ABSTEMIS, ABSTENIR-SE

No, no estic en l’onda. Això per començar. Em costa entendre el plantejament de l’esdeveniment que l’AADPC ens ha fet arribar. Diu la proposta Wine & Networking: «Descobreix el sabor d'uns vins exquisits a l'esdeveniment que celebrarem  en un restaurant de Barcelona... serà una trobada exclusiva, una excel·lent oportunitat per conèixer a altres persones del mateix camp professional i establir vincles... L’activitat està dirigida a les productores i a les directores i directors del sector audiovisual i teatral... l'ambient serà perfecte per compartir projectes, establir noves connexions i crear relacions professionals de futur... aprofita aquesta oportunitat per socialitzar i gaudir d'una experiència de tast de vins inoblidable.» 

A veure, anem a pams, és evident que els professionals han de ‘compartir projectes, establir noves connexions i crear relacions professionals de futur’. Tota  la vida els professionals s’han trobat en bars, restaurants i en molts altres i diversos llocs per tirar endavant o endegar els seus projectes, i mai hi ha faltat una copa de vi, però que sigui l’AADPC i com a novetat la que organitza i ens invita a participar en aquest esdeveniment em fa pensar que hi pot haver per qui ho hagi plantejat un desconeixement de com ha funcionat sempre aquest nostre ofici. Tant de bo m'equivoqui, però dubto que als patrocinadors d’aquest esdeveniment els interessi promocionar més el teatre i l’audiovisual de forma altruista que vendre els seus propis vins. 

Bé, només desitjo que tots els participants, que prenguin només les copes necessàries per poder lligar sensatament si cal molts projectes interessants i raonables. Salut i bon Wine & Networking companys!

DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2023

Avui 27 de març de 2023 és el Dia Mundial del Teatre. Vaig rebre una invitació de l’AADPC i avui a les 12.00 h. he anat a la Sala Beckett a celebrar col·lectivament aquesta diada. L’actor Jordi Vidal ha interpretat el mestre de cerimònies que conjuntament amb un pianista han fet un tàndem molt graciós i agradable. Hi ha hagut uns parlaments força eufòrics i positius respecte a la recuperació del públic (entenent com sempre que el públic són les entrades venudes) per part d’Isabel Vidal representant d’ADETCA, així com de les recents millores laborals aconseguides (reconeixement de la intermitència i la compatibilitat de la jubilació) per part de l’Àlex Casanovas de l’AADPC representant dels intèrprets. També Toni Albadalejo ens ha explicat cantant i ballant com serà la festa a La Paloma d’aquesta nit. Si cliqueu els enllaços accedireu als manifestos, manifest de l'AAPDC, escrit i llegit per l’actor Ivan Benet i el manifest Internacional del Teatre, escrit per l'actriu egípcia Samiha Ayoub,  llegit per la directora Daniela De Vecchi. S’ha fet la foto grupal i s’ha fet un brindis. Només afegeixo: VISCA EL TEATRE!!!

ALTERNATIVES?

Hi ha a un fotimer per tot arreu de petites sales on s’hi fa teatre. Moltes, moltes. Fa anys que en van sorgir unes quantes, les primeres, que es van autoqualificar com a Sales Alternatives. Algunes ara es diuen de proximitat.

Alternatives a què? Ni estava clara en aquell moment la seva autoqualificació. Recordo d’haver sentit el comentari d’un responsable d’una d’aquestes sales que deia “hem de competir amb ells” i es referia als teatres comercials propers. No!, a mi això mai m’ha semblat una alternativa. Les sales petites a part de ser estructuralment diferents crec que tenen una altra missió. I la realitat actual és que hi ha de tot, és un “totum revolutum”.

Hi ha sales que fan uns espectacles que només poden fer-se en aquell espai concret, sembla que no tingui sentit que es facin enlloc més, i això tampoc és bo, els espectacles han de poder moure’s. Hi ha espectacles personals i unipersonals que necessiten de més volada, i potser un únic i petit espai no els deixa dimensionar-se. La petita proximitat amb el públic que sovint hi ha en aquests espais teatrals, crea una confidencialitat bona per una banda però que pot arribar a trair al propi intèrpret perquè aquest no pot arribar a projectar ni la veu ni els propis sentiments que realment el personatge li demana. I també a vegades tot esdevé tant petit que en ocasions es torna imperceptible. En alguns espais a l’intèrpret ni li cal impostar la veu ni utilitzar l’expressivitat corporal, tot és tan a prop que sembla que temi que projectant-se podria esdevenir agressiu, i és clar, això li anul·la la interpretació, i li fa que el personatge no s’exterioritzi i que la interpretació es quedi en un simple acte íntim amb unes possibles bones intencions comunicatives només. No, no m’agrada això, no em convenç. Les interpretacions amb aquestes característiques no són teatrals ni convincents. En el teatre, tant el gest com la veu han de ser orgànics, expansius i projectats.

I un tema més prosaic, no artístic, quants espectadors necessita una petita sala amb aforament petit per què li surtin els números? Em refereixo als sous d’actors, de tècnics, de directors, de gestors de la sala, etc. etc.? Impossible, ningú pot aconseguir un petit sou treballant en aquestes petites sales. I això no és precisament el que les ha de caracteritzar com a alternatives. L’alternativa a no guanyar-se la vida no és una alternativa, és l’estigma.

Jo, il·lús de mi!, a vegades m’he arribat a imaginar a somiar que algun dia les coses podrien arribar a canviar. He imaginat que el sistema de subvencions ha canviat de manera que aquestes per l’únic que serveixen és per compensar les pèrdues. O sigui que no se subvenciona per la creació d’un espectacle sinó que se subvenciona complementant-ne el que calgui per tal de compensar-ne les possibles pèrdues que l’espectacle pugui tenir. D’aquesta manera des dels que produeixen fins els que programen els espectacles, ja des del començament, haurien de tenir cura de les seves responsabilitats, tant econòmiques com artístiques. Potser aleshores, sí que es podria recuperar allò de sales alternatives, que d’haver-n’hi n’hi han, ja ho he dit, sales que aposten per programacions diferents a les dels teatres institucionals i els teatres comercials i que realment haurien d’estar protegides perquè són el germen de la creació.

És clar que, deixant de banda el meu imaginari oníric, tenim que els que atorguen les subvencions, són en general, tècnics i dirigents polítics i/o afins, que fan prevaler i/o imposen els seus criteris per sobre dels que realment genera i hi ha en el mercat artístic, que cada dia és més i més complex i abundant de produccions de tota mena.

I acabo, les dues últimes obres interessants que he vist i que realment  poden ser considerades com a alternatives en espais alternatius han estat: Clarissa de Carlos Be a la Badabadoc, i Bye, bye, Horts dels cirerers d’A. Txèkhov al Dau al Sec.

Els he gaudit, sí, però em sembla que ja no hi són a la cartellera. Alternatives sí i efímeres també. Salut i bon teatre!

PUBLICITAT

En el darrer pla d’un anunci de cervesa que estan passant en aquests moments per la tele hi apareix un xicot que diu una cosa com “jo ja no sé què fer més, jo no sóc actor”

Doncs què fas davant d’una càmera, noi!? jo li preguntaria.

És una gracieta del publicista? O potser la cervesera no ha tingut prou calés per a contractar al George Clooney, un actor com molts, que sí que fan publicitat, oi?

Aquí a casa nostra, ni la peli del geni de l’Empordà —tan estimada pels francesos— ni la de la recollida de préssecs d’Alcarràs —tan nominada als Òscars— han utilitzat actors professionals. És una moda?

Bé, tothom és lliure de fer el que vulgui evidentment, però cal esperar que això, ja sigui per bé o per mal, només formi part d’unes corrents passatgeres. Cada vegada hi ha més noves generacions i més ben preparades d’intèrprets disponibles.

I com també seria comprensible que amb el grau d’atur que hi ha, els col·lectius dels professionals manifestessin la seva indignació pel menysteniment que tot això significa.

Els professionals són els que s’han format i es formen continuadament per a la interpretació. Aquesta és la seva feina. Mai no diran “jo ja no sé què fer més”.

Salut i feina companys!

INNOCENTADA

Sense caure en que es tractava d’una innocentada em vaig empassar la notícia d’Entreacte creient —sense entendre massa les motivacions— que es faria un musical per celebrar els trenta cinc anys de la revista. De seguida vaig pensar, musical?, per què? bé, i jo que sé!, com que sembla que aquest nostre país s’ha convertit en una fàbrica de musicals, doncs, bé, endavant, ja veurem com va tot plegat... de seguida vaig tenir ganes i curiositat de sentir la música, les veus i de veure les coreografies d’Entreacte. Sí, vaig sentir molta curiositat de veure-ho... perquè jo, en aquests moments això de posar-me a cantar i ballar... ja no estic per fer-ho, sí per veure-ho és clar! El que sí que em va passar pel cap va ser fer una petita auca d’Entreacte perquè vaig pensar que els que s’embrancaven en aquesta experiència potser no en sabrien algunes coses dels inicis de la revista. Vaig fer una petita auca i la vaig enviar a Entreacte i al president de l’AADPC que segons deia la mateixa notícia volia encetar-se com a director. Reprodueixo a continuació l’auca.

L’AUCA D’ENTREACTE

Allà per l’any vuitanta vuit

en el sector hi havia un buit

Tenia el col·lectiu necessitat

de tenir comunicabillitat

 

I uns quants es van posar a la feina

per fer una revista, una eina!

 

Uns quants companys s’hi van posar

i setze pàgines van compaginar

 

I per l’octubre d’aquell any

la primera revista  d’enguany

 

Molts noms es plantejaren

i amb Entreacte es quedaren

 

Amb voluntat, pocs recursos i il·lusió

es va anar fent durant molts anys, deunidó!

 

Informar, opinar, criticar i distreure

i amb les portes obertes!, ho podeu creure!

 

I els titulars van anar informant

de l’estat general, tot criticant!

 

I es va anar editant periòdicament

segons l’economia ho anava permetent.

 

I ben aviat es van editar també

a dramaturgs, que ho feien molt bé!

 

I una munió de col·laboradors

van aportar a la revista el seu esforç

 

I així han anat passant els anys

capejant trampes i paranys

 

I l’Entreacte continua viu

conseqüent amb tot el que diu!

 

Entreacte qui t’empara?

trenta cinc anys donant la vara!

 

I molts més te’n desitgem

tots aquells que et fullegem

 

Entreacte ha estat i és el mitjà

de l’AADPC, sempre ho serà!

 

Doncs aquí queda aquesta auca, per a mi en record d’aquest musical que no ho ha estat, i també a la memòria d’aquest Entreacte que va néixer ara fa trenta cinc anys i del que tant i tant orgullosos en podem estar tots els que hem fet possible que encara surti. Visca Entreacte, i visca la innocència! BON ANY!

En memòria del Joe (ja publicat el 2009)

(Es torna a publicar aquesta entrada perquè l'anterior ha estat eliminada.) Joe, amic! te’n vas sense ni avisar... no ens deixes temps ni per pensar en començar cap dels nous projectes que tu sempre plantejaves quan de forma casual o fortuïta ens trobàvem. Quina llàstima que no hagis pogut fer el paper de pare durant més temps, és un paper d’aquells que a alguns actors ens agrada, generalment són llargs i amb moltes contradiccions, però sempre compensatoris. El pare que has representat, segur que ha estat molt agradable, encara que llastimosament ha estat massa curt. El model de vida que tenim muntat en aquest món en el que ens ha tocat viure és una mena d’OT que tu sortosament ja no hauràs de patir més, millor per a tu, els que ens quedem continuarem lluitant per intentar millorar-lo. Adéu Joe, se t’han acabat els càstings, els bolos, les xerrameques... ja saps que això és part de les coses que havíem compartit, ara ja formes part de la nostra memòria. Molta gent hi havia en el teu comiat, un senyal inequívoc del teu tarannà personal. Gràcies per tot el que ens has aportat, descansa en pau, Joe.

PER MOLTS ANYS AADPC!!!

 

Vaig estar al Teatre Romea a la celebració dels 40 anys i presentació del llibre AADPC 40 anys. A l’acte, desenfadat, divertit i animat per The Feliuettes i conduït per Manuel Pérez i Núria Cañamares  es van citar i es va fer referència a moltes coses fetes i a moltes persones, però jo hi vaig trobar a faltar a molta gent també. Alguns lamentablement no van venir a l’acte perquè ja no hi són, —descanseu en pau—, d’altres però, sí que hi són, però no van venir, lògicament, tothom està molt ocupat un dilluns a les 6 de la tarda, oi? A alguns però, els vaig trobar a faltar. Als que ja us vaig saludar, no cal que us citi, encantat d’haver-ho fet i d’haver estat en aquest acte. Encara que a alguns se’ls va esmentar i a altres no, n’hi ha molts que han contribuït d’una o altra manera a que l’AADPC hagi pogut acomplir els seus 40 anys.

En citaré a alguns només que vaig trobar a faltar. Alguns ja en el record perquè ja no hi són i d’altres absents pels seus propis motius. No hi era l’Andreu Solsona, un gran company i una gran persona, amb ell vaig compartir treball els darrers anys a Les Golfes de Can Fabra (no recordo si al llibre se’l cita), era un gran dinamitzador cultural, el vaig trobar a faltar, sí. El Pere Daussà, un amic, director de teatre i membre de diverses juntes de l’AADPC, vam fer moltes coses plegats dins i fora de l’associació, teatre, lectures, projectes... El Manuel Veiga, un gran company i un gran autor, impossible no ser-ne amic, honrat i cabal, se’n va anar massa d’hora. L’Hermann Bonnín, un home que em va donar molt de suport i amistat quan més el necessitava a la feina que jo estava fent a l’AADPC. El Ricard Salvat, un director controvertit, també va formar part d’una junta de l’AADPC, vaig treballar amb ell en diversos muntatges i va ser un assidu i polèmic col·laborador d’Entreacte. També vaig trobar a faltar, sinó a tots, sí a alguns dels autors que vam publicar (que no eren pocs, 117), les seves obres formen part de la col·lecció Teatre-Entreacte, sempre he cregut que aquesta publicació ha estat una gran aportació a la nostra dramatúrgia. Sí, i això és cert, s’han estrenat i s’han fet lectures dramatitzades de moltes obres de les que es van publicar. L’Araceli Bruch, actriu, directora i autora, una gran amiga que també va estar força implicada a l’AADPC, una dona dinamitzadora incansable, feminista, una de les dones que  hauria pogut ser fa anys la primera presidenta de l’AADPC, mai, que jo sàpiga cap altra s’havia presentat en unes eleccions, ella ho va fer. La Mercè Anglès, sí que se la cita en el llibre, una altra dona que també va fer molta feina a l’AADPC i que se’n va anar també lamentablement massa aviat, tant ella com el seu estimat teatre, l’Artenbrut. L’Arnau Vilardebó que me’l trobo sovint pel barri, no hi era tampoc a la festa, llàstima, l’haguéssim fet petar una estona parlant de teatre com sempre que ens trobem. La Tumani León, la companya gerent, amb la que vam compartir molts sotracs i neguits, i que comprenc la seva absència per la lamentable pèrdua que ha patit darrerament, des d’aquí, una forta abraçada. La Núria Vidiella, la veu telefònica més amable i afectuosa que va tenir l’AADPC durant molts anys. L’Ignasi Roda, que alguna altra activitat segurament el devia ocupar, però no hi era, també el vaig trobar a faltar, també ell ha dedicat moltes hores i esforços a l’AADPC. I altres...

I podria continuar citant molts companys i companyes de la professió amb els i les que sovint compartim coses a facebook, i també als escenaris i que segurament encara me’n deixaria alguns.

He fet una lectura ràpida del llibre dels 40 anys de l’AADPC, i constato que només amb un centenar de pàgines i amb moltes fotos que hi ha, els ha estat difícil de recollir encara que sintèticament la història dels 40 anys d’aquesta associació. Dic llibre, però mirant-t’ho bé me n’adono que no és més que un número extraordinari de l’actual revista Entreacte, el mateix format, el mateix disseny i potser només algunes pàgines més que les habituals. És possible, —és una suposició només—, que davant la conjuntura econòmica i després d’aquests anys pandèmics que hem patit, no hi hagi pogut haver cap pressupost dedicat a fer un estudi exhaustiu dels 40 anys de l’entitat i per això s’agraeix l’esforç d’haver-ho intentat i haver fet aquesta minsa publicació. No hi ha hagut espai, però he trobat molt a faltar, dades i anàlisi dels difícils inicis de l’entitat els anys 80 que van ser durs i sense recursos. Ja sé que s’ha de ser positiu, però tampoc cal ni maximitzar el que s’ha aconseguit ni amagar les pròpies mancances, és un autoengany innecessari quan ja es tenen quaranta anys.

La precarietat del sector, de la que se’n parla en diversos articles, és un tema sempitern ja, recurrent i irresolt encara, per molta lluita sindical que se li afegeixi. A molts països, vaja, a la major part dels països que admirem, és obligatòria l’afiliació sindical per poder treballar en el sector teatral i audiovisual. Recordo que fa molts anys, un grup històric de referència al nostre país, va venir a l’AADPC perquè els certifiquessin que eren associats perquè havien de fer unes actuacions fora del país i els hi demanaven que estiguessin sindicats. Se’ls va fer la certificació, però posteriorment tampoc no es van afiliar (una manera ben estranya d’agrair-ho!) Aquí no és obligatori estar sindicat, ho era en el sindicat vertical abans de la transició. Després no va ser-ho. De què serveix doncs que hi hagi convenis, si no hi pot haver cap organisme que vetlli perquè s’acompleixin? Des de sempre, un treballador del sector sap que si ell posa una demanda a qui l’ha contractat (perquè l’ha de posar ell, és clar!), es barra el pas a possibles altres contractes gairebé per sempre més. Aquest món és molt perillós pel petit que és. Sortosament per a alguns del sector, la patronal, s’ha consolidat com a referent del que ells mateixos anomenen —indústria teatral—, però la precarietat general dels intèrprets resta irresolta encara. Haurem d’esperar 40 anys més? M’agradaria que no fos així... —bé, jo ja no hi seré per veure-ho.

En fi, acabo aquí felicitant a l’AADPC pels 40 anys d’existència i agraint-los-hi la seva invitació a l’acte. PER MOLTS ANYS AADPC!!!