«...vaig acabar el teu
llibre FÍBULA. Felicitats! M’ha agradat veure i conèixer tots els personatges
relacionats amb l’Arnau, la Roser i l’Àngel. Ha
estat molt interessant i recomanaria a la gent que li ha agradat la teva obra
que també es llegís la teva novel·la, sens dubte redimensiona el drama que
planteges. Llàstima que haguem de viure i acceptar aquesta esplendorosa
precarietat del nostre teatre, perquè a parer meu seria molt més ric amb molta
gent a l’escenari. Almenys així és com a mi m’agrada. Però ja saps els únics
que inverteixen treball i esforços són quatre que gosen arriscar-se per amor al
que fan. I tu i els que t’acompanyen sou d’aquests i ho heu fet de meravella.
Felicitats de nou. La proliferació de monòlegs i de sales petites, molt
necessaris possiblement, és el pitjor símptoma de l’actual precarietat
estructural i conseqüentment dramatúrgica, aquí i arreu lamentablement. Com
deia Brecht en un dels seus poemes, “Mals temps per a la lírica” que també ho
són els actuals...»
Reflexions d'un actor
Els articles d'aquest bloc són reflexions personals sobre esdeveniments des de l'òptica crítica de l'actor que les escriu. Es va nodrir inicialment dels articles publicats a la revista ENTREACTE editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) dins de la secció LA COLUMNA, i n'hi ha també editats en altres publicacions; des de 2007 són inèdits en aquest espai.
Arxiu del blog
de setembre 08, 2023
MALS TEMPS PER A LA LÍRICA* / VISCA EL TEATRE!
d’agost 03, 2023
EN MEMÒRIA D'EN ROGER
Recordo que la Núria
Duran, el Ramon Teixidor i jo vam ser els protagonistes del primer Taller de
Comèdies que tu vas realitzar per al circuit de TVE a Catalunya, Pell vella
al fons del pou de Manuel de Pedrolo. Va ser l’any 1974. Tu en parles en el
Capítol 5 del teu llibre i molt amablement en cites i n’expliques l’experiència
que vam realitzar tots plegats i de la que jo personalment en guardo un record
inesborrable i fonamental. Per mi també va ser el primer cop que em posava
davant de les càmeres de televisió. Els tres intèrprets formàvem part del Grup
A-71, un grup de Teatre Independent dirigit pel Joan Maria Gual que ja estàvem
treballant Pedrolo i que ens va ser molt interessant i ens incentivava també
poder-ho fer per a la televisió, en català, i més en aquells temps encara de
dictadura. Era una televisió en blanc i negre, mai no n’he vist cap còpia,
només en guardo l’agradable record d’haver fet i haver visionat posteriorment
aquella primera experiència televisiva que tots plegats vam compartir pel canal
2, no n’hi havia més de canals.
***
El Roger va ser també un
dels fundadors de l’AADPC i estimava el teatre incommensurablement. Té una gran
quantitat d’obres i premis i jo vaig tenir el privilegi i el plaer de poder editar-n’hi
algunes quan era el responsable de la revista Entreacte i de les publicacions
de l’AADPC. La primera obra del Roger
que vaig publicar el 1992 va ser El vellocino en los espejos amb un pròleg
de Juan Germán Schroeder. Vam coincidir diverses vegades i en diferents
ocasions i compartim amistats comunes. La segona peça del Roger que vaig
publicar el 1993 va ser Ojos que no ven (Un bel di vedremo) una
obra guanyadora del premi de textos teatrals de l’associació d’actors el 1993. Pel
juliol del 1996 Càsting ‘La comèdia’. I el 2007 No us quedeu muts
la versió catalana feta per ell mateix del Premi Carlos Arniches de Teatre 2007
que ell va guanyar. També recordo la lectura dramatitzada a la SGAE en la que
vaig participar el 2007 de la seva obra L’anar i venir del vaixell d’Anubis,
una peça molt divertida. En definitiva, molts bons records sempre amb el Roger
Del llibre DE JOVEN PROMESA A VIEJA GLORIA (El capítol 5. Taller de comèdies) el Roger comença així parlant de Pell vella al fons del pou el seu primer Taller de comèdies: «De esta primera serie de programes TENGO MUCHOS RECUERDOS, Buenos, malos y peores. Entre los peores, quizás el más terrorífico fue el primero. Y no por los actores ni por el texto, sinó por mi inexperiència.» i acabava amb el seu caràcter sempre optimista: «En resumen, que el programa QUEDÓ MUY APAÑADITO, me parece a mi, però no me hagais demasiado caso. Es que yo suelo gustarme mucho. En mi mundo (y no creo que sea el único) la falsa modèstia es un estorbo. Si no te valores tú, ¿quién lo hará? Poquisimos... o ninguno. Ya se sabe... QUÉ SE LE VA A HACER... hay que sobrevivir.»
I acabo amb aquestes sinceres
paraules del Roger que tant el defineixen com a professional i com a persona.
Una forta abraçada, en guardaré un bon record de tot el que hem compartit,
company, amic.
de juliol 18, 2023
Pors i mentides
Els anys seixanta, en temps de la dictadura, en les reunions familiars no es parlava de política. Crec que era obvi el perquè, la por. Les generacions dels pares i els avis havien passat la guerra i lamentablement havien sobreviscut i/o havien aprés a sobreviure amb la por. Fa uns dies, en ple segle XXI, ara que ja n’he fet setanta set, i que curiosament estem davant d’unes eleccions, ara en un estat que es considera democràtic, vaig assistir a una nombrosa reunió familiar, i vaig constatar que tampoc es parlava de política. Curiós, oi? Si en l’època de la dictadura podia entendre-ho, ara en aquests moments no entenc massa per què no se’n parla quan hi ha més temes que mai.
Reflexionant-hi una mica, crec
però que hi ha una cosa en comú, la por. Continuem, en general tenint por. Una
por diferent a la dels nostres pares. Por del què pensa l’altre, por del que
puguin pensar del què penso jo, por, en definitiva. Fatal! I per això tampoc
parlem de política més que en cercles més reduïts, a casa, amb alguna amistat, però
en família àmpliament no ho fem, no fos cas que certs vincles familiars se’n
ressentissin o es trenquessin. Quina pena tot plegat!
Confesso que personalment també
tinc por d’algunes coses, de les mentides sobretot, por de tornar al 39 (jo no hi era i molts dels que en parlen tampoc),
por de retrocedir i de no poder avançar ni un mínim, por de la militarització
armamentista creixent, por a perdre drets, por a perdre la llibertat
d’expressió, por a la desideologizació progressista creixent davant del
creixement global de la ultradreta arreu del món, por a acabar creient-me
mentides, por a les falses promeses, por, por, por... I no, no m’agrada la por.
L’actor no ha de tenir por ni quan
estrena. La incertesa de si el treball fet en un escenari o en un plató
agradarà mai pot convertir-se en por. És el nostre risc, és al que ens exposem
a l’exercir en llibertat el nostre ofici. La por és una mala, una pèssima
consellera i una mala influència, sempre. Però el panorama general, lamentablement,
miris on miris, escoltis on escoltis, sembla que en múltiples llocs s’aboca a
atemorir-nos, a fer-nos passar por per tot plegat. I sobretot, les mentides,
els que les diuen i els que se les creuen, que són molts, a aquests sí que crec
que els hem de tenir por.
En aquest espai, com a l’actor
que reflexiona davant de tot això, em pregunto quines són les meves pors? Ja n’he
citat algunes en diverses ocasions en aquest bloc. Recentment però en podria afegir,
entre d’altres, la indignació més que la por per la censura que reapareix, pel
puritanisme i la marginació excloents, pels discursos d’odi... quin fàstic tot
plegat!
I acabo aquí més positivament enllaçant
l’article de Carlos Gil Zamora Esa
estación final irremeiable d’una de les poques revistes que queden
ARTEZBLAI del 17/07/23 que us recomano de llegir de dalt a baix i del que en
tradueixo l’últim paràgraf, fent-lo també meu, perquè m’hi identifico totalment
i em sembla una bona manera d’acabar:
«Continua sent un miracle que
els éssers humans en qualsevol situació i circumstància continuïn proposant als
altres éssers humans una forma de diàleg entre ells i amb els déus que es diu
Teatre. Per això intento traslladar la idea que justament per aquest valor
universal i ancestral, no cal perdre energies en banalitats ni egocentrismes.
Cal formar-se, estudiar, mirar, informar-se, entendre que hi ha milers de
maneres de fer i organitzar l'activitat teatral. No renunciar a l'equivocació
per aferrar-se a una rutina i una tradició que té l'obsolescència programada. I
dic Amor i dic Vida i dic Teatre.»
Aniré a votar el proper diumenge,
com sempre he fet, per combatre les mentides i les pors associades, a veure si
la setmana que ve podem estar, jo i alguns com jo una mica menys esporuguits i sobretot
més contents i alegres. Salut companys!
de juliol 04, 2023
Reflexió estival sobre premis i festivals
Ja han passat força dies des que ho vaig veure, però amb un tros de la cerimònia dels Òscars, dels Goya, dels Gaudí i de moltes altres cerimònies d’aquest estil ja en tinc ben bé prou. Les cerimònies senceres són llarguíssimes i sempre són similars, i a mi, se’m fan pesades. Gent que plora, gent que s’emociona de veritat o falsament, gent que recorda els pares i a familiars, cites emocionals del treball en equip, expressions de falsa sorpresa, l’exhibició del paperet preparat per llegir ‘per si de cas guanyo’, els vestits d’elles amb lluentons o amb dissenys impossibles, els plans seqüència de les càmeres amb el públic mostrant les cares dels famosos, els aplaudiments constants... vaja, res imprevisible... tot sempre igual... una llauna! I tot generalment amenitzat des dels mitjans per alguns entesos o pretesament entesos en la matèria que abunden en aportació de dades i mes dades sobre les produccions, els artistes, els directors i tota mena de professionals que intervenen en els processos creatius.
de maig 05, 2023
ABSTEMIS, ABSTENIR-SE
de març 27, 2023
DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2023
Avui 27 de març de 2023 és el Dia Mundial del Teatre. Vaig rebre una invitació de l’AADPC i avui a les 12.00 h. he anat a la Sala Beckett a celebrar col·lectivament aquesta diada. L’actor Jordi Vidal ha interpretat el mestre de cerimònies que conjuntament amb un pianista han fet un tàndem molt graciós i agradable. Hi ha hagut uns parlaments força eufòrics i positius respecte a la recuperació del públic (entenent com sempre que el públic són les entrades venudes) per part d’Isabel Vidal representant d’ADETCA, així com de les recents millores laborals aconseguides (reconeixement de la intermitència i la compatibilitat de la jubilació) per part de l’Àlex Casanovas de l’AADPC representant dels intèrprets. També Toni Albadalejo ens ha explicat cantant i ballant com serà la festa a La Paloma d’aquesta nit. Si cliqueu els enllaços accedireu als manifestos, manifest de l'AAPDC, escrit i llegit per l’actor Ivan Benet i el manifest Internacional del Teatre, escrit per l'actriu egípcia Samiha Ayoub, llegit per la directora Daniela De Vecchi. S’ha fet la foto grupal i s’ha fet un brindis. Només afegeixo: VISCA EL TEATRE!!!
de març 07, 2023
ALTERNATIVES?
Hi ha a un fotimer per tot arreu de petites sales on s’hi fa teatre. Moltes, moltes. Fa anys que en van sorgir unes quantes, les primeres, que es van autoqualificar com a Sales Alternatives. Algunes ara es diuen de proximitat.
Alternatives a què? Ni estava clara en aquell moment
la seva autoqualificació. Recordo d’haver sentit el comentari d’un responsable
d’una d’aquestes sales que deia “hem de competir amb ells” i es referia als
teatres comercials propers. No!, a mi això mai m’ha semblat una alternativa.
Les sales petites a part de ser estructuralment diferents crec que tenen una
altra missió. I la realitat actual és que hi ha de tot, és un “totum
revolutum”.
Hi ha sales que fan uns espectacles que només poden
fer-se en aquell espai concret, sembla que no tingui sentit que es facin enlloc
més, i això tampoc és bo, els espectacles han de poder moure’s. Hi ha
espectacles personals i unipersonals que necessiten de més volada, i potser un
únic i petit espai no els deixa dimensionar-se. La petita proximitat amb el
públic que sovint hi ha en aquests espais teatrals, crea una confidencialitat
bona per una banda però que pot arribar a trair al propi intèrpret perquè
aquest no pot arribar a projectar ni la veu ni els propis sentiments que realment
el personatge li demana. I també a vegades tot esdevé tant petit que en
ocasions es torna imperceptible. En alguns espais a l’intèrpret ni li cal
impostar la veu ni utilitzar l’expressivitat corporal, tot és tan a prop que sembla
que temi que projectant-se podria esdevenir agressiu, i és clar, això li anul·la
la interpretació, i li fa que el personatge no s’exterioritzi i que la
interpretació es quedi en un simple acte íntim amb unes possibles bones intencions
comunicatives només. No, no m’agrada això, no em convenç. Les interpretacions
amb aquestes característiques no són teatrals ni convincents. En el teatre,
tant el gest com la veu han de ser orgànics, expansius i projectats.
I un tema més prosaic, no artístic, quants espectadors
necessita una petita sala amb aforament petit per què li surtin els números? Em
refereixo als sous d’actors, de tècnics, de directors, de gestors de la sala,
etc. etc.? Impossible, ningú pot aconseguir un petit sou treballant en aquestes
petites sales. I això no és precisament el que les ha de caracteritzar com a
alternatives. L’alternativa a no guanyar-se la vida no és una alternativa, és
l’estigma.
Jo, il·lús de mi!, a vegades m’he arribat a imaginar a
somiar que algun dia les coses podrien arribar a canviar. He imaginat que el
sistema de subvencions ha canviat de manera que aquestes per l’únic que
serveixen és per compensar les pèrdues. O sigui que no se subvenciona per la
creació d’un espectacle sinó que se subvenciona complementant-ne el que calgui
per tal de compensar-ne les possibles pèrdues que l’espectacle pugui tenir.
D’aquesta manera des dels que produeixen fins els que programen els espectacles,
ja des del començament, haurien de tenir cura de les seves responsabilitats,
tant econòmiques com artístiques. Potser aleshores, sí que es podria recuperar
allò de sales alternatives, que d’haver-n’hi n’hi han, ja ho he dit, sales que
aposten per programacions diferents a les dels teatres institucionals i els
teatres comercials i que realment haurien d’estar protegides perquè són el
germen de la creació.
És clar que, deixant de banda el meu imaginari oníric,
tenim que els que atorguen les subvencions, són en general, tècnics i dirigents
polítics i/o afins, que fan prevaler i/o imposen els seus criteris per sobre
dels que realment genera i hi ha en el mercat artístic, que cada dia és més i més
complex i abundant de produccions de tota mena.
I acabo, les dues últimes obres interessants que he
vist i que realment poden ser
considerades com a alternatives en espais alternatius han estat: Clarissa de Carlos Be a la
Badabadoc, i Bye, bye, Horts dels cirerers d’A. Txèkhov al Dau al
Sec.
Els he gaudit, sí, però em sembla que ja no hi són a
la cartellera. Alternatives sí i efímeres també. Salut i bon teatre!