UN COP D’ULL DES DE LES PANTALLES

 

Crec que va ser a partir d’una entrevista feta a la revista Núvol a Ramon Madaula que s’ha generat una controvèrsia al meu entendre força desaforada. El Ramon pertany a la generació de la seixantena, jo ja estic acabant la setantena. En aquestes generacions també es pot ser creatiu i per descomptat es pot tenir una certa i basta opinió amable o no encara que algú no li agradi i fins i tot pugui titllar de “viejunos” o antigalles a aquells que les emeten. Pensar o dir que aquestes generacions són un tap per al sorgiment de la jove creativitat és de mala fe i s’hi entreveu una clara intenció excloent i bel·ligerant o d’amagar o falsejar la veritat. L’Espert o la Carulla per exemple, han estat un tap? Sempre he cregut que s’ha d’escoltar i donar recursos a la creativitat, vingui de la joventut o vingui d’on vingui.

Que hi ha massa oferta i que en general un tant per cent dels espectacles no tenen capacitat de rendibilitzar les seves produccions és un fet quotidià que fa molt de temps que està passant en les produccions independents. De les produccions institucionals dubto que se’n rendibilitzi econòmicament cap, tant de bo almenys siguin rendibles a nivell social, encara que aquest barem és força difícil d’analitzar.

Temporades curtes i escassedat de bolos és la tònica compartida per una multiplicitat de grups i companyies que mostren els seus espectacles a la capital, en festivals, en bolos i mini gires. I de seguida, perquè no cal desanimar-se, quan una cosa no acaba de funcionar, o bé ja ha fet un cert recorregut, se’n posa una altra en funcionament, i per tant, l’oferta augmenta. Els petits teatres no donen l’abast, ningú, cap grup o companyia fa doble funció (això el vell sindicalisme ho va suprimir fa anys) però els teatres sí, no els set dies de la setmana tampoc però fan dues o tres funcions diàries de diferents espectacles. Qui hi surt perdent és obvi.

Ara acabo de veure a X (Twitter) un vídeo de Tik Tok la reivindicació d’un actor de musicals de Madrid que diu (ningú hauria de cobrar el sou mínim marcat pel conveni, no ens haurien de donar de baixa cada cop que ens n’anem de vacances, hauríem de tenir les vacances pagades no prorratejades, no s’ha de normalitzar fer nou funcions a la setmana ni fer dos doblets seguits setmana rere setmana, hauríem de tenir dos dies de descans...)  Aquests entre altres coses és el discurs reivindicatiu d’un actor d’Aladdin que va dir durant els Premios Teatro Musical (veieu el vídeo 1:29:16), “Tenim la sort de treballar en la nostra passió, però ha de ser digne” va començar dient.

Els empresaris d’abans i els d’ara i els grups i les companyies també, i és comprensible i respectable, el que els importa és, exhaurir les entrades, posar el cartellet a la guixeta com se sol dir en el nostre argot. Normal i lògic.

També hi ha alguns petits teatres que emplenen la seva programació amb la seva companyia estable i amb les seves pròpies produccions i així rendibilitzen més els esforços de producció i exhibició. Al meu parer és una iniciativa més que lloable, econòmicament i artística, i també fidelitzen així el seu públic. Fantàstic. És el tema de sempre de les companyies estables, un tema força controvertit i infamat en general per certs polítics i l’administració. Sempre he cregut que és una solució idònia.

Em sembla que el Madaula va dir que els joves s’haurien de buscar un pla B i que també per això se l’ha criticat. Segur que molts ja el tenen el pla B actualment, i des de sempre en qualsevol professió artística s’ha tingut un pla B. Als stars que són una minoria i malgrat que estan sotmesos a una explotació daurada, no els hi cal un pla B, però ves a saber, potser també alguns el tenen si més no previst. I si no, els hi aconsellaria.

Que el teatre hagi aconseguit la millor venda d’entrades cal celebrar-ho, però això no resol els sempiterns problemes que la professió arrossega. Com ja he citat en anteriors entrades en aquest bloc, el que és preocupant és que el 77 % dels artistes ingressin a l’any menys de 12.000 €. Aquestes són unes dades actuals obtingudes en els diferents estudis fets per AISGE a les diferents comunitats.

Cal doncs no oblidar les paraules del company de musicals i continuar en alerta per poder així continuar repetint que tenim la sort de treballar en la nostra passió, però que el treball ha de ser digne.

ELS DRETS ADQUIRITS I ALTRES PREOCUPACIONS

Aquesta entrada al bloc no és ben bé una reflexió puntual com les que acostumo a fer, és més una exposició per donar-ne constància de diversos fets ocorreguts recentment que vull compartir per a poder-hi reflexionar conjuntament si és possible amb els que gosin llegir aquestes línies.

L’11 de de desembre de 2023 vaig anar a l’assemblea de l’AADPC disposat a lliurar una carta que vaig poder donar en mà a l’Àlex abans de començar l’assemblea. Reprodueixo a continuació aquesta carta.

***

Benvolgut Àlex,

M’adreço a tu per l’afecte que sempre m’has mostrat i com a president de l’AADPC que ets, i si vols pots fer aquest escrit extensiu a tota la junta de l’associació.

Vaig rebre el correu de l’Olga Fdez. el passat 4 de desembre amb l’assumpte «Canvis en la condició de jubilat/da AADPC 2024» que em va ofendre molt per la indelicadesa del comunicat. No vaig emplenar cap formulari, vaig respondre al correu dient que si no era possible continuar amb la quota 0 € que procedissin en conseqüència, és a dir, que em donessin de baixa. Les quotes que plantegeu no són més que una mesura punitiva incomprensible i injusta que jo no estic disposat a assumir.

En el meu cas i en d’altres potser també, el tema dels drets adquirits no crec que es pugui eliminar així com així encara que es decideixi en assemblea, potser podria ser una mesura contra estatutària. Jo ja fa tretze anys que estic jubilat i pago la quota 0 €. L’associació també sap quines són en general les misèrrimes pensions que cobren els actors jubilats, no són per anar pagant ni que siguin mínimes quotes. En fi, encara que molts dels jubilats s’apuntin a pagar, no crec que això solucioni l’economia de l’entitat. Dieu en el comunicat que les quotes dels jubilats són per enfortir la sostenibilitat del sindicat. Jo crec que calen centenars d’actrius i actors que treballen aquí i fora d’aquí i que no són socis, aquests són els que calen perquè l’associació sigui forta i sostenible, i sento molt dir que dubto que la forma de captar-los sigui fent formacions tan fora de lloc professionalment parlant com la darrera que heu proposat Gestió del temps i l’estrès per a millorar el benestar. Qui hagi proposat aquesta activitat té un coneixement mol poc relatiu del nostre ofici.

Bé, em sabrà greu si em doneu de baixa perquè a part d’haver estat un dels fundadors i haver-hi treballat molts anys a l’AADPC, no m’agrada anar-me’n veient la imatge tan lamentablement contractual d’una entitat que valora més les quotes que de gaudir del benefici dels seus jubilats, dels seus coneixements i de les experiències humanes i professionals múltiples que per l’edat poden aportar al col·lectiu. Són signes dels temps que vivim. Llàstima.

Salut company, companys.

Enric Cervera Ral

Barcelona, desembre de 2023

***

No vaig rebre cap comunicat de l’AADPC al meu escrit fins el 4 de març que l’Àlex em va trucar personalment per preguntar-me si m’havia repensat sobre el meu escrit i optava per pagar alguna de les modalitats de les quotes que s’havien plantejat. No, li vaig dir, repetint-li que ja feia tretze anys que estava jubilat i que això a més formava part d’un dret adquirit. En fi, no vam parlar massa estona, vam quedar tan amics com sempre.

El passat 24 de febrer vaig col·laborar en la realització d’un teaser d’un curtmetratge de l’ESCAC (Larga noche). El rodatge del curtmetratge definitiu de les dues seqüències en les que jo havia d’intervenir s’havien de rodar el 23 i 24 de març.

El 17 de març vaig haver d’anar a urgències i em van diagnosticar una cel·lulitis a la cama dreta que no em deixava donar dues passes consecutives. Sentint-ho molt i el més aviat possible em vaig posar en contacte amb el director del curt per dir-li com em trobava i que no veia possible estar bé pels dies previstos de rodatge i ho vaig encertar perquè a sobre de la cel·lulitis se’m va afegir una grip que encara em va empitjorar el meu estat de salut. El director ho va comprendre i em va dir que si li podia suggerir un actor que acomplís amb el meu perfil.

Per fer memòria d’algun company a part dels que ja tenia al cap, vaig anar al web de l’AADPC i curiosament el primer al que no hi vaig trobar va ser a mi. Ja m’havien tret del web, ja m’havien donat de baixa, algú sembla que va córrer a despenjar-me de la guia d’actors.

En fi, a respondre’m a la meva carta van tardar uns tres mesos, —i no per carta sinó amb la trucada telefònica de l’Àlex—, a despenjar-me de la guia d’actors (que això sí que ho tenia pagat perquè es paga a part de les quotes) després de la conversa telefònica amb l’Àlex ho van fer amb uns dies.

Apunto a continuació alguns temes per a reflexionar-hi si cal que em continuen preocupant.

- Tant de bo siguin molts els jubilats que han decidit rescabalar econòmicament l’AADPC, jo amb els meus 22 anys de servei ja hi vaig col·laborar sobrerament i crec que no se’m pot eliminar un dret adquirit. Si una entitat s’enfonsa no serà perquè els seus jubilats no aporten les suficients quotes. I si hi ha manca de socis bé podria ser perquè el model de l’entitat ni els aporta confiança ni els dóna els serveis adequats.

- Em continua preocupant també, com ja afirmava en l’anterior entrada d’aquest bloc, que —el 77 % dels artistes ingressen a l’any menys de 12.000 €. Aquest tema hauria de ser un dels temes centrals dels que els que s’anomenen sindicalistes n’haurien de tenir cura. Molts col·lectius surten al carrer i fan vagues per coses menys greus. A França, no fa massa van aturar el Festival d’Avignon, res semblant aquí és impensable. S’ha d’estar bé amb la patronal i les institucions, però mai al seu dictat. Estar molt bé tenir convenis, però no serveixen de massa si els sindicats no en tenen el control de la seva aplicació i si només són una minoria la dels professionals que se’n beneficia.

Aquestes continuen sent doncs en resum algunes de les meves principals preocupacions en aquest moment sobre l’estat de com està la professió a la que m’he dedicat tants anys. I també tinc una gran preocupació de com veig que està el món a l’actualitat, per això m’afegeixo per acabar citant unes paraules que diu Jon Fosse en el final del seu manifest del dia internacional del teatre d’enguany:

«LA GUERRA I L’ART SÓN OPOSADES. L’ART ÉS PAU.»

Salut companys!!!

RETALLS

UN PARELL DE COMENTARIS SOBRE UNS RETALLS DE PREMSA

«Rècord històric del teatre català amb 2,84 milions d'espectadors. Les sales de Barcelona tanquen el seu millor any i recapten 86 milions d'euros. Les sales de menys de 200 localitats reben 305.413 espectadors i gairebé quatre milions d’euros de recaptació.»

Sens dubte que cal estar content i celebrar-ho, però... constato com altres vegades ja he fet que es continua parlant d’espectadors en lloc de dir —entrades venudes. Si una persona va cinc vegades al teatre, no l’han de comptabilitzar com a cinc espectadors, és un espectador que va cinc vegades al teatre, no és el mateix. I tant de bo hi anés deu vegades i no cinc. Jo gosaria dir que els que van al teatre, enguany hi han anat més, possiblement perquè encara hi ha més oferta. Conec a gent que no hi ha anat mai ni hi pensa anar al teatre.

Per altra banda, crec que seria interessant també, veure i analitzar el rendiment de la multiplicitat de produccions que es presenten en l’actual oferta possiblement desmesurada que no fa més que indicar-nos l’estat de crisi del sector. Encara que sembla contradictori, més producció pot ser indicatiu de més carestia. Els artistes no deixaran de produir i generar nous productes malgrat cada vegada els sigui més difícil de mostrar-los i rendibilitzar-los. Continuaran produint si no llencen la tovallola, que també n’hi ha que ho fan lamentablement. M’és difícil entendre que moltes de les produccions que es presenten en sales petites amb aforaments petits també, durant dues o tres setmanes com a màxim, obtinguin una rendibilitat social i econòmica mínimament acceptable del seu producte. Davant d’això, seria bo per a tots plegats, professió i públic també, que hi hagués una, diverses veus crítiques que analitzessin aquests aspectes. Veus difícils de trobar per arreu.

***

I un altre retall de premsa.

«Els Premis Gaudí són un reconeixement anual que es concedeix a les millors pel·lícules, sèries de televisió i produccions audiovisuals en català o produïdes a Catalunya. Són considerats com els premis més importants del cinema català i es concedeixen per l'Acadèmia del Cinema Català. Els premis es van crear l'any 1986 i des de llavors es concedeixen cada any a les produccions que han destacat pel seu nivell de qualitat i originalitat. La setzena edició dels Premis Gaudí es va celebrar el 4 de febrer del 2024 al Centre de Convencions Internacional de Barcelona. La presidenta de l'Acadèmia, Judith Colell, va parlar dels èxits del cinema català, de la precarietat laboral contra la qual hem de lluitar, i la tolerància 0 amb l’assetjament i els abusos al seu discurs durant la Gala dels XVI Premis Gaudí 2024.»

Tal com va dir la presidenta de l’acadèmia, només cal mirar l’extracte de l’informe sociolaboral d’AISGE que adjunto a continuació per constatar la precarietat laboral a què fa referència.

Sens dubte l’estat general sembla ser millor que anys anteriors, però cal encara treballar molt per arribar a cotes de dignitat que la professió en general encara n’està molt allunyada d’aconseguir-les.

I està molt bé i cal enorgullir-nos que pelis fetes amb gent d’aquí arribin a optar als Òscar, però cada vegada més s’estan tancant multi sales d’exhibició i això vol dir que el públic és cada vegada més absent. Si les tanquen és perquè estan buides. Satisfaccions sí, però preocupació també. Celebrem doncs tots els èxits sens dubte, però sense deixar de preocupar-nos i combatre la precarietat i les injustícies. No ho oblidem! Felicitats a tots els guardonats i salut per a tots companys!

PRECARIETAT

La darrera obra que he vist a Dau al Sec té un títol llarg i una mica estrany quan a la utilització de les majúscules en el programa de mà «La Millor Obra Que Mai No Veureu Als Escenaris Catalans» Em sorprèn aquesta utilització de les majúscules, es tracta d’una influència anglosaxona segurament. En fi, és igual. El que no m’ha sorprès gens ni mica és l’obra en si mateixa. Sorprèn sí que gent jove parli d’un tema tan atàvic com actual, un tema que ja hi era present quan jo era tan o més jove que ells i que lamentablement encara està per començar a resoldre’s: La precarietat de les companyies independents.

Hi ha una xarxa nacional de teatres alternatius i els darrers anys han sorgit moltes altres sales encara més petites que crec que  es poden anomenar o s’anomenen sales de proximitat.

M’imagino que aquesta obra pretén ser bàsicament una reivindicació encara que estigui plantejada com a un divertiment més que com un drama. Diuen en el programa de mà que l’obra està adreçada A TOTHOM. Aquest tothom tant de bo sigui força ampli i a la reivindicació puguin sumar-s’hi moltes companyies que com la d’ells es troben en una precarietat endèmica sense massa sortides. No sé si aquest és un dels objectius que aquesta companyia pretén, la reivindicació, però em semblaria interessant que fos així.

En un espai de proximitat com el de la sala del Poble Sec com en molts altres dels que actualment hi ha amb aforaments minúsculs i temporades curtíssimes és difícil per a qualsevol companyia de no aconseguir amb el seu muntatge l’objectiu d’anar més enllà que el de només satisfer amb preus assequibles als amics i coneguts que són els que acaben amb sort emplenant els mini aforaments de les sales.

Ells mateixos, una actriu i dos actors, expliciten en el seu muntatge que és impossible que surtin els números per poder amortitzar les despeses. Només les sales poden a través dels diferents muntatges que programen continuar obertes. Les companyies independents es queden amb la precarietat tant si estan subvencionades com si no.

La multiprogramació, a les sales les salva mínimament. Com també es dóna el cas d’alguna sala que té una companyia estable i amb els seus diferents muntatges assumeix la multiprogramació amb les seves pròpies produccions. Pot ser una manera de sortir-se’n de l’endèmica precarietat.

La característica comuna és que en tots aquests espais, sempre hi ha pocs intèrprets a l’escenari. Una autocensura compartida des de fa molt temps ja amb els autors. Sales petites, escenaris petits, repartiments petits, aforaments petits. I com a resultat evident, recaptacions petites també.

És curiós. Jo vaig viure quan era jove la fi de les dues funcions diàries en els teatres. Va ser un triomf, diuen! Ara hi ha sales que fins en fan tres de funcions, de diferents muntatges és clar! Sortosament els temps han canviat i aquesta mirada enrere és negativa.

En fi, el meu desig és que a aquesta i a totes les companyies independents, que no tan sols puguin amortitzar els seus muntatges sinó que en puguin treure la rendibilitat cultural i els suficients beneficis econòmics i artístics per endegar-ne de nous i poder traçar amb un mínim de llibertat la seva trajectòria artística que crec que tanta falta fa en el panorama teatral independent.

Deixant això sí per a un públic més comercial els múltiples i exitosos musicals franquiciats que sovint ens omplen les cartelleres i les butxaques d’alguns empresaris. Però això és un altre tema.

Bon any!

BRECHT EN ESTAT PUR

El passat 1 d’octubre vaig veure al Teatre Joventut El pa nostre de cada dia, un muntatge dirigit per Pepa Calvo a partir d’una adaptació lliure de Der brotladen (El forn de pa) feta per la mateixa directora i per l’Eva Fructuoso d’un text de Bertolt Brecht. El muntatge està plantejat com un laboratori actoral en el que les quatre actrius de forma coral, uniforme i amb excel·lència protagonitzen diversos personatges (Gloria Viguer, Eva Poch, Muntsa Tur i Alma Alonso). Tal com glosa el mateix teatre en el programa, aquest muntatge és una crítica política i social que convida a la reflexió i a l’acció. El teatre de Bertolt Brecht és un teatre considerat pels experts com a patrimoni de la humanitat, i sens dubte aquesta proposta, tan poc usual a l’actualitat en els escenaris se’n pot vantar perquè excel·leix i no defrauda. Tot al contrari, als espectadors ens sentim inoculats d’ànsia combativa, aquell sentiment tan positiu que hauria de ser imprescindible sempre quan surts del teatre després de veure qualsevol espectacle. I el teatre de Brecht i la proposta de tot aquest equip femení ho ha aconsegueix. Felicitats, enhorabona i sort.

Nota de la «Introducción del Teatro Completo de Brecht».- Peter Brook, que no siempre ha estado de acuerdo con Brecht, porqué él defiende la «magia» teatral, escribió al respecto algo más breve que es casi de cita obligada: «Nadie que se ocupe seriamente del teatro puede prescindir de Brecht. Es la figura clave de nuestra época, y todo el trabajo teatral de hoy comienza en algún momento con las teories y los logros de Brecht, y regresa a él.»

NOSTÀLGIA, NO. EMPRENYAMENT, SÍ.

Nostàlgia de temps passats mai. La nostàlgia és un sentiment reaccionari que em tinc prohibit d’experimentar i me n’allunyo tant com puc. Vaig estar a la festa dels 35 anys d’Entreacte, sí. Me’n vaig anar però abans d’acabar perquè el director actual de la revista abans de començar l’acte em va dir que m’interpel·laria; va passar més d’una hora i com que no ho feia durant els diferents parlaments, i a més tot el que s’estava dient a la mesa no tenia res a veure amb els 35 anys de la revista, vaig pensar que el que jo podia dir no tindria cap interès per als presents alguns per a mi desconeguts.

El que m’hagués agradat explicar (cliqueu aquí) també hi és a la meva autobiografia a la seqüència 1988 (document a sota) i en el meu web on explico com em vaig implicar en el projecte inicial d’Entreacte. I  tot mirant el número 0 que guardo enquadernat on hi figurava l’equip inicial de la revista i els membres de la junta directiva (document a sota), vaig poder constatar que l’única persona de tots ells que hi havia a la sala era jo, no hi havia ningú més dels que aquell 1988 vam endegar la revista, i crec que l’únic que justificadament no hi podia ser era l’Alfred Lucchetti perquè lamentablement és mort fa un quants anys ja.

Parlar de com eren les coses temps enrere no em sembla que sigui pas dolent, si s’ha arribat fins aquí és gràcies a les gràcies i desgràcies dels que ens han precedit, no cal rememorar ni els èxits ni els fracassos, cal, si més no, tenir-los en compte per treure’n profit o per no tornar-hi a caure. El que no és acceptable és l’oblit sistemàtic, la no història, el creure que tot comença a partir d’un mateix, que les generacions anteriors no han fet res o que no han existit.

Per això, estic emprenyat.

I si llegiu la Presentaciói l’Editorial d’aquell número 0 constatareu que si bé la nostra professió actual (no la sindicada) ha crescut considerablement i té sortosament molt més bona formació, la realitat i el benestar professional quotidians estan tant poc assegurats que en aquells temps; les dues actrius del col·lectiu Desasosiego que hi havia a la mesa en van donar constància parlant de la incertesa del seu proper futur tot i haver obtingut un èxit considerable en el seu primer espectacle. I un altre tema del que també es va parlar a la mesa, que res tenia a veure amb els 35 anys d’Entreacte, l’increment de les entrades venudes, —un èxit de la patronal sens dubte—, no de la massa treballadora.

Ah, i per cert, jo no he esta mai el director d’Entreacte, jo l’he fet sí, durant molts anys, i hi he figurat com a cap de redacció, però mai ni hi he estat ni hi he figurat com a director, no hi ha cap hemeroteca que ho pugui demostrar. Les inexactes o falses informacions si es continuen dient la gent acaba creient-se-les lamentablement i no serveixen més que per donar un relat històric esbiaixat o/i inadequat.

Com a iniciador d’Entreacte celebro els 35 de recorregut i brindo per això. Hi ha moltes capçaleres que no han suportat aquesta edat, i si l’Entreacte arriba als 70 anys, s’haurà de celebrar també, encara que jo, segur que ja no hi seré, ningú a la meva família ha arribat als 112 anys. En fi, salut companys, que ens queda molt per veure encara! I repeteixo el que he dit moltes vegades el que deia el poeta, i que avui encara ho hem de continuar dient i creient-nos-ho: TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE.

MALS TEMPS PER A LA LÍRICA* / VISCA EL TEATRE!

Vaig fer el comentari que reprodueixo a continuació al mur del Facebook del Gal Soler, l’autor de l’obra L’ULTIM BALL, la dramatúrgia en la que s’ha inspirat la seva novel·la FÍBULA que segons el propi autor, primer va ser l'obra de teatre i després el llibre, a l’inrevés de com sol passar; el muntatge d’aquesta obra l’han interpretat al Teatre Gaudí la Montse Miralles (Roser), el Daniel Cuello-Esparrell (Àngel) i el Gal Soler (Arnau) dirigits per la Txell Roda durant aquest passat mes d’agost.

«...vaig acabar el teu llibre FÍBULA. Felicitats! M’ha agradat veure i conèixer tots els personatges relacionats amb l’Arnau, la Roser i l’Àngel. Ha estat molt interessant i recomanaria a la gent que li ha agradat la teva obra que també es llegís la teva novel·la, sens dubte redimensiona el drama que planteges. Llàstima que haguem de viure i acceptar aquesta esplendorosa precarietat del nostre teatre, perquè a parer meu seria molt més ric amb molta gent a l’escenari. Almenys així és com a mi m’agrada. Però ja saps els únics que inverteixen treball i esforços són quatre que gosen arriscar-se per amor al que fan. I tu i els que t’acompanyen sou d’aquests i ho heu fet de meravella. Felicitats de nou. La proliferació de monòlegs i de sales petites, molt necessaris possiblement, és el pitjor símptoma de l’actual precarietat estructural i conseqüentment dramatúrgica, aquí i arreu lamentablement. Com deia Brecht en un dels seus poemes, “Mals temps per a la lírica” que també ho són els actuals...»

Vaig veure l’obra a l’estrena i poc després vaig llegir la novel·la. L’Arnau, la Roser i l’Àngel són els personatges de l’obra de teatre, però a la novel·la n’hi ha més de personatges. Durant la lectura em vaig anar imaginant com si hagués vist tots els personatges de la novel·la a l’escenari, que d’haver-hi estat, no necessàriament tots és clar, crec que el muntatge m’hauria agradat més i hauria guanyat en excel·lència.

Però prou diners i esforços que deu haver costat posar el projecte en peu amb tres intèrprets com per pensar en un repartiment més extens i més complex que no faria més que encarir les despeses. Despeses que difícilment amb els reduïts aforaments i les curtes temporades poden assumir-se i amortitzar-se.

Em responia el Gal al meu comentari «...Som uns romàntics! Encara que lluitem contra corrent no per això hem de deixar de fer coses. Sempre hi haurà algú que ens llegirà i ens vindrà a veure i per aquests pocs ja ha valgut la pena.»

Sí company, paga la pena fer-ho i per això és lloable. Sóc dels que com tu crec que no hem de llençar la tovallola mentre el seny i el cos ens ho permeti, ho comparteixo malgrat això pugui ser per a alguns una actitud incomprensible. Mentre tinguem coses a dir, hem de fer el possible per intentar dir-les, endavant!

Però, ens hem d’acontentar amb això de “visca el romanticisme”? No! Són molt romàntics els productors de grans musicals franquiciats? Són molt romàntics els que només s’arrisquen a produir monòlegs en espais subvencionats? Són romàntics els gestors que determinen les polítiques culturals? No, no ho són. Per això m’ha vingut a la memòria i he citat el vers “Mals temps per a la lírica” que si bé el context en els temps de Brecht eren diferents del actuals, sí que hem d’estar molt amatents perquè n’hi ha molts que lamentablement només volen anar enrere, sembla que volen tornar-hi, no deixen ni volen avançar.

***

No vaig anar a la gala de Catalunya aixeca el teló però he vist pels tots els mitjans la magnificència de l’acte. Cal celebrar el bon estat, les recaptacions, la salut i l’eufòria que han mostrat i explicitat els participants, bàsicament l’empresariat, els polítics, l’administració i també la d’una part dels professionals implicats. Sí, eren molts, però també són molts els companys romàntics i agosarats que com el Gal fan propostes arriscades que encara que no siguin com el seu últim ball, —que no serà evidentment l’últim—, sempre hi haurà algú que els anirà a veure, i per aquests pocs, els romàntics (per a alguns els pessimistes i losers per a altres) ja paga la pena de fer-ho.

Són moltes les companyies que s’arrisquen mostrant les seves produccions en aquesta munió cada dia més gran de petites sales de minsos aforaments i petites temporades amb recaptacions escadusseres. No se’n parla en general que aquestes sales també hagin tingut recaptacions esplendoroses, potser algunes sí, però d’això no se n’ha parlat a la gala, ni tampoc se n’ha parlat de la sempiterna coneguda precarietat endèmica de la professió. Una gala també podria incloure alguna reivindicació en aquest sentit. Molts companys han de fer mil feinetes per poder subsistir, moltes pensions de jubilació són escasses per no dir miserables i han de ser complementades per ajuts d’entitats privades com AISGE, i això no hauria de ser així si haguessin tingut durant la seva carrera unes relacions laborals dignes i adequades. L’esplendor d’avui demà pot ser precarietat. Hi ha un increment de nous professionals ben formats, però també hi ha un decreixement de professionals, perquè hi ha un abandonament per la mateixa crisi sistèmica, i això no es contempla per cap banda; però, no, d’aquestes coses no n’he sentit parlar massa, ni a la gala ni en els mitjans. 

Només em ve al cap repetir el que ja he dit abans, que passa tant aquí com arreu del món, —vivim mals temps per a la lírica—, i acabo aquí, també són dolents o potser mal vistos per a les lamentacions. No obstant com a romàntic que sóc només em cal afegir: Visca el teatre!!!

*MALS TEMPS PER A LA LÍRICA, un poema de Bertolt Brecht. Una frase feta en un context diferent com va ser l’ascens al poder dels nazis a Alemanya.