REFLEXIÓ PANDÈMICA

 

Juguen a futbol amb l’estadi buit, alguns només, els que veiem per la tele, és clar! La major part dels que juguen a futbol, una gran majoria segurament, no sé ni si juguen ni si entrenen, però no se’ls veu per la tele. Existeixen?, oh, i tant! Alguns potser tenen la vida resolta pels seus contractes, millor per a ells, la majoria segurament no, i no són noticiables.

Hi ha estudis sobre la precarietat dels intèrprets, no sé si hi ha els equivalents en el món de l’esport. El teatre, no es pot fer amb el teatre buit, no es pot fer i prou, els Teatres estan tancats. Ni assajar es pot. Per no deixar d’existir, alguns s’entesten, amb molt bones intencions, en fer espectacles on line. Una pèrdua de temps, a més d’un desvirtuament conceptual. El teatre o és en viu o no és teatre. Una gravació o una emissió en directe d’un espectacle, és una altra cosa, no és teatre, no és art en viu. Bé, si l’on line serveix per a un cert manteniment estructural, benvinguda sigui la iniciativa. 

El futbolista, l’esportista en general, pot tenir necessitat del públic per enardir-se, però no li cal. Fins i tot diria que sense públic podrien estar més per la feina amb l’absència del clamor mediàtic de les grades. Tenen davant seu només el contrincant, l’únic al que han de vèncer. 

L’esportista no necessita públic en el seu entrenament, i l’intèrpret tampoc el necessita durant els assaigs, però sí que l’intèrpret necessita la presència del públic durant la funció, no té sentit una interpretació teatral sense la presència del públic. El teatre és una activitat social, que malauradament en aquests temps de pandèmia no és considerada imprescindible ni necessària. No dona calés i fins i tot alguns la poden arribar a considerar una pràctica burgesa i malsana. 

No tinc res contra l’esport ni contra els esportistes, senzillament, no m’interessa com a espectacle, he intentat apropar-m’hi, però sempre m’ha avorrit. Que l’esport cada dia sigui motiu de notícia m’embafa i en fujo ràpidament. Com també m’embafen, encara que menys perquè no son tan habituals, les declaracions o entrevistes als protagonistes de determinades estrenes que els mitjans consideren mereixedores d’un èxit o es creu que son aspirants a ser-ho. 

És notícia allò que mou molts calés o remou l’opinió. El teatre en mou pocs i no interessa massa. L’explicació elemental podria ser aquesta. Les activitats de cultura i esports van anar en moltes ocasions juntes malgrat en molts aspectes són activitats diametralment oposades. 

M’agrada imaginar-me com podria ser una retransmissió teatral en el mode televisiu o radiofònic d’un partit de futbol. Podria ser una cosa així, amb la veu vellutada del locutor: «...La platea és ben plena... s’apaguen els llums de la sala... silenci... s’aixeca el teló... veiem una sala d’estar clàssica amb un finestral al fons... sona el telèfon... apareix per la dreta un personatge (X)... porta un bata d’estar per casa... agafa el telèfon (escoltem la conversa)... penja el telèfon i intenta sortir ràpidament topant fortuïtament amb un altre personatge (Y) que el reté a escena... mantenen una conversa acalorada (escoltem la conversa)... etcètera... etcètera... [...] ... fosc... cau el teló... aplaudiments.» Seria una llauna, vaja! Una cosa ben rara, oi? No m’ho puc acabar d’imaginar. No es pot narrar el teatre, s’ha de veure en directe. 

El teatre no és un esport. No hi ha dos contrincants enfrontats. En el teatre ningú no ha de guanyar, no és un torneig. El teatre és una altra cosa. Però, en aquests moments, no és res de res el teatre. El Teatre continua tancat. Ah!, i el Cine també ho està. No hi he anat des del mes de febrer d’enguany, i som a mitjans de novembre ja. M’he de conformar a veure pel·lícules a casa sense poder gaudir de l’imprescindible silenci d’una sala. Què hi farem! Bé, acabo aquí, que he d’anar a caminar una mica. Una altra de les recomanades disciplines terapèutiques de la pandèmia que ens ocupa i ens desocupa. Ai!, que em deixo la mascareta! Salut!

TANCATS

Tancats una altra vegada. Dels teatres, parlo. En aquests moments no podem fer teatre ni al menjador de casa. Ni passar la gorra, vaja! Què n’hem de fer del còmic que portem dins? Hivernar-lo com ho fan els ossos?, i consumir les poques reserves que ens puguin quedar!, qui en tingui, és clar!, perquè de reserves els còmics només en tenen en l’ideari. Estem davant d’un repte que mai no ens havíem plantejat. La vida del còmic, des de l’inici i durant tota la seva vida ha triat la incertesa com a alternativa per a tirar endavant. Ara ja no serveix ni de consol aquell lloable impuls de fer el que et ve de gust, només ens queda el poder fer alguna cosa que mínimament ens serveixi per viure, —per sobreviure!

Ja ens podem escarrassar en allò de “la cultura és segura”, fins i tot els que ho prediquem caiem sovint en el desencís o la desesperança. Ens referim a la seguretat espiritual quan ho proclamem, perquè la seguretat física no ens la garanteix cap dels sistemes en els que som immersos. Estem en una indefensió corporativa total, mai s’ha afrontat una realitat com l’actual. Qualsevol que se’n plantegi una de nova amb esperança es quedarà curt i possiblement serà criticat.

Els que ens hi dediquem, a fer ficció en un escenari físic, hauríem de tenir la fortalesa de poder continuar fent-ho. Però les eines per poder aconseguir omplir el plat a taula no les podem utilitzar, tot està més tancat encara que mai, tot està vedat temporalment. Les noves eines que tenim a l’abast, les xarxes socials, poden fer virtuals els nostres treballs, però malgrat les bones intencions els desvirtuen lamentablement traient-los del seu context.

Hi ha greuges històrics, ara més insuperables que mai. El teatre és un art en viu, pels que el fan i pels que el reben. És intercanvi en directe. S’ha de compartir en l’espai físic.

I ara, i aquí, ens toca desdramatitzar. Quin remei! I a sobre, alguns, continuïn pensant i pregonant que la vida del còmic està més pendent de la sort que del talent i de l’esforç que s’hi dedica. Malaurat pensament!

Hi ha moltes coses més a dir encara. Per exemple aquest article d’Itaca

Siau!

EN MEMÒRIA DE L'HERMANN

Relataré només alguns dels molts bons records que guardo de l’Hermann. El primer cop que el vaig veure però, i és un record anecdòtic, va ser l’any 1974, ell i alguns membres del claustre de professors, eren el jurat de la prova d’interpretació que vaig haver de fer per poder obtenir el títol de graduat de l’Institut del Teatre, que en aquella època era al carrer d’Elizabets. Fa molts anys de tot això ja, uf! Va ser una de les proves més impactants i dures que recordo d’haver passat mai. La presència del Bonnín sempre imposava, semblava altiva i distant. Al cap dels anys, com he començat fent a l'inici d'aquest escrit, quan vaig tenir el plaer de tractar-lo més personalment, vaig canviar de parer, va passar a ser sempre més l’Hermann. Era un home afectuós i amb una gran capacitat d’endegar, engrescar projectes i de fer i de cultivar les seves amistats. Llàstima que amb ell se’n vagi també el seu gran impuls perquè en els moments que ens trobem son tant o més necessaris que mai encara.

Recordo les llargues i agradables xerrades de treball a la seu de l’associació que vam mantenir, de tota mena de temes, professionals, artístics, filosòfics, i fins i tot personals. Va ser un home que em va donar suport i em va oferir a més la seva amistat incondicionalment. Sempre recordaré aquests agradables i sincers moments compartits.

Gràcies a la seva tenacitat i als seus contactes es va obrir el maig de 2003 l’espai Les Golfes de Can Fabra, Factoria d’Arts Escèniques, on l’AADPC va poder organitzar, tallers, estades, jornades, cursos, lectures dramatitzades. Era un gran espai a Sant Andreu que es va crear al servei dels professionals de les arts escèniques amb el suport d’una oferta de beques per facilitar les condicions d’accés i utilització. Va ser una porta oberta a mil tres-cents metres quadrats per a les arts escèniques. Deia l’Editorial de l’Entreacte quan es va inaugurar «...Cal esperar, doncs,  que amb la posada en funcionament d’aquests Centre Artístic, moltes produccions de les arts escèniques independents puguin rebre un impuls enriquidor així com  una millor difusió  de les seves propostes...» L’Hermann va ser també, un dels impulsors de la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts de Catalunya. El Consell de les Arts que avui dia no és més que una entitat ‘decorativa’, ben diferent del British Council que va ser un dels models inspiradors del que es pretenia fer.

Pel seu prestigi, va esdevenir president de l’AADPC l’any 1997. Però l’Hermann de seguida se’n va adonar que a part de la lluita sindical, —lloable i utòpic propòsit, en el model social en el que continuem immersos—,  que hi havia un gran potencial en el treball que s’estava fent, i no va tardar gens en donar-hi suport. Sempre li ho he agraït. S’hi va posar al davant, i jo vaig acatar agradablement la nova direcció, i s’hi va implicar, es van reprendre i crear noves activitats, tertúlies, debats, conferències, cursos de formació i reciclatge professional i moltes altres diverses actuacions, va ser l’impulsor d’una línia culturitzant, perquè creia que els professionals, a part de defensar els seus drets, han de ser també i primordialment artistes. Molts dels autors que es van publicar a la col·lecció Teatre-Entreacte durant el període 1997-2009 van venir proposats per ell, i algunes d’aquelles obres sortosament van poder ser llegides i estrenades.

Relato a continuació alguns dels records extrets d’Entreacte que també m’agrada compartir de l’any 2003. Es va implicar en la la Plataforma Cultura i Espectacles contra la guerra. I també davant d’unes eleccions va formular les següents preguntes als representants dels partits polítics: «Donat que a Catalunya hi ha uns dos mil actors i que en aquests moments els centres de formació posaran en els mercat de treball una gran quantitat de nous professionals, com es plantegen els processos d’inserció professional? Com es pot contribuir des de la Generalitat a impulsar un procés de normalització de l’actor en la seva condició de treballador? Com es pot aconseguir la necessària cobertura social que garanteixi la seva dignitat?» Aquest any també va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria Arts Escèniques per la direcció de Fabricant de monstres, estrenat a l’Espai Brossa i en paraules del jurat “no tant sols per aquest muntatge, sinó per la seva aportació al teatre alternatiu  i pel compromís des de fa molts anys en que ha estat vinculat a la renovació del teatre de la ciutat”. I en la seva carta de comiat a la presidència de l’AADPC després de dos mandats continuats publicada a l’Entreacte 127 de juliol-agost 2005, en un dels paràgrafs deia: «...Queden, tanmateix, moltes i moltes coses per fer. La perspectiva de futur de l’AADPC passa per la persistent i constant presència dia rere dia  en la defensa dels legítims interessos, artístics i laborals del col·lectiu, i en l’enfortiment i la maduresa de la veu plenament representativa davant de les administracions públiques i els col·lectius empresarials públics i privats...»

L’Hermann Bonnín, sens dubte ha estat un home imprescindible en el panorama del teatre a Catalunya. Molts altres mitjans espero i sé que en parlaran més abastament. Renovador allà on s’hi ha posat, Institut del Teatre, Centre Dramàtic de la Generalitat, actor, director, promotor, arranjador de projectes, i moltes altres, lloables, necessàries i imprescindibles activitats encara. Una gran pèrdua. Descansa en pau Hermann. Un petó i una abraçada.

El teatre, viu, no infecta, sana

D’esquerra a dreta, la Clara Puig, la Sílvia Sintes, la Marina Paytubí, jo, ah! i el canó. No, no som l’equip encarregat de disparar a l’enemic aeri o naval que se’ns presenti. Hem estat l’equip que hem presentat la píndola SOREN I LA PANTOJA que ha escrit la Clara, que ha dirigit la Marina i que hem interpretat la Sílvia i jo al Festival Píndoles el dissabte 5 de setembre a l’espai anomenat del canó. Una experiència formidable.

En les circumstàncies sanitàries que ens trobem ha estat una teràpia, un plaer i un repte també poder fer el que hem fet i sobretot poder-ho presentar superant totes les incerteses i entrebancs presents que es presenten usualment com a insuperables en el món de les arts escèniques.

El coneixia però no hi havia estat en aquest festival. Teatre més que breu. Quinze minuts per explicar una història. Ja ho havia fet fa uns anys en una altra ocasió en els mini teatres que hi havia al Raval al costat de la Filmoteca. Ha estat una experiència ben diferent. En els mini teatres l’espai pot ser claustrofòbic, a l’aire lliure tot el contrari. Un tema sí que coincideix, no has d’impostar la veu com ho has de fer sempre en qualsevol teatre a l’ús, en els mini teatres perquè tens el públic a tocar, i a l’escenari del píndoles d’enguany perquè el micròfon de diadema t’amplifica fins la respiració o una lleu aerofàgia.

Vam fer quatre funcions, a les set, a les vuit, a les nou i a les deu. La sensació que vaig tenir és com si intervinguessis en quatre escenes en una obra que durés una mica més de tres hores. I enlloc d’estar entre caixes o al camerino, pots estar prenent la fresca a l’aire lliure.

Si no fos pel canó, el cel que teníem al darrera ha estat el ciclorama natural més immens en el que mai he treballat, infinit, i cap al tard amb estrelles i tot, meravellós. El canó (soc pesat, oi?) com que no ha intervingut per res, m’agrada pensar que ha quedat apercebut, tant de bo fos així. Allà on hi hagi intèrprets explicant coses, no hi ha canó que faci perdre l’atenció. Almenys així m’ho crec i m’agrada pensar que així és.

Res, en definitiva, que després del confinament, del desconfinament i de tota aquesta inacabable tortura i tragèdia social i econòmica que ens està convertint a tots plegats en no sé què, poder trepitjar un escenari ha estat més terapèutic que mai, el teatre sempre és sanador. Tinc la impressió que per poder continuar practicant el teatre a l’actualitat hagis de demanar permís a les autoritats ‘competents’, que a sobre se’ls en fot bastant això del teatre i de la cultura en general. En fi...

Res, repeteixo, un plaer haver treballat amb aquestes fantàstiques noies i amb l’excel·lent equip de gent del Festival Píndoles.

Ara, això sí, tot per l’amor al teatre. Com en tantes i tantes ocasions, redéu!!!

DES DEL CONFINAMENT

Recordo quan van sortir els primers mòbils. Uns aparells enormes, tan pesats o més que els fixes. Fa molts anys ja, molts. Estàvem amb la família, de càmping, i hi havia un home parlant amb el seu mòbil a la parcel·la del davant. No era un estranger no, era d’aquí. Era una cosa estranya veure parlar en veu alta a l’aire lliure un home amb aquell aparell. Tots els que estàvem al seu voltant, ens en podíem assabentar del que estava parlant. Els altres havíem de tenir fitxes per poder trucar per telèfon en una cabina. Més endavant vam poder trucar amb monedes, ja no calien les fitxes. Aquell home del mòbil enorme em va fer pensar que en un futur ja no ens caldrien les fitxes, ni les monedes, tots podríem disposar de telèfons mòbils. En un futur, és clar, el que ja estem vivint des de fa alguns anys tots plegats.

Tot va massa de pressa, ara. Els anys passen de pressa, les hores molt lentament. Tots estem parlant en veu alta amb el mòbil, per arreu, en qualsevol moment. Tots tenim un, o més d’un, aparell per comunicar-nos, i això fa que podem saber què passa a l’altra punta del món en qualsevol moment, tant si ens interessa com si no. El difícil és saber què passa de ben a prop. Ho ignorem, ho menystenim. Ni ens n’adonem, de vegades. La nostra credulitat així com el nostre escepticisme van creixent de forma exponencial. 

Però, amb tot, això, més que haver-nos fet feliços, ens està fent dependents, ens esclavitza inconscientment en certa manera. De vegades ho acceptem, i de vegades ens costa acceptar-ho. I no solament podem parlar, sinó que també ens podem veure les cares, i podem veure el lloc on som. Podem veure als que estimem, i als que no estimem també. Però no els podem ni abraçar ni bufetejar, com ens agradaria poder-ho fer. Per la tele, per Youtube, per Whatsapp, per tot arreu, xats en viu, xats filmats, petites i gran sèries sobre el tema en totes les plataformes, i més i més. És un no parar. El món global al nostre abast. Embafats estem! No estem sols. No podem sentir-nos sols. Oh! Quina il·lusió... o, quina pena... depèn del moment, és clar! 

El teatre, prohibit. Fer-lo i veure'l. Fins quan? Per sempre!, ja els agradaria a molts que així fos. Pensar en un teatre contaminant i contaminador, satisfà només als que sempre han odiat el teatre, els exterminadors de la cultura i l’art. 

El teatre és comunicació física, a dalt i a baix de l’escenari, és una contaminació necessària si ho volem formular en un sentit positiu del terme. És difícil pensar que pugui ser alguna altra cosa. Des dels grans escenaris als minúsculs espais, es des d’on es propaga i s’ha de continuar propagant, el ‘virus’ teatral. La comunicació teatral només pot ser en viu i en directa. No es pot expressar la passió ni l’odi sense contacte, és imprescindible el contacte físic. Dels intèrprets i dels espectadors també. L’aplaudiment no és més que el substitut del petó i de l’abraçada. I el contacte físic no solament és necessari en el teatre, també ho és en els platós, en els sets de gravació i de rodatge, és imprescindible. 

Que potser algú està pensant maquiavèl·licament que caldrà fer virtualment les escenes d’amor o de violència física per evitar possibles contagis, utilitzant estèrils projeccions hologràfiques per no contaminar-se? Quin horror! No vull ni pensar-hi! 

Seria inversemblant, erroni, o potser ingènuament infantil, pensar que quan es parla de distanciament en la interpretació s’està parlant de distància física. La distància entre l’intèrpret, el personatge i el públic al que es dirigeix ha de produir-se en una ubicació física comuna, i amb la menor distància física possible, quan més íntima millor. Hi ha d’haver comunió perquè la comunicació esdevingui catarsi. La representació de l’exteriorització de la intimitat és l’element imprescindible per a una bona praxi en la realització de qualsevol acció dramàtica. Tant si es tracta d’un drama com d’una comèdia. És imprescindible! 

Ja ens en sortirem! Ja ens tornarem a abraçar!

EN MEMÒRIA DE L’AMIC, MANUEL BARATECH

El Manuel Baratech ha estat un home que ha tingut molt a veure amb la comunicació dels intèrprets, per això em plau dedicar-li les quatre línies següents.

En ple confinament, i per whatsapp, he rebut la mala noticia de la mort de Manuel Baratech. Quin greu que m’ha sabut, i més en aquests moments en els que no es pot ni anar-lo a acomiadar ni tampoc pots donar el condol als seus familiars. En especial m’hauria agradat poder donar una abraçada al seu fill Javier, al qui més vaig tractar últimament, ja que és el continuador del negoci que va crear el seu pare. L’última vegada que ens vam veure amb en Manuel Baratech va ser en una tertúlia a l’Ateneu Barcelonés a la que ell molt amablement em va convidar a participar-hi. 

Vaig conèixer el Manuel Baratech l’any 1989 quan buscàvem una impremta per imprimir el número 0 de la revista Entreacte. Ell era l’empresari de Gràfiques Fomento, una impremta que estava al carrer Perill, una impremta especialitzada en revistes. Era exactament davant de la que anys més tard es va obrir, la ja desapareguda Sala Artenbrut. Avui, no hi ha ni el Teatre ni la Impremta. Anys després la impremta es va desplaçar a Esplugues. Curiosament era davant dels estudis que hi havia de TVE a Catalunya. Semblava que la impremta del Manuel Baratech tingués alguna cosa a veure amb el teatre, amb la televisió, amb ells intèrprets, i no ho tenia no, però les coincidències m’hi havien fet pensar. 

Durant tots els anys que vaig ser el responsable de la revista Entreacte i de les publicacions de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), la impremta del Manuel Baratech va ser-ne la responsable. Totes les revistes, guies d’actrius i actors, textos teatrals i altres publicacions diverses, es van fer allà. El contacte mantingut amb ell sempre va ser afable, entranyable i enriquidor. Era un home que creia en la comunicació, i amb la pràctica del seu ofici com a impressor va demostrar durant tota la seva vida el seu compromís. 

Ara fa un parell d’anys arrel d’una petita cita que jo li vaig fer en el meu llibre de la Memoria de la Escena Española publicat per la Fundación AISGE el 2018, —de la qual en reprodueixo la pàgina—, ell em va demostrar efusivament el seu agraïment, un acte, que sens dubte l’honora en escreix.

Amb el seu ajut i amb —el d’altres també per descomptat—, vaig desenvolupar un altre ofici amb ell com a tutor indiscutible, l’ofici d’editor, que vaig posar sempre al servei de la comunicació del col·lectiu de l’associació d’actors i directors de professionals de Catalunya al que jo pertanyia. Jo sempre li ho agrairé. Com sempre li he agraït també al meu amic Albert Catalán, —que tampoc no hi és ja—, que m'incités a introduir-me i a abraçar el món del teatre en aquell llunyà 1969. 

Crec que tots els que hem conegut al Manuel Baratech, i en especial tots els que vam estar implicats en l’aventura d’endegar i de tirar endavant la revista Entreacte, l’hauríem de recordar i estar-li molt agraïts, no solament pels serveis, consells i suggeriments que ens va anar posant a l’abast, sinó bàsicament per la humanitat que ens ha demostrat durant tota la seva vida, tant amb el seu tracte com amb el seu tarannà personal. Descansa en pau Manuel Baratech. Recordem-lo.

ON SON ELS APLAUDIMENTS?

No, els aplaudiments, ja no hi son en els teatres. Els teatres estan tancats. S’aplaudeix des del balcó, des de la sala d’estar, a l’hospital, al tanatori, al supermercat, al parlament... S’aplaudeix a la solidaritat, s’aplaudeix a l’esforç. Molt bé! S’aplaudeix en, i des de molts llocs on habitualment no hi hagut mai la necessitat d’aplaudir. Perfecte! S'aplaudeix als que fan la seva feina, en bones o en males condicions, cal aplaudir-los, cal bàsicament remunerar-los adequadament i donar-los el suport físic i moral que necessitin, i millorar els seus entorns professionals, sens dubte. L’aplaudiment no és més que l'afegitó simbòlic. Necessari potser en aquests moments. Bravo!

L’aplaudiment en ocasions, no és més que un descàrrec de les consciències dels que aplaudeixen. L’aplaudidor pot esdevenir un fals solidari i un hipòcrita si l’aplaudiment és l’única cosa que practica.

Hem vist en el teatre, moltes vegades, aplaudiments gratuïts, aplaudiments de compromís, i plens de supèrflua superficialitat. Això no ens ajuda, ni ajuda al teatre, tot el contrari. Pot esdevenir com a màxim, un autoengany compartit. Fins i tot, hi ha qui pensa que, ja en tenen prou amb els aplaudiments, què més volen!, fer-se rics?, ja s’ho passen prou bé a l’escenari fent comèdia!

Doncs sí!, cal continuar aplaudint a tot arreu, pequè allò que aplaudim ens sembla bo i lloable. Aplaudir com a acte de generositat no és una almoina, és una forma afectiva i necessària de reconeixement. No hi ha cosa pitjor però, que, topar amb individus que es creuen mereixedors d’aplaudiment, i que fins i tot, a vegades els exigeixen. Fatal això! Que cadascú pugui fer i faci la seva feina, aquesta és la finalitat paradigmàtica que es pot aportar a la societat. Això sí, que si quedin en el camí els menys possibles, o cap, si pot ser. Que els que sempre han tirat endavant, que puguin continuar fent-ho, i que el seu esforç pugui continuar encoratjant als més esporuguits. Tant en el teatre, com en tota altra activitat cultural o productiva de la nostra societat.

En el dia mundial del teatre, hem de fugir d’allò que potser algú haurà gosat dir o pensar en algun moment quan un rei es mor, “Si el teatre és mort, visca el teatre!”, no, —el teatre no es mor, els reis sí que es moren—, deixant això de banda, visca el teatre! El teatre no és mort ni pot morir mai, lamentablement en aquests moments, el lloc on fer-lo està temporalment confinat. Però tancats a casa no es pot fer teatre, sí que caldrà però, estar amatents per quan els escenaris puguin estar oberts de nou, que ho estaran. I aleshores, esperem-ho, tots els teatres ens explicaran, de totes les maneres possibles, el que ha passat, i el que potser pot continuar passant, ningú més ho podrà fer d’una manera tan directa i viva com ho ha fet sempre el teatre, des dels múltiples i variats escenaris disponibles. Així ho hem anat practicant i aconseguint a través dels segles, i ho continuarem fent, lluitant i conquerint el que calgui. El teatre és un art en viu i ha de ser capdavanter com ho ha estat en alguns moments de la nostra història. Aquesta és la nostra missió com a col·lectiu, revitalitzar el nostre art.

Al teatre no hi ha cap maleït —innombrable— microorganisme que l’elimini. Salut, força, i un gran i virtual aplaudiment per al teatre, per als seus amants, i per als seus faedors!

Molts aplaudiments al dia mundial del teatre 2020!