ALTERNATIVES?

Hi ha a un fotimer per tot arreu de petites sales on s’hi fa teatre. Moltes, moltes. Fa anys que en van sorgir unes quantes, les primeres, que es van autoqualificar com a Sales Alternatives. Algunes ara es diuen de proximitat.

Alternatives a què? Ni estava clara en aquell moment la seva autoqualificació. Recordo d’haver sentit el comentari d’un responsable d’una d’aquestes sales que deia “hem de competir amb ells” i es referia als teatres comercials propers. No!, a mi això mai m’ha semblat una alternativa. Les sales petites a part de ser estructuralment diferents crec que tenen una altra missió. I la realitat actual és que hi ha de tot, és un “totum revolutum”.

Hi ha sales que fan uns espectacles que només poden fer-se en aquell espai concret, sembla que no tingui sentit que es facin enlloc més, i això tampoc és bo, els espectacles han de poder moure’s. Hi ha espectacles personals i unipersonals que necessiten de més volada, i potser un únic i petit espai no els deixa dimensionar-se. La petita proximitat amb el públic que sovint hi ha en aquests espais teatrals, crea una confidencialitat bona per una banda però que pot arribar a trair al propi intèrpret perquè aquest no pot arribar a projectar ni la veu ni els propis sentiments que realment el personatge li demana. I també a vegades tot esdevé tant petit que en ocasions es torna imperceptible. En alguns espais a l’intèrpret ni li cal impostar la veu ni utilitzar l’expressivitat corporal, tot és tan a prop que sembla que temi que projectant-se podria esdevenir agressiu, i és clar, això li anul·la la interpretació, i li fa que el personatge no s’exterioritzi i que la interpretació es quedi en un simple acte íntim amb unes possibles bones intencions comunicatives només. No, no m’agrada això, no em convenç. Les interpretacions amb aquestes característiques no són teatrals ni convincents. En el teatre, tant el gest com la veu han de ser orgànics, expansius i projectats.

I un tema més prosaic, no artístic, quants espectadors necessita una petita sala amb aforament petit per què li surtin els números? Em refereixo als sous d’actors, de tècnics, de directors, de gestors de la sala, etc. etc.? Impossible, ningú pot aconseguir un petit sou treballant en aquestes petites sales. I això no és precisament el que les ha de caracteritzar com a alternatives. L’alternativa a no guanyar-se la vida no és una alternativa, és l’estigma.

Jo, il·lús de mi!, a vegades m’he arribat a imaginar a somiar que algun dia les coses podrien arribar a canviar. He imaginat que el sistema de subvencions ha canviat de manera que aquestes per l’únic que serveixen és per compensar les pèrdues. O sigui que no se subvenciona per la creació d’un espectacle sinó que se subvenciona complementant-ne el que calgui per tal de compensar-ne les possibles pèrdues que l’espectacle pugui tenir. D’aquesta manera des dels que produeixen fins els que programen els espectacles, ja des del començament, haurien de tenir cura de les seves responsabilitats, tant econòmiques com artístiques. Potser aleshores, sí que es podria recuperar allò de sales alternatives, que d’haver-n’hi n’hi han, ja ho he dit, sales que aposten per programacions diferents a les dels teatres institucionals i els teatres comercials i que realment haurien d’estar protegides perquè són el germen de la creació.

És clar que, deixant de banda el meu imaginari oníric, tenim que els que atorguen les subvencions, són en general, tècnics i dirigents polítics i/o afins, que fan prevaler i/o imposen els seus criteris per sobre dels que realment genera i hi ha en el mercat artístic, que cada dia és més i més complex i abundant de produccions de tota mena.

I acabo, les dues últimes obres interessants que he vist i que realment  poden ser considerades com a alternatives en espais alternatius han estat: Clarissa de Carlos Be a la Badabadoc, i Bye, bye, Horts dels cirerers d’A. Txèkhov al Dau al Sec.

Els he gaudit, sí, però em sembla que ja no hi són a la cartellera. Alternatives sí i efímeres també. Salut i bon teatre!

PUBLICITAT

En el darrer pla d’un anunci de cervesa que estan passant en aquests moments per la tele hi apareix un xicot que diu una cosa com “jo ja no sé què fer més, jo no sóc actor”

Doncs què fas davant d’una càmera, noi!? jo li preguntaria.

És una gracieta del publicista? O potser la cervesera no ha tingut prou calés per a contractar al George Clooney, un actor com molts, que sí que fan publicitat, oi?

Aquí a casa nostra, ni la peli del geni de l’Empordà —tan estimada pels francesos— ni la de la recollida de préssecs d’Alcarràs —tan nominada als Òscars— han utilitzat actors professionals. És una moda?

Bé, tothom és lliure de fer el que vulgui evidentment, però cal esperar que això, ja sigui per bé o per mal, només formi part d’unes corrents passatgeres. Cada vegada hi ha més noves generacions i més ben preparades d’intèrprets disponibles.

I com també seria comprensible que amb el grau d’atur que hi ha, els col·lectius dels professionals manifestessin la seva indignació pel menysteniment que tot això significa.

Els professionals són els que s’han format i es formen continuadament per a la interpretació. Aquesta és la seva feina. Mai no diran “jo ja no sé què fer més”.

Salut i feina companys!

INNOCENTADA

Sense caure en que es tractava d’una innocentada em vaig empassar la notícia d’Entreacte creient —sense entendre massa les motivacions— que es faria un musical per celebrar els trenta cinc anys de la revista. De seguida vaig pensar, musical?, per què? bé, i jo que sé!, com que sembla que aquest nostre país s’ha convertit en una fàbrica de musicals, doncs, bé, endavant, ja veurem com va tot plegat... de seguida vaig tenir ganes i curiositat de sentir la música, les veus i de veure les coreografies d’Entreacte. Sí, vaig sentir molta curiositat de veure-ho... perquè jo, en aquests moments això de posar-me a cantar i ballar... ja no estic per fer-ho, sí per veure-ho és clar! El que sí que em va passar pel cap va ser fer una petita auca d’Entreacte perquè vaig pensar que els que s’embrancaven en aquesta experiència potser no en sabrien algunes coses dels inicis de la revista. Vaig fer una petita auca i la vaig enviar a Entreacte i al president de l’AADPC que segons deia la mateixa notícia volia encetar-se com a director. Reprodueixo a continuació l’auca.

L’AUCA D’ENTREACTE

Allà per l’any vuitanta vuit

en el sector hi havia un buit

Tenia el col·lectiu necessitat

de tenir comunicabillitat

 

I uns quants es van posar a la feina

per fer una revista, una eina!

 

Uns quants companys s’hi van posar

i setze pàgines van compaginar

 

I per l’octubre d’aquell any

la primera revista  d’enguany

 

Molts noms es plantejaren

i amb Entreacte es quedaren

 

Amb voluntat, pocs recursos i il·lusió

es va anar fent durant molts anys, deunidó!

 

Informar, opinar, criticar i distreure

i amb les portes obertes!, ho podeu creure!

 

I els titulars van anar informant

de l’estat general, tot criticant!

 

I es va anar editant periòdicament

segons l’economia ho anava permetent.

 

I ben aviat es van editar també

a dramaturgs, que ho feien molt bé!

 

I una munió de col·laboradors

van aportar a la revista el seu esforç

 

I així han anat passant els anys

capejant trampes i paranys

 

I l’Entreacte continua viu

conseqüent amb tot el que diu!

 

Entreacte qui t’empara?

trenta cinc anys donant la vara!

 

I molts més te’n desitgem

tots aquells que et fullegem

 

Entreacte ha estat i és el mitjà

de l’AADPC, sempre ho serà!

 

Doncs aquí queda aquesta auca, per a mi en record d’aquest musical que no ho ha estat, i també a la memòria d’aquest Entreacte que va néixer ara fa trenta cinc anys i del que tant i tant orgullosos en podem estar tots els que hem fet possible que encara surti. Visca Entreacte, i visca la innocència! BON ANY!

En memòria del Joe (ja publicat el 2009)

(Es torna a publicar aquesta entrada perquè l'anterior ha estat eliminada.) Joe, amic! te’n vas sense ni avisar... no ens deixes temps ni per pensar en començar cap dels nous projectes que tu sempre plantejaves quan de forma casual o fortuïta ens trobàvem. Quina llàstima que no hagis pogut fer el paper de pare durant més temps, és un paper d’aquells que a alguns actors ens agrada, generalment són llargs i amb moltes contradiccions, però sempre compensatoris. El pare que has representat, segur que ha estat molt agradable, encara que llastimosament ha estat massa curt. El model de vida que tenim muntat en aquest món en el que ens ha tocat viure és una mena d’OT que tu sortosament ja no hauràs de patir més, millor per a tu, els que ens quedem continuarem lluitant per intentar millorar-lo. Adéu Joe, se t’han acabat els càstings, els bolos, les xerrameques... ja saps que això és part de les coses que havíem compartit, ara ja formes part de la nostra memòria. Molta gent hi havia en el teu comiat, un senyal inequívoc del teu tarannà personal. Gràcies per tot el que ens has aportat, descansa en pau, Joe.

PER MOLTS ANYS AADPC!!!

 

Vaig estar al Teatre Romea a la celebració dels 40 anys i presentació del llibre AADPC 40 anys. A l’acte, desenfadat, divertit i animat per The Feliuettes i conduït per Manuel Pérez i Núria Cañamares  es van citar i es va fer referència a moltes coses fetes i a moltes persones, però jo hi vaig trobar a faltar a molta gent també. Alguns lamentablement no van venir a l’acte perquè ja no hi són, —descanseu en pau—, d’altres però, sí que hi són, però no van venir, lògicament, tothom està molt ocupat un dilluns a les 6 de la tarda, oi? A alguns però, els vaig trobar a faltar. Als que ja us vaig saludar, no cal que us citi, encantat d’haver-ho fet i d’haver estat en aquest acte. Encara que a alguns se’ls va esmentar i a altres no, n’hi ha molts que han contribuït d’una o altra manera a que l’AADPC hagi pogut acomplir els seus 40 anys.

En citaré a alguns només que vaig trobar a faltar. Alguns ja en el record perquè ja no hi són i d’altres absents pels seus propis motius. No hi era l’Andreu Solsona, un gran company i una gran persona, amb ell vaig compartir treball els darrers anys a Les Golfes de Can Fabra (no recordo si al llibre se’l cita), era un gran dinamitzador cultural, el vaig trobar a faltar, sí. El Pere Daussà, un amic, director de teatre i membre de diverses juntes de l’AADPC, vam fer moltes coses plegats dins i fora de l’associació, teatre, lectures, projectes... El Manuel Veiga, un gran company i un gran autor, impossible no ser-ne amic, honrat i cabal, se’n va anar massa d’hora. L’Hermann Bonnín, un home que em va donar molt de suport i amistat quan més el necessitava a la feina que jo estava fent a l’AADPC. El Ricard Salvat, un director controvertit, també va formar part d’una junta de l’AADPC, vaig treballar amb ell en diversos muntatges i va ser un assidu i polèmic col·laborador d’Entreacte. També vaig trobar a faltar, sinó a tots, sí a alguns dels autors que vam publicar (que no eren pocs, 117), les seves obres formen part de la col·lecció Teatre-Entreacte, sempre he cregut que aquesta publicació ha estat una gran aportació a la nostra dramatúrgia. Sí, i això és cert, s’han estrenat i s’han fet lectures dramatitzades de moltes obres de les que es van publicar. L’Araceli Bruch, actriu, directora i autora, una gran amiga que també va estar força implicada a l’AADPC, una dona dinamitzadora incansable, feminista, una de les dones que  hauria pogut ser fa anys la primera presidenta de l’AADPC, mai, que jo sàpiga cap altra s’havia presentat en unes eleccions, ella ho va fer. La Mercè Anglès, sí que se la cita en el llibre, una altra dona que també va fer molta feina a l’AADPC i que se’n va anar també lamentablement massa aviat, tant ella com el seu estimat teatre, l’Artenbrut. L’Arnau Vilardebó que me’l trobo sovint pel barri, no hi era tampoc a la festa, llàstima, l’haguéssim fet petar una estona parlant de teatre com sempre que ens trobem. La Tumani León, la companya gerent, amb la que vam compartir molts sotracs i neguits, i que comprenc la seva absència per la lamentable pèrdua que ha patit darrerament, des d’aquí, una forta abraçada. La Núria Vidiella, la veu telefònica més amable i afectuosa que va tenir l’AADPC durant molts anys. L’Ignasi Roda, que alguna altra activitat segurament el devia ocupar, però no hi era, també el vaig trobar a faltar, també ell ha dedicat moltes hores i esforços a l’AADPC. I altres...

I podria continuar citant molts companys i companyes de la professió amb els i les que sovint compartim coses a facebook, i també als escenaris i que segurament encara me’n deixaria alguns.

He fet una lectura ràpida del llibre dels 40 anys de l’AADPC, i constato que només amb un centenar de pàgines i amb moltes fotos que hi ha, els ha estat difícil de recollir encara que sintèticament la història dels 40 anys d’aquesta associació. Dic llibre, però mirant-t’ho bé me n’adono que no és més que un número extraordinari de l’actual revista Entreacte, el mateix format, el mateix disseny i potser només algunes pàgines més que les habituals. És possible, —és una suposició només—, que davant la conjuntura econòmica i després d’aquests anys pandèmics que hem patit, no hi hagi pogut haver cap pressupost dedicat a fer un estudi exhaustiu dels 40 anys de l’entitat i per això s’agraeix l’esforç d’haver-ho intentat i haver fet aquesta minsa publicació. No hi ha hagut espai, però he trobat molt a faltar, dades i anàlisi dels difícils inicis de l’entitat els anys 80 que van ser durs i sense recursos. Ja sé que s’ha de ser positiu, però tampoc cal ni maximitzar el que s’ha aconseguit ni amagar les pròpies mancances, és un autoengany innecessari quan ja es tenen quaranta anys.

La precarietat del sector, de la que se’n parla en diversos articles, és un tema sempitern ja, recurrent i irresolt encara, per molta lluita sindical que se li afegeixi. A molts països, vaja, a la major part dels països que admirem, és obligatòria l’afiliació sindical per poder treballar en el sector teatral i audiovisual. Recordo que fa molts anys, un grup històric de referència al nostre país, va venir a l’AADPC perquè els certifiquessin que eren associats perquè havien de fer unes actuacions fora del país i els hi demanaven que estiguessin sindicats. Se’ls va fer la certificació, però posteriorment tampoc no es van afiliar (una manera ben estranya d’agrair-ho!) Aquí no és obligatori estar sindicat, ho era en el sindicat vertical abans de la transició. Després no va ser-ho. De què serveix doncs que hi hagi convenis, si no hi pot haver cap organisme que vetlli perquè s’acompleixin? Des de sempre, un treballador del sector sap que si ell posa una demanda a qui l’ha contractat (perquè l’ha de posar ell, és clar!), es barra el pas a possibles altres contractes gairebé per sempre més. Aquest món és molt perillós pel petit que és. Sortosament per a alguns del sector, la patronal, s’ha consolidat com a referent del que ells mateixos anomenen —indústria teatral—, però la precarietat general dels intèrprets resta irresolta encara. Haurem d’esperar 40 anys més? M’agradaria que no fos així... —bé, jo ja no hi seré per veure-ho.

En fi, acabo aquí felicitant a l’AADPC pels 40 anys d’existència i agraint-los-hi la seva invitació a l’acte. PER MOLTS ANYS AADPC!!!

S’acaba l’estiu i comença la temporada teatral

Tot plegat ha canviat molt. Anar al teatre sobretot. Fa molts anys ja que has d’estar a l’aguait si no vols perdre’t un espectacle determinat. Les programacions són molt efímeres. A més, ara s’ha de comprar amb anticipació, on line, les localitats que, incomprensiblement et resulten més econòmiques que si vols adquirir-les a taquilla, és estrany, però és així (resulta més car i més insegur aconseguir una localitat a taquilla que a través d’un intermediari) en fi, ja he dit que tot ha canviat. Estic parlant sobretot de la producció independent, molt del teatre que es programa a les sales anomenades alternatives que cada dia n’hi ha més i més. I quan a les programacions, poques produccions són també les que es poden permetre el luxe de prorrogar (bàsicament només algunes d’aquelles en les que l’empresari de parets hi està implicat òbviament). Els espectacles avui són com els iogurts, tenen data de caducitat, i sembla que s’ha de rebutjar qualsevol producte que ja hagi caducat, com si un espectacle encara que essent bo o excel·lent, pogués assentar malament a la salut de l’espectador. I no, no són generalment ni els intèrprets (excepte alguns stars és clar) ni els implicats en les produccions els que marquen la caducitat als espectacles, és el sistema de multi exhibició que s’ha establert. La múltiple exhibició implica una multi producció, amb els esforços humans i diners que això comporta. I aquest és el fals barem que s’ha establert per a mesurar la creativitat del país. Més producció, més creativitat. I no, no és així, això és més aviat un sistema d’explotació. I mentre, tots els que intervenen en fer això possible han de continuar pluriocupant-se en multiplicitat de tasques que el màxim que els reporta és aconseguir un salari mínim interprofessional. Vaja, una salut professional força paupèrrima i molt poc envejable. Però, la salut del teatre, ara que comença la temporada, veurem, o potser ens ho voldran fer creure, és esplèndida.

I per no acabar perdent-me’l, un dels últims espectacles que he vist aquest estiu ha estat Okupes particulars de Toni Cabré al Teatre Gaudí (que malauradament ja ha caducat). I l’altre, recentment estrenat Swing (una història quasi original) de Màrius Hernández a l’Aquitània Teatre.

Vaig assistir a la darrera funció d’Okupes particulars al Gaudí i sortosament vaig poder saludar i felicitar a l’autor que hi era present i que feia temps que no el veia. Un espectacle i un text molt ben servit per uns intèrprets molt entregats, se’ls veia feliços i contents del seu treball, i això és un goig de presenciar-ho sempre. Però, ja ha caducat l’espectacle, hi ha cua al darrera. És un no parar!

I el darrer espectacle que he vist ha estat Swing, ahir 3 de setembre a l’Aquitània Teatre. Amb dos dels intèrprets, el Màrius Hernández i la Gemma Deusedas havíem treballat plegats en el Qui a casa torna de Pinter al Gaudí. Swing és un muntatge molt ben aconseguit a partir del text del Màrius que s’ha estrenat també com a autor, la doble enhorabona per a ell com autor i per a tot l’equip pel treball que han fet. Molt divertit i àgil tot plegat. Ja li vaig comentar irònicament al Màrius l’agosarament que significa fer un espectacle de swing en l’època de regueton en la que estem immersos. Però vaja, tant de bo que aquest espectacle no caduqui i tingui una llarga vida, s’ho mereixen.

***

I a continuació dues reflexions després de la lectura de dos articles d’El Periódico del divendres dia 2 de setembre

1

En un paràgraf de l’article d’Albert Soler Matar Joan Ollé després de mort diu “...la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, aprofitant la mort de Joan Ollé per a recordar en un tuit que va ser acusat d’assetjament sexual i abusos, obviant, per descomptat, que la causa va ser arxivada i la denúncia va acabar en res”

La causa va ser arxivada i encara que la denúncia va acabar en res, el Joan Ollé s’ha endut a la tomba el que molts mitjans i xarxes van escampar. Només he sentit que la causa fos arxivada, ara, després de la seva mort.

Vaig conèixer fa molts anys al Joan, era amic d’alguns dels meus amics, i encara que mai he treballat amb ell, sempre hi he tingut una relació molt cordial i afectuosa. Des del seu No hablaré en classe fins a altres darrers n’he vist força de muntatges seus, sempre m’han agradat, és un director amb el que m’hauria agradat treballar-hi. Que ha comés assetjaments i abusos, bé, com d’altres (la causa està arxivada), però aquí només es fa llenya dels arbres caiguts, i alguns dels que s’aguanten i no cauen, muts i a la gàbia, i moltes vegades coberts amb l’aureola de genis esplendorosos alguns que tenen la sort de no estar encausats. Sobretot, cal preservar la continuïtat i la mutabilitat del sistema, el derrotistes i els crítics sistemàtics són destructius, no hi ha lloc per a ells.

2

I a continuació, un parell de preguntes que m’han cridat l’atenció de l’entrevista Entrevista de Beatriz Martínez a Albert Serra

BM: Llavors, no planifica res.

AS: Tinc un estoc tan gran de motius que no ho necessito. Cada dia decideixo qui actuarà en temps real, sempre tinc tots els actors a la meva disposició i decideixo segons qui em cau millor o qui em ve de gust putejar perquè respongui a la vibració del moment. Jo dono molt valor a la inspiració dels actors.

BM: A Magimel (un actor de Pacifiction) el va putejar molt?

AS: Amb ell no va ser necessari perquè ja ve de fàbrica, ja es puteja a si mateix (rialles). Ja coneixes la seva història, la seva vida i les seves problemàtiques. M’agradava torturar-lo una mica, però era un tio bastant invulnerable, ho assimilava, ho acceptava i s’ho empassava tot.

 

Quan l’Albert Serra diu aquestes coses sobre els actors com “...tinc tots els actors a la meva disposició i decideixo segons qui em cau millor o qui em ve de gust putejar...” o “...M’agradava torturar-lo una mica...” em quedo obnubilat. Penso que només té ganes de generar titulars, de fer-se veure, ganes d’emprenyar a algú (a mi m’emprenya), o potser té ganes de fer creure al públic, al lector, una situació incomprensible d’ell com a personatge que s’autoconsidera un geni davant de qui l’escolta. No, ni cal ni és bo treballar estressadament, ni en el teatre ni en res, i molt menys encara amb ningú que per a la seva glòria diu que et vol putejar. El millor d’un intèrpret no s’aconseguex putejant-lo, s’aconsegueix facilitant-li en llibertat les eines professionals de les que disposa. La creativitat no té perquè ser cruenta. En fi, hi ha línies i escoles per a tots els gustos. I a més, si l’intèrpret no té les eines, segur que no les aconseguirà el director putejant-lo, potser s’haurà fet un càsting incorrecte i això no és culpa de l’intèrpret precisament.

ELS SECUNDARIS

Ahir vaig anar a veure Els secundaris al Maldà. Diu el programa “Els secundaris és un homenatge als actors i les actrius que no es recorden, un espectacle dels Pirates Teatre escrit i protagonitzat Bernat Cot i Laura Aubert.” Diu la sinopsi: “Aquesta és la història d’una actriu i un actor secundaris que comparteixen, entre cametes d’un teatre, el neguit abans d’estrenar. Anirà bé o no anirà bé l’estrena? En un embat de vivències hilarants ells dos faran el possible perquè sigui així. Inspirada en els espectacles populars del Paral·lel de principis del segle XX, Els secundaris barreja peces teatrals còmiques i de vodevil de l’època per fer un homenatge als professionals que hi ha darrere les grans produccions, i en concret a tots aquells actors i actrius que han format part de la nostra història i que han estat oblidats. Dels del passat, dels del present i dels del futur… perquè tot plegat ha canviat gaire?”

Respondré a la darrera pregunta:

Sí, tot plegat ha canviat, i força. En millor o en pitjor, això ja és un altre tema, que cadascú ho valori. Abans, parlo de l’època dels meus pares o potser dels meus avis bàsicament, fa molts, molts anys d’això... principis del segle XX... no hi havia ni democràcia... hi havia el Paral·lel, una via viva i plena de teatres... ara hi ha teatres per tot arreu, de grans no n’hi ha masses, i molts, sobretot molts petits teatres, —que com la sardana es fan i es desfan—, El Maldà n’és un d’ells, els hi desitjo que duri, estava abarrotat, érem 50 a la sala, no hi cabia ni un espectador més.

Aquesta funció ha estat programada des del 31 de maig al 26 de juny, no sé quantes funcions hauran fet, però en aquell Paral·lel al que fan referència n’haguessin fet més del doble en aquest mateix interval de dies, aleshores hi havia doble funció cada dia i no sé ni si descansàvem els dilluns, segurament no. Sí, estem molt millor ara, sens dubte, no hem de suar i guanyar-nos la vida només en el teatre, hi ha moltes altres coses a fer per anar tirant, i segurament potser abans també ho havien de fer, és clar. El que ha canviat és el model d’explotació. Ara els secundaris han de fer moltes altres coses per aconseguir un sou a final de mes, moltes més que els d’abans segurament perquè sortosament no han de passar tantes hores en el teatre. Però ara, en aquests petits teatres, no solament els secundaris sinó tota la companyia ha d’estar pluriocupada per poder aconseguir uns sous que moltes vegades no arriben ni al mínim interprofessional, tot sigui dit. No hi ha en aquest país un suport oficial a la intermitència del treball dels artistes, per no anar més lluny com el model francès. Avui, i aquí, l’artista ha de ser més bohemi i més eixelebrat del que ho eren aquells secundaris del Paral·lel d’abans, segur.

Está molt bé que els homenatgem als secundaris, està molt bé que des del teatre parlem dels sense nom, i està molt bé com ho fan la Laura Aubert i el Bernat Cot dels Pirates Teatre, que han estat no els secundaris sinó els protagonistes de tots els secundaris que fregolianament ens han presentat a mode de tragicomèdia, ja que no es pot escometre aquest tema d’altra manera, de forma tràgica i còmica a la vegada. Hem rigut i ens ho hem passat molt bé, fantàstic! Bravo! Sort que vaig aconseguir una entrada, la última que hi havia on line, vaig haver d’afanyar-me per veure l’espectacle abans de que desapareixés de la cartellera.

Però, per què pleguen si el teatre està ple, em pregunto. Això abans, en aquell Paral·lel llegendari, no crec que passés. Ara acostuma a passar a tot arreu. Amb un teatre ple l’empresari prorrogava fins que no veiés que la taquilla minvava. Avui dia, és diferent, tots els espectacles tenen, com els iogurts, data de caducitat. I els intèrprets han de continuar amb totes les seves pluriocupacions per sortir-se’n. És millor o pitjor això?

Sí, sí que han canviat les coses, sí. El que sí suposo que ha canviat, i ho dic perquè jo no hi era en aquell Paral·lel (sóc gran però no tant), és el plaer i la il·lusió que des de l’escenari d’El Maldà ens han transmès la Laura Aubert i el Bernat Cot amb el gran i divertit treball que ens han ofert. No crec que els secundaris d’abans tinguessin tan amor al teatre com aquesta parella que ens ha delectat en la funció que ens han ofert. Ens han fet gaudir d’un espectacle. No sé si hauria estat millor o no però m’he imaginat que el mateix espectacle podria haver estat fet en un espai més gran i amb un elenc d’intèrprets format per tots els personatges interpretats per ells dos, i en una sala amb gran aforament i òbviament l’espectacle també hauria pogut homenatjar a tots els secundaris. No obstant, això només són imaginacions meves. La realitat és la que tenim, teatres petits, companyies amb poca gent, un muntatge darrera l’altre... i anem tirant. La carestia és un estímul a la creativitat, ho he constatat en nombroses ocasions, i aquesta n’és una més. No hauria de ser així però la realitat m’ho fa patent. Malauradament però, l’artista no s’alimenta només dels aplaudiments, necessita poder viure dignament i ser remunerat adequadament pel seu treball, això no es pot perdre de vista mai. I dubto que encara que hagin omplert cada dia els hagin pogut sortir els números per amortitzar el muntatge i treure’n uns salaris mínimament dignes durant aquesta curta temporada. Tant de bo no fos així.

Com ja he dit, sóc gran, i estic cansat de sentir parlar de la gran creativitat del nostre país, —que és certa—, i cansat també de veure el fariseisme i l’oblit en què la política i els polítics ens tenen considerats a tots plegats, a tots els que ens dediquem a aquest noble ofici. Felicitats a tots Els Pirates.

Salut, i visca el teatre!