Mentre continuo assajant emmascarat a l'espera de l'extinció del virus i amb la il·lusió de poder estrenar definitivament abans de l'estiu, enguany m'adhereixo a les celebracions i als manifestos del Dia Mundial del Teatre. Visca el teatre!
Reflexions d'un actor
Els articles d'aquest bloc són reflexions personals sobre esdeveniments des de l'òptica crítica de l'actor que les escriu. Es va nodrir inicialment dels articles publicats a la revista ENTREACTE editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) dins de la secció LA COLUMNA, i n'hi ha també editats en altres publicacions; des de 2007 són inèdits en aquest espai.
de març 24, 2021
de març 15, 2021
EN MEMÒRIA DE JOSEP ANTON CODINA
Ell ens coneixia a tots. Coneixia a tots els que pugem als escenaris i a tots els que intervenen en tota acció i producció teatral. Coneixia la realitat teatral més bé que ningú. Tant la nostra realitat com la forana.
No recordo quan ens vam conèixer, fa molts anys ja, però sí
que recordo la seva veu i el respecte que m’infonia sempre quan conversava amb
ell. Un gran coneixedor de la realitat teatral i un estudiós incansable. Estic
segur que se n’ha anat deixant estudis inacabats i molts llibres sense llegir i
d’altres encara per acabar.
Trobessis on el trobessis ell sempre anava amb un llibre
sota el braç. És la imatge que en tinc d’ell i que no se m’esborrarà. Una
imatge fantàstica: La d’un home amb un llibre. Aquest era el Josep Anton
Codina.
No hi havia obra de teatre que no hagués vist. A les
estrenes sempre hi era. I a les sales més recòndites també te’l podies trobar fessin
el que fessin.
Citaré només dos moments que em venen al cap, un quan vam
coincidir en el jurat dels Premis Xirgu, en recordo la seva afabilitat i el seu
ampli criteri avaluador, i l’altre quan li vaig publicar a Entreacte els seus
llibres de capçalera on s’hi pot constatar el seu pou de saviesa. És difícil
trobar algú que hagi llegit i vist tant teatre. Admirable. (Si teniu curiositat,
veieu l’Entreacte núm. 94 de juliol-agost de 2002)
Sí, el món del teatre ha perdut una autoritat. Un concepte
aquest, el de l’autoritat, una mica en desús, però que malgrat ens pugui
semblar arcaic, és una pena que desaparegui, ens deixa orfes.
D’aquest gran home de teatre només cal esperar, perquè s’ho
mereix, que se’n registrin múltiples, extenses i valuoses memòries. Un home
singular i paradigmàtic. Descansa en pau Josen!, que així és com t’anomenaven
els col·legues més propers, oi? Et recordarem.
de gener 25, 2021
LA ‘DEPRESSIÓ’ POST BOLO
![]() |
Foto: David Barrera (Festival Píndoles) |
Després de la incertesa per la situació pandèmica que ens envaeix de, si es podria fer o no, va ser un plaer poder tornar a representar aquesta breu dramatúrgia. Un quart d’hora és la durada de la peça. Se’m va fer més curta que mai, els dolors de part ja els havíem passat a l’estiu i hi anàvem amb tanta il·lusió que la vam fer gairebé sense adonar-nos-en, l’hagués repetit amb molt de gust un parell de vegades més si hagués calgut.
Després d’un bolo, està bé fer un soparet o prendre alguna
cosa mentre parles de com ha anat la funció i dels bolos o la gira que encara hi
ha pendents o possibles. Però no, ahir, ben contents tots plegats, això sí, i
no cal dir que satisfets de la feina feta, en acabar la funció, posa’t la
mascareta i cap a casa. No em direu que no n’hi ha per deprimir-se una mica. La
perspectiva general de l’ofici teatral és bastant desoladora i per molt que es
vulgui mantenir personalment un cert optimisme ens trobem amb una realitat
col·lectiva i personal —tot trobant-te bé–, molt cruenta i incerta.
I alhora de fer una reflexió sobre la feina d’actor, em
trobo mentalment atrapat en una dualitat, entre allò que és essencial i allò
que és imprescindible. No vull amoïnar-m’hi massa, però per a mi la pràctica
interpretativa és ambdues coses, essencial i imprescindible. Llàstima que els
que pensem així, noto que anem una mica en contra corrent. O no?
Només desitjo, salut física i mental en aquest marasme pandèmic en el que ens trobem immersos per a tots els que fan i que intenten fer possible les arts de l’espectacle, incloent-nos els intèrprets, naturalment. Per superar la ‘depressió’, actuem! Serà la millor teràpia. Salut companyes i companys!
de gener 19, 2021
EN MEMÒRIA
Quina pena assabentar-me de la teva mort per les xarxes Núria. Sempre havia esperat que després de tants anys de no haver estat en contacte, algun dia, amb la serenor que ens acompanya l’haver-nos fet grans, podríem haver-la fet petar agradablement una estona en una terrassa parlant dels vells moments passats i potser també dels fills i nets. M’hauria agradat. Però no ha estat possible, te n’has anat, com moltes i molts enguany ho estan fent, sense avisar. No sé si ha estat o no per la pandèmia, però maleïda sigui de pas aquesta epidèmia!!! M’estic acostumant malauradament i involuntària al dol silenciós, i no m’agrada el pòsit que m’està deixant. Penso en els que, encara en vida, ja havien explicitat que se’ls acomiadés austerament, tenen el meu total respecte i admiració. Però em queda un desassossec romanent amb la teva i algunes altres partences. Sí que d’alguns, en quedaran pendents els homenatges, però de la majoria silenciosa, quan se’n van, només ens en queden els petits i fugissers records expressats en quatre línies. Valguin doncs aquestes per al record i com a comiat. L’escenari, el lloc en el que ens vam conèixer i que vam compartir, serà el meu lloc per a la remembrança. Descansa en pau companya.
D’esquerra a dreta a l’escenari, la Núria Nebot, l’Ignasi
Camprodón, el Pau Bizarro i jo dalt del turonet, a l’espectacle infantil EN
GUSTÍ LLADRE l’any 1980 (podeu veure les seqüències 1980-1981 de
l’autobiografia)
de desembre 31, 2020
ADÉU, VINT-VINT
de novembre 12, 2020
REFLEXIÓ PANDÈMICA
Juguen a futbol amb l’estadi buit, alguns només, els que veiem per la tele, és clar! La major part dels que juguen a futbol, una gran majoria segurament, no sé ni si juguen ni si entrenen, però no se’ls veu per la tele. Existeixen?, oh, i tant! Alguns potser tenen la vida resolta pels seus contractes, millor per a ells, la majoria segurament no, i no són noticiables.
Hi ha estudis sobre la precarietat dels intèrprets, no sé si hi ha els equivalents en el món de l’esport. El teatre, no es pot fer amb el teatre buit, no es pot fer i prou, els Teatres estan tancats. Ni assajar es pot. Per no deixar d’existir, alguns s’entesten, amb molt bones intencions, en fer espectacles on line. Una pèrdua de temps, a més d’un desvirtuament conceptual. El teatre o és en viu o no és teatre. Una gravació o una emissió en directe d’un espectacle, és una altra cosa, no és teatre, no és art en viu. Bé, si l’on line serveix per a un cert manteniment estructural, benvinguda sigui la iniciativa.
El futbolista, l’esportista en general, pot tenir necessitat del públic per enardir-se, però no li cal. Fins i tot diria que sense públic podrien estar més per la feina amb l’absència del clamor mediàtic de les grades. Tenen davant seu només el contrincant, l’únic al que han de vèncer.
L’esportista no necessita públic en el seu entrenament, i l’intèrpret tampoc el necessita durant els assaigs, però sí que l’intèrpret necessita la presència del públic durant la funció, no té sentit una interpretació teatral sense la presència del públic. El teatre és una activitat social, que malauradament en aquests temps de pandèmia no és considerada imprescindible ni necessària. No dona calés i fins i tot alguns la poden arribar a considerar una pràctica burgesa i malsana.
No tinc res contra l’esport ni contra els esportistes, senzillament, no m’interessa com a espectacle, he intentat apropar-m’hi, però sempre m’ha avorrit. Que l’esport cada dia sigui motiu de notícia m’embafa i en fujo ràpidament. Com també m’embafen, encara que menys perquè no son tan habituals, les declaracions o entrevistes als protagonistes de determinades estrenes que els mitjans consideren mereixedores d’un èxit o es creu que son aspirants a ser-ho.
És notícia allò que mou molts calés o remou l’opinió. El teatre en mou pocs i no interessa massa. L’explicació elemental podria ser aquesta. Les activitats de cultura i esports van anar en moltes ocasions juntes malgrat en molts aspectes són activitats diametralment oposades.
M’agrada imaginar-me com podria ser una retransmissió teatral en el mode televisiu o radiofònic d’un partit de futbol. Podria ser una cosa així, amb la veu vellutada del locutor: «...La platea és ben plena... s’apaguen els llums de la sala... silenci... s’aixeca el teló... veiem una sala d’estar clàssica amb un finestral al fons... sona el telèfon... apareix per la dreta un personatge (X)... porta un bata d’estar per casa... agafa el telèfon (escoltem la conversa)... penja el telèfon i intenta sortir ràpidament topant fortuïtament amb un altre personatge (Y) que el reté a escena... mantenen una conversa acalorada (escoltem la conversa)... etcètera... etcètera... [...] ... fosc... cau el teló... aplaudiments.» Seria una llauna, vaja! Una cosa ben rara, oi? No m’ho puc acabar d’imaginar. No es pot narrar el teatre, s’ha de veure en directe. El radioteatre és una iniciativa fantàstica, una cosa ben diferent a la irònica narració anterior.
El teatre no és un esport. No hi ha dos contrincants enfrontats. En el teatre ningú no ha de guanyar, no és un torneig. El teatre és una altra cosa. Però, en aquests moments, no és res de res el teatre. El Teatre continua tancat. Ah!, i el Cine també ho està. No hi he anat des del mes de febrer d’enguany, i som a mitjans de novembre ja. M’he de conformar a veure pel·lícules a casa sense poder gaudir de l’imprescindible silenci d’una sala. Què hi farem! Bé, acabo aquí, que he d’anar a caminar una mica. Una altra de les recomanades disciplines terapèutiques de la pandèmia que ens ocupa i ens desocupa. Ai!, que em deixo la mascareta! Salut!
de novembre 01, 2020
TANCATS
Tancats una altra vegada. Dels teatres, parlo. En aquests moments no podem fer teatre ni al menjador de casa. Ni passar la gorra, vaja! Què n’hem de fer del còmic que portem dins? Hivernar-lo com ho fan els ossos?, i consumir les poques reserves que ens puguin quedar!, qui en tingui, és clar!, perquè de reserves els còmics només en tenen en l’ideari. Estem davant d’un repte que mai no ens havíem plantejat. La vida del còmic, des de l’inici i durant tota la seva vida ha triat la incertesa com a alternativa per a tirar endavant. Ara ja no serveix ni de consol aquell lloable impuls de fer el que et ve de gust, només ens queda el poder fer alguna cosa que mínimament ens serveixi per viure, —per sobreviure!
Ja ens podem escarrassar en allò de “la cultura és segura”,
fins i tot els que ho prediquem caiem sovint en el desencís o la desesperança. Ens
referim a la seguretat espiritual quan ho proclamem, perquè la seguretat física
no ens la garanteix cap dels sistemes en els que som immersos. Estem en una
indefensió corporativa total, mai s’ha afrontat una realitat com l’actual.
Qualsevol que se’n plantegi una de nova amb esperança es quedarà curt i possiblement
serà criticat.
Els que ens hi dediquem, a fer ficció en un escenari físic, hauríem
de tenir la fortalesa de poder continuar fent-ho. Però les eines per poder aconseguir
omplir el plat a taula no les podem utilitzar, tot està més tancat encara que
mai, tot està vedat temporalment. Les noves eines que tenim a l’abast, les
xarxes socials, poden fer virtuals els nostres treballs, però malgrat les bones
intencions els desvirtuen lamentablement traient-los del seu context.
Hi ha greuges històrics, ara més insuperables que mai. El
teatre és un art en viu, pels que el fan i pels que el reben. És intercanvi en
directe. S’ha de compartir en l’espai físic.
I ara, i aquí, ens toca desdramatitzar. Quin remei! I a
sobre, alguns, continuïn pensant i pregonant que la vida del còmic està més
pendent de la sort que del talent i de l’esforç que s’hi dedica. Malaurat pensament!
Hi ha moltes coses més a dir encara. Per exemple aquest
article d’Itaca
Siau!