MALS TEMPS PER A LA LÍRICA* / VISCA EL TEATRE!

Vaig fer el comentari que reprodueixo a continuació al mur del Facebook del Gal Soler, l’autor de l’obra L’ULTIM BALL, la dramatúrgia en la que s’ha inspirat la seva novel·la FÍBULA que segons el propi autor, primer va ser l'obra de teatre i després el llibre, a l’inrevés de com sol passar; el muntatge d’aquesta obra l’han interpretat al Teatre Gaudí la Montse Miralles (Roser), el Daniel Cuello-Esparrell (Àngel) i el Gal Soler (Arnau) dirigits per la Txell Roda durant aquest passat mes d’agost.

«...vaig acabar el teu llibre FÍBULA. Felicitats! M’ha agradat veure i conèixer tots els personatges relacionats amb l’Arnau, la Roser i l’Àngel. Ha estat molt interessant i recomanaria a la gent que li ha agradat la teva obra que també es llegís la teva novel·la, sens dubte redimensiona el drama que planteges. Llàstima que haguem de viure i acceptar aquesta esplendorosa precarietat del nostre teatre, perquè a parer meu seria molt més ric amb molta gent a l’escenari. Almenys així és com a mi m’agrada. Però ja saps els únics que inverteixen treball i esforços són quatre que gosen arriscar-se per amor al que fan. I tu i els que t’acompanyen sou d’aquests i ho heu fet de meravella. Felicitats de nou. La proliferació de monòlegs i de sales petites, molt necessaris possiblement, és el pitjor símptoma de l’actual precarietat estructural i conseqüentment dramatúrgica, aquí i arreu lamentablement. Com deia Brecht en un dels seus poemes, “Mals temps per a la lírica” que també ho són els actuals...»

Vaig veure l’obra a l’estrena i poc després vaig llegir la novel·la. L’Arnau, la Roser i l’Àngel són els personatges de l’obra de teatre, però a la novel·la n’hi ha més de personatges. Durant la lectura em vaig anar imaginant com si hagués vist tots els personatges de la novel·la a l’escenari, que d’haver-hi estat, no necessàriament tots és clar, crec que el muntatge m’hauria agradat més i hauria guanyat en excel·lència.

Però prou diners i esforços que deu haver costat posar el projecte en peu amb tres intèrprets com per pensar en un repartiment més extens i més complex que no faria més que encarir les despeses. Despeses que difícilment amb els reduïts aforaments i les curtes temporades poden assumir-se i amortitzar-se.

Em responia el Gal al meu comentari «...Som uns romàntics! Encara que lluitem contra corrent no per això hem de deixar de fer coses. Sempre hi haurà algú que ens llegirà i ens vindrà a veure i per aquests pocs ja ha valgut la pena.»

Sí company, paga la pena fer-ho i per això és lloable. Sóc dels que com tu crec que no hem de llençar la tovallola mentre el seny i el cos ens ho permeti, ho comparteixo malgrat això pugui ser per a alguns una actitud incomprensible. Mentre tinguem coses a dir, hem de fer el possible per intentar dir-les, endavant!

Però, ens hem d’acontentar amb això de “visca el romanticisme”? No! Són molt romàntics els productors de grans musicals franquiciats? Són molt romàntics els que només s’arrisquen a produir monòlegs en espais subvencionats? Són romàntics els gestors que determinen les polítiques culturals? No, no ho són. Per això m’ha vingut a la memòria i he citat el vers “Mals temps per a la lírica” que si bé el context en els temps de Brecht eren diferents del actuals, sí que hem d’estar molt amatents perquè n’hi ha molts que lamentablement només volen anar enrere, sembla que volen tornar-hi, no deixen ni volen avançar.

***

No vaig anar a la gala de Catalunya aixeca el teló però he vist pels tots els mitjans la magnificència de l’acte. Cal celebrar el bon estat, les recaptacions, la salut i l’eufòria que han mostrat i explicitat els participants, bàsicament l’empresariat, els polítics, l’administració i també la d’una part dels professionals implicats. Sí, eren molts, però també són molts els companys romàntics i agosarats que com el Gal fan propostes arriscades que encara que no siguin com el seu últim ball, —que no serà evidentment l’últim—, sempre hi haurà algú que els anirà a veure, i per aquests pocs, els romàntics (per a alguns els pessimistes i losers per a altres) ja paga la pena de fer-ho.

Són moltes les companyies que s’arrisquen mostrant les seves produccions en aquesta munió cada dia més gran de petites sales de minsos aforaments i petites temporades amb recaptacions escadusseres. No se’n parla en general que aquestes sales també hagin tingut recaptacions esplendoroses, potser algunes sí, però d’això no se n’ha parlat a la gala, ni tampoc se n’ha parlat de la sempiterna coneguda precarietat endèmica de la professió. Una gala també podria incloure alguna reivindicació en aquest sentit. Molts companys han de fer mil feinetes per poder subsistir, moltes pensions de jubilació són escasses per no dir miserables i han de ser complementades per ajuts d’entitats privades com AISGE, i això no hauria de ser així si haguessin tingut durant la seva carrera unes relacions laborals dignes i adequades. L’esplendor d’avui demà pot ser precarietat. Hi ha un increment de nous professionals ben formats, però també hi ha un decreixement de professionals, perquè hi ha un abandonament per la mateixa crisi sistèmica, i això no es contempla per cap banda; però, no, d’aquestes coses no n’he sentit parlar massa, ni a la gala ni en els mitjans. 

Només em ve al cap repetir el que ja he dit abans, que passa tant aquí com arreu del món, —vivim mals temps per a la lírica—, i acabo aquí, també són dolents o potser mal vistos per a les lamentacions. No obstant com a romàntic que sóc només em cal afegir: Visca el teatre!!!

*MALS TEMPS PER A LA LÍRICA, un poema de Bertolt Brecht. Una frase feta en un context diferent com va ser l’ascens al poder dels nazis a Alemanya.

EN MEMÒRIA D'EN ROGER

Foto

ROGER JUSTAFRÉ Foto TEATRE-ENTREACTE núm. 76 agost de 2008

Estimat Roger, pensava veure’t a l’estrena del nostre comú amic Gal al  Teatre Gaudí i ara me n’acabo d’assabentar  de que te n’has anat. M’entristeix molt la teva partença, de veritat. Descansa en pau amic. Fa uns mesos que ja t’ho vaig comentar breument, em va agradar i divertir el teu llibre DE JOVEN PROMESA A VIEJA GLORIA que tu mateix subtitules Recuerdos revueltos de un teatrero. És potser aquest concepte ‘revueltos’ el que fa més amena, àgil i entretinguda la lectura. Citar a tanta i tanta gent amb la que has treballat t’honora i t’engrandeix. Segur que no seré pas jo el primer que t’ho reconeix evidentment. Gràcies Roger.

Recordo que la Núria Duran, el Ramon Teixidor i jo vam ser els protagonistes del primer Taller de Comèdies que tu vas realitzar per al circuit de TVE a Catalunya, Pell vella al fons del pou de Manuel de Pedrolo. Va ser l’any 1974. Tu en parles en el Capítol 5 del teu llibre i molt amablement en cites i n’expliques l’experiència que vam realitzar tots plegats i de la que jo personalment en guardo un record inesborrable i fonamental. Per mi també va ser el primer cop que em posava davant de les càmeres de televisió. Els tres intèrprets formàvem part del Grup A-71, un grup de Teatre Independent dirigit pel Joan Maria Gual que ja estàvem treballant Pedrolo i que ens va ser molt interessant i ens incentivava també poder-ho fer per a la televisió, en català, i més en aquells temps encara de dictadura. Era una televisió en blanc i negre, mai no n’he vist cap còpia, només en guardo l’agradable record d’haver fet i haver visionat posteriorment aquella primera experiència televisiva que tots plegats vam compartir pel canal 2, no n’hi havia més de canals.

***

El Roger va ser també un dels fundadors de l’AADPC i estimava el teatre incommensurablement. Té una gran quantitat d’obres i premis i jo vaig tenir el privilegi i el plaer de poder editar-n’hi algunes quan era el responsable de la revista Entreacte i de les publicacions de l’AADPC.  La primera obra del Roger que vaig publicar el 1992 va ser El vellocino en los espejos amb un pròleg de Juan Germán Schroeder. Vam coincidir diverses vegades i en diferents ocasions i compartim amistats comunes. La segona peça del Roger que vaig publicar el 1993 va ser Ojos que no ven (Un bel di vedremo) una obra guanyadora del premi de textos teatrals de l’associació d’actors el 1993. Pel juliol del 1996 Càsting ‘La comèdia’. I el 2007 No us quedeu muts la versió catalana feta per ell mateix del Premi Carlos Arniches de Teatre 2007 que ell va guanyar. També recordo la lectura dramatitzada a la SGAE en la que vaig participar el 2007 de la seva obra L’anar i venir del vaixell d’Anubis, una peça molt divertida. En definitiva, molts bons records sempre amb el Roger

Del llibre DE JOVEN PROMESA A VIEJA GLORIA (El capítol 5. Taller de comèdies) el Roger comença així parlant de Pell vella al fons del pou el seu primer Taller de comèdies: «De esta primera serie de programes TENGO MUCHOS RECUERDOS, Buenos, malos y peores. Entre los peores, quizás el más terrorífico  fue el primero. Y no por los actores ni por el texto, sinó por mi inexperiència.» i acabava amb el seu caràcter sempre optimista: «En resumen, que el programa QUEDÓ MUY APAÑADITO, me parece a mi, però no me hagais demasiado caso. Es que yo suelo gustarme mucho. En mi mundo (y no creo que sea el único) la falsa modèstia es un estorbo. Si no te valores tú, ¿quién lo hará? Poquisimos... o ninguno. Ya se sabe... QUÉ SE LE VA A HACER... hay que sobrevivir.»

I acabo amb aquestes sinceres paraules del Roger que tant el defineixen com a professional i com a persona. Una forta abraçada, en guardaré un bon record de tot el que hem compartit, company, amic.

Pors i mentides

Els anys seixanta, en temps de la dictadura, en les reunions familiars no es parlava de política. Crec que era obvi el perquè, la por. Les generacions dels pares i els avis havien passat la guerra i lamentablement havien sobreviscut i/o havien aprés a sobreviure amb la por. Fa uns dies, en ple segle XXI, ara que ja n’he fet setanta set, i que curiosament estem davant d’unes eleccions, ara en un estat que es considera democràtic, vaig assistir a una nombrosa reunió familiar, i vaig constatar que tampoc es parlava de política. Curiós, oi? Si en l’època de la dictadura podia entendre-ho, ara en aquests moments no entenc massa per què no se’n parla quan hi ha més temes que mai.

Reflexionant-hi una mica, crec però que hi ha una cosa en comú, la por. Continuem, en general tenint por. Una por diferent a la dels nostres pares. Por del què pensa l’altre, por del que puguin pensar del què penso jo, por, en definitiva. Fatal! I per això tampoc parlem de política més que en cercles més reduïts, a casa, amb alguna amistat, però en família àmpliament no ho fem, no fos cas que certs vincles familiars se’n ressentissin o es trenquessin. Quina pena tot plegat!

Confesso que personalment també tinc por d’algunes coses, de les mentides sobretot, por de tornar al 39 (jo  no hi era i molts dels que en parlen tampoc), por de retrocedir i de no poder avançar ni un mínim, por de la militarització armamentista creixent, por a perdre drets, por a perdre la llibertat d’expressió, por a la desideologizació progressista creixent davant del creixement global de la ultradreta arreu del món, por a acabar creient-me mentides, por a les falses promeses, por, por, por... I no, no m’agrada la por.

L’actor no ha de tenir por ni quan estrena. La incertesa de si el treball fet en un escenari o en un plató agradarà mai pot convertir-se en por. És el nostre risc, és al que ens exposem a l’exercir en llibertat el nostre ofici. La por és una mala, una pèssima consellera i una mala influència, sempre. Però el panorama general, lamentablement, miris on miris, escoltis on escoltis, sembla que en múltiples llocs s’aboca a atemorir-nos, a fer-nos passar por per tot plegat. I sobretot, les mentides, els que les diuen i els que se les creuen, que són molts, a aquests sí que crec que els hem de tenir por.

En aquest espai, com a l’actor que reflexiona davant de tot això, em pregunto quines són les meves pors? Ja n’he citat algunes en diverses ocasions en aquest bloc. Recentment però en podria afegir, entre d’altres, la indignació més que la por per la censura que reapareix, pel puritanisme i la marginació excloents, pels discursos d’odi... quin fàstic tot plegat!

I acabo aquí més positivament enllaçant l’article de Carlos Gil Zamora Esa estación final irremeiable d’una de les poques revistes que queden ARTEZBLAI del 17/07/23 que us recomano de llegir de dalt a baix i del que en tradueixo l’últim paràgraf, fent-lo també meu, perquè m’hi identifico totalment i em sembla una bona manera d’acabar:

«Continua sent un miracle que els éssers humans en qualsevol situació i circumstància continuïn proposant als altres éssers humans una forma de diàleg entre ells i amb els déus que es diu Teatre. Per això intento traslladar la idea que justament per aquest valor universal i ancestral, no cal perdre energies en banalitats ni egocentrismes. Cal formar-se, estudiar, mirar, informar-se, entendre que hi ha milers de maneres de fer i organitzar l'activitat teatral. No renunciar a l'equivocació per aferrar-se a una rutina i una tradició que té l'obsolescència programada. I dic Amor i dic Vida i dic Teatre.»

Aniré a votar el proper diumenge, com sempre he fet, per combatre les mentides i les pors associades, a veure si la setmana que ve podem estar, jo i alguns com jo una mica menys esporuguits i sobretot més contents i alegres. Salut companys!

Reflexió estival sobre premis i festivals

Ja han passat força dies des que ho vaig veure, però amb un tros de la cerimònia dels Òscars, dels Goya, dels Gaudí i de moltes altres cerimònies d’aquest estil ja en tinc ben bé prou. Les cerimònies senceres són llarguíssimes i sempre són similars, i a mi, se’m fan pesades. Gent que plora, gent que s’emociona de veritat o falsament, gent que recorda els pares i a familiars, cites emocionals del treball en equip, expressions de falsa sorpresa, l’exhibició del paperet preparat per llegir ‘per si de cas guanyo’, els vestits d’elles amb lluentons o amb dissenys impossibles, els plans seqüència de les càmeres amb el públic mostrant les cares dels famosos, els aplaudiments constants... vaja, res imprevisible... tot sempre igual... una llauna! I tot generalment amenitzat des dels mitjans per alguns entesos o pretesament entesos en la matèria que abunden en aportació de dades i mes dades sobre les produccions, els artistes, els directors i tota mena de professionals que intervenen en els processos creatius.

I ara, a l’estiu, una corrua de festivals en marxa. Això és un no parar. La producció de les arts escèniques no té aturador, a part de les novetats nacionals i internacionals que plantegen els festivals, també s’hi afegeixen moltes sales al festival amb més produccions encara. Hi ha espectacles per a tothom en aquest inici estival. Fins hi ha sales que no tanquen ni per l’agost.

I amb tot això, continua havent gent que no ha anat mai al teatre i que ha deixat d’anar al cinema perquè a casa pots veure per la tele, —segons diuen—, tot el què vols.

De les pel·lícules amb premis rellevants, n’he vist algunes, a casa per la televisió unes, altres al cinema en pantalla gran i en silenci. Els meus criteris i gustos alguna vegada coincideixen amb les pel·lícules premiades, no sempre, altres no, al contrari, gens, ni mica.

I any rere any, més i més pel·lícules, i més i més obres de teatre, però d’excepcionals no gaires, cap.

Les cerimònies dels premis enguany han estat buides de compromís. El món està massa complicat per prendre’n un partit unànime o per posicionar-se d’una o altra manera col·lectivament. Individualment alguns ho han fet. Tenim massa fronts, Ucraïna, la crisi econòmica, les ultradretes avançant per tot arreu, els nacionalismes, la globalització, la crisi climàtica, la intel·ligència artificial, l’armament nuclear, el capitalisme decadent i el neocapitalisme ascendent... i amb tot això, les sales dels cines més buides que mai... i moltes sales teatrals també... la gent va mirant pel·lícules en el telèfon o la tauleta... vaja, potser és allò del canvi de paradigma... sí, deu ser això!

Impossible veure tantes i tantes pel·lícules que a més ben poc temps romanen en cartellera, i quan a les produccions teatrals, tan nombroses o més que les pelis, m’és impossible tenir-ne una panoràmica general. Cap a on anem... cap a on ens fan anar...? No, tampoc albiro cap resposta senzilla! Ah!, i els diners que ha costat tot plegat, les pelis, les obres de teatre...? M’imagino que molt poques coses s’amortitzen i en donen un mínim rendiment econòmic i social. Ni les produccions subvencionades aconsegueixen una mínima rendibilitat ni difusió. I els que són considerats grans èxits en els festivals, que veuen quatre gats, a part de només pretendre ser innovadors, esdevenen efímers i dedicats i consumits amb exclusivitat per a les elits.

Ah, i una cosa molt personal, a mi m’agrada veure molta gent a l’escenari. Serà perquè com que sóc actor m’agrada que treballi sempre molta gent. Però en aquestes sales tan petites que darrerament han proliferat no hi ha espai ni pera un públic ni per a una companyia nombrosos. Proliferen els monòlegs i els petits elencs, no hi cap res més. Lamentablement ja fa molts anys que l’autocensura està marcant als propis autors a escriure les seves peces dramàtiques amb ben pocs personatges a fi de poder donar viabilitat a la posada en escena de les seves obres. Massa temps ja fa d’això. Allò de «entre tots ho farem tot», ha quedat reduït a «entre alguns fem alguna cosa» —i amb això ja n’hi ha prou i així ja ens en sortim. Llàstima. El nou individualisme està vencent qualsevol intent de lluita que aspiri o cregui en la lluita i praxi col·lectiva. Salut companys.

ABSTEMIS, ABSTENIR-SE

No, no estic en l’onda. Això per començar. Em costa entendre el plantejament de l’esdeveniment que l’AADPC ens ha fet arribar. Diu la proposta Wine & Networking: «Descobreix el sabor d'uns vins exquisits a l'esdeveniment que celebrarem  en un restaurant de Barcelona... serà una trobada exclusiva, una excel·lent oportunitat per conèixer a altres persones del mateix camp professional i establir vincles... L’activitat està dirigida a les productores i a les directores i directors del sector audiovisual i teatral... l'ambient serà perfecte per compartir projectes, establir noves connexions i crear relacions professionals de futur... aprofita aquesta oportunitat per socialitzar i gaudir d'una experiència de tast de vins inoblidable.» 

A veure, anem a pams, és evident que els professionals han de ‘compartir projectes, establir noves connexions i crear relacions professionals de futur’. Tota  la vida els professionals s’han trobat en bars, restaurants i en molts altres i diversos llocs per tirar endavant o endegar els seus projectes, i mai hi ha faltat una copa de vi, però que sigui l’AADPC i com a novetat la que organitza i ens invita a participar en aquest esdeveniment em fa pensar que hi pot haver per qui ho hagi plantejat un desconeixement de com ha funcionat sempre aquest nostre ofici. Tant de bo m'equivoqui, però dubto que als patrocinadors d’aquest esdeveniment els interessi promocionar més el teatre i l’audiovisual de forma altruista que vendre els seus propis vins. 

Bé, només desitjo que tots els participants, que prenguin només les copes necessàries per poder lligar sensatament si cal molts projectes interessants i raonables. Salut i bon Wine & Networking companys!

DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2023

Avui 27 de març de 2023 és el Dia Mundial del Teatre. Vaig rebre una invitació de l’AADPC i avui a les 12.00 h. he anat a la Sala Beckett a celebrar col·lectivament aquesta diada. L’actor Jordi Vidal ha interpretat el mestre de cerimònies que conjuntament amb un pianista han fet un tàndem molt graciós i agradable. Hi ha hagut uns parlaments força eufòrics i positius respecte a la recuperació del públic (entenent com sempre que el públic són les entrades venudes) per part d’Isabel Vidal representant d’ADETCA, així com de les recents millores laborals aconseguides (reconeixement de la intermitència i la compatibilitat de la jubilació) per part de l’Àlex Casanovas de l’AADPC representant dels intèrprets. També Toni Albadalejo ens ha explicat cantant i ballant com serà la festa a La Paloma d’aquesta nit. Si cliqueu els enllaços accedireu als manifestos, manifest de l'AAPDC, escrit i llegit per l’actor Ivan Benet i el manifest Internacional del Teatre, escrit per l'actriu egípcia Samiha Ayoub,  llegit per la directora Daniela De Vecchi. S’ha fet la foto grupal i s’ha fet un brindis. Només afegeixo: VISCA EL TEATRE!!!

ALTERNATIVES?

Hi ha a un fotimer per tot arreu de petites sales on s’hi fa teatre. Moltes, moltes. Fa anys que en van sorgir unes quantes, les primeres, que es van autoqualificar com a Sales Alternatives. Algunes ara es diuen de proximitat.

Alternatives a què? Ni estava clara en aquell moment la seva autoqualificació. Recordo d’haver sentit el comentari d’un responsable d’una d’aquestes sales que deia “hem de competir amb ells” i es referia als teatres comercials propers. No!, a mi això mai m’ha semblat una alternativa. Les sales petites a part de ser estructuralment diferents crec que tenen una altra missió. I la realitat actual és que hi ha de tot, és un “totum revolutum”.

Hi ha sales que fan uns espectacles que només poden fer-se en aquell espai concret, sembla que no tingui sentit que es facin enlloc més, i això tampoc és bo, els espectacles han de poder moure’s. Hi ha espectacles personals i unipersonals que necessiten de més volada, i potser un únic i petit espai no els deixa dimensionar-se. La petita proximitat amb el públic que sovint hi ha en aquests espais teatrals, crea una confidencialitat bona per una banda però que pot arribar a trair al propi intèrpret perquè aquest no pot arribar a projectar ni la veu ni els propis sentiments que realment el personatge li demana. I també a vegades tot esdevé tant petit que en ocasions es torna imperceptible. En alguns espais a l’intèrpret ni li cal impostar la veu ni utilitzar l’expressivitat corporal, tot és tan a prop que sembla que temi que projectant-se podria esdevenir agressiu, i és clar, això li anul·la la interpretació, i li fa que el personatge no s’exterioritzi i que la interpretació es quedi en un simple acte íntim amb unes possibles bones intencions comunicatives només. No, no m’agrada això, no em convenç. Les interpretacions amb aquestes característiques no són teatrals ni convincents. En el teatre, tant el gest com la veu han de ser orgànics, expansius i projectats.

I un tema més prosaic, no artístic, quants espectadors necessita una petita sala amb aforament petit per què li surtin els números? Em refereixo als sous d’actors, de tècnics, de directors, de gestors de la sala, etc. etc.? Impossible, ningú pot aconseguir un petit sou treballant en aquestes petites sales. I això no és precisament el que les ha de caracteritzar com a alternatives. L’alternativa a no guanyar-se la vida no és una alternativa, és l’estigma.

Jo, il·lús de mi!, a vegades m’he arribat a imaginar a somiar que algun dia les coses podrien arribar a canviar. He imaginat que el sistema de subvencions ha canviat de manera que aquestes per l’únic que serveixen és per compensar les pèrdues. O sigui que no se subvenciona per la creació d’un espectacle sinó que se subvenciona complementant-ne el que calgui per tal de compensar-ne les possibles pèrdues que l’espectacle pugui tenir. D’aquesta manera des dels que produeixen fins els que programen els espectacles, ja des del començament, haurien de tenir cura de les seves responsabilitats, tant econòmiques com artístiques. Potser aleshores, sí que es podria recuperar allò de sales alternatives, que d’haver-n’hi n’hi han, ja ho he dit, sales que aposten per programacions diferents a les dels teatres institucionals i els teatres comercials i que realment haurien d’estar protegides perquè són el germen de la creació.

És clar que, deixant de banda el meu imaginari oníric, tenim que els que atorguen les subvencions, són en general, tècnics i dirigents polítics i/o afins, que fan prevaler i/o imposen els seus criteris per sobre dels que realment genera i hi ha en el mercat artístic, que cada dia és més i més complex i abundant de produccions de tota mena.

I acabo, les dues últimes obres interessants que he vist i que realment  poden ser considerades com a alternatives en espais alternatius han estat: Clarissa de Carlos Be a la Badabadoc, i Bye, bye, Horts dels cirerers d’A. Txèkhov al Dau al Sec.

Els he gaudit, sí, però em sembla que ja no hi són a la cartellera. Alternatives sí i efímeres també. Salut i bon teatre!