ELS MEUS LLIBRES EN PAPER

En el transcurs dels anys a part d’anar fent d’actor també he fet d’editor, i he publicat, a part de la revista Entreacte durant més de vint anys moltes altres publicacions de l’AADPC, però del que més orgullós sempre he estat ha sigut la publicació de la col·lecció d’obres inèdites de teatre Teatre-Entreacte que em va permetre conèixer i editar més d’un centenar diferents d’autores i autors d’aquest nostre país, una experiència sensacional, i més quan passats uns anys alguns dels autors dels que vaig publicar estan aconseguint ser en el mercat i estrenar les seves obres. Em satisfà moltíssim.

Personalment, i pel meu compte, també he volgut publicar, deixar en paper algunes coses que he escrit, pensaments, reflexions i també teatre que actualment resta inèdit. Us en faig un detall i una mínima descripció a continuació dels meus llibres en paper.

UNATRADUCCIÓ

Unadona, dos homes i un tret Publicat el 1999 és un llibret de la Maruxa Vilalta  que forma part de la Col·lecció Teatre-Entreacte núm. 24, editat i distribuït juntament amb l’Entreacte núm. 65 de desembre de 1999, una obra que vaig tenir el plaer de traduir i publicar tenint innumerables i entranyables converses des de Mèxic on ella vivia i on va morir el 2014.

Exemplars d’aquesta obra es poden trobar a l’Institut del Teatre – Biblioescènic i també podeu descarregar-ne el pdf en el meu web a la secció OBRA PUBLICADA on també hi podreu trobar i descarregar si hi teniu curiositat els pdf d’altres obres meves que he escrit però que no han estat publicades i resten inèdites.

CARTES, PERÒ, NO EN BLANC & EL SOFÀ NIU Publicat el 2019 Són dues obres en un mateix llibret. Pertanyen a una mateixa època, son comèdies, i tenen un tractament proper a la farsa.

CAMINARSENSE RUMB Publicat el 2019 ...És un monòleg?... Els itineraris són inesgotables, la vida fugissera...

ELCAOS DEL CAMINAR SENSE RUMB Publicat el 2026. Ve a ser la continuació i finalització del llibre CAMINAR SENSE RUMB editat el 2019

EL BLOC

Portada edició en paper

Fa anys, maig de 2005, que vaig crear aquest bloc, i ara he decidit bolcar-lo i editar-lo en paper amb el títol Reflexions d’un actor. Fins avui, tot fent una cerca, no m’he assabentat que hi ha el llibre de Jean-Louis Barrault que és una obra clàssica del reconegut actor, director i mim francès titulat Reflexiones de un actor (editada en castellà per La Pajarita de Papel), on recull la seva filosofia sobre l'ofici de les taules. Evidentment com que la coincidència del titular i el tema ens són afins i m’interessa he fet la comanda i me’l llegiré fervorosament. Ja n’escriuré el que m’ha semblat. De moment si voleu el meu el trobareu aquí Reflexions d’un actor

Missatge per al Dia Mundial del Teatre 2026, 27 de març per Willem Dafoe

Institut Internacional del Teatre (ITI)

Organització Mundial de les Arts Escèniques

Missatge per al Dia Mundial del Teatre 2026, 27 de març

Autor del missatge: Willem Dafoe, EUA

Actor, creador de teatre

Català (traducció)

Missatge per al Dia Mundial del Teatre 2026 Willem Dafoe

Soc un actor conegut principalment pel cinema, però les meves arrels estan estretament lligades al teatre. Vaig ser membre del Wooster Group des del 1977 fins al 2003, període en què vaig crear i interpretar obres originals a The Performing Garage, a Nova York, i vaig fer gires arreu del món. També he treballat amb Richard Foreman, Robert Wilson i Romeo Castellucci. Ara soc el director artístic de la Biennal de Teatre de Venècia. Aquest nomenament, els esdeveniments mundials i el meu desig de tornar al món del teatre han enfortit la meva ferma convicció sobre la importància i la força positiva úniques del teatre.

Quan vaig començar a The Wooster Group, una companyia de teatre amb seu a Nova York, sovint teníem molt poc públic en algunes de les funcions al nostre teatre. Solíem tenir una norma: si hi havia més actors que persones al públic, podíem optar per cancel·lar la funció. No ho vam fer mai, però. Molts dels membres de la companyia no havien rebut formació teatral, eren persones de diferents disciplines que es trobavenper fer teatre; per tant, allò de «l’espectacle ha de continuar» no era realment el nostre lema, però sentíem l’obligació de mantenir el nostre compromís amb el públic.

Sovint assajàvem durant el dia i al vespre mostràvem la feina feta com una obra en procés de creació. De vegades passàvem anys treballant en un mateix espectacle i vivíem de les gires que fèiem amb espectacles anteriors. Treballar durant anys en una mateixa obra sovint m'avorria i trobava que els assajos eren una mica esgotadors, però aquestes mostres de la feina que estàvem fent sempre eren emocionants, tot i que el públic reduït fos un veredicte condemnatori sobre el nivell d'interès en allò que fèiem. Això em va fer adonar que, per molt poca gent que hi hagués, el públic com a testimoni donava sentit i vida al teatre.

Com diu el cartell d'una sala de jocs: «HAS D'ESTAR PRESENT PER GUANYAR.» L'experiència compartida en temps real d'un acte de creació, que pot tenir un guió i un decorat, però que sempre és diferent, és sens dubte el punt fort més evident del teatre. Des del punt de vista social i polític, el teatre mai no ha estat tan important i vital per comprendre qui som i com és el món.

La veritat que ningú no vol veure són les noves tecnologies i les xarxes socials, que prometen connectar les persones, però que, de fet, les han separat i aïllat les unes de les altres. Faig servir l'ordinador cada dia, tot i que no tinc cap compte a les xarxes socials; fins i tot m'he cercat al Google com a actor i també he consultat la intel·ligència artificial per obtenir informació. Però cal ser cec per no adonar-se que el contacte humà corre el risc de ser substituït per les relacions amb dispositius. Tot i que algunes tecnologies poden ser útils, el problema de no saber qui hi ha a l'altre extrem del cercle de comunicació és profund i contribueix a una crisi de la veritat i la realitat. Malgrat que internet pot suscitar preguntes, molt poques vegades arriba a transmetre la sensació de sorpresa que crea el teatre. Una sorpresa basada en l'atenció, la implicació i una comunitat espontània de les persones que participen en un cercle d'acció i resposta.

Com a actor i creador de teatre, continuo creient en la força del teatre. En un món que sembla cada cop més divisori, controlador i violent, el nostre repte com a creadors de teatre és evitar la corrupció del teatre com una simple empresa comercial dedicada a l'entreteniment mitjançant la distracció o com a conservador institucional de les tradicions; hem de fomentar la seva força per connectar pobles, comunitats, cultures i, sobretot, per qüestionar cap a on anem.

El veritable teatre consisteix a qüestionar la nostra manera de pensar i a animar-nos a imaginar allò a què aspirem.

Som animals socials, dissenyats biològicament per interactuar amb el món. Cada òrgan sensorial és una porta d'entrada per trobar-nos i, a través d'aquesta trobada, assolim una definició més precisa de qui som. A través de la narració, l'estètica, el llenguatge, el moviment i l'escenografia, el teatre, com a forma d'art integral, pot fer-nos veure com era, com és i com podria ser el nostre món.

VISCA EL TEATRE!!!

DOCUMENTAL IMPACTANT

 

Tardes de soledad és un documental de 2024 dirigit per Albert Serra que tracta sobre el món de la tauromàquia.

Per curiositat morbosa i perquè el tenia a l’abast a Movistar vaig veure aquest documental. Si hagués hagut d’anar al cine no hi hagués anat. Per què? Doncs perquè aquest director no em cau gens bé, per la seva pedanteria i insistent excentricitat en la que normalment es manifesta i també perquè va dir en certa ocasió pestes dels actors i això m’ofèn moltíssim. 

Sense actors i actrius no es pot fer cinema, ni teatre ni cap mena d’espectacle, calen artistes que facin la seva feina, és així de senzill, encara que hi ha actualment certes corrents nefastes de direcció cinematogràfica que prefereixen utilitzar a gent del carrer abans que a professionals de la interpretació. Lamentable certament!

En el documental del Serra no hi ha actors, hi ha toreros i toros. Recomano de veure’l, per dues raons. Si ets amant dels toros tindràs l’oportunitat de veure’n la bestialitat en primer pla que possiblement no hauràs vist mai tant descarnadament, i tant de bo això et serveixi per repensar-t'ho; i en segon lloc si no t’agraden els toros podràs comprovar exactament una altra vegada perquè no t’agraden, és un espectacle d'una salvatjada tan gran que s’hauria de prohibir, —i jo soc d’aquells pocs que encara diuen “prohibit prohibir!”. Veure les cares que posa el torero (que no és actor i no actua) és indescriptible, només es poden interpretar com la d’un animal irracional bípede disfressat de coloraines cagant-se de por davant d’un altre animal quadrúpede ja mig tocat de mort i condemnat a morir irremeiablement sense entendre el per què evidentment. Un espectacle horrible totalment irracional només per al gaudi de ments perverses o desequilibrades. I  veure sagnar el toro fins que el rematen abans d’endur-se’l a vegades fins i tot agonitzant és molt impactant, és una imatge difícil d’oblidar per la seva cruesa i crueltat. 

Des del ritual de vestir-se del torero petonejant una medalla i persignant-se insistentment diverses vegades sense cap mena de sentit davant d’una imatge d’una verge plorosa, a les converses inintel·ligibles de tota la quadrilla anant i venint de la plaça, a les mirades entre toro i torero, tot plegat és una amalgama de gestos horribles i humanament intolerables i incomprensibles.

No m’estranya que aquest documental tingui una difusió restringida, hi ha interessos ultramuntans per tot arreu darrere d’aquest negoci infecte que son els toros. El primitivisme cultural que pugui ajudar a prosperar aquesta barbàrie no té cap mena de sentit, és un atavisme irracional, un espectacle sàdic i morbós, contracultural i sàdic des del punt de vista de la defensa dels animals i perjudicial a qualsevol que se'l vulgui annexar com a cultura.

CÀSTINGS I PELIS

 

Si en algunes pel·lícules es gosés dir tot el que es pensa segurament tindríem un altra dimensió d’aquest art que és el cinema. Fa riure veure el càsting que s’hagi pogut fer per a la pel·lícula PARENOSTRE, el Pou interpretant el Pujol, és de per riure. Allò de “Pujol enano...” ningú gosarà ni pensar-ho veient l’alçada del protagonista de la peli. Aquest càsting em fa recordar un que fa molts anys que vaig fer per un personatge masculí i que posteriorment aquell personatge el vaig veure interpretat per una dona. És possible que hagin pensat que no hi ha un millor actor com l’escollit per protagonitzar el personatge que s’ha pogut escriure per aquesta pel·lícula. Això dels càstings és un tema molt controvertit. Després hi intervenen els directors, els productors, el coaching i molts altres factors i el producte final esdevé una altra cosa que la plantejada als directors de càsting. Ho entenc. Sé que els càstings i en les produccions posteriors hi ha molta complexitat però en el cas del que estic parlant asseguraria que el públic que anirà a veure aquesta pel·lícula poc l’importarà el càsting i serà bàsicament un públic convergent o postconvergent, que tenen coneixement i admiració del president i de l’actor que el protagonitza, i la interpretació sense cap dubte serà lloada en general, perquè serà convincent, i a més perquè el guió no crec que carregui en escreix sobre l’insigne expresident, que sembla que molts el troben a faltar, i ara amb la pel·lícula segurament ens el blanquejaran una mica. Per això he començat dient que si alguns guionistes diguessin tot el que es pensa potser els que a anessin a veure les pel·lícules tindrien un altre públic o potser ni s’hauria pogut arribar a fer la pel·lícula. A qui li pot interessar la vida de l’expresident? A uns per enaltir-lo encara més, i a altres, en els que jo m’hi incloc, si no hi ha una crítica profunda no crec que ens interessi ni gota aquesta pel·lícula per molt que els intèrprets es llueixin fent-la i la taquilla faci força calaix. De totes maneres, ja que es diu que el cinema català està en el seu millor moment, doncs endavant les atxes! Fem cine, tant si ens agrada com si no, però fem-lo!

EN MEMÒRIA DE ROSA VICTÒRIA GRAS

No vaig anar a l’acomiadament de la Rosa Victòria perquè no em trobava bé ni físicament ni mentalment i a més se’m feia costa amunt, —cosa que no m’havia passat mai—, recollir a l’amic Jordi que em va proposar d'anar-hi plegats; i em va saber greu després no haver-hi anat perquè hauria pogut manifestar si més no amb la meva presència l’apreciació que sentia per la gran i excelsa persona que se n’acabava d’anar, la Rosa Victòria. No m’havia refet encara de l’últim acomiadament del company més proper, el Xavi, tothom se’n va i no fem més que lloar-los una vegada morts, encara que fes molt de temps que ni ja en sabíem res d’ells. Tot el que he llegit és poc per a la gran persona que ella havia estat. Amb la Rosa Victòria hi havia mantingut moltes converses, fa molts anys d’això ja, era una autoritat admirada per a mi i per tothom, els articles que vam publicar durant molts anys a Entreacte eren d’un interès pedagògic sense precedents. Recordo en les converses que teníem que ella personalment m’incitava a escriure, no se li havia de tenir por a la pàgina en blanc, a les paraules se les havia de deixar fluir i elles sempre acabaven de manifestar alguna cosa; el que acabo d’escriure no sé si prové dels records que d’ella en tinc o del que m’acaba ara de passar pel cap. Tant li fa, així ha quedat escrit, alguna significació ha de tenir, si més no, són paraules, han fluït del meu cap que no crec que tingui cap trastorn en aquest moment. Són paraules  que han fluït tot pensant amb ella i que per a ella són. I com parlava de bé, i feia parlar fins a les pedres si aquestes haguessin tingut alguna cosa a dir, una dona com ja he dit, d’una saviesa i una autoritat admirables. Instigat per un company que ja no hi és tampoc, el Pere, vaig tenir la gosadia fa anys ja, de dirigir una lectura dramatitzada a la SGAE d’una obra de la Rosa, ja me n’havia oblidat d’això. És que de tot ja fa molts anys i la memòria es va dissolent. Però així, si queda escrit té menys possibilitats de no perdre’s. Recordem-la, a les persones rellevants coma la Rosa Victòria Gras Perfontan no se les ha d’oblidar mai.

EN MEMÒRIA DE XAVIER SERRAT CRESPO

 

Xavier Serrat, Guia inèdita de 2009 AADPC

El dimecres passat dia 19 de març, un dia plujós i amb força boira, quatre col·legues, ‘descatalogats’, com solem sarcàsticament anomenar-nos, el Jaume, el Manel i jo vam estar dinant amb el també ‘descatalogat’ Xavier, “El Nanses”, a Cal Gori de Rubí, un bar-restaurant on el Xavier sembla que darrerament havia convertit en el seu despatx, el seu centre neuràlgic de quedar amb tothom. Subscric tot el que de bo s’ha dit per arreu de les xarxes i crec que tothom s’haurà quedat curt en lloances. El Xavier ha estat sempre un arranjador en cap de múltiples coses, sempre està per sobre d’allò simplement amigable, ell és l’animador en cap de múltiples iniciatives, ha estat un paio fantàstic i una persona entranyable, podies discutir amb ell i en acabar abraçar-lo.

El primer que ens diu quan arribem al restaurant  és, —ara acabo de sortir de l’Hospital—, i sí, no era un acudit, no forma part del seu usualment divertit tarannà, surt de l’hospital i queda per dinar amb uns amics que teníem força ganes de veure’l. Dinem, i amb el cafè petem la xerrada i parlem dels molts anys i de moltes de les coses i circumstàncies que hem viscut plegats. I és clar, ell com que és un arranjador nat, com si res, deixa anar la seva proposta, —fem una associació de jubilats... Sí, en som molts, i comencem a posar sobre la taula noms, i sí sí, ens n’adonem que en som molts.

El divendres següent dia 21 pel xat del WhatsApp el Xavier li diu al Jaume: “El dia 27 dia mundial del teatre, organitzem alguna cosa els jubilats?” I em diu a mi: “Escriu un manifest del dia Mundial del teatre amb visió jubilat, fent constar l’oblit total de la nostra situació.” Deunidó quins encàrrecs, oi?

Aquestes paraules del Xavier del divendres 21, un dia abans d’anar-se’n definitivament són el darrer record que en conservaré d’ell, un company, un amic entranyable que no hem d’oblidar i al que segurament hauríem de fer cas tots plegats quan ens parla d’allò que tant el preocupava darrerament, l’oblit sistemàtic total de la situació dels jubilats. Tenint la raó al seu favor, el cert és que ens mancarà la seva energia si se’ns acudeix endegar aquesta última proposta del Xavier. Et recordaré sempre “Nanses”, així era com ell em permetia també anomenar-lo. Descansa en pau.

COMPANYS, NO L’OBLIDEM, RECORDEM-LO

Adjunto una traducció del Missatge del Dia Internacional del Teatre que se celebrarà el proper dia 27 de març a càrrec de TheodorosTerzopoulos

VISCA EL TEATRE!!!