Arxiu del blog

de febrer 07, 2024

RETALLS

UN PARELL DE COMENTARIS SOBRE UNS RETALLS DE PREMSA

«Rècord històric del teatre català amb 2,84 milions d'espectadors. Les sales de Barcelona tanquen el seu millor any i recapten 86 milions d'euros. Les sales de menys de 200 localitats reben 305.413 espectadors i gairebé quatre milions d’euros de recaptació

Sens dubte que cal estar content i celebrar-ho, però... constato com altres vegades ja he fet que es continua parlant d’espectadors en lloc de dir —entrades venudes. Si una persona va cinc vegades al teatre, no l’han de comptabilitzar com a cinc espectadors, és un espectador que va cinc vegades al teatre, no és el mateix. I tant de bo hi anés deu vegades i no cinc. Jo gosaria dir que els que van al teatre, enguany hi han anat més, possiblement perquè encara hi ha més oferta. Conec a gent que no hi ha anat mai ni hi pensa anar al teatre.

Per altra banda, crec que seria interessant també, veure i analitzar el rendiment de la multiplicitat de produccions que es presenten en l’actual oferta possiblement desmesurada que no fa més que indicar-nos l’estat de crisi del sector. Encara que sembla contradictori, més producció pot ser indicatiu de més carestia. Els artistes no deixaran de produir i generar nous productes malgrat cada vegada els sigui més difícil de mostrar-los i rendibilitzar-los. Continuaran produint si no llencen la tovallola, que també n’hi ha que ho fan lamentablement. M’és difícil entendre que moltes de les produccions que es presenten en sales petites amb aforaments petits també, durant dues o tres setmanes com a màxim, obtinguin una rendibilitat social i econòmica mínimament acceptable del seu producte. Davant d’això, seria bo per a tots plegats, professió i públic també, que hi hagués una, diverses veus crítiques que analitzessin aquests aspectes. Veus difícils de trobar per arreu.

***

I un altre retall de premsa.

«Els Premis Gaudí són un reconeixement anual que es concedeix a les millors pel·lícules, sèries de televisió i produccions audiovisuals en català o produïdes a Catalunya. Són considerats com els premis més importants del cinema català i es concedeixen per l'Acadèmia del Cinema Català. Els premis es van crear l'any 1986 i des de llavors es concedeixen cada any a les produccions que han destacat pel seu nivell de qualitat i originalitat. La setzena edició dels Premis Gaudí es va celebrar el 4 de febrer del 2024 al Centre de Convencions Internacional de Barcelona. La presidenta de l'Acadèmia, Judith Colell, va parlar dels èxits del cinema català, de la precarietat laboral contra la qual hem de lluitar, i la tolerància 0 amb l’assetjament i els abusos al seu discurs durant la Gala dels XVI Premis Gaudí 2024.»

Tal com va dir la presidenta de l’acadèmia, només cal mirar l’extracte de l’informe sociolaboral d’AISGE que adjunto a continuació per constatar la precarietat laboral a què fa referència.

Sens dubte l’estat general sembla ser millor que anys anteriors, però cal encara treballar molt per arribar a cotes de dignitat que la professió en general encara n’està molt allunyada d’aconseguir-les.

I està molt bé i cal enorgullir-nos que pelis fetes amb gent d’aquí arribin a optar als Òscar, però cada vegada més s’estan tancant multi sales d’exhibició i això vol dir que el públic és cada vegada més absent. Si les tanquen és perquè estan buides. Satisfaccions sí, però preocupació també. Celebrem doncs tots els èxits sens dubte, però sense deixar de preocupar-nos i combatre la precarietat i les injustícies. No ho oblidem! Felicitats a tots els guardonats i salut per a tots companys!

de desembre 10, 2023

PRECARIETAT


La darrera obra que he vist a Dau al Sec té un títol llarg i una mica estrany quan a la utilització de les majúscules en el programa de mà «La Millor Obra Que Mai No Veureu Als Escenaris Catalans» Em sorprèn aquesta utilització de les majúscules, es tracta d’una influència anglosaxona segurament. En fi, és igual. El que no m’ha sorprès gens ni mica és l’obra en si mateixa. Sorprèn sí que gent jove parli d’un tema tan atàvic com actual, un tema que ja hi era present quan jo era tan o més jove que ells i que lamentablement encara està per començar a resoldre’s: La precarietat de les companyies independents.

Hi ha una xarxa nacional de teatres alternatius i els darrers anys han sorgit moltes altres sales encara més petites que crec que  es poden anomenar o s’anomenen sales de proximitat.

M’imagino que aquesta obra pretén ser bàsicament una reivindicació encara que estigui plantejada com a un divertiment més que com un drama. Diuen en el programa de mà que l’obra està adreçada A TOTHOM. Aquest tothom tant de bo sigui força ampli i a la reivindicació puguin sumar-s’hi moltes companyies que com la d’ells es troben en una precarietat endèmica sense massa sortides. No sé si aquest és un dels objectius que aquesta companyia pretén, la reivindicació, però em semblaria interessant que fos així.

En un espai de proximitat com el de la sala del Poble Sec com en molts altres dels que actualment hi ha amb aforaments minúsculs i temporades curtíssimes és difícil per a qualsevol companyia de no aconseguir amb el seu muntatge l’objectiu d’anar més enllà que el de només satisfer amb preus assequibles als amics i coneguts que són els que acaben amb sort emplenant els mini aforaments de les sales.

Ells mateixos, una actriu i dos actors, expliciten en el seu muntatge que és impossible que surtin els números per poder amortitzar les despeses. Només les sales poden a través dels diferents muntatges que programen continuar obertes. Les companyies independents es queden amb la precarietat tant si estan subvencionades com si no.

La multiprogramació, a les sales les salva mínimament. Com també es dóna el cas d’alguna sala que té una companyia estable i amb els seus diferents muntatges assumeix la multiprogramació amb les seves pròpies produccions. Pot ser una manera de sortir-se’n de l’endèmica precarietat.

La característica comuna és que en tots aquests espais, sempre hi ha pocs intèrprets a l’escenari. Una autocensura compartida des de fa molt temps ja amb els autors. Sales petites, escenaris petits, repartiments petits, aforaments petits. I com a resultat evident, recaptacions petites també.

És curiós. Jo vaig viure quan era jove la fi de les dues funcions diàries en els teatres. Va ser un triomf, diuen! Ara hi ha sales que fins en fan tres de funcions, de diferents muntatges és clar! Sortosament els temps han canviat i aquesta mirada enrere és negativa.

En fi, el meu desig és que a aquesta i a totes les companyies independents, que no tan sols puguin amortitzar els seus muntatges sinó que en puguin treure la rendibilitat cultural i els suficients beneficis econòmics i artístics per endegar-ne de nous i poder traçar amb un mínim de llibertat la seva trajectòria artística que crec que tanta falta fa en el panorama teatral independent.

Deixant això sí per a un públic més comercial els múltiples i exitosos musicals franquiciats que sovint ens omplen les cartelleres i les butxaques d’alguns empresaris. Però això és un altre tema.

Bon any!

d’octubre 11, 2023

BRECHT EN ESTAT PUR

El passat 1 d’octubre vaig veure al Teatre Joventut El pa nostre de cada dia, un muntatge dirigit per Pepa Calvo a partir d’una adaptació lliure de Der brotladen (El forn de pa) feta per la mateixa directora i per l’Eva Fructuoso d’un text de Bertolt Brecht. El muntatge està plantejat com un laboratori actoral en el que les quatre actrius de forma coral, uniforme i amb excel·lència protagonitzen diversos personatges (Gloria Viguer, Eva Poch, Muntsa Tur i Alma Alonso). Tal com glosa el mateix teatre en el programa, aquest muntatge és una crítica política i social que convida a la reflexió i a l’acció. El teatre de Bertolt Brecht és un teatre considerat pels experts com a patrimoni de la humanitat, i sens dubte aquesta proposta, tan poc usual a l’actualitat en els escenaris se’n pot vantar perquè excel·leix i no defrauda. Tot al contrari, als espectadors ens sentim inoculats d’ànsia combativa, aquell sentiment tan positiu que hauria de ser imprescindible sempre quan surts del teatre després de veure qualsevol espectacle. I el teatre de Brecht i la proposta de tot aquest equip femení ho ha aconsegueix. Felicitats, enhorabona i sort.

Nota de la «Introducción del Teatro Completo de Brecht».- Peter Brook, que no siempre ha estado de acuerdo con Brecht, porqué él defiende la «magia» teatral, escribió al respecto algo más breve que es casi de cita obligada: «Nadie que se ocupe seriamente del teatro puede prescindir de Brecht. Es la figura clave de nuestra época, y todo el trabajo teatral de hoy comienza en algún momento con las teories y los logros de Brecht, y regresa a él.»



d’octubre 04, 2023

NOSTÀLGIA, NO. EMPRENYAMENT, SÍ.

Nostàlgia de temps passats mai. La nostàlgia és un sentiment reaccionari que em tinc prohibit d’experimentar i me n’allunyo tant com puc. Vaig estar a la festa dels 35 anys d’Entreacte, sí. Me’n vaig anar però abans d’acabar perquè el director actual de la revista abans de començar l’acte em va dir que m’interpel·laria; va passar més d’una hora i com que no ho feia durant els diferents parlaments, i a més tot el que s’estava dient a la mesa no tenia res a veure amb els 35 anys de la revista, vaig pensar que el que jo podia dir no tindria cap interès per als presents alguns per a mi desconeguts.

El que m’hagués agradat explicar (cliqueu aquí) també hi és a la meva autobiografia a la seqüència 1988 (document a sota) i en el meu web on explico com em vaig implicar en el projecte inicial d’Entreacte. I  tot mirant el número 0 que guardo enquadernat on hi figurava l’equip inicial de la revista i els membres de la junta directiva (document a sota), vaig poder constatar que l’única persona de tots ells que hi havia a la sala era jo, no hi havia ningú més dels que aquell 1988 vam endegar la revista, i crec que l’únic que justificadament no hi podia ser era l’Alfred Lucchetti perquè lamentablement és mort fa un quants anys ja.

Parlar de com eren les coses temps enrere no em sembla que sigui pas dolent, si s’ha arribat fins aquí és gràcies a les gràcies i desgràcies dels que ens han precedit, no cal rememorar ni els èxits ni els fracassos, cal, si més no, tenir-los en compte per treure’n profit o per no tornar-hi a caure. El que no és acceptable és l’oblit sistemàtic, la no història, el creure que tot comença a partir d’un mateix, que les generacions anteriors no han fet res o que no han existit.

Per això, estic emprenyat.

I si llegiu la Presentaciói l’Editorial d’aquell número 0 constatareu que si bé la nostra professió actual (no la sindicada) ha crescut considerablement i té sortosament molt més bona formació, la realitat i el benestar professional quotidians estan tant poc assegurats que en aquells temps; les dues actrius del col·lectiu Desasosiego que hi havia a la mesa en van donar constància parlant de la incertesa del seu proper futur tot i haver obtingut un èxit considerable en el seu primer espectacle. I un altre tema del que també es va parlar a la mesa, que res tenia a veure amb els 35 anys d’Entreacte, l’increment de les entrades venudes, —un èxit de la patronal sens dubte—, no de la massa treballadora.

Ah, i per cert, jo no he esta mai el director d’Entreacte, jo l’he fet sí, durant molts anys, i hi he figurat com a cap de redacció, però mai ni hi he estat ni hi he figurat com a director, no hi ha cap hemeroteca que ho pugui demostrar. Les inexactes o falses informacions si es continuen dient la gent acaba creient-se-les lamentablement i no serveixen més que per donar un relat històric esbiaixat o/i inadequat.

Com a iniciador d’Entreacte celebro els 35 de recorregut i brindo per això. Hi ha moltes capçaleres que no han suportat aquesta edat, i si l’Entreacte arriba als 70 anys, s’haurà de celebrar també, encara que jo, segur que ja no hi seré, ningú a la meva família ha arribat als 112 anys. En fi, salut companys, que ens queda molt per veure encara! I repeteixo el que he dit moltes vegades el que deia el poeta, i que avui encara ho hem de continuar dient i creient-nos-ho: TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE.




de setembre 08, 2023

MALS TEMPS PER A LA LÍRICA* / VISCA EL TEATRE!

Vaig fer el comentari que reprodueixo a continuació al mur del Facebook del Gal Soler, l’autor de l’obra L’ULTIM BALL, la dramatúrgia en la que s’ha inspirat la seva novel·la FÍBULA que segons el propi autor, primer va ser l'obra de teatre i després el llibre, a l’inrevés de com sol passar; el muntatge d’aquesta obra l’han interpretat al Teatre Gaudí la Montse Miralles (Roser), el Daniel Cuello-Esparrell (Àngel) i el Gal Soler (Arnau) dirigits per la Txell Roda durant aquest passat mes d’agost.

«...vaig acabar el teu llibre FÍBULA. Felicitats! M’ha agradat veure i conèixer tots els personatges relacionats amb l’Arnau, la Roser i l’Àngel. Ha estat molt interessant i recomanaria a la gent que li ha agradat la teva obra que també es llegís la teva novel·la, sens dubte redimensiona el drama que planteges. Llàstima que haguem de viure i acceptar aquesta esplendorosa precarietat del nostre teatre, perquè a parer meu seria molt més ric amb molta gent a l’escenari. Almenys així és com a mi m’agrada. Però ja saps els únics que inverteixen treball i esforços són quatre que gosen arriscar-se per amor al que fan. I tu i els que t’acompanyen sou d’aquests i ho heu fet de meravella. Felicitats de nou. La proliferació de monòlegs i de sales petites, molt necessaris possiblement, és el pitjor símptoma de l’actual precarietat estructural i conseqüentment dramatúrgica, aquí i arreu lamentablement. Com deia Brecht en un dels seus poemes, “Mals temps per a la lírica” que també ho són els actuals...»

Vaig veure l’obra a l’estrena i poc després vaig llegir la novel·la. L’Arnau, la Roser i l’Àngel són els personatges de l’obra de teatre, però a la novel·la n’hi ha més de personatges. Durant la lectura em vaig anar imaginant com si hagués vist tots els personatges de la novel·la a l’escenari, que d’haver-hi estat, no necessàriament tots és clar, crec que el muntatge m’hauria agradat més i hauria guanyat en excel·lència.

Però prou diners i esforços que deu haver costat posar el projecte en peu amb tres intèrprets com per pensar en un repartiment més extens i més complex que no faria més que encarir les despeses. Despeses que difícilment amb els reduïts aforaments i les curtes temporades poden assumir-se i amortitzar-se.

Em responia el Gal al meu comentari «...Som uns romàntics! Encara que lluitem contra corrent no per això hem de deixar de fer coses. Sempre hi haurà algú que ens llegirà i ens vindrà a veure i per aquests pocs ja ha valgut la pena.»

Sí company, paga la pena fer-ho i per això és lloable. Sóc dels que com tu crec que no hem de llençar la tovallola mentre el seny i el cos ens ho permeti, ho comparteixo malgrat això pugui ser per a alguns una actitud incomprensible. Mentre tinguem coses a dir, hem de fer el possible per intentar dir-les, endavant!

Però, ens hem d’acontentar amb això de “visca el romanticisme”? No! Són molt romàntics els productors de grans musicals franquiciats? Són molt romàntics els que només s’arrisquen a produir monòlegs en espais subvencionats? Són romàntics els gestors que determinen les polítiques culturals? No, no ho són. Per això m’ha vingut a la memòria i he citat el vers “Mals temps per a la lírica” que si bé el context en els temps de Brecht eren diferents del actuals, sí que hem d’estar molt amatents perquè n’hi ha molts que lamentablement només volen anar enrere, sembla que volen tornar-hi, no deixen ni volen avançar.

***

No vaig anar a la gala de Catalunya aixeca el teló però he vist pels tots els mitjans la magnificència de l’acte. Cal celebrar el bon estat, les recaptacions, la salut i l’eufòria que han mostrat i explicitat els participants, bàsicament l’empresariat, els polítics, l’administració i també la d’una part dels professionals implicats. Sí, eren molts, però també són molts els companys romàntics i agosarats que com el Gal fan propostes arriscades que encara que no siguin com el seu últim ball, —que no serà evidentment l’últim—, sempre hi haurà algú que els anirà a veure, i per aquests pocs, els romàntics (per a alguns els pessimistes i losers per a altres) ja paga la pena de fer-ho.

Són moltes les companyies que s’arrisquen mostrant les seves produccions en aquesta munió cada dia més gran de petites sales de minsos aforaments i petites temporades amb recaptacions escadusseres. No se’n parla en general que aquestes sales també hagin tingut recaptacions esplendoroses, potser algunes sí, però d’això no se n’ha parlat a la gala, ni tampoc se n’ha parlat de la sempiterna coneguda precarietat endèmica de la professió. Una gala també podria incloure alguna reivindicació en aquest sentit. Molts companys han de fer mil feinetes per poder subsistir, moltes pensions de jubilació són escasses per no dir miserables i han de ser complementades per ajuts d’entitats privades com AISGE, i això no hauria de ser així si haguessin tingut durant la seva carrera unes relacions laborals dignes i adequades. L’esplendor d’avui demà pot ser precarietat. Hi ha un increment de nous professionals ben formats, però també hi ha un decreixement de professionals, perquè hi ha un abandonament per la mateixa crisi sistèmica, i això no es contempla per cap banda; però, no, d’aquestes coses no n’he sentit parlar massa, ni a la gala ni en els mitjans. 

Només em ve al cap repetir el que ja he dit abans, que passa tant aquí com arreu del món, —vivim mals temps per a la lírica—, i acabo aquí, també són dolents o potser mal vistos per a les lamentacions. No obstant com a romàntic que sóc només em cal afegir: Visca el teatre!!!

*MALS TEMPS PER A LA LÍRICA, un poema de Bertolt Brecht. Una frase feta en un context diferent com va ser l’ascens al poder dels nazis a Alemanya.

d’agost 03, 2023

EN MEMÒRIA D'EN ROGER

Foto
ROGER JUSTAFRÉ Foto TEATRE-ENTREACTE núm. 76 agost de 2008
Estimat Roger, pensava veure’t a l’estrena del nostre comú amic Gal al  Teatre Gaudí i ara me n’acabo d’assabentar  de que te n’has anat. M’entristeix molt la teva partença, de veritat. Descansa en pau amic. Fa uns mesos que ja t’ho vaig comentar breument, em va agradar i divertir el teu llibre DE JOVEN PROMESA A VIEJA GLORIA que tu mateix subtitules Recuerdos revueltos de un teatrero. És potser aquest concepte ‘revueltos’ el que fa més amena, àgil i entretinguda la lectura. Citar a tanta i tanta gent amb la que has treballat t’honora i t’engrandeix. Segur que no seré pas jo el primer que t’ho reconeix evidentment. Gràcies Roger.

Recordo que la Núria Duran, el Ramon Teixidor i jo vam ser els protagonistes del primer Taller de Comèdies que tu vas realitzar per al circuit de TVE a Catalunya, Pell vella al fons del pou de Manuel de Pedrolo. Va ser l’any 1974. Tu en parles en el Capítol 5 del teu llibre i molt amablement en cites i n’expliques l’experiència que vam realitzar tots plegats i de la que jo personalment en guardo un record inesborrable i fonamental. Per mi també va ser el primer cop que em posava davant de les càmeres de televisió. Els tres intèrprets formàvem part del Grup A-71, un grup de Teatre Independent dirigit pel Joan Maria Gual que ja estàvem treballant Pedrolo i que ens va ser molt interessant i ens incentivava també poder-ho fer per a la televisió, en català, i més en aquells temps encara de dictadura. Era una televisió en blanc i negre, mai no n’he vist cap còpia, només en guardo l’agradable record d’haver fet i haver visionat posteriorment aquella primera experiència televisiva que tots plegats vam compartir pel canal 2, no n’hi havia més de canals.

***

El Roger va ser també un dels fundadors de l’AADPC i estimava el teatre incommensurablement. Té una gran quantitat d’obres i premis i jo vaig tenir el privilegi i el plaer de poder editar-n’hi algunes quan era el responsable de la revista Entreacte i de les publicacions de l’AADPC.  La primera obra del Roger que vaig publicar el 1992 va ser El vellocino en los espejos amb un pròleg de Juan Germán Schroeder. Vam coincidir diverses vegades i en diferents ocasions i compartim amistats comunes. La segona peça del Roger que vaig publicar el 1993 va ser Ojos que no ven (Un bel di vedremo) una obra guanyadora del premi de textos teatrals de l’associació d’actors el 1993. Pel juliol del 1996 Càsting ‘La comèdia’. I el 2007 No us quedeu muts la versió catalana feta per ell mateix del Premi Carlos Arniches de Teatre 2007 que ell va guanyar. També recordo la lectura dramatitzada a la SGAE en la que vaig participar el 2007 de la seva obra L’anar i venir del vaixell d’Anubis, una peça molt divertida. En definitiva, molts bons records sempre amb el Roger

Del llibre DE JOVEN PROMESA A VIEJA GLORIA (El capítol 5. Taller de comèdies) el Roger comença així parlant de Pell vella al fons del pou el seu primer Taller de comèdies: «De esta primera serie de programes TENGO MUCHOS RECUERDOS, Buenos, malos y peores. Entre los peores, quizás el más terrorífico  fue el primero. Y no por los actores ni por el texto, sinó por mi inexperiència.» i acabava amb el seu caràcter sempre optimista: «En resumen, que el programa QUEDÓ MUY APAÑADITO, me parece a mi, però no me hagais demasiado caso. Es que yo suelo gustarme mucho. En mi mundo (y no creo que sea el único) la falsa modèstia es un estorbo. Si no te valores tú, ¿quién lo hará? Poquisimos... o ninguno. Ya se sabe... QUÉ SE LE VA A HACER... hay que sobrevivir.»

I acabo amb aquestes sinceres paraules del Roger que tant el defineixen com a professional i com a persona. Una forta abraçada, en guardaré un bon record de tot el que hem compartit, company, amic.

de juliol 18, 2023

Pors i mentides


Els anys seixanta, en temps de la dictadura, en les reunions familiars no es parlava de política. Crec que era obvi el perquè, la por. Les generacions dels pares i els avis havien passat la guerra i lamentablement havien sobreviscut i/o havien aprés a sobreviure amb la por. Fa uns dies, en ple segle XXI, ara que ja n’he fet setanta set, i que curiosament estem davant d’unes eleccions, ara en un estat que es considera democràtic, vaig assistir a una nombrosa reunió familiar, i vaig constatar que tampoc es parlava de política. Curiós, oi? Si en l’època de la dictadura podia entendre-ho, ara en aquests moments no entenc massa per què no se’n parla quan hi ha més temes que mai.

Reflexionant-hi una mica, crec però que hi ha una cosa en comú, la por. Continuem, en general tenint por. Una por diferent a la dels nostres pares. Por del què pensa l’altre, por del que puguin pensar del què penso jo, por, en definitiva. Fatal! I per això tampoc parlem de política més que en cercles més reduïts, a casa, amb alguna amistat, però en família àmpliament no ho fem, no fos cas que certs vincles familiars se’n ressentissin o es trenquessin. Quina pena tot plegat!

Confesso que personalment també tinc por d’algunes coses, de les mentides sobretot, por de tornar al 39 (jo  no hi era i molts dels que en parlen tampoc), por de retrocedir i de no poder avançar ni un mínim, por de la militarització armamentista creixent, por a perdre drets, por a perdre la llibertat d’expressió, por a la desideologizació progressista creixent davant del creixement global de la ultradreta arreu del món, por a acabar creient-me mentides, por a les falses promeses, por, por, por... I no, no m’agrada la por.

L’actor no ha de tenir por ni quan estrena. La incertesa de si el treball fet en un escenari o en un plató agradarà mai pot convertir-se en por. És el nostre risc, és al que ens exposem a l’exercir en llibertat el nostre ofici. La por és una mala, una pèssima consellera i una mala influència, sempre. Però el panorama general, lamentablement, miris on miris, escoltis on escoltis, sembla que en múltiples llocs s’aboca a atemorir-nos, a fer-nos passar por per tot plegat. I sobretot, les mentides, els que les diuen i els que se les creuen, que són molts, a aquests sí que crec que els hem de tenir por.

En aquest espai, com a l’actor que reflexiona davant de tot això, em pregunto quines són les meves pors? Ja n’he citat algunes en diverses ocasions en aquest bloc. Recentment però en podria afegir, entre d’altres, la indignació més que la por per la censura que reapareix, pel puritanisme i la marginació excloents, pels discursos d’odi... quin fàstic tot plegat!

I acabo aquí més positivament enllaçant l’article de Carlos Gil Zamora Esa estación final irremeiable d’una de les poques revistes que queden ARTEZBLAI del 17/07/23 que us recomano de llegir de dalt a baix i del que en tradueixo l’últim paràgraf, fent-lo també meu, perquè m’hi identifico totalment i em sembla una bona manera d’acabar:

«Continua sent un miracle que els éssers humans en qualsevol situació i circumstància continuïn proposant als altres éssers humans una forma de diàleg entre ells i amb els déus que es diu Teatre. Per això intento traslladar la idea que justament per aquest valor universal i ancestral, no cal perdre energies en banalitats ni egocentrismes. Cal formar-se, estudiar, mirar, informar-se, entendre que hi ha milers de maneres de fer i organitzar l'activitat teatral. No renunciar a l'equivocació per aferrar-se a una rutina i una tradició que té l'obsolescència programada. I dic Amor i dic Vida i dic Teatre

Aniré a votar el proper diumenge, com sempre he fet, per combatre les mentides i les pors associades, a veure si la setmana que ve podem estar, jo i alguns com jo una mica menys esporuguits i sobretot més contents i alegres. Salut companys!