La meva aportació al DMT

Com explica l’Institut Internacional del Teatre ITI : 

«Des del 1962 el dia mundial del teatre ha estat celebrat el 27 de març pels centres ITI, membres cooperants de ITI, professionals del teatre, organitzacions de teatre, universitats de teatre i amants del teatre. Aquest dia és una celebració per a aquells que puguin veure el valor i la importància de l'art com a "teatre", i actuen com a una atenció als governs, polítics i institucions que encara no han reconegut el seu valor per a la gent i per als individus i encara no s'han adonat del seu potencial de creixement econòmic.» 

Com que s’apropa el dia mundial del teatre, el món teatral ja està en marxa i en ebullició. Tenim ja el MISSATGE DE L’AADPC DEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2019 i tenim també com cada any el MISSATGE INTERNACIONAL DEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2019. La Federació de Grups Amateurs de Teatre, la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya celebren conjuntament el Dia Mundial del Teatre en el Centre Moral i Instructiu de Gràcia. La cartellera està més plena que mai i carregada d’ofertes que podem trobar en els diaris i en webs especialitzats on hi ha els teatres institucionals, els teatres comercials, els teatres i les sales alternatives i fins i tot els microteatres. En aquestes dates s’està celebrant el X MUTIS, Festival de Teatre Independent de Barcelona on s’hi han presentat molts altres espectacles en espais que no figuren usualment a les cartelleres, el Cafè-Teatre Llantiol, el Centre Cívic Drassanes o la sala Cincómonos entre altres. 

Tot plegat, ens trobem només a Barcelona en aquest moment, amb una oferta de més de cinquanta espectacles durant aquests dies, una barbaritat, una disbauxa de creativitat a l’abast poc assumible ni per a l’espectador àvid de novetats i d’ofertes. I sabem que la cosa no s’atura aquí, contínuament les programacions de tots els espais teatrals es van renovant constantment amb periodicitats variables en cada espai. És un no parar la quantitat ingent de produccions que es van succeint una darrera l’altra.  

M’agrada pensar però, que el teatre és més viu que mai, però també penso que aquesta oferta teatral desmesurada creix per la pròpia necessitat que té el teatre i els seus faedors de trobar el seu lloc i poder-se assentar mínimament doncs els seus esforços s'ho mereixen. La creativitat creix exponencialment en temps de crisi social i política, i en la seva consolidació i en el seu futur, lamentablement és en el que menys es pensa.  

Amb tot doncs, un bon dia mundial del teatre!

Shakespeare?, així sí!!!

Una síntesi ben feta del contingut d’una obra és el resultat d’El Mercader de Venècia que la companyia Dau al Sec Arts Escèniques ens presenta a la Sala Versus Glòries. És un treball recomanable per l’enriquidor que és veure la proposta que s’ha fet admirablement de l’obra de Shakespeare. No ha fet falta falta posar-hi res a l’escenari. Un espai buit, una il·luminació precisa, una bona direcció, uns intèrprets immillorables. Els bons resultats s’obtenen sens dubte a partir de l’amalgama d’aquests elements, un bon text, una bona dramatúrgia, uns bons intèrprets, una bona direcció, una il·luminació impecable i una bona economia en la utilització dels elements escènics. Són totes aquestes coses i altres, les més difícils de fer coincidir en un escenari, i en aquest cas s’hi han trobat. No hi ha res gratuït, la síntesi està més que ben feta, és una bona lliçó de com explicar avui dia una història que si en els temps de Shakespeare s’hi podien passar tot el dia perquè no tenien res més que fer, avui que sembla que no estem tan ociosos, es pot explicar amb una hora i mitja, fantàstic! No hi ha dubte que tot l’equip hi ha treballat intensament i els resultats en són l’evidència. Aquí hi tenim un teatre d’alçada. No hi hauria d’haver ni una butaca buida.

No hi ha temps ni per incomodar-se en la poc còmoda butaca, com ho són totes les de les sales anomenades alternatives, en les quals s’hi està fent el millor teatre independent actual. Aquesta és una producció com moltes altres marcades amb data de caducitat. Quatre o cinc setmanes d’exhibició, un total de 20 o 25 funcions a tot estirar per mostrar un treball que sempre ha costat bastant més temps posar-lo en peu que el que se li dona per mostrar-lo. Però aquestes condicions són les que imperen avui dia. Poden haver-hi ajuts a la producció, insuficients sempre, i en la majoria de produccions ni ajuts ni res, i es tira endavant amb els esforços del col·lectiu que escomet el projecte. Són els professionals els que acaben subvencionant el teatre. Els abocats a fer teatre independent amb l’esperança de poder-s’hi guanyar la vida, no solament s'hi esforcen per aconseguir endegar les seves propostes, sinó que també en molts casos, a més de no rendibilitzar-ho econòmicament, hi perden diners, amb les conseqüents frustracions i desercions ben comprensibles però que ningú relata. El gran mostrari de produccions que avui dia tenim són inabastables, diria que hi ha més producció i creativitat, que públic per gaudir-ne. Hi ha més oferta que demanda. I a sobre els polítics en general i certs mitjans també, ens volen fer creure que el nostre país gaudeix d’una creativitat teatral esplendorosa, quan en realitat el que s’està mostrant potser des de fa massa temps ja, és l’esplendor d’una decadència inconfessable. Sí, cert, algunes sales estan amb unes ocupacions acceptables, però moltes altres estan sota mínims. És impossible per bé que els hi vagi a algunes produccions que els esforços de les companyies que treballen en teatres i sales alternatives en puguin treure una rendibilitat salarial mínimament acceptable. Les dades de les arts escèniques no es mostren en transparència i la precarietat del sector no és manifesta, ni sembla que hi hagi massa ganes de mostrar-ho. No crec que només em preocupi a mi tot aquest marasme. Seria bo que tots els implicats en el sector, els espectadors inclosos, s'oblidessin de pensar que tenim tan bona salut creativa i s'adonessin com en el conte, que el rei —el teatre— va completament nu, i que només és de forma artificial i hipòcrita que resplendeixen les seves vestidures.

Bé, torno al Mercader de la Versus. Aneu a veure aquest muntatge, no us el perdeu, sobretot als que us agrada sentir la paraula a l’escenari, i deixeu per a un altre moment, que sempre n'hi hauran, les produccions artificioses d'èxit de vàcua espectacularitat.

En memòria de Martí Galindo

Martí, la teva peculiar i admirable discrecionalitat ha fet que no hagis volgut cap cerimònia de comiat, és una actitud més que respectable, te n’has anat ràpidament i en silenci, una lliçó per a molts, un avís sense precedents, i una descàrrega per als que practiquen l’oblit sistemàtic. És per això que em plau escriure’t aquestes quatre ratlles Martí. Jo et vaig conèixer fa molts anys quan amb el grup La Persiana vam fer La Ratonera que vas codirigir i a més feies de regidor en les múltiples representacions i en els bolos i les temporades que vam fer. D'anècdotes a grapats en podríem recordar.

ANY 1981

El darrer cop que et vaig veure va ser uns anys enrere en una estrena al Teatre Borràs. Fa temps que amb uns amics comuns tertulians de teatre dèiem que volíem venir a visitar-te perquè feia massa temps que ja no coincidíem enlloc. Però no hi hem estat a temps i te n’has anat i ens hem quedat frustrats de no haver-ho fet. Segurament d’haver anat a veure’t hauríem passat una estona divertida parlant no solament del passat que vam viure plegats sinó també del panorama actual del nostre teatre del qual tu n’eres un bon crític i observador. No s’ha de pensar fer, s’ha de fer, aquesta és la lliçó que extrec de la teva partença Martí. Aquesta trobada que no hem fet hauria estat un record més a afegir als molts i agradables records i inquietuds que hem pogut compartir amb tu Martí. Descansa en pau, company. Et recordarem.

LA PSEUDOPROTECCIÓ A LES NOVES GENERACIONS

Una reflexió a partir de la notícia sobre la nova direcció del Lliure.

«...la seva línia artística es defineix per “una voluntat integradora i d’obertura”, amb la incorporació de noves generacions de creadors.»

Hi ha algú del que no se n’hagi dit això o qualsevol cosa semblant en els mitjans quan l’acaben d’anomenar? Fa molts anys que sento repetidament la mateixa cantarella. Sempre hi ha un interès especial per les noves generacions. És encomiable, sí. Que aquestes noves generacions puguin créixer i desenvolupar-se, això és un altre tema, no es contempla massa, segurament té un cost social que potser no es pot ni es vol assumir. Sempre n’hi haurà de noves generacions, el transcurs del temps ens les va oferint una darrere l’altre. Ara bé, que la creativitat d’aquestes noves generacions pugui desenvolupar-se, quallar i deixar un substrat és un tema que no sembla ni massa assumit ni reeixit en gaires ocasions. Interessar-se prioritàriament per les noves generacions, deixant de banda les múltiples generacions anteriors és clarament una omissió, i l’oblit és una actitud reaccionària sens dubte. Hi ha molts relleus, però pocs continuadors. El que tot comenci a partir d’un, és un mal endèmic, el personalisme i l’individualisme no ens han portat mai col·lectivament enlloc. El que hi ha fet, sempre s’ha de considerar per poder avançar. Amb plantejaments poc progressistes, el corpus artístic d’aquesta professió pot acabar sent constituït per un insignificant pòsit de residus esplendorosos, els de les múltiples ‘noves generacions’, el conjunt de les minses aportacions fetes durant el curt temps de glòria que se’ls ha concedit. Una mirada en perspectiva em fa pensar que, malauradament la consolidació estructural, els repertoris clàssics, els contemporanis, o l’experimentació bàsica entre molts altres temes conceptuals i estructurals, no són temes prioritaris, continuaran sent els temes irresolts pels detenidors i els executors dels mitjans de producció. És indubtable la vàlua de les noves generacions, però si donar-los-hi la mà només serveix per mantenir l’estatus de qui els hi dona, no anem gens be. Sort a tots plegats.

EN MEMÒRIA DE MANUEL VEIGA

No m’ho puc creure, el 5 de gener el Facebook del Manuel encara mostrava activitat, i avui dia 8, em comuniquen que ja no hi és. És difícil d’empassar-s’ho. L’última vegada que el vaig veure a l’escenari va ser a La Seca-Espai Brossa en Siempre a la verita tuya, un espectacle en homenatge a la Lola Flores que ell va escriure, va produir i s’ho va muntar, era un espectacle unipersonal entranyable que va tenir molt bona acollida i molt bona crítica. Una producció petita, com moltes d’altres, masses potser ja, un espectacle que ens mostra la solitud i desemparament cultural en que es troben lamentablement molts i bons creadors, que per poder mostrar la seva obra han de convertir-se en artesans davant del buit que la ineficaç o inexistent indústria teatral privada o institucional mostren. Conec el Manuel des de fa molts anys, des de quan vam publicar la seva obra El darrer esclat, editada com a separata de la revista Entreacte el febrer de 1991. Posteriorment també li vam publicar altres obres seves, Jar, el 1992, Una hora de felicitat, el 1995, i els premis SGAE Tempesta de neu, el 1995 i Recreo, el 1998. Un autor força prolífic sens dubte, un actor i un company extraordinari, i amb força premis a les seves espatlles. A totes les seves obres hi són presents les seves preocupacions socials i ètniques que sempre són mostrades amb una sensibilitat i màgia especials, virtuts que el caracteritzaven. El seu teatre em remetia al de Juli Vallmitjana, crec que ell be en podria ser el seu continuador, encara que la seva honradesa i honestedat segurament li haurien prohibit acceptar aquest mèrit que es mereix i que m’agrada atribuir-li. Per a mi n'és l'hereu sens dubte. Manuel, gràcies per tot el que has fet pel nostre teatre, a dalt i a baix dels escenaris, cal no oblidar-te, company, t’ho devem.

Enric Cervera, 8 de gener de 2019

L'humor, que no falti

No sabia com posar-m’hi, però finalment vaig aconseguir fer el recordatori que acostumo fer per desitjar un bon any per aquestes dates a amics coneguts i saludats. Tenia unes fotografies fantàstiques de la lectura al Romea de Fes de Federico per a mi que ha estat l’últim escenari que he trepitjat aquest 2018. Però no té cap gràcia enviar una imatge teva als que ja et tenen més vist que la una i que tant els hi fa que sigui o no l’última funció que has fet. Després de donar-li algunes voltes, constato el que ja sabia. No estava d’humor en el moment que em vaig plantejar fer el bon any d’enguany. 

Doncs, o recupero l’humor o no cal que enviï res a ningú. Agafo una de les cent frases cèlebres del Groucho i una Mafalda del Quino publicada a El viejo topo que em fan recuperar una mica l’humor i m’hi poso. I surt el que surt gràcies a ells, gent amb gràcia sens dubte. Ho faig i ho envio, i molts dels que ho han rebut, molt amablement em retornen el desig de felicitat. Gràcies. 

Curiosament després d’un primer enviament, llegeixo un parell de coses que em reforcen aquest humor que tenia una mica rovellat, han estat els articles del Javier Cercas a  El País i un altre de l’Amos Oz en el digital catorze.cat. Els reprodueixo a continuació perquè em semblen imprescindibles per començar aquest nou any amb una mica d’allò que no podem oblidar en cap moment, l’humor. 

Bon any a tothom!  

   

Javier Cercas, El País 30/12/2018  "... l'humor és la feliç vàlvula d'escapament del pànic, és el consol dels que no tenen consol, és una arma de destrucció massiva de totes les certeses, és el sentit de qui sap que no té sentit o no es conforma amb que l'únic sentit sigui la mort (perquè sense mort no hi ha vida), és l'alegria pletòrica i sense esperança que resulta de l'adhesió sense escletxes a la realitat, que és insuficient i efímer, però és l'únic que hi ha ... "

Amos Oz 31/12/2018 https://www.catorze.cat/noticia/11752/contra/fanatisme

• El sentit de l'humor és un gran remei. Mai a la vida he vist un fanàtic amb sentit de l'humor. Ni he vist que una persona amb sentit de l'humor es convertís en un fanàtic, a no ser que ell o ella hagués perdut el sentit de l'humor. Amb freqüència, els fanàtics són molt sarcàstics i alguns tenen un sarcasme molt sagaç, però gens d'humor. Tenir sentit de l'humor implica tenir habilitat per riure's d'un mateix. El relativisme és l'habilitat de veure't tal com els altres et veuen, d'adonar-te que, per molta raó que un senti que té i per molt terriblement equivocats que estiguin els altres, en l'assumpte hi ha cert aspecte que sempre té el seu toc de gràcia. Com més raó té un més graciós es torna. 
• Si pogués comprimir el sentit de l’humor en càpsules i després persuadir poblacions senceres perquè se les empassessin, immunitzant així el món contra el fanatisme, potser accediria al Nobel de medicina abans que al de literatura. Però, compte. La mateixa idea de fer que els altres s’empassin les meves píndoles pel seu bé està lleugerament contaminada de fanatisme. El fanatisme és més contagiós que qualsevol virus. Es pot contraure el fanatisme fins i tot en intentar vèncer-lo o combatre’l. 

UNA TARDA AMB MARGARIDA XIRGU

Un dels actes de LA XIRGU EN LA MEMÒRIA, LLIBERTAT I EXILI, organitzats per l’ADB amb motiu dels 50 anys de la mort de Margarida Xirgu ha estat la gravació del guió radiofònic Una tarda amb Margarida Xirgu, original de Montserrat Julió i Nonell (III  Premi Eduard Rifà de guions radiofònics en llengua catalana.) Aquest guió va ser publicat a la revista Entreacte núm. 27 d’abril-maigde 1994 i ha estat emès el 17 de desembre de 2018 dins de l’espai Fantasmes i esperits de Nadal: especial Margarida Xirgu en el programa ENTRE CAIXES d’iCat.

Hi han intervingut (per ordre d’aparició):

Locutora: Carme Canet

Actriu: Araceli Bruch

Ortín: Enric Cervera

Margarida: Imma Colomer

Vilaregut: Pep Vila

Piano: Pep Pladellorens

Producció: iCat i ADB