Arxiu del blog

de setembre 15, 2022

PER MOLTS ANYS AADPC!!!

 


Vaig estar al Teatre Romea a la celebració dels 40 anys i presentació del llibre AADPC 40 anys. A l’acte, desenfadat, divertit i animat per The Feliuettes i conduït per Manuel Pérez i Núria Cañamares  es van citar i es va fer referència a moltes coses fetes i a moltes persones, però jo hi vaig trobar a faltar a molta gent també. Alguns lamentablement no van venir a l’acte perquè ja no hi són, —descanseu en pau—, d’altres però, sí que hi són, però no van venir, lògicament, tothom està molt ocupat un dilluns a les 6 de la tarda, oi? A alguns però, els vaig trobar a faltar. Als que ja us vaig saludar, no cal que us citi, encantat d’haver-ho fet i d’haver estat en aquest acte. Encara que a alguns se’ls va esmentar i a altres no, n’hi ha molts que han contribuït d’una o altra manera a que l’AADPC hagi pogut acomplir els seus 40 anys.

En citaré a alguns només que vaig trobar a faltar. Alguns ja en el record perquè ja no hi són i d’altres absents pels seus propis motius. No hi era l’Andreu Solsona, un gran company i una gran persona, amb ell vaig compartir treball els darrers anys a Les Golfes de Can Fabra (no recordo si al llibre se’l cita), era un gran dinamitzador cultural, el vaig trobar a faltar, sí. El Pere Daussà, un amic, director de teatre i membre de diverses juntes de l’AADPC, vam fer moltes coses plegats dins i fora de l’associació, teatre, lectures, projectes... El Manuel Veiga, un gran company i un gran autor, impossible no ser-ne amic, honrat i cabal, se’n va anar massa d’hora. L’Hermann Bonnín, un home que em va donar molt de suport i amistat quan més el necessitava a la feina que jo estava fent a l’AADPC. El Ricard Salvat, un director controvertit, també va formar part d’una junta de l’AADPC, vaig treballar amb ell en diversos muntatges i va ser un assidu i polèmic col·laborador d’Entreacte. També vaig trobar a faltar, sinó a tots, sí a alguns dels autors que vam publicar (que no eren pocs, 117), les seves obres formen part de la col·lecció Teatre-Entreacte, sempre he cregut que aquesta publicació ha estat una gran aportació a la nostra dramatúrgia. Sí, i això és cert, s’han estrenat i s’han fet lectures dramatitzades de moltes obres de les que es van publicar. L’Araceli Bruch, actriu, directora i autora, una gran amiga que també va estar força implicada a l’AADPC, una dona dinamitzadora incansable, feminista, una de les dones que  hauria pogut ser fa anys la primera presidenta de l’AADPC, mai, que jo sàpiga cap altra s’havia presentat en unes eleccions, ella ho va fer. La Mercè Anglès, sí que se la cita en el llibre, una altra dona que també va fer molta feina a l’AADPC i que se’n va anar també lamentablement massa aviat, tant ella com el seu estimat teatre, l’Artenbrut. L’Arnau Vilardebó que me’l trobo sovint pel barri, no hi era tampoc a la festa, llàstima, l’haguéssim fet petar una estona parlant de teatre com sempre que ens trobem. La Tumani León, la companya gerent, amb la que vam compartir molts sotracs i neguits, i que comprenc la seva absència per la lamentable pèrdua que ha patit darrerament, des d’aquí, una forta abraçada. La Núria Vidiella, la veu telefònica més amable i afectuosa que va tenir l’AADPC durant molts anys. L’Ignasi Roda, que alguna altra activitat segurament el devia ocupar, però no hi era, també el vaig trobar a faltar, també ell ha dedicat moltes hores i esforços a l’AADPC. I altres...

I podria continuar citant molts companys i companyes de la professió amb els i les que sovint compartim coses a facebook, i també als escenaris i que segurament encara me’n deixaria alguns.

He fet una lectura ràpida del llibre dels 40 anys de l’AADPC, i constato que només amb un centenar de pàgines i amb moltes fotos que hi ha, els ha estat difícil de recollir encara que sintèticament la història dels 40 anys d’aquesta associació. Dic llibre, però mirant-t’ho bé me n’adono que no és més que un número extraordinari de l’actual revista Entreacte, el mateix format, el mateix disseny i potser només algunes pàgines més que les habituals. És possible, —és una suposició només—, que davant la conjuntura econòmica i després d’aquests anys pandèmics que hem patit, no hi hagi pogut haver cap pressupost dedicat a fer un estudi exhaustiu dels 40 anys de l’entitat i per això s’agraeix l’esforç d’haver-ho intentat i haver fet aquesta minsa publicació. No hi ha hagut espai, però he trobat molt a faltar, dades i anàlisi dels difícils inicis de l’entitat els anys 80 que van ser durs i sense recursos. Ja sé que s’ha de ser positiu, però tampoc cal ni maximitzar el que s’ha aconseguit ni amagar les pròpies mancances, és un autoengany innecessari quan ja es tenen quaranta anys.

La precarietat del sector, de la que se’n parla en diversos articles, és un tema sempitern ja, recurrent i irresolt encara, per molta lluita sindical que se li afegeixi. A molts països, vaja, a la major part dels països que admirem, és obligatòria l’afiliació sindical per poder treballar en el sector teatral i audiovisual. Recordo que fa molts anys, un grup històric de referència al nostre país, va venir a l’AADPC perquè els certifiquessin que eren associats perquè havien de fer unes actuacions fora del país i els hi demanaven que estiguessin sindicats. Se’ls va fer la certificació, però posteriorment tampoc no es van afiliar (una manera ben estranya d’agrair-ho!) Aquí no és obligatori estar sindicat, ho era en el sindicat vertical abans de la transició. Després no va ser-ho. De què serveix doncs que hi hagi convenis, si no hi pot haver cap organisme que vetlli perquè s’acompleixin? Des de sempre, un treballador del sector sap que si ell posa una demanda a qui l’ha contractat (perquè l’ha de posar ell, és clar!), es barra el pas a possibles altres contractes gairebé per sempre més. Aquest món és molt perillós pel petit que és. Sortosament per a alguns del sector, la patronal, s’ha consolidat com a referent del que ells mateixos anomenen —indústria teatral—, però la precarietat general dels intèrprets resta irresolta encara. Haurem d’esperar 40 anys més? M’agradaria que no fos així... —bé, jo ja no hi seré per veure-ho.

En fi, acabo aquí felicitant a l’AADPC pels 40 anys d’existència i agraint-los-hi la seva invitació a l’acte. PER MOLTS ANYS AADPC!!!

de setembre 04, 2022

S’acaba l’estiu i comença la temporada teatral



Tot plegat ha canviat molt. Anar al teatre sobretot. Fa molts anys ja que has d’estar a l’aguait si no vols perdre’t un espectacle determinat. Les programacions són molt efímeres. A més, ara s’ha de comprar amb anticipació, on line, les localitats que, incomprensiblement et resulten més econòmiques que si vols adquirir-les a taquilla, és estrany, però és així (resulta més car i més insegur aconseguir una localitat a taquilla que a través d’un intermediari) en fi, ja he dit que tot ha canviat. Estic parlant sobretot de la producció independent, molt del teatre que es programa a les sales anomenades alternatives que cada dia n’hi ha més i més. I quan a les programacions, poques produccions són també les que es poden permetre el luxe de prorrogar (bàsicament només algunes d’aquelles en les que l’empresari de parets hi està implicat òbviament). Els espectacles avui són com els iogurts, tenen data de caducitat, i sembla que s’ha de rebutjar qualsevol producte que ja hagi caducat, com si un espectacle encara que essent bo o excel·lent, pogués assentar malament a la salut de l’espectador. I no, no són generalment ni els intèrprets (excepte alguns stars és clar) ni els implicats en les produccions els que marquen la caducitat als espectacles, és el sistema de multi exhibició que s’ha establert. La múltiple exhibició implica una multi producció, amb els esforços humans i diners que això comporta. I aquest és el fals barem que s’ha establert per a mesurar la creativitat del país. Més producció, més creativitat. I no, no és així, això és més aviat un sistema d’explotació. I mentre, tots els que intervenen en fer això possible han de continuar pluriocupant-se en multiplicitat de tasques que el màxim que els reporta és aconseguir un salari mínim interprofessional. Vaja, una salut professional força paupèrrima i molt poc envejable. Però, la salut del teatre, ara que comença la temporada, veurem, o potser ens ho voldran fer creure, és esplèndida.



I per no acabar perdent-me’l, un dels últims espectacles que he vist aquest estiu ha estat Okupes particulars de Toni Cabré al Teatre Gaudí (que malauradament ja ha caducat). I l’altre, recentment estrenat Swing (una història quasi original) de Màrius Hernández a l’Aquitània Teatre.

Vaig assistir a la darrera funció d’Okupes particulars al Gaudí i sortosament vaig poder saludar i felicitar a l’autor que hi era present i que feia temps que no el veia. Un espectacle i un text molt ben servit per uns intèrprets molt entregats, se’ls veia feliços i contents del seu treball, i això és un goig de presenciar-ho sempre. Però, ja ha caducat l’espectacle, hi ha cua al darrera. És un no parar!

I el darrer espectacle que he vist ha estat Swing, ahir 3 de setembre a l’Aquitània Teatre. Amb dos dels intèrprets, el Màrius Hernández i la Gemma Deusedas havíem treballat plegats en el Qui a casa torna de Pinter al Gaudí. Swing és un muntatge molt ben aconseguit a partir del text del Màrius que s’ha estrenat també com a autor, la doble enhorabona per a ell com autor i per a tot l’equip pel treball que han fet. Molt divertit i àgil tot plegat. Ja li vaig comentar irònicament al Màrius l’agosarament que significa fer un espectacle de swing en l’època de regueton en la que estem immersos. Però vaja, tant de bo que aquest espectacle no caduqui i tingui una llarga vida, s’ho mereixen.

***

I a continuació dues reflexions després de la lectura de dos articles d’El Periódico del divendres dia 2 de setembre

1

En un paràgraf de l’article d’Albert Soler Matar Joan Ollé després de mort diu “...la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, aprofitant la mort de Joan Ollé per a recordar en un tuit que va ser acusat d’assetjament sexual i abusos, obviant, per descomptat, que la causa va ser arxivada i la denúncia va acabar en res


La causa va ser arxivada i encara que la denúncia va acabar en res, el Joan Ollé s’ha endut a la tomba el que molts mitjans i xarxes van escampar. Només he sentit que la causa fos arxivada, ara, després de la seva mort.

Vaig conèixer fa molts anys al Joan, era amic d’alguns dels meus amics, i encara que mai he treballat amb ell, sempre hi he tingut una relació molt cordial i afectuosa. Des del seu No hablaré en classe fins a altres darrers n’he vist força de muntatges seus, sempre m’han agradat, és un director amb el que m’hauria agradat treballar-hi. Que ha comés assetjaments i abusos, bé, com d’altres (la causa està arxivada), però aquí només es fa llenya dels arbres caiguts, i alguns dels que s’aguanten i no cauen, muts i a la gàbia, i moltes vegades coberts amb l’aureola de genis esplendorosos alguns que tenen la sort de no estar encausats. Sobretot, cal preservar la continuïtat i la mutabilitat del sistema, el derrotistes i els crítics sistemàtics són destructius, no hi ha lloc per a ells.

2

I a continuació, un parell de preguntes que m’han cridat l’atenció de l’entrevista Entrevista de Beatriz Martínez a Albert Serra

BM: Llavors, no planifica res.
AS: Tinc un estoc tan gran de motius que no ho necessito. Cada dia decideixo qui actuarà en temps real, sempre tinc tots els actors a la meva disposició i decideixo segons qui em cau millor o qui em ve de gust putejar perquè respongui a la vibració del moment. Jo dono molt valor a la inspiració dels actors.
BM: A Magimel (un actor de Pacifiction) el va putejar molt?
AS: Amb ell no va ser necessari perquè ja ve de fàbrica, ja es puteja a si mateix (rialles). Ja coneixes la seva història, la seva vida i les seves problemàtiques. M’agradava torturar-lo una mica, però era un tio bastant invulnerable, ho assimilava, ho acceptava i s’ho empassava tot.
 
Quan l’Albert Serra diu aquestes coses sobre els actors com “...tinc tots els actors a la meva disposició i decideixo segons qui em cau millor o qui em ve de gust putejar...” o “...M’agradava torturar-lo una mica...” em quedo obnubilat. Penso que només té ganes de generar titulars, de fer-se veure, ganes d’emprenyar a algú (a mi m’emprenya), o potser té ganes de fer creure al públic, al lector, una situació incomprensible d’ell com a personatge que s’autoconsidera un geni davant de qui l’escolta. No, ni cal ni és bo treballar estressadament, ni en el teatre ni en res, i molt menys encara amb ningú que per a la seva glòria diu que et vol putejar. El millor d’un intèrpret no s’aconseguex putejant-lo, s’aconsegueix facilitant-li en llibertat les eines professionals de les que disposa. La creativitat no té perquè ser cruenta. En fi, hi ha línies i escoles per a tots els gustos. I a més, si l’intèrpret no té les eines, segur que no les aconseguirà el director putejant-lo, potser s’haurà fet un càsting incorrecte i això no és culpa de l’intèrpret precisament.

de juny 26, 2022

ELS SECUNDARIS

Ahir vaig anar a veure Els secundaris al Maldà. Diu el programa “Els secundaris és un homenatge als actors i les actrius que no es recorden, un espectacle dels Pirates Teatre escrit i protagonitzat Bernat Cot i Laura Aubert.” Diu la sinopsi: “Aquesta és la història d’una actriu i un actor secundaris que comparteixen, entre cametes d’un teatre, el neguit abans d’estrenar. Anirà bé o no anirà bé l’estrena? En un embat de vivències hilarants ells dos faran el possible perquè sigui així. Inspirada en els espectacles populars del Paral·lel de principis del segle XX, Els secundaris barreja peces teatrals còmiques i de vodevil de l’època per fer un homenatge als professionals que hi ha darrere les grans produccions, i en concret a tots aquells actors i actrius que han format part de la nostra història i que han estat oblidats. Dels del passat, dels del present i dels del futur… perquè tot plegat ha canviat gaire?

Respondré a la darrera pregunta:

Sí, tot plegat ha canviat, i força. En millor o en pitjor, això ja és un altre tema, que cadascú ho valori. Abans, parlo de l’època dels meus pares o potser dels meus avis bàsicament, fa molts, molts anys d’això... principis del segle XX... no hi havia ni democràcia... hi havia el Paral·lel, una via viva i plena de teatres... ara hi ha teatres per tot arreu, de grans no n’hi ha masses, i molts, sobretot molts petits teatres, —que com la sardana es fan i es desfan—, El Maldà n’és un d’ells, els hi desitjo que duri, estava abarrotat, érem 50 a la sala, no hi cabia ni un espectador més.

Aquesta funció ha estat programada des del 31 de maig al 26 de juny, no sé quantes funcions hauran fet, però en aquell Paral·lel al que fan referència n’haguessin fet més del doble en aquest mateix interval de dies, aleshores hi havia doble funció cada dia i no sé ni si descansàvem els dilluns, segurament no. Sí, estem molt millor ara, sens dubte, no hem de suar i guanyar-nos la vida només en el teatre, hi ha moltes altres coses a fer per anar tirant, i segurament potser abans també ho havien de fer, és clar. El que ha canviat és el model d’explotació. Ara els secundaris han de fer moltes altres coses per aconseguir un sou a final de mes, moltes més que els d’abans segurament perquè sortosament no han de passar tantes hores en el teatre. Però ara, en aquests petits teatres, no solament els secundaris sinó tota la companyia ha d’estar pluriocupada per poder aconseguir uns sous que moltes vegades no arriben ni al mínim interprofessional, tot sigui dit. No hi ha en aquest país un suport oficial a la intermitència del treball dels artistes, per no anar més lluny com el model francès. Avui, i aquí, l’artista ha de ser més bohemi i més eixelebrat del que ho eren aquells secundaris del Paral·lel d’abans, segur.

Está molt bé que els homenatgem als secundaris, està molt bé que des del teatre parlem dels sense nom, i està molt bé com ho fan la Laura Aubert i el Bernat Cot dels Pirates Teatre, que han estat no els secundaris sinó els protagonistes de tots els secundaris que fregolianament ens han presentat a mode de tragicomèdia, ja que no es pot escometre aquest tema d’altra manera, de forma tràgica i còmica a la vegada. Hem rigut i ens ho hem passat molt bé, fantàstic! Bravo! Sort que vaig aconseguir una entrada, la última que hi havia on line, vaig haver d’afanyar-me per veure l’espectacle abans de que desapareixés de la cartellera.

Però, per què pleguen si el teatre està ple, em pregunto. Això abans, en aquell Paral·lel llegendari, no crec que passés. Ara acostuma a passar a tot arreu. Amb un teatre ple l’empresari prorrogava fins que no veiés que la taquilla minvava. Avui dia, és diferent, tots els espectacles tenen, com els iogurts, data de caducitat. I els intèrprets han de continuar amb totes les seves pluriocupacions per sortir-se’n. És millor o pitjor això?

Sí, sí que han canviat les coses, sí. El que sí suposo que ha canviat, i ho dic perquè jo no hi era en aquell Paral·lel (sóc gran però no tant), és el plaer i la il·lusió que des de l’escenari d’El Maldà ens han transmès la Laura Aubert i el Bernat Cot amb el gran i divertit treball que ens han ofert. No crec que els secundaris d’abans tinguessin tan amor al teatre com aquesta parella que ens ha delectat en la funció que ens han ofert. Ens han fet gaudir d’un espectacle. No sé si hauria estat millor o no però m’he imaginat que el mateix espectacle podria haver estat fet en un espai més gran i amb un elenc d’intèrprets format per tots els personatges interpretats per ells dos, i en una sala amb gran aforament i òbviament l’espectacle també hauria pogut homenatjar a tots els secundaris. No obstant, això només són imaginacions meves. La realitat és la que tenim, teatres petits, companyies amb poca gent, un muntatge darrera l’altre... i anem tirant. La carestia és un estímul a la creativitat, ho he constatat en nombroses ocasions, i aquesta n’és una més. No hauria de ser així però la realitat m’ho fa patent. Malauradament però, l’artista no s’alimenta només dels aplaudiments, necessita poder viure dignament i ser remunerat adequadament pel seu treball, això no es pot perdre de vista mai. I dubto que encara que hagin omplert cada dia els hagin pogut sortir els números per amortitzar el muntatge i treure’n uns salaris mínimament dignes durant aquesta curta temporada. Tant de bo no fos així.

Com ja he dit, sóc gran, i estic cansat de sentir parlar de la gran creativitat del nostre país, —que és certa—, i cansat també de veure el fariseisme i l’oblit en què la política i els polítics ens tenen considerats a tots plegats, a tots els que ens dediquem a aquest noble ofici. Felicitats a tots Els Pirates.

Salut, i visca el teatre!

de juny 14, 2022

AUTORS I MÚSICS DE PROXIMITAT






El passat divendres dia 10 es va estrenar al Centre Cívic Ateneu FORT PIENC de Barcelona l’Òpera de cambra TENIM FEINA de Xavier Casademont i Cases amb llibret d’Ignasi Garcia i Barba amb l’Orquestra d’alumnes de l’Escola Superior de Música de Catalunya.

Va ser el mateix Ignasi que em va convidar a l’estrena. L’Ignasi és un autor molt prolífic i que admiro molt. El conec des de fa molts anys i hem anat tenint contacte en múltiples ocasions. L’any 1997 des de l’AADPC li vam publicar en un mateix llibret dues obres, IMAGINE i TINC FEINA! (núm. 8 de la col·lecció Teatre-Entreacte)

I és sobre l’Escena 4 de TINC FEINA! en el que està basat el llibret de l’òpera de cambra de Xavier Casademont i Cases (llegiu la presentació). Tant l’Ignasi com jo, com el públic en general, vam gaudir d’aquesta fantàstica estrena, de la música, dels músics, dels cantants, del llibret, i de tothom que hi va intervenir, i malgrat que el llibret no hagués estat concebut inicialment per a ser una òpera, al cap d’uns anys ho ha estat formidablement realitzada. És una meravella veure com es dimensionen alguns plantejaments dramatúrgics quan són escomesos per noves visions que no fan més que enriquir-los.


núm. 8 Col·lecció Teatre-Entreacte, 1997 
 


de maig 26, 2022

PETITS I GRANS TRASBALSOS: ALGUNS INQUIETANTS, ALTRES PLAENTS

Un. L’epidèmia que diuen que s’acaba. Vés a saber, —m’ho crec o no m’ho crec? L’escepticisme m’envaeix cada dia més.

Dos. La guerra russo-ucraïnesa que ningú diu que s’acaba, com moltes altres guerres que encara no s’han acabat i que resten oblidades, —no són ja notícia preferent.

Tres. L’anar fent anys, i que el present, el dia a dia, no em deixa entreveure —al contrari—, un futur optimista.

Quatre. L’afany i la lluita pel lideratge dels que es diuen d’esquerres, dels que pretenen ser líders, una actitud que em neguiteja també perquè només aconsegueix fraccionar i esmicolar el tant necessari front comú progressista per combatre el creixent reaccionarisme que envaeix tot el món.

I ara, a una altra cosa. Vaig gaudir al Gaudí —valgui la redundància— amb la representació d’UN ENEMIC DEL POBLE. Significa una gran esperança certament que un grup tan jove hagi escomès aquesta brillant adaptació d’aquesta obra d’Ibsen. Molt em temo però que una gran part dels espectadors actuals estan més per altres propostes més lleugeres. Érem ben pocs a la funció que vaig veure. Una pena. Propostes com aquesta, que tan de bo proliferin, m’obren una gran esperança vers a un futur teatre compromès i d’interès social.

I una altra. Vaig estar també fa uns dies a una trobada a l’espai La Muriel organitzada per Entreacte i el portal Recomana.cat per parlar de la situació del teatre. “Moltes idees, cap conclusió i la necessitat de trobar-nos” va ser el titular d’Entreacte que el mateix convocant de la trobada va donar posteriorment a la seva crònica a la revista. Els vells, que n’érem pocs, tres, potser no ens va venir de nou res del que es va parlar. Es continua parlant del mateix de sempre, però com diu el titular, i també lamentablement com sempre: —cap conclusió. El que sí que em va semblar un tret diferent va ser que, fa anys a part d’intèrprets hi havia grups i companyies, actualment hi havia a la trobada associacions de productores (?), i també l’Administració és clar, que no falti, encara que vaig tenir la impressió que continua igual, inoperant, elitista i amb la inaccessibilitat digital afegida.

Sí, els anys passen, i hom, —potser jo—, ni me n’adono. Productores?, què és això... Sort que, seguint amb el titular esmentat anteriorment, —la necessitat de trobar-nos—, sembla ser una conclusió primordial. Trobem-nos, doncs, però traguem conclusions que ens puguin fer avançar mínimament, seria molt millor, no creieu? Ja començaria a ser hora. Els teatres, els petits i els grans s’han d’omplir.

I parlant de trobar-nos, a la fotografia, una trobada d’alguns que hem treballat plegats al Teatre del Raval en diferents muntatges i que ens vam trobar per no oblidar la recent i prematura desaparició del nostre estimat company Àngel Amazares. L'Edu Gibert també va venir a la trobada encara que no hi surt a la foto. Salut companys i llarga vida al teatre —tan malmès per a alguns i/o tan esplendorós per a d’altres, oi?

D'esquerra a dreta, Lluís Altés, Jordi Coromina, Enric Cervera, Montse Miralles, Muntsa Tur, Pep Martínez, Eduard Benito, Cristina Brondo, Bernat Muñoz, Carlos Briones, Berton Fernández, Laura Bardelás i al centre l'objecte de la trobada l'Àngel Amazares

Postdata.- I no us perdeu ÉREM TRES GERMANES a la Sala Atrium de Barcelona, que tal com diu el programa "El clàssic de Txèkhov vist des del segle XXI" Una proposta fantàstica, cal felicitar a tot l'equip i a la sala.

de gener 31, 2022

Un revers reflexiu

Des de fa anys, una de les primeres coses rutinàries que faig cada dia és arrencar el full del bloc Maragall i llegir-me el revers mentre em prenc un cafè amb llet i esmorco una mica. Ahir diumenge dia 30 vaig arrencar  el full del dissabte que podeu llegir i reprodueixo a sota.


Aquest petit relat de Joaquim Valls Arnau m’ha fet pensar en moltes experiències professionals viscudes. Diu el relat: Trenta euros per un dia de feina, no està gens malament..., i afegeix apropant-se més a la crua realitat, però també els guanyem en un parell de bones jornades demanant almoina. Penós, no us sembla?

Quina trista realitat la dels protagonistes d’aquest relat. Una trista realitat auto acceptada sovint, i que no ens ve de nou a molts dels que ens dediquem a aquest noble, estimat i tant menystingut ofici com és el teatre, ja sigui fent animacions en un parc d’atraccions o teatre en qualsevol altre espai habilitat per fer-ne. Fins i tot podem aconseguir reconeixements esplendorosos amb minses o absents gratificacions dineràries. Però, ni l’artista ni ningú s’alimenta dels afalacs. El cert és que la precarietat i la desempara social, en lloc de desanimar-nos ens estimula la creativitat. Amb pandèmia fins i tot no hem deixat de fer nous projectes per tirar endavant. Vull continuar tenint l’esperança, encara que no ho arribi a veure que algun dia aquesta actitud de no tirar la tovallola sigui no solament reconeguda sinó també gratificada. Em sembla farisaic parlar de la gran creativitat del país donant les grans xifres del nombre d’espectacles que es fan, quan en realitat es menysté a la major part dels que ho fan possible.

A què cony esperen ses senyories per dignificar el sector quan parlen de la cultura?, i el teatre ho és, o no? Només caldria imitar una mica altres models, l’alemany, l’anglès o el  model francès que és el que tenim més a prop “els intermitents de l’espectacle” per exemple. No dic que fos fàcil, però ara per ara, ningú ho ha intentat. Ja els va bé així... “A rio revuelto...” No perdem l’esperança, però. Ni cal que els polítics ho expliquin en les seves declaracions programàtiques, tampoc ens els creurem. En què fessin alguna cosa per tenir-nos en compte ja n’hi hauria prou!

Ahir, 29 de gener, no va ser Halloween, ahir vam estrenar a la sala Cincómonos de Barcelona, ABISMES de Lluís Altés. En acabar l’actuació vam prendre una copeta de cava amb els amics que van venir a veure’ns per celebrar-ho. I no ens vam quedar tancats per sort, i no vam detectar la presència de cap colònia de rates com els del relat del calendari. Us hi esperem. Salut, companys!