Missatge per al Dia Mundial del Teatre 2026, 27 de març per Willem Dafoe

Institut Internacional del Teatre (ITI)

Organització Mundial de les Arts Escèniques

Missatge per al Dia Mundial del Teatre 2026, 27 de març

Autor del missatge: Willem Dafoe, EUA

Actor, creador de teatre

Català (traducció)

Missatge per al Dia Mundial del Teatre 2026 Willem Dafoe

Soc un actor conegut principalment pel cinema, però les meves arrels estan estretament lligades al teatre. Vaig ser membre del Wooster Group des del 1977 fins al 2003, període en què vaig crear i interpretar obres originals a The Performing Garage, a Nova York, i vaig fer gires arreu del món. També he treballat amb Richard Foreman, Robert Wilson i Romeo Castellucci. Ara soc el director artístic de la Biennal de Teatre de Venècia. Aquest nomenament, els esdeveniments mundials i el meu desig de tornar al món del teatre han enfortit la meva ferma convicció sobre la importància i la força positiva úniques del teatre.

Quan vaig començar a The Wooster Group, una companyia de teatre amb seu a Nova York, sovint teníem molt poc públic en algunes de les funcions al nostre teatre. Solíem tenir una norma: si hi havia més actors que persones al públic, podíem optar per cancel·lar la funció. No ho vam fer mai, però. Molts dels membres de la companyia no havien rebut formació teatral, eren persones de diferents disciplines que es trobavenper fer teatre; per tant, allò de «l’espectacle ha de continuar» no era realment el nostre lema, però sentíem l’obligació de mantenir el nostre compromís amb el públic.

Sovint assajàvem durant el dia i al vespre mostràvem la feina feta com una obra en procés de creació. De vegades passàvem anys treballant en un mateix espectacle i vivíem de les gires que fèiem amb espectacles anteriors. Treballar durant anys en una mateixa obra sovint m'avorria i trobava que els assajos eren una mica esgotadors, però aquestes mostres de la feina que estàvem fent sempre eren emocionants, tot i que el públic reduït fos un veredicte condemnatori sobre el nivell d'interès en allò que fèiem. Això em va fer adonar que, per molt poca gent que hi hagués, el públic com a testimoni donava sentit i vida al teatre.

Com diu el cartell d'una sala de jocs: «HAS D'ESTAR PRESENT PER GUANYAR.» L'experiència compartida en temps real d'un acte de creació, que pot tenir un guió i un decorat, però que sempre és diferent, és sens dubte el punt fort més evident del teatre. Des del punt de vista social i polític, el teatre mai no ha estat tan important i vital per comprendre qui som i com és el món.

La veritat que ningú no vol veure són les noves tecnologies i les xarxes socials, que prometen connectar les persones, però que, de fet, les han separat i aïllat les unes de les altres. Faig servir l'ordinador cada dia, tot i que no tinc cap compte a les xarxes socials; fins i tot m'he cercat al Google com a actor i també he consultat la intel·ligència artificial per obtenir informació. Però cal ser cec per no adonar-se que el contacte humà corre el risc de ser substituït per les relacions amb dispositius. Tot i que algunes tecnologies poden ser útils, el problema de no saber qui hi ha a l'altre extrem del cercle de comunicació és profund i contribueix a una crisi de la veritat i la realitat. Malgrat que internet pot suscitar preguntes, molt poques vegades arriba a transmetre la sensació de sorpresa que crea el teatre. Una sorpresa basada en l'atenció, la implicació i una comunitat espontània de les persones que participen en un cercle d'acció i resposta.

Com a actor i creador de teatre, continuo creient en la força del teatre. En un món que sembla cada cop més divisori, controlador i violent, el nostre repte com a creadors de teatre és evitar la corrupció del teatre com una simple empresa comercial dedicada a l'entreteniment mitjançant la distracció o com a conservador institucional de les tradicions; hem de fomentar la seva força per connectar pobles, comunitats, cultures i, sobretot, per qüestionar cap a on anem.

El veritable teatre consisteix a qüestionar la nostra manera de pensar i a animar-nos a imaginar allò a què aspirem.

Som animals socials, dissenyats biològicament per interactuar amb el món. Cada òrgan sensorial és una porta d'entrada per trobar-nos i, a través d'aquesta trobada, assolim una definició més precisa de qui som. A través de la narració, l'estètica, el llenguatge, el moviment i l'escenografia, el teatre, com a forma d'art integral, pot fer-nos veure com era, com és i com podria ser el nostre món.

VISCA EL TEATRE!!!

DOCUMENTAL IMPACTANT

 

Tardes de soledad és un documental de 2024 dirigit per Albert Serra que tracta sobre el món de la tauromàquia.

Per curiositat morbosa i perquè el tenia a l’abast a Movistar vaig veure aquest documental. Si hagués hagut d’anar al cine no hi hagués anat. Per què? Doncs perquè aquest director no em cau gens bé, per la seva pedanteria i insistent excentricitat en la que normalment es manifesta i també perquè va dir en certa ocasió pestes dels actors i això m’ofèn moltíssim. 

Sense actors i actrius no es pot fer cinema, ni teatre ni cap mena d’espectacle, calen artistes que facin la seva feina, és així de senzill, encara que hi ha actualment certes corrents nefastes de direcció cinematogràfica que prefereixen utilitzar a gent del carrer abans que a professionals de la interpretació. Lamentable certament!

En el documental del Serra no hi ha actors, hi ha toreros i toros. Recomano de veure’l, per dues raons. Si ets amant dels toros tindràs l’oportunitat de veure’n la bestialitat en primer pla que possiblement no hauràs vist mai tant descarnadament, i tant de bo això et serveixi per repensar-t'ho; i en segon lloc si no t’agraden els toros podràs comprovar exactament una altra vegada perquè no t’agraden, és un espectacle d'una salvatjada tan gran que s’hauria de prohibir, —i jo soc d’aquells pocs que encara diuen “prohibit prohibir!”. Veure les cares que posa el torero (que no és actor i no actua) és indescriptible, només es poden interpretar com la d’un animal irracional bípede disfressat de coloraines cagant-se de por davant d’un altre animal quadrúpede ja mig tocat de mort i condemnat a morir irremeiablement sense entendre el per què evidentment. Un espectacle horrible totalment irracional només per al gaudi de ments perverses o desequilibrades. I  veure sagnar el toro fins que el rematen abans d’endur-se’l a vegades fins i tot agonitzant és molt impactant, és una imatge difícil d’oblidar per la seva cruesa i crueltat. 

Des del ritual de vestir-se del torero petonejant una medalla i persignant-se insistentment diverses vegades sense cap mena de sentit davant d’una imatge d’una verge plorosa, a les converses inintel·ligibles de tota la quadrilla anant i venint de la plaça, a les mirades entre toro i torero, tot plegat és una amalgama de gestos horribles i humanament intolerables i incomprensibles.

No m’estranya que aquest documental tingui una difusió restringida, hi ha interessos ultramuntans per tot arreu darrere d’aquest negoci infecte que son els toros. El primitivisme cultural que pugui ajudar a prosperar aquesta barbàrie no té cap mena de sentit, és un atavisme irracional, un espectacle sàdic i morbós, contracultural i sàdic des del punt de vista de la defensa dels animals i perjudicial a qualsevol que se'l vulgui annexar com a cultura.

CÀSTINGS I PELIS

 

Si en algunes pel·lícules es gosés dir tot el que es pensa segurament tindríem un altra dimensió d’aquest art que és el cinema. Fa riure veure el càsting que s’hagi pogut fer per a la pel·lícula PARENOSTRE, el Pou interpretant el Pujol, és de per riure. Allò de “Pujol enano...” ningú gosarà ni pensar-ho veient l’alçada del protagonista de la peli. Aquest càsting em fa recordar un que fa molts anys que vaig fer per un personatge masculí i que posteriorment aquell personatge el vaig veure interpretat per una dona. És possible que hagin pensat que no hi ha un millor actor com l’escollit per protagonitzar el personatge que s’ha pogut escriure per aquesta pel·lícula. Això dels càstings és un tema molt controvertit. Després hi intervenen els directors, els productors, el coaching i molts altres factors i el producte final esdevé una altra cosa que la plantejada als directors de càsting. Ho entenc. Sé que els càstings i en les produccions posteriors hi ha molta complexitat però en el cas del que estic parlant asseguraria que el públic que anirà a veure aquesta pel·lícula poc l’importarà el càsting i serà bàsicament un públic convergent o postconvergent, que tenen coneixement i admiració del president i de l’actor que el protagonitza, i la interpretació sense cap dubte serà lloada en general, perquè serà convincent, i a més perquè el guió no crec que carregui en escreix sobre l’insigne expresident, que sembla que molts el troben a faltar, i ara amb la pel·lícula segurament ens el blanquejaran una mica. Per això he començat dient que si alguns guionistes diguessin tot el que es pensa potser els que a anessin a veure les pel·lícules tindrien un altre públic o potser ni s’hauria pogut arribar a fer la pel·lícula. A qui li pot interessar la vida de l’expresident? A uns per enaltir-lo encara més, i a altres, en els que jo m’hi incloc, si no hi ha una crítica profunda no crec que ens interessi ni gota aquesta pel·lícula per molt que els intèrprets es llueixin fent-la i la taquilla faci força calaix. De totes maneres, ja que es diu que el cinema català està en el seu millor moment, doncs endavant les atxes! Fem cine, tant si ens agrada com si no, però fem-lo!

EN MEMÒRIA DE ROSA VICTÒRIA GRAS

No vaig anar a l’acomiadament de la Rosa Victòria perquè no em trobava bé ni físicament ni mentalment i a més se’m feia costa amunt, —cosa que no m’havia passat mai—, recollir a l’amic Jordi que em va proposar d'anar-hi plegats; i em va saber greu després no haver-hi anat perquè hauria pogut manifestar si més no amb la meva presència l’apreciació que sentia per la gran i excelsa persona que se n’acabava d’anar, la Rosa Victòria. No m’havia refet encara de l’últim acomiadament del company més proper, el Xavi, tothom se’n va i no fem més que lloar-los una vegada morts, encara que fes molt de temps que ni ja en sabíem res d’ells. Tot el que he llegit és poc per a la gran persona que ella havia estat. Amb la Rosa Victòria hi havia mantingut moltes converses, fa molts anys d’això ja, era una autoritat admirada per a mi i per tothom, els articles que vam publicar durant molts anys a Entreacte eren d’un interès pedagògic sense precedents. Recordo en les converses que teníem que ella personalment m’incitava a escriure, no se li havia de tenir por a la pàgina en blanc, a les paraules se les havia de deixar fluir i elles sempre acabaven de manifestar alguna cosa; el que acabo d’escriure no sé si prové dels records que d’ella en tinc o del que m’acaba ara de passar pel cap. Tant li fa, així ha quedat escrit, alguna significació ha de tenir, si més no, són paraules, han fluït del meu cap que no crec que tingui cap trastorn en aquest moment. Són paraules  que han fluït tot pensant amb ella i que per a ella són. I com parlava de bé, i feia parlar fins a les pedres si aquestes haguessin tingut alguna cosa a dir, una dona com ja he dit, d’una saviesa i una autoritat admirables. Instigat per un company que ja no hi és tampoc, el Pere, vaig tenir la gosadia fa anys ja, de dirigir una lectura dramatitzada a la SGAE d’una obra de la Rosa, ja me n’havia oblidat d’això. És que de tot ja fa molts anys i la memòria es va dissolent. Però així, si queda escrit té menys possibilitats de no perdre’s. Recordem-la, a les persones rellevants coma la Rosa Victòria Gras Perfontan no se les ha d’oblidar mai.

EN MEMÒRIA DE XAVIER SERRAT CRESPO

 

Xavier Serrat, Guia inèdita de 2009 AADPC

El dimecres passat dia 19 de març, un dia plujós i amb força boira, quatre col·legues, ‘descatalogats’, com solem sarcàsticament anomenar-nos, el Jaume, el Manel i jo vam estar dinant amb el també ‘descatalogat’ Xavier, “El Nanses”, a Cal Gori de Rubí, un bar-restaurant on el Xavier sembla que darrerament havia convertit en el seu despatx, el seu centre neuràlgic de quedar amb tothom. Subscric tot el que de bo s’ha dit per arreu de les xarxes i crec que tothom s’haurà quedat curt en lloances. El Xavier ha estat sempre un arranjador en cap de múltiples coses, sempre està per sobre d’allò simplement amigable, ell és l’animador en cap de múltiples iniciatives, ha estat un paio fantàstic i una persona entranyable, podies discutir amb ell i en acabar abraçar-lo.

El primer que ens diu quan arribem al restaurant  és, —ara acabo de sortir de l’Hospital—, i sí, no era un acudit, no forma part del seu usualment divertit tarannà, surt de l’hospital i queda per dinar amb uns amics que teníem força ganes de veure’l. Dinem, i amb el cafè petem la xerrada i parlem dels molts anys i de moltes de les coses i circumstàncies que hem viscut plegats. I és clar, ell com que és un arranjador nat, com si res, deixa anar la seva proposta, —fem una associació de jubilats... Sí, en som molts, i comencem a posar sobre la taula noms, i sí sí, ens n’adonem que en som molts.

El divendres següent dia 21 pel xat del WhatsApp el Xavier li diu al Jaume: “El dia 27 dia mundial del teatre, organitzem alguna cosa els jubilats?” I em diu a mi: “Escriu un manifest del dia Mundial del teatre amb visió jubilat, fent constar l’oblit total de la nostra situació.” Deunidó quins encàrrecs, oi?

Aquestes paraules del Xavier del divendres 21, un dia abans d’anar-se’n definitivament són el darrer record que en conservaré d’ell, un company, un amic entranyable que no hem d’oblidar i al que segurament hauríem de fer cas tots plegats quan ens parla d’allò que tant el preocupava darrerament, l’oblit sistemàtic total de la situació dels jubilats. Tenint la raó al seu favor, el cert és que ens mancarà la seva energia si se’ns acudeix endegar aquesta última proposta del Xavier. Et recordaré sempre “Nanses”, així era com ell em permetia també anomenar-lo. Descansa en pau.

COMPANYS, NO L’OBLIDEM, RECORDEM-LO

Adjunto una traducció del Missatge del Dia Internacional del Teatre que se celebrarà el proper dia 27 de març a càrrec de TheodorosTerzopoulos

VISCA EL TEATRE!!!

DESPRÉS D’UNA PAUSA

En el que va de l’any que no he anat ni al cine ni al teatre per motius de salut. És curiosa però la coincidència que enguany el teatre i el cine segons diuen els mitjans a casa nostra estigui en el millor moment de la història. Ho celebro, quina llàstima, m’ho estic perdent! No vull pensar ni jocosament que si ja hi deixo d’anar definitivament l’èxit que s’aconseguirà serà encara més esplendorós, no, no em considero un malastruc precisament. Espero i desitjo que pel bé del teatre i del cinema ningú m’aconselli que no hi torni a anar!😂

El fet però, i em sembla que ja n'he parlat en altres ocasions, a part d’algunes excepcions més crítiques, és que la milloria de les arts escèniques i del cinema s’atribueixen bàsicament a una millora en la venda d’entrades, un concepte que en general els mitjans mistifiquen anomenant espectadors en lloc d’entrades venudes. Hi ha més espectadors, potser, hi ha més entrades venudes, sí. Si jo vaig  deu vegades al teatre, sóc un espectador que va deu vegades al teatre. Més oferta implica més consum, no necessàriament més compradors. Deixant a part aquestes conjectures la conclusió és que, el teatre i el cine van millor, quan el que va millor és la taquilla i l’empresari i tant de bo això també repercutís en tots els professionals implicats en general. Aquest tipus d’èxit seria equivalent a dir, que la millor beguda és la CocaCola perquè és la que més es ven. I això és cert?, doncs, no, com tampoc ho és que la millor beguda sigui la que més cara es ven.

I un altre tema que també em dol i que encara arrossego perquè ja en vaig parlar anteriorment també és que em donessin de baixa de l’AADPC perquè no vaig voler tornar a pagar. Feia tretze anys que m’havia jubilat i que no pagava la quota perquè així ho tenia establert l’entitat que quan un soci es jubilava deixava de pagar la quota. Jo l’havia pagat des d l’any que es va fundar, el 1981. I per molt que en una junta es decidís que els jubilats havien de tornar a pagar, el cert és que qualsevol entitat democràtica ha d’acceptar els drets adquirits dels seus membres, i l’AADPC no ho va fer. Entenc que si a partir d’un determinat moment no s’eximeix als jubilats de pagar la quota, els que se jubilin de nou hauran de continuar pagant, però l’ètic i democràtic és que s’ha de respectar els drets adquirits de qualsevol membre de l’entitat que ho exigeixi. Qualsevol imposició d’aquesta mena només demostra un funcionament anòmal d’una entitat que pretén ser democràtica i no ho és. En fi, no va ser així el meu cas, i no van tardar gens ni mica a donar-me de baixa. Amb mi, i amb altres companys també, democràticament no s’hi van comportar.

En fi, quan pugui  tornar al teatre hauré d’acollir-me a les moltes ofertes que hi han per estimular els espectadors, que n’hi ha moltes, i no com ho havia fet fins la última vegada que hi vaig anar que era acollint-me a un dels pocs serveis que jo utilitzava, la rebaixa que em donava tenir el carnet de l’AADPC. I per cert, m’han arribat informacions que aquesta entitat segons diuen esta a punt de fer un canvi en la seva trajectòria, un nou nom, una nova marca i un nou web, deunidó! Tinc curiositat, morbosa potser, per saber cap on va tot plegat. Des d’aquí, els desitjo sort i que aconsegueixin els milers d’associats professionals necessaris que són els que calen i  donen força i cohesió a l’entitat per ser representativa del sector i així potser poder ser l’eficaç i representativa eina que no només plagui a les administracions que la suporten sinó a tot el col·lectiu de professionals als que representen.

I un altre tema. Vaig llegir que la nova temporada tindrà a part d’algunes novetats força reposicions. El perquè està claríssim al meu entendre. Moltes de les reposicions no s’ha pogut amortitzar en la curta temporada que han pogut fer, cosa que està passant des de fa massa temps ja, i per tant cal intentar rendibilitzar de nou la producció. Totalment comprensible. No és el cas de Mar i Cel de Dagoll Dagom que ja va agradar prou en el seu moment i que ara ja podran veure fins i tot els meus néts, felicitats també per la reposició i per l’exitós comiat dels seus gestors, més val anar-se’n abans de que et treguin o se n’oblidin de tu, els temps actuals són així, durs, què hi farem!!!

Un fort agraïment a l’Empar, la Maria i l’Ever els antics gestors del Teatre del Raval i del Teatre Gaudí i uns bons desitjos pels nous gestors d’aquests espais teatrals, la Gemma, l’Anna, el Màrius i l’Evelyn i el Pep.

I per acabar i ho diré en plural el que acostumava a dir en singular: NO A LES GUERRES, NO A LES ARMES, JA N’HI HA PROU QUE ELS ULTRES D’ARREU DEL MÓN ROBIN DES DE LES LLIBERTATS A LA SEMÀNTICA!!!

UN COP D’ULL DES DE LES PANTALLES

 

Crec que va ser a partir d’una entrevista feta a la revista Núvol a Ramon Madaula que s’ha generat una controvèrsia al meu entendre força desaforada. El Ramon pertany a la generació de la seixantena, jo ja estic acabant la setantena. En aquestes generacions també es pot ser creatiu i per descomptat es pot tenir una certa i basta opinió amable o no encara que algú no li agradi i fins i tot pugui titllar de “viejunos” o antigalles a aquells que les emeten. Pensar o dir que aquestes generacions són un tap per al sorgiment de la jove creativitat és de mala fe i s’hi entreveu una clara intenció excloent i bel·ligerant o d’amagar o falsejar la veritat. L’Espert o la Carulla per exemple, han estat un tap? Sempre he cregut que s’ha d’escoltar i donar recursos a la creativitat, vingui de la joventut o vingui d’on vingui.

Que hi ha massa oferta i que en general un tant per cent dels espectacles no tenen capacitat de rendibilitzar les seves produccions és un fet quotidià que fa molt de temps que està passant en les produccions independents. De les produccions institucionals dubto que se’n rendibilitzi econòmicament cap, tant de bo almenys siguin rendibles a nivell social, encara que aquest barem és força difícil d’analitzar.

Temporades curtes i escassedat de bolos és la tònica compartida per una multiplicitat de grups i companyies que mostren els seus espectacles a la capital, en festivals, en bolos i mini gires. I de seguida, perquè no cal desanimar-se, quan una cosa no acaba de funcionar, o bé ja ha fet un cert recorregut, se’n posa una altra en funcionament, i per tant, l’oferta augmenta. Els petits teatres no donen l’abast, ningú, cap grup o companyia fa doble funció (això el vell sindicalisme ho va suprimir fa anys) però els teatres sí, no els set dies de la setmana tampoc però fan dues o tres funcions diàries de diferents espectacles. Qui hi surt perdent és obvi.

Ara acabo de veure a X (Twitter) un vídeo de Tik Tok la reivindicació d’un actor de musicals de Madrid que diu (ningú hauria de cobrar el sou mínim marcat pel conveni, no ens haurien de donar de baixa cada cop que ens n’anem de vacances, hauríem de tenir les vacances pagades no prorratejades, no s’ha de normalitzar fer nou funcions a la setmana ni fer dos doblets seguits setmana rere setmana, hauríem de tenir dos dies de descans...)  Aquests entre altres coses és el discurs reivindicatiu d’un actor d’Aladdin que va dir durant els Premios Teatro Musical (veieu el vídeo 1:29:16), “Tenim la sort de treballar en la nostra passió, però ha de ser digne” va començar dient.

Els empresaris d’abans i els d’ara i els grups i les companyies també, i és comprensible i respectable, el que els importa és, exhaurir les entrades, posar el cartellet a la guixeta com se sol dir en el nostre argot. Normal i lògic.

També hi ha alguns petits teatres que emplenen la seva programació amb la seva companyia estable i amb les seves pròpies produccions i així rendibilitzen més els esforços de producció i exhibició. Al meu parer és una iniciativa més que lloable, econòmicament i artística, i també fidelitzen així el seu públic. Fantàstic. És el tema de sempre de les companyies estables, un tema força controvertit i infamat en general per certs polítics i l’administració. Sempre he cregut que és una solució idònia.

Em sembla que el Madaula va dir que els joves s’haurien de buscar un pla B i que també per això se l’ha criticat. Segur que molts ja el tenen el pla B actualment, i des de sempre en qualsevol professió artística s’ha tingut un pla B. Als stars que són una minoria i malgrat que estan sotmesos a una explotació daurada, no els hi cal un pla B, però ves a saber, potser també alguns el tenen si més no previst. I si no, els hi aconsellaria.

Que el teatre hagi aconseguit la millor venda d’entrades cal celebrar-ho, però això no resol els sempiterns problemes que la professió arrossega. Com ja he citat en anteriors entrades en aquest bloc, el que és preocupant és que el 77 % dels artistes ingressin a l’any menys de 12.000 €. Aquestes són unes dades actuals obtingudes en els diferents estudis fets per AISGE a les diferents comunitats.

Cal doncs no oblidar les paraules del company de musicals i continuar en alerta per poder així continuar repetint que tenim la sort de treballar en la nostra passió, però que el treball ha de ser digne.