El teatre, viu, no infecta, sana

D’esquerra a dreta, la Clara Puig, la Sílvia Sintes, la Marina Paytubí, jo, ah! i el canó. No, no som l’equip encarregat de disparar a l’enemic aeri o naval que se’ns presenti. Hem estat l’equip que hem presentat la píndola SOREN I LA PANTOJA que ha escrit la Clara, que ha dirigit la Marina i que hem interpretat la Sílvia i jo al Festival Píndoles el dissabte 5 de setembre a l’espai anomenat del canó. Una experiència formidable.

En les circumstàncies sanitàries que ens trobem ha estat una teràpia, un plaer i un repte també poder fer el que hem fet i sobretot poder-ho presentar superant totes les incerteses i entrebancs presents que es presenten usualment com a insuperables en el món de les arts escèniques.

El coneixia però no hi havia estat en aquest festival. Teatre més que breu. Quinze minuts per explicar una història. Ja ho havia fet fa uns anys en una altra ocasió en els mini teatres que hi havia al Raval al costat de la Filmoteca. Ha estat una experiència ben diferent. En els mini teatres l’espai pot ser claustrofòbic, a l’aire lliure tot el contrari. Un tema sí que coincideix, no has d’impostar la veu com ho has de fer sempre en qualsevol teatre a l’ús, en els mini teatres perquè tens el públic a tocar, i a l’escenari del píndoles d’enguany perquè el micròfon de diadema t’amplifica fins la respiració o una lleu aerofàgia.

Vam fer quatre funcions, a les set, a les vuit, a les nou i a les deu. La sensació que vaig tenir és com si intervinguessis en quatre escenes en una obra que durés una mica més de tres hores. I enlloc d’estar entre caixes o al camerino, pots estar prenent la fresca a l’aire lliure.

Si no fos pel canó, el cel que teníem al darrera ha estat el ciclorama natural més immens en el que mai he treballat, infinit, i cap al tard amb estrelles i tot, meravellós. El canó (soc pesat, oi?) com que no ha intervingut per res, m’agrada pensar que ha quedat apercebut, tant de bo fos així. Allà on hi hagi intèrprets explicant coses, no hi ha canó que faci perdre l’atenció. Almenys així m’ho crec i m’agrada pensar que així és.

Res, en definitiva, que després del confinament, del desconfinament i de tota aquesta inacabable tortura i tragèdia social i econòmica que ens està convertint a tots plegats en no sé què, poder trepitjar un escenari ha estat més terapèutic que mai, el teatre sempre és sanador. Tinc la impressió que per poder continuar practicant el teatre a l’actualitat hagis de demanar permís a les autoritats ‘competents’, que a sobre se’ls en fot bastant això del teatre i de la cultura en general. En fi...

Res, repeteixo, un plaer haver treballat amb aquestes fantàstiques noies i amb l’excel·lent equip de gent del Festival Píndoles.

Ara, això sí, tot per l’amor al teatre. Com en tantes i tantes ocasions, redéu!!!

DES DEL CONFINAMENT

Recordo quan van sortir els primers mòbils. Uns aparells enormes, tan pesats o més que els fixes. Fa molts anys ja, molts. Estàvem amb la família, de càmping, i hi havia un home parlant amb el seu mòbil a la parcel·la del davant. No era un estranger no, era d’aquí. Era una cosa estranya veure parlar en veu alta a l’aire lliure un home amb aquell aparell. Tots els que estàvem al seu voltant, ens en podíem assabentar del que estava parlant. Els altres havíem de tenir fitxes per poder trucar per telèfon en una cabina. Més endavant vam poder trucar amb monedes, ja no calien les fitxes. Aquell home del mòbil enorme em va fer pensar que en un futur ja no ens caldrien les fitxes, ni les monedes, tots podríem disposar de telèfons mòbils. En un futur, és clar, el que ja estem vivint des de fa alguns anys tots plegats.

Tot va massa de pressa, ara. Els anys passen de pressa, les hores molt lentament. Tots estem parlant en veu alta amb el mòbil, per arreu, en qualsevol moment. Tots tenim un, o més d’un, aparell per comunicar-nos, i això fa que podem saber què passa a l’altra punta del món en qualsevol moment, tant si ens interessa com si no. El difícil és saber què passa de ben a prop. Ho ignorem, ho menystenim. Ni ens n’adonem, de vegades. La nostra credulitat així com el nostre escepticisme van creixent de forma exponencial. 

Però, amb tot, això, més que haver-nos fet feliços, ens està fent dependents, ens esclavitza inconscientment en certa manera. De vegades ho acceptem, i de vegades ens costa acceptar-ho. I no solament podem parlar, sinó que també ens podem veure les cares, i podem veure el lloc on som. Podem veure als que estimem, i als que no estimem també. Però no els podem ni abraçar ni bufetejar, com ens agradaria poder-ho fer. Per la tele, per Youtube, per Whatsapp, per tot arreu, xats en viu, xats filmats, petites i gran sèries sobre el tema en totes les plataformes, i més i més. És un no parar. El món global al nostre abast. Embafats estem! No estem sols. No podem sentir-nos sols. Oh! Quina il·lusió... o, quina pena... depèn del moment, és clar! 

El teatre, prohibit. Fer-lo i veure'l. Fins quan? Per sempre!, ja els agradaria a molts que així fos. Pensar en un teatre contaminant i contaminador, satisfà només als que sempre han odiat el teatre, els exterminadors de la cultura i l’art. 

El teatre és comunicació física, a dalt i a baix de l’escenari, és una contaminació necessària si ho volem formular en un sentit positiu del terme. És difícil pensar que pugui ser alguna altra cosa. Des dels grans escenaris als minúsculs espais, es des d’on es propaga i s’ha de continuar propagant, el ‘virus’ teatral. La comunicació teatral només pot ser en viu i en directa. No es pot expressar la passió ni l’odi sense contacte, és imprescindible el contacte físic. Dels intèrprets i dels espectadors també. L’aplaudiment no és més que el substitut del petó i de l’abraçada. I el contacte físic no solament és necessari en el teatre, també ho és en els platós, en els sets de gravació i de rodatge, és imprescindible. 

Que potser algú està pensant maquiavèl·licament que caldrà fer virtualment les escenes d’amor o de violència física per evitar possibles contagis, utilitzant estèrils projeccions hologràfiques per no contaminar-se? Quin horror! No vull ni pensar-hi! 

Seria inversemblant, erroni, o potser ingènuament infantil, pensar que quan es parla de distanciament en la interpretació s’està parlant de distància física. La distància entre l’intèrpret, el personatge i el públic al que es dirigeix ha de produir-se en una ubicació física comuna, i amb la menor distància física possible, quan més íntima millor. Hi ha d’haver comunió perquè la comunicació esdevingui catarsi. La representació de l’exteriorització de la intimitat és l’element imprescindible per a una bona praxi en la realització de qualsevol acció dramàtica. Tant si es tracta d’un drama com d’una comèdia. És imprescindible! 

Ja ens en sortirem! Ja ens tornarem a abraçar!

EN MEMÒRIA DE L’AMIC, MANUEL BARATECH

El Manuel Baratech ha estat un home que ha tingut molt a veure amb la comunicació dels intèrprets, per això em plau dedicar-li les quatre línies següents.

En ple confinament, i per whatsapp, he rebut la mala noticia de la mort de Manuel Baratech. Quin greu que m’ha sabut, i més en aquests moments en els que no es pot ni anar-lo a acomiadar ni tampoc pots donar el condol als seus familiars. En especial m’hauria agradat poder donar una abraçada al seu fill Javier, al qui més vaig tractar últimament, ja que és el continuador del negoci que va crear el seu pare. L’última vegada que ens vam veure amb en Manuel Baratech va ser en una tertúlia a l’Ateneu Barcelonés a la que ell molt amablement em va convidar a participar-hi. 

Vaig conèixer el Manuel Baratech l’any 1989 quan buscàvem una impremta per imprimir el número 0 de la revista Entreacte. Ell era l’empresari de Gràfiques Fomento, una impremta que estava al carrer Perill, una impremta especialitzada en revistes. Era exactament davant de la que anys més tard es va obrir, la ja desapareguda Sala Artenbrut. Avui, no hi ha ni el Teatre ni la Impremta. Anys després la impremta es va desplaçar a Esplugues. Curiosament era davant dels estudis que hi havia de TVE a Catalunya. Semblava que la impremta del Manuel Baratech tingués alguna cosa a veure amb el teatre, amb la televisió, amb ells intèrprets, i no ho tenia no, però les coincidències m’hi havien fet pensar. 

Durant tots els anys que vaig ser el responsable de la revista Entreacte i de les publicacions de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), la impremta del Manuel Baratech va ser-ne la responsable. Totes les revistes, guies d’actrius i actors, textos teatrals i altres publicacions diverses, es van fer allà. El contacte mantingut amb ell sempre va ser afable, entranyable i enriquidor. Era un home que creia en la comunicació, i amb la pràctica del seu ofici com a impressor va demostrar durant tota la seva vida el seu compromís. 

Ara fa un parell d’anys arrel d’una petita cita que jo li vaig fer en el meu llibre de la Memoria de la Escena Española publicat per la Fundación AISGE el 2018, —de la qual en reprodueixo la pàgina—, ell em va demostrar efusivament el seu agraïment, un acte, que sens dubte l’honora en escreix.

Amb el seu ajut i amb —el d’altres també per descomptat—, vaig desenvolupar un altre ofici amb ell com a tutor indiscutible, l’ofici d’editor, que vaig posar sempre al servei de la comunicació del col·lectiu de l’associació d’actors i directors de professionals de Catalunya al que jo pertanyia. Jo sempre li ho agrairé. Com sempre li he agraït també al meu amic Albert Catalán, —que tampoc no hi és ja—, que m'incités a introduir-me i a abraçar el món del teatre en aquell llunyà 1969. 

Crec que tots els que hem conegut al Manuel Baratech, i en especial tots els que vam estar implicats en l’aventura d’endegar i de tirar endavant la revista Entreacte, l’hauríem de recordar i estar-li molt agraïts, no solament pels serveis, consells i suggeriments que ens va anar posant a l’abast, sinó bàsicament per la humanitat que ens ha demostrat durant tota la seva vida, tant amb el seu tracte com amb el seu tarannà personal. Descansa en pau Manuel Baratech. Recordem-lo.

ON SON ELS APLAUDIMENTS?

No, els aplaudiments, ja no hi son en els teatres. Els teatres estan tancats. S’aplaudeix des del balcó, des de la sala d’estar, a l’hospital, al tanatori, al supermercat, al parlament... S’aplaudeix a la solidaritat, s’aplaudeix a l’esforç. Molt bé! S’aplaudeix en, i des de molts llocs on habitualment no hi hagut mai la necessitat d’aplaudir. Perfecte! S'aplaudeix als que fan la seva feina, en bones o en males condicions, cal aplaudir-los, cal bàsicament remunerar-los adequadament i donar-los el suport físic i moral que necessitin, i millorar els seus entorns professionals, sens dubte. L’aplaudiment no és més que l'afegitó simbòlic. Necessari potser en aquests moments. Bravo!

L’aplaudiment en ocasions, no és més que un descàrrec de les consciències dels que aplaudeixen. L’aplaudidor pot esdevenir un fals solidari i un hipòcrita si l’aplaudiment és l’única cosa que practica.

Hem vist en el teatre, moltes vegades, aplaudiments gratuïts, aplaudiments de compromís, i plens de supèrflua superficialitat. Això no ens ajuda, ni ajuda al teatre, tot el contrari. Pot esdevenir com a màxim, un autoengany compartit. Fins i tot, hi ha qui pensa que, ja en tenen prou amb els aplaudiments, què més volen!, fer-se rics?, ja s’ho passen prou bé a l’escenari fent comèdia!

Doncs sí!, cal continuar aplaudint a tot arreu, pequè allò que aplaudim ens sembla bo i lloable. Aplaudir com a acte de generositat no és una almoina, és una forma afectiva i necessària de reconeixement. No hi ha cosa pitjor però, que, topar amb individus que es creuen mereixedors d’aplaudiment, i que fins i tot, a vegades els exigeixen. Fatal això! Que cadascú pugui fer i faci la seva feina, aquesta és la finalitat paradigmàtica que es pot aportar a la societat. Això sí, que si quedin en el camí els menys possibles, o cap, si pot ser. Que els que sempre han tirat endavant, que puguin continuar fent-ho, i que el seu esforç pugui continuar encoratjant als més esporuguits. Tant en el teatre, com en tota altra activitat cultural o productiva de la nostra societat.

En el dia mundial del teatre, hem de fugir d’allò que potser algú haurà gosat dir o pensar en algun moment quan un rei es mor, “Si el teatre és mort, visca el teatre!”, no, —el teatre no es mor, els reis sí que es moren—, deixant això de banda, visca el teatre! El teatre no és mort ni pot morir mai, lamentablement en aquests moments, el lloc on fer-lo està temporalment confinat. Però tancats a casa no es pot fer teatre, sí que caldrà però, estar amatents per quan els escenaris puguin estar oberts de nou, que ho estaran. I aleshores, esperem-ho, tots els teatres ens explicaran, de totes les maneres possibles, el que ha passat, i el que potser pot continuar passant, ningú més ho podrà fer d’una manera tan directa i viva com ho ha fet sempre el teatre, des dels múltiples i variats escenaris disponibles. Així ho hem anat practicant i aconseguint a través dels segles, i ho continuarem fent, lluitant i conquerint el que calgui. El teatre és un art en viu i ha de ser capdavanter com ho ha estat en alguns moments de la nostra història. Aquesta és la nostra missió com a col·lectiu, revitalitzar el nostre art.

Al teatre no hi ha cap maleït —innombrable— microorganisme que l’elimini. Salut, força, i un gran i virtual aplaudiment per al teatre, per als seus amants, i per als seus faedors!

Molts aplaudiments al dia mundial del teatre 2020! 

NOUS ESCENARIS

El debat i la reflexió al voltant de les arts escèniques i audiovisuals que s’han exposat en les taules que he assistit aquests dos dies continua sent el mateix que he sentit en moltes altres ocasions. Els eufemismes i expressions actuals com ‘posar en valor’, ‘el backstage’, ‘el networking’ i altres, no son més que una semàntica diferent per abordar-los. La problemàtica continua sent la mateixa.

Gairebé sempre m’abstinc d’emetre la meva opinió en veu alta, tinc per costum de no fer-ho perquè no em considero oratòriament eficaç, encara que posteriorment la meva opinió després de reflexionar l’emeto en altres fòrums privats, com aquí i ara es pot comprovar en aquestes quatre ratlles.

També, i en aquesta ocasió, observant els assistents me n’he adonat que era segurament un dels de major edat, i no voldria que, encara que fos només pel respecte que se’m pot tenir, que se’m veies com aquell que explica batalletes, que ve de tornada, o que pretén alliçonar amb la seva experiència vital. Això mai no ha estat la meva intenció i sempre he fugit de fer-ho.

L’ascensor teatral: puja o baixa. És el títol de la taula rodona on s’ha parlat del que ve a anomenar-se el tap generacional.  Curiosament, el tap generacional del que es tractava de parlar, després d’escoltar totes les aportacions, tant la dels participants de la taula, com la dels que hi han volgut participar des del públic, crec que es podria concloure que no existeix, el tap generacional és una formulació tòpica. Aquest famós tap, més que generacional, és un tap sistèmic. És un factor complex, la dificultat a l’accés, al desenvolupament i a la pràctica continuada de l’ofici, aquest és el tap que més que un tap és un gran escull, i que és més provocat per causes politico-socials que per les dels professionals de les generacions anteriors. Les noves generacions estan lluitant, com sempre s’ha fet per tirar endavant els seus projectes, i no son pas les generacions anteriors les que conformen el tap generacional ni les que els ho impedeixen. El tap és el propi sistema. La dificultat d’avui dia, i això que de mitjans i xarxes de comunicació no ens en falten, és trobar fronts comuns, i com sempre, unitat en l’acció. Això és el més difícil i l’eina bàsica per enderrocar el tap. I el model social basat en l’individualisme no ens fa albirar massa bones perspectives.

+40: Totes som talent. És el títol de la segona taula rodona, el testimoni de dones professionals de més de 40 anys, de com afronten la realitat en l’escena actual. La invisibilitat en el teatre i en l’audiovisual de les dones quan s’encaren a la quarantena és un tema que va més enllà del sistema, avui és un tema global i d’una actualitat clara de reivindicació feminista que no cal perdre de vista ni menystenir en cap aspecte. És un tema recurrent des de fa molt de temps ja. Massa.

No vaig poder assistir a la taula rodona on s’explicaven les diverses realitats al voltant de la contractació i la gestió empresarial dels espais i les entitats clau en el sector. Es titulava així: El backstage contractual: una realitat que cal conèixer. Espero llegir-ne les conclusions quan es publiquin per poder-ne treure algun profit si cal. Com a pensionista que soc però, l’interès i la implicació en aquest tema obeeix bàsicament a mostrar la solidaritat amb els que estan en actiu. M’explico: quan es parla de contractació en general es parla de la població activa, no es té massa en compte als que rebem una pensió de jubilació, que no treu que si volem podem continuar treballant encara que ho hem de fer amb unes condicions clarament injustes. A un pensionista quan realitza un treball artístic se li descompten de la seva pensió els dies treballats. Treballes uns dies i te’n descompten de la pensió els dies treballats, o sigui, pagues per treballar aquests dies perquè són sostrets de la teva pensió. És com una penalització.

Aquesta mesura pot esdevenir dissuasiva de cara a l’acceptació d’algunes ofertes doncs poden sorgir treballs molt interessants però poc rentables econòmicament que et poden fer perdre la pensió. Una cosa és treballar gratis, l’altre és perdre-hi diners, i a això evidentment ningú no hi pot estar disposat. En fi, unes lleis que ens aboquen en molts casos a declinar determinades ofertes o a treballar en negre.

El títol d’una altra taula rodona en les que s’han presentat quatre experiències diferents que s’han adaptat a la realitat d’un entorn força canviant, ha estat: Re formulant-nos! Iniciatives professionals en un entorn canviant. Els participants han exposat les seves diverses experiències i han deixat ben palès que en l’àmbit teatral i audiovisual hi caven una multiplicitat molt diversa d’iniciatives professionals per continuar subsistint, i que és això el que cal fer, reformular-se i reinventar-se constantment per l’exigència de l’entorn canviant i inestable.

I com a cloenda s’ha presentat el divertit i punyent espectacle AKELARRE de la Companyia The Feliuettes que ens ha divertit i ens ha fet acabar amb molt bon gust aquestes dues jornades de debat i reflexió al voltant de les arts escèniques i audiovisuals. Tres actrius i un pianista que s’ho passen bé i ens ho fan passar bé. Bravo!

I en acabar, tot parlant amb alguns responsables de l’organització, que es mostraven satisfets de com havia anat tot plegat, s’intuïa la voluntat de “això ho repetirem, hi ha molt del que continuar parlant, és un fòrum que cal repetir, cal implicar però als que sempre estan absents, els polítics”. Sens dubte aquests, els polítics, son uns dels responsables importants de l’estat de deixadesa i desempara en que es troba tot plegat. Sí.

Han estat unes jornades per a la reflexió sens dubte. Nous escenaris, tan vells com bells escenaris.

Dades i preguntes retòriques

Aquesta entrada ve arrel de l’observació de les dades del resum setmanal del període corresponent del 08/07/2019 al 14/07/2019. La segona setmana de juliol en els teatres de Barcelona.

Les dades sempre em fan un cert respecte perquè mostren uns valors absoluts que es poden interpretar de múltiples maneres. Seria bo poder estar pendents de les irregularitats que es desprenen de les dades a fi de corregir-les i mantenir sanejat el sector de la millor manera. La transparència de les dades ha de servir per poder superar la grollera informació que sovint circula del boca orella, una informació que  no acostuma a tenir l’objectivitat adequada.

En la setmana que faig referència, a Barcelona, en 39 espais teatrals diferents s’hi van poder veure 71 espectacles, dels quals se’n van fer 195 funcions. Brutal! Es van posar a la venda (l'aforament) 63.035 butaques de les quals se’n van vendre 30.704 (48,71 % entrades de pagament), més 2.813 (4,46 %) entrades professionals (entrades amb el 50% de descompte), i es van donar 1.322 (2,10 %) entrades estrena (invitacions). El nombre d’espectadors (entrades venudes + entrades professionals + invitacions) va ser d'un total de 34.839 espectadors. El tant per cent d’ocupació va ser del 55,27% i el preu mitjà de les entrades va resultae de 29,00 €. La recaptació total en aquesta setmana va ser de 890.353,56 €.

Mirant les dades i fent quatre números te n’adones que hi han hagut tres grans recaptacions, el Teatre Grec amb 3 espectacles, el Teatre Coliseum amb 2 espectacles i el Liceu amb 1 espectacle. Amb aquests 6 espectacles es va recaptar més del 60 % del total, mentre que els altres 65 espectacles van recaptar la resta.

Si anéssim mirant en detall hi podríem observar molts altres factors analitzables. Davant les dades del sector teatral sempre em faig moltes preguntes, retòriques, de les quals mai n’he rebut cap resposta evidentment.

«Quants intèrprets hi han intervingut en aquests 71 espectacles? Quants intèrprets han vist la seva feina remunerada? El teatre és un producte culturalment sostenible? Hi ha més oferta que demanda? El nombre d’espectacles que no s’amortitzen ni econòmicament ni culturalment és un símptoma d’excel·lència o és simplement un aspecte conjectural? El teatre va bé?»

I ara, abans de tancar aquesta entrada del bloc, rebo el resum del període corresponent a la tercera setmana de juliol, del 15/07/2019 al 21/07/2019: 35 espais teatrals, 67 espectacles, 191 funcions Brutal!, 50.324 entrades a la venda, 24.739 entrades pagament, 2.223 entrades professionals, 1.154 entrades estrena (invitacions), total espectadors 28.116, 55,87% ocupació, preu mig 18,92 €, total recaptació 468.185,02 (53 % de la setmana anterior). Els 3 espectacles del Grec van recaptar més del 30 % del total. Els altres espais de gran recaptació de la setmana anterior el Coliseum i el Liceu no hi son aquesta setmana pel que es dedueix que més del 60 % del total és el que han recaptat els 64 espectacles restants, un percentatge superior a la setmana anterior però d’un total 55,87 % inferior. Brutal! El preu mig de les entrades també s’ha reduït ostensiblement i el tant per cent d’ocupació ha estat similar al de la setmana anterior.

I per no repetir les mateixes preguntes retòriques i per no afegir-ne més encara, acabo aquí, deixo de mirar i fer números que no és ‘lo meu’, a mi m’agrada més fer-los a l’escenari els números, i sobretot que siguin més gratificadors, si més no artísticament. Bon estiu!

Què han de fer els altres

Ara que ja han passat les eleccions me n’adono que els polítics continuen amb la seva dèria consistent en dir —què han de fer els altres.

Quina pesadesa, renoi! Pocs, amb incertesa i amb el risc d’equivocar-se han parlat del programa que tenen previst implantar quan governin. Però en general tots ho han fet amb molt poca alegria i poc convenciment, un discurs aprés, sobreactuat, com de manual, i adreçat cap a si mateixos més que cap als qui els escolten. És com si no els importés allunyar-se de la gent a la qual s’haurien d’apropar. En tenen prou amb rebre l’afalagament de la manifestació multitudinària enfervorida de la multitud d’acòlits que ells es creuen que els contemplen.

En l’àmbit teatral seria com creure’s que els aplaudiments que es reben quan acabes una funció són tots sincers i amables. I no, no és així. Millor que qualsevol aplaudiment és la constatació de veure la sala plena un dia rere l’altre de gent que ha pagat l’entrada, siguin amics o coneguts o no. I també lamentablement entre la gent de teatre, de la mateixa manera que ho fan els polítics, hi ha la dèria de dir, què i com ho han de fer els altres, mostrant d’aquesta manera molt poca objectivitat i consideració respecte el treball dels companys.

Encara que no es la voluntat dels qui la plantegen, dóna la sensació que algunes de les obres de teatre de la cartellera sembla que vagin adreçades a familiars i amics de l’entorn dels que hi intervenen, i en realitat aquest és l’únic públic que hi acaba assistint. Pocs són els muntatges que s’arrisquen amb plantejaments dramàtics adreçats a un gran públic al qual tampoc hi acaben tenint accés perquè les multiprogramacions no permeten una mínima amortització.  

El funcionament de la infraestructura teatral possibilita sortir-se’n a ben pocs muntatges dels que es presenten. La producció independent és una ingent massa magmàtica condemnada a l’ostracisme i a l’esterilitat, o com a màxim en cas d’un fortuït èxit, a una precària i efímera subsistència. Hi ha d’anar molta gent al teatre i s’han de tenir períodes d’exhibició més llargs per poder sobreviure del que es recapta a la taquilla. I si amb tot això, a sobre no ens oblidem de la dèria de dir què i com ho han de fer els altres, trobo de difícil solució albirar una esperançadora i enganxadora perspectiva col·lectiva de futur en aquest aspecte.

A veure si els polítics, encara que no n’hagin dit res al respecte en les seves campanyes electorals, fan alguna cosa pel teatre. Seria insòlit, però d’agrair.