Arxiu del blog

d’octubre 07, 2021

TORNAR A CASA: JA S’HA ACABAT?

Foto de comiat de la companyia amb els tècnics del teatre el 3 d'octubre de 2021. A dalt: Rafel Pi, Salvador Esplugas, Enric Cervera i Màrius Hernández. En el sofà: Carles Garcia Llidó, Gemma Deusedas, Andrei (cap de sala) i Xavi Mañé. A terra: Ignasi (tècnic de llums). Foto: Ignasi












Va ser el dia 6 de març de 2020 que vam fer la primera lectura, el primer assaig de QUI A CASA TORNA de Harold Pinter al Centre Cívic Cotxeres Borrell, era un muntatge que ja s’havia fet feia uns quants anys al Versus Teatre i que l’Ever, el director artístic del teatre el volia reposar pel novembre ara en el Teatre Gaudí. El Salvador, el director del muntatge, va ser el primer il·lusionat en rebre la proposta, no va poder reunir a tota la companyia que ho havia fet anys enrere i va haver d’optar per fer un parell de substitucions, la Gemma i jo van ser les noves incorporacions en aquest muntatge del que n’hem fet dotze funcions inoblidables en aquest espai a quatre bandes que és el Teatre Gaudí, des del 16 de setembre al 3 d’octubre d’enguany.
    No us podeu ni imaginar el content que em van fer en proposar-me fer un dels papers d’aquesta obra de Pinter, el Max, el pare de família, un dels pares més bèstia dels que jo he vist escrit en una obra de teatre. Era tot un repte sens dubte. I ha estat una experiència fantàstica. Fa quatre dies que hem acabat les representacions al Gaudí i ja em sembla que hagi passat un segle. Tinc aquesta lamentable sensació perquè hi he gaudit tant fent aquesta obra que no tenir una data per tornar-la a fer fa que l’enyorança m’envaeixi.
    Des del primer assaig fins a la data que vam estrenar, tant el muntatge com els que n’hem format part hem estat amb una incertesa constant degut a que hem hagut de conviure amb la pandèmia i per tant hi ha hagut molts lapses de temps carregats d’incerteses. Ho farem, no ho farem... va ser un vaivé constant, a estones desesperançat. Finalment però, vam estrenar i les dotze funcions que hem fet al Gaudí ens han passat com un tres i no res. Enyoro ja els companys, a tot el personal del teatre, al públic, en definitiva, tres setmanes que m’han passat volant. Ha estat un plaer fer aquesta obra, un plaer treballar amb nous companys, amb tots els tècnics i treballadors del teatre, la resposta del públic, trepitjar l’escenari d’un teatre que no havia trepitjat encara.
    Tinc la convicció de que hem fet una bona feina i ens ho hem passat bé.
    Mori la pandèmia!
    Visca el teatre!
    Deixo un parell d’enllaços que parlen del muntatge:

https://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/tgb.html#3502

https://ladavalladadorfeu.wordpress.com/2021/09/19/qui-a-casa-torna-o-la-guerra-dels-sexes/amp/?__twitter_impression=true


de setembre 10, 2021

En memòria: DE MADRID AL CIELO

 

JORDI REBELLÓN, actor

 Quina pena Jordi. Te n’has anat de la mateixa manera que te’n vas anar a   Madrid. D’un dia per a un altre, sense avisar, sense cap mena   d’estridència. Recordo les llargues converses sobre teatre que havíem       tingut quan encara no te n’havies anat a la Capital del Reino, quan encara   esperaves desenvolupar-te aquí com a actor. Però te’n vas anar, i sempre   he celebrat que t’anés tan bé, i mira per on, no has tornat, i fa anys que ja no ens hem vist. L’última vegada si no recordo malament, fa bastants anys ja, va ser en un Salón del Libro Teatral a Madrid on vaig anar a presentar la Guia d’actors de l’AADPC i la col·lecció de textos teatrals Teatre-Entreacte. Personalment m’hagués agradat continuar en contacte amb tu, i també m'hauria agradat que m’haguessis dirigit en una obra de Muñoz Pujol que volies que jo interpretés. Però te’n vas anar, sortosament per a tu cap a l’Hospital Central a Madrid, i el projecte no va progressar. Jordi, estic segur que tots els que t’hem conegut ens ha caigut la llagrimeta al conèixer la teva sobtada partença. Massa jove per anar-te’n home! Et recordarem company, una abraçada amic.

de juliol 21, 2021

Sobre el Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu

 

Fotos: Fundació Romea

He estat al Romea una altra vegada. Aquest cop ha estat pel lliurament del Premi Margarida Xirgu d’enguany, un acte molt ben conduït per l’actor i director Miquel Agell. El premi ha estat atorgat a l’actriu Roser Batalla Barrachina per la seva interpretació a L’EMPAPERAT GROC, un muntatge amb dramatúrgia de Xavier Quero a partir d’un relat de Charlotte Perkins Gilman. Des d’aquest espai, li desitjo moltíssimes felicitats pel premi i per la seva dilatada trajectòria. Ha estat l’actriu número 47 que ha rebut aquest premi. I enguany, i una altra vegada en aquests darrers anys ha estat possible gràcies a l’encaparrament i tenacitat de dos dels germans Roda, la Txell Roda i l’Ignasi Roda de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) que ho han fet possible, enguany també, una altra vegada.  La celebració d’aquest acte de lliurament ha tingut la complicitat sortosament de la Fundació Romea, i l’acte s’ha fet a l’escenari d’aquest teatre, el del Romea on el fantasma legendari de la Xirgu continua passejant-s’hi encara per tots els racons, malgrat l’oblit sempitern institucional al que malauradament estem acostumats. Tant de bo un dia s’aparegui i li doni un bon ensurt i faci reaccionar a algun responsable de la cultura d’aquest, tan poc clar país!, el nostre, el de tots! Felicitats Roser! Visca el teatre!

de juliol 13, 2021

6è Taller de la Memòria Escènica

#TallerDeLaMemoriaAISGE, #LitaClaver, #CarlesArquimbau, #TeresaUrroz, #JoanFaneca, #MaribelAltés, #ToniSevilla

Una meravellosa vetllada la d’ahir al Teatre Romea. La presentació del 6è Taller de la Memòria Escènica es va poder fer finalment després d’haver-se ajornat més d’un any per culpa de la punyetera pandèmia que estem patint. El públic, emmascarats tots encara, amics, companys, parents, tots vam acabar en peu, aplaudint i cantant amb La Maña, va ser la mostra del bé que ens ho vam passar. Després, a la sortida, moltes abraçades i distàncies de seguretat comprensiblement transgredides, van ser també sense cap dubte l’expressió de les necessitats afectives acumulades que tots malauradament estem emmagatzemant. Necessitem abraçar-nos. La Fundació AISGE l’organitzadora de l’acte amb la col·laboració de la Fundació Romea han estat les entitats que han fet possible aquesta presentació. Fèlix Riera, director de la Fundació Romea i Sergi Mateu vicepresident i delegat a Barcelona d’AISGE van fer per començar els seus corresponents discursos. Cada dos anys a Catalunya, i anualment a Madrid, la Fundació AISGE realitza un Taller de la Memòria. Aquest sisè taller a Catalunya va ser coordinat per l’amiga, l’actriu Araceli Bruch que també va ser la vital presentadora de l’acte. Fantàstica! En Joan Faneca, el Carles Arquimbau, la Teresa Urroz, el Toni Sevilla, la Lita Claver “La Maña” i la Maribel Altés van ser les i els protagonistes de la vetllada. Van ser les autores i els autors dels nous llibres de la col·lecció de la memòria escènica editats per la Fundació AISGE. Actrius i actors en viu, i claríssimament en actiu tots, i amb una energia encomiable tots plegats, i també hi va haver un emotiu record pels companys que ens han deixat darrerament, molts, masses potser, un grat record. Tots els llibres de la col·lecció dels Tallers de la Memòria, que ja n’hi ha una bona quantitat, són sens dubte d’un immens valor historicista, perquè aporten una gran quantitat d’informació a la història de la nostra escena. Sempre he pensat que aquesta iniciativa d’AISGE, que no és més que una entitat privada, supera moltes iniciatives públiques, moltes de les quals sovint desatenen aquesta professió tan estimada per alguns, i tan poc incentivada pels poders públics, només cal mirar una mica com està el panorama general de la cultura, i de les arts escèniques en particular, es continua tancant teatres per exemple, penós! (qui no estigui mínimament deprimit que aixequi el braç!) L’enhorabona doncs a tots els que han fet possible aquest taller que no fa més que incrementar i anar solidificant la nostra memòria col·lectiva. Felicitats per a tothom!

de juny 21, 2021

A L’AIRE LLIURE

 

El teatre ha d’envair el substrat de la societat que vivim, ha de ser-ne un element cultural imprescindible. Fer teatre a qualsevol lloc és possible, sí, i és bo de fer-ho, i és una experiència que sempre esdevé satisfactòria. Vam fer cinc funcions en total, entre el divendres i el dissabte passat, i la gent i nosaltres vam quedar força contents. Incidències, algunes, poc significants, —depèn de com es miri és clar—, solucionables però, i feliçment resoltes. Fer teatre a l’aire lliure afegeix unes variables que sempre s’han de tenir en compte i que poden sinó perjudicar, sí fer més difícil la comunicació entre el que es fa a l’escenari i el que el públic percep. A l’aire lliure és difícil d’aïllar la remor d’un restaurant proper per exemple, a l’aire lliure no és difícil però és costós il·luminar adequadament l’escena, a l’aire lliure l’acústica adequada no sempre és viable i controlable, a l’aire lliure si comença a ploure, tots, els que fan la comèdia i el públic comencen a incomodar-se, a l’aire lliure poden passar moltes altres coses imprevistes, a l’aire lliure... buf!, fer teatre és possible i fantàstic, sempre, malgrat s’hi afegeixin imprevistos a vegades, no sempre és clar. Per aquestes i altres coses potser, a l’aire lliure s’és una mica menys lliure que en un espai tancat, i s’ha de saber, o dient-ho d’una altra manera, costa més conquerir la llibertat necessària, i superar això és bo sens dubte. Els intèrprets ja en tenim prou però amb els objectius que el nostre rol ens imposa, i ens costa un sobreesforç assumir a més el que ens aporta la pròpia naturalesa a l’aire lliure en un determinat moment. Però vaja, amb tot això, les representacions d’aquests dos dies en el club de tenis de Cabrils, les vam fer i feliçment les vam compartir i gaudir amb el públic. Ha estat un plaer tornar a fer amb la Sílvia Siles, la petita peça SOREN I LA PANTOJA de la Clara Puig dirigida per la Marina Paytubi, amb la col·laboració especial en aquesta ocasió de l’Ivan. Salut i visca el teatre!

de març 24, 2021

27 DE MARÇ DIA MUNDIAL DEL TEATRE

Mentre continuo assajant emmascarat a l'espera de l'extinció del virus i amb la il·lusió de poder estrenar definitivament abans de l'estiu, enguany m'adhereixo a les celebracions i als manifestos del Dia Mundial del Teatre. Visca el teatre! 




de març 15, 2021

EN MEMÒRIA DE JOSEP ANTON CODINA


Ell ens coneixia a tots. Coneixia a tots els que pugem als escenaris i a tots els que intervenen en tota acció i producció teatral. Coneixia la realitat teatral més bé que ningú. Tant la nostra realitat com la forana.

No recordo quan ens vam conèixer, fa molts anys ja, però sí que recordo la seva veu i el respecte que m’infonia sempre quan conversava amb ell. Un gran coneixedor de la realitat teatral i un estudiós incansable. Estic segur que se n’ha anat deixant estudis inacabats i molts llibres sense llegir i d’altres encara per acabar. 

Trobessis on el trobessis ell sempre anava amb un llibre sota el braç. És la imatge que en tinc d’ell i que no se m’esborrarà. Una imatge fantàstica: La d’un home amb un llibre. Aquest era el Josep Anton Codina.

No hi havia obra de teatre que no hagués vist. A les estrenes sempre hi era. I a les sales més recòndites també te’l podies trobar fessin el que fessin.

Citaré només dos moments que em venen al cap, un quan vam coincidir en el jurat dels Premis Xirgu, en recordo la seva afabilitat i el seu ampli criteri avaluador, i l’altre quan li vaig publicar a Entreacte els seus llibres de capçalera on s’hi pot constatar el seu pou de saviesa. És difícil trobar algú que hagi llegit i vist tant teatre. Admirable. (Si teniu curiositat, veieu l’Entreacte núm. 94 de juliol-agost de 2002)

Sí, el món del teatre ha perdut una autoritat. Un concepte aquest, el de l’autoritat, una mica en desús, però que malgrat ens pugui semblar arcaic, és una pena que desaparegui, ens deixa orfes.

D’aquest gran home de teatre només cal esperar, perquè s’ho mereix, que se’n registrin múltiples, extenses i valuoses memòries. Un home singular i paradigmàtic. Descansa en pau Josen!, que així és com t’anomenaven els col·legues més propers, oi? Et recordarem.