mantenen una conversa acalorada (escoltem la conversa)... etcètera... etcètera... [...] ... fosc... cau el teló... aplaudiments.» Seria una llauna, vaja! Una cosa ben rara, oi? No m’ho puc acabar d’imaginar. No es pot narrar el teatre, s’ha de veure en directe. El radioteatre és una iniciativa fantàstica, una cosa ben diferent a la irònica narració anterior.

El teatre no és un esport. No hi ha dos contrincants enfrontats. En el teatre ningú no ha de guanyar, no és un torneig. El teatre és una altra cosa. Però, en aquests moments, no és res de res el teatre. El Teatre continua tancat. Ah!, i el Cine també ho està. No hi he anat des del mes de febrer d’enguany, i som a mitjans de novembre ja. M’he de conformar a veure pel·lícules a casa sense poder gaudir de l’imprescindible silenci d’una sala. Què hi farem! Bé, acabo aquí, que he d’anar a caminar una mica. Una altra de les recomanades disciplines terapèutiques de la pandèmia que ens ocupa i ens desocupa. Ai!, que em deixo la mascareta! Salut!

de novembre 01, 2020

TANCATS


Tancats una altra vegada. Dels teatres, parlo. En aquests moments no podem fer teatre ni al menjador de casa. Ni passar la gorra, vaja! Què n’hem de fer del còmic que portem dins? Hivernar-lo com ho fan els ossos?, i consumir les poques reserves que ens puguin quedar!, qui en tingui, és clar!, perquè de reserves els còmics només en tenen en l’ideari. Estem davant d’un repte que mai no ens havíem plantejat. La vida del còmic, des de l’inici i durant tota la seva vida ha triat la incertesa com a alternativa per a tirar endavant. Ara ja no serveix ni de consol aquell lloable impuls de fer el que et ve de gust, només ens queda el poder fer alguna cosa que mínimament ens serveixi per viure, —per sobreviure!

Ja ens podem escarrassar en allò de “la cultura és segura”, fins i tot els que ho prediquem caiem sovint en el desencís o la desesperança. Ens referim a la seguretat espiritual quan ho proclamem, perquè la seguretat física no ens la garanteix cap dels sistemes en els que som immersos. Estem en una indefensió corporativa total, mai s’ha afrontat una realitat com l’actual. Qualsevol que se’n plantegi una de nova amb esperança es quedarà curt i possiblement serà criticat.

Els que ens hi dediquem, a fer ficció en un escenari físic, hauríem de tenir la fortalesa de poder continuar fent-ho. Però les eines per poder aconseguir omplir el plat a taula no les podem utilitzar, tot està més tancat encara que mai, tot està vedat temporalment. Les noves eines que tenim a l’abast, les xarxes socials, poden fer virtuals els nostres treballs, però malgrat les bones intencions els desvirtuen lamentablement traient-los del seu context.

Hi ha greuges històrics, ara més insuperables que mai. El teatre és un art en viu, pels que el fan i pels que el reben. És intercanvi en directe. S’ha de compartir en l’espai físic.

I ara, i aquí, ens toca desdramatitzar. Quin remei! I a sobre, alguns, continuïn pensant i pregonant que la vida del còmic està més pendent de la sort que del talent i de l’esforç que s’hi dedica. Malaurat pensament!

Hi ha moltes coses més a dir encara. Per exemple aquest article d’Itaca

Siau!