Arxiu del blog

de gener 22, 2019

LA PSEUDOPROTECCIÓ A LES NOVES GENERACIONS


Una reflexió a partir de la notícia sobre la nova direcció del Lliure.
«...la seva línia artística es defineix per “una voluntat integradora i d’obertura”, amb la incorporació de noves generacions de creadors.»
Hi ha algú del que no se n’hagi dit això o qualsevol cosa semblant en els mitjans quan l’acaben d’anomenar? Fa molts anys que sento repetidament la mateixa cantarella. Sempre hi ha un interès especial per les noves generacions. És encomiable, sí. Que aquestes noves generacions puguin créixer i desenvolupar-se, això és un altre tema, no es contempla massa, segurament té un cost social que potser no es pot ni es vol assumir. Sempre n’hi haurà de noves generacions, el transcurs del temps ens les va oferint una darrere l’altre. Ara bé, que la creativitat d’aquestes noves generacions pugui desenvolupar-se, quallar i deixar un substrat és un tema que no sembla ni massa assumit ni reeixit en gaires ocasions. Interessar-se prioritàriament per les noves generacions, deixant de banda les múltiples generacions anteriors és clarament una omissió, i l’oblit és una actitud reaccionària sens dubte. Hi ha molts relleus, però pocs continuadors. El que tot comenci a partir d’un, és un mal endèmic, el personalisme i l’individualisme no ens han portat mai col·lectivament enlloc. El que hi ha fet, sempre s’ha de considerar per poder avançar. Amb plantejaments poc progressistes, el corpus artístic d’aquesta professió pot acabar sent constituït per un insignificant pòsit de residus esplendorosos, els de les múltiples ‘noves generacions’, el conjunt de les minses aportacions fetes durant el curt temps de glòria que se’ls ha concedit. Una mirada en perspectiva em fa pensar que, malauradament la consolidació estructural, els repertoris clàssics, els contemporanis, o l’experimentació bàsica entre molts altres temes conceptuals i estructurals, no són temes prioritaris, continuaran sent els temes irresolts pels detenidors i els executors dels mitjans de producció. És indubtable la vàlua de les noves generacions, però si donar-los-hi la mà només serveix per mantenir l’estatus de qui els hi dona, no anem gens be. Sort a tots plegats.

de gener 08, 2019

EN MEMÒRIA DE MANUEL VEIGA



No m’ho puc creure, el 5 de gener el Facebook del Manuel encara mostrava activitat, i avui dia 8, em comuniquen que ja no hi és. És difícil d’empassar-s’ho. L’última vegada que el vaig veure a l’escenari va ser a La Seca-Espai Brossa en Siempre a la verita tuya, un espectacle en homenatge a la Lola Flores que ell va escriure, va produir i s’ho va muntar, era un espectacle unipersonal entranyable que va tenir molt bona acollida i molt bona crítica. Una producció petita, com moltes d’altres, masses potser ja, un espectacle que ens mostra la solitud i desemparament cultural en que es troben lamentablement molts i bons creadors, que per poder mostrar la seva obra han de convertir-se en artesans davant del buit que la ineficaç o inexistent indústria teatral privada o institucional mostren. Conec el Manuel des de fa molts anys, des de quan vam publicar la seva obra El darrer esclat, editada com a separata de la revista Entreacte el febrer de 1991. Posteriorment també li vam publicar altres obres seves, Jar, el 1992, Una hora de felicitat, el 1995, i els premis SGAE Tempesta de neu, el 1995 i Recreo, el 1998. Un autor força prolífic sens dubte, un actor i un company extraordinari, i amb força premis a les seves espatlles. A totes les seves obres hi són presents les seves preocupacions socials i ètniques que sempre són mostrades amb una sensibilitat i màgia especials, virtuts que el caracteritzaven. El seu teatre em remetia al de Juli Vallmitjana, crec que ell be en podria ser el seu continuador, encara que la seva honradesa i honestedat segurament li haurien prohibit acceptar aquest mèrit que es mereix i que m’agrada atribuir-li. Per a mi n'és l'hereu sens dubte. Manuel, gràcies per tot el que has fet pel nostre teatre, a dalt i a baix dels escenaris, cal no oblidar-te, company, t’ho devem.
Enric Cervera, 8 de gener de 2019

de desembre 31, 2018

L'humor, que no falti


No sabia com posar-m’hi, però finalment vaig aconseguir fer el recordatori que acostumo fer per desitjar un bon any per aquestes dates a amics coneguts i saludats. Tenia unes fotografies fantàstiques de la lectura al Romea de Fes de Federico per a mi que ha estat l’últim escenari que he trepitjat aquest 2018. Però no té cap gràcia enviar una imatge teva als que ja et tenen més vist que la una i que tant els hi fa que sigui o no l’última funció que has fet. Després de donar-li algunes voltes, constato el que ja sabia. No estava d’humor en el moment que em vaig plantejar fer el bon any d’enguany. 

Doncs, o recupero l’humor o no cal que enviï res a ningú. Agafo una de les cent frases cèlebres del Groucho i una Mafalda del Quino publicada a El viejo topo que em fan recuperar una mica l’humor i m’hi poso. I surt el que surt gràcies a ells, gent amb gràcia sens dubte. Ho faig i ho envio, i molts dels que ho han rebut, molt amablement em retornen el desig de felicitat. Gràcies. 

Curiosament després d’un primer enviament, llegeixo un parell de coses que em reforcen aquest humor que tenia una mica rovellat, han estat els articles del Javier Cercas a  El País i un altre de l’Amos Oz en el digital catorze.cat. Els reprodueixo a continuació perquè em semblen imprescindibles per començar aquest nou any amb una mica d’allò que no podem oblidar en cap moment, l’humor. 

Bon any a tothom!  
   

Javier Cercas, El País 30/12/2018  "... l'humor és la feliç vàlvula d'escapament del pànic, és el consol dels que no tenen consol, és una arma de destrucció massiva de totes les certeses, és el sentit de qui sap que no té sentit o no es conforma amb que l'únic sentit sigui la mort (perquè sense mort no hi ha vida), és l'alegria pletòrica i sense esperança que resulta de l'adhesió sense escletxes a la realitat, que és insuficient i efímer, però és l'únic que hi ha ... "


Amos Oz 31/12/2018 https://www.catorze.cat/noticia/11752/contra/fanatisme

  • El sentit de l'humor és un gran remei. Mai a la vida he vist un fanàtic amb sentit de l'humor. Ni he vist que una persona amb sentit de l'humor es convertís en un fanàtic, a no ser que ell o ella hagués perdut el sentit de l'humor. Amb freqüència, els fanàtics són molt sarcàstics i alguns tenen un sarcasme molt sagaç, però gens d'humor. Tenir sentit de l'humor implica tenir habilitat per riure's d'un mateix. El relativisme és l'habilitat de veure't tal com els altres et veuen, d'adonar-te que, per molta raó que un senti que té i per molt terriblement equivocats que estiguin els altres, en l'assumpte hi ha cert aspecte que sempre té el seu toc de gràcia. Com més raó té un més graciós es torna. 
  • Si pogués comprimir el sentit de l’humor en càpsules i després persuadir poblacions senceres perquè se les empassessin, immunitzant així el món contra el fanatisme, potser accediria al Nobel de medicina abans que al de literatura. Però, compte. La mateixa idea de fer que els altres s’empassin les meves píndoles pel seu bé està lleugerament contaminada de fanatisme. El fanatisme és més contagiós que qualsevol virus. Es pot contraure el fanatisme fins i tot en intentar vèncer-lo o combatre’l. 


de desembre 18, 2018

UNA TARDA AMB MARGARIDA XIRGU




Un dels actes de LA XIRGU EN LA MEMÒRIA, LLIBERTAT I EXILI, organitzats per l’ADB amb motiu dels 50 anys de la mort de Margarida Xirgu ha estat la gravació del guió radiofònic Una tarda amb Margarida Xirgu, original de Montserrat Julió i Nonell (III  Premi Eduard Rifà de guions radiofònics en llengua catalana.) Aquest guió va ser publicat a la revista Entreacte núm. 27 d’abril-maigde 1994 i ha estat emès el 17 de desembre de 2018 dins de l’espai Fantasmes i esperits de Nadal: especial Margarida Xirgu en el programa ENTRE CAIXES d’iCat.

Hi han intervingut (per ordre d’aparició):
Locutora: Carme Canet
Actriu: Araceli Bruch
Ortín: Enric Cervera
Margarida: Imma Colomer
Vilaregut: Pep Vila
Piano: Pep Pladellorens
Producció: iCat i ADB

de setembre 12, 2018

L’incert i sempitern esdevenidor


Mai m’ha agradat veure la pèrdua d’energia fora dels escenaris de professionals del sector, és un malbaratament innecessari i fora de lloc malgrat alguns amb suposades bones intencions, se senten abocats a intentar resoldre el desgavell del sector des de plataformes de l’administració alienes als escenaris en alguns casos. L’intent és lloable, però l’administració té moltes altres prioritats abans que atendre les mancances considerades puntuals del sector.
Les informacions que s’emeten per tot arreu, ens diuen que el teatre gaudeix d’una bona salut. No dic pas el contrari, no tinc dades ni la capacitat per analitzar-ho. He vist en temporades passades, per citar-ne alguns muntatges, La calavera de ConnemaraFairfly o ¿La vida es sueño? curiosament els tres a la Villarroel, uns muntatges amb uns continguts interessantíssims en els que no s’hi aprecia cap pèrdua energètica per part de ningú, tot el contrari, són muntatges que comuniquen una energia aclaparadora. M’encanta això, però no deixa de preocupar-me el fet que això només demostra una bona salut puntual, són experiències amb aspectes molt saludables però que no evidencien per elles mateixes un estat general del sector.
És a l’escenari sí, i són els de l’ofici, els professionals implicats, els que s’han d’esmerçar perquè les coses prenguin rumbs il·lusionants i esperançadors per a tots. No dic que s’hagi de fer la revolució des dels escenaris, que ja caldria ja, però seria una fal·làcia o una estupidesa potser plantejar-s’ho, sí que seria bo però, un compromís general més gran de tots els que intervenen en les posades en escena, que són molts, cada vegada més. M’agradaria veure, sense parar, apostes arriscades com les que he citat anteriorment, que sens dubte ens beneficien a tots plegats, al sector, als espectadors, i a la societat en general. Però continuen mostrant-se continuadament apostes minoritàries que no arriben ni a poder-se exhibir en moltes ocasions.
Som tants avui dia els participants en aquest món, que resulta fins i tot difícil d’imaginar un pronòstic de sostenibilitat econòmica i social d’aquest ofici a curt i a llarg termini. Això del futur i de les perspectives d’aquest ofici, i ho tinc constatat, continua sent tant sols una preocupació minoritària. El model social imperant imposa ser emprenedor, és a dir, ser empresari, coarta la llibertat del creador que no pot esdevenir treballador per compte d’altri, que és la forma més lliure i la millor manera en que es pot desenvolupar l’activitat dels intèrprets. Em preocupa aquesta concepció neoliberal que ens aboca a un incert esdevenidor, i no n’estic sentint parlar massa malauradament d’afrontar aquest tema ni d’intentar eliminar la precarietat perenne que continua preocupant, lamentablement a pocs en realitat.
Les famílies existents del sector, procuren per la seva salut i prosperitat, i esdevenen minilobbies que no compten amb la totalitat del sector que cada dia és més extens i incontrolat. No es pot atendre la ingent majoria dels que, carregats d’il·lusions i falses esperances, continuen engruixint i nodrint el substrat bàsic imprescindible d’aquest ofici. Tant de bo sorgissin projectes que creessin estructures sòlides i duradores que permetessin que ningú es quedés ni a l’andana ni a les bardisses.
Per no perdre l’esperança que encara em resta, m’agradaria poder albirar l’existència d’un punt de consolidació, encara que fos remot, de la constitució d’un corpus d’aquest ofici, que molts tant incomprensiblement estimem. No podem abandonar els que ens dediquem a aquest ofici la part romàntica que ens empeny a formar-hi part des d’un començament i a implicar-nos en l’ofici, però hem de ser conscients que aquest nostre romanticisme no sigui la causa que ajuda a la manca de cohesió de les infraestructures que ens han de permetre practicar el nostre ofici com a treballadors de la cultura.

de juny 19, 2018

Un Max revelació


El que són les casualitats. El dissabte passat vaig anar a veure a la Villarroel perquè em semblava que ja la treien, l’obra Fairfly. No els conec personalment, però els vaig enviar el dia següent pel Facebook felicitacions a tot l’equip perquè em va semblar que el muntatge era un excel·lent treball. I aquest matí me n’he assabentat que els han atorgat un Max a La Calòrica i Teatre Tantarantana al millor espectacle revelació per aquesta obra. Ho celebro novament, i reconec que sí, que s’ho mereixen sens dubte. La categoria d’espectacles revelació sempre m’ha fet gràcia. Suposo que n’hi ha una pila i ben diversos amb aquesta etiqueta. I amb altres categories de ben segur que encara n’hi ha molts més d’espectacles. Masses per poder-ne escollir els millors. N’hi ha de molt bons que sovint passen desapercebuts o que han tingut molt poques possibilitats de ser visionats. Hi ha tants espectacles, i tants premis! Els premis són bons per l’incentiu que representen, , —ho sabem tots els que ens dediquem a aquest ofici—,però el millor que pot passar, més que el premi, és poder arribar al major públic possible amb els treballs que representem, guanyar-s’hi la vida, amb un mínim d’entrebancs i amb el suport, no sempre incondicional, dels que eufemísticament s’omplen la boca com a prohoms o faedors de la cultura, en moltes ocasions polítics i empresaris.

Hi ha molts aspectes que em van agradar de l’espectacle que són remarcables. La simplicitat dels elements escenogràfics, una taula i quatre cadires. Un espai buit, fantàstic!, un espai que omplen abastament els que el trepitgen, i que fa que l’hora i vint minuts que dura l’espectacle et passi sense ni adonar-te’n. Com espectador no pots demanar res més, si fos un musical no pararies de demanar bisos. Uns intèrprets, una direcció i un guió, austers i impecables. De la tecnologia emprada ni te n’assabentes, de tan subtilment que se’n fa del seu ús. L’espectacle plantejat en un espai a quatre bandes ha estat tractat amb tanta delicadesa que no perds en cap moment, ni la veu ni la cara de cap dels intèrprets. I a més, allò que trobo moltes vegades a faltar, hi ha un compromís en el discurs dramatúrgic, aquí hi és, sí, i contundent i intel·ligible per a tothom. Una molt bona reivindicació, sense pretensions, —la crítica a l’emprenedoria—, tot servit amb un bon sentit de l’humor, amb frescor i eficàcia.

Si el teatre aconsegueix distreure, ja n’hi ha ben bé prou, però si a més apunta més amunt com ho fan els de La Calòrica i Teatre Tantarantana amb aquesta obra, realment no se li pot demanar res més al teatre. Bé, sí que se’ls hi pot demanar més: Que continuïn en aquesta línia.

Unes calòriques felicitats novament per part meva!

de juny 05, 2018

Sobre la cultura baixa de continguts



Després de llegir aquesta columna d’Artezblai, que recomano, m’ha vingut al cap unes preguntes per a la reflexió.

El teatre ‘baix de teatre’ o ‘sense’ teatre és més saludable? O dit d’una altra manera, una dramatúrgia sense drama o amb poc drama, té algun interès, és un producte cultural saludable? 

NO!

Ni en el teatre, ni en el cinema ni en cap producte artístic o cultural si val això dels baixos continguts (sin o light). Qualsevol manifestació dramàtica ha de tenir el cent per cent de continguts. Els productes baixos de continguts, o sense, deixem-los per als omnívors culturals que no necessiten lamentablement ni enriquir-se, ni créixer ni saciar-se plenament.

La realitat però, està fora d’aquests paràmetres. Hi ha a la cartellera, tant en el teatre com en el cinema una varietat de productes baixos de continguts, que en moltes ocasions enganyosament ens els empassem sense parar atenció en si aquests ens són realment saludables i enriquidors per al nostre gaudi i per a la nostra salut cultural.

Els baixos continguts dramàtics, en ocasions són deliberadament creats pels seus creadors. També són producte de l’autocensura en molts casos. Però en general són conseqüència del model social imperant. S’ha de consumir, i s’ha de aportar el que el mercat demana. I com que els que controlen el mercat són els mateixos que mercadegen, doncs, aquí tenim un ingent gavadal de productes baixos de continguts per al consum cultural.

Amb tot això doncs, penso que si volem estar ben nodrits, culturalment parlant, hem d’estar molt alerta i amatents als productes que consumim. En cap lloc sens informa si un determinat producte cultural conté els ingredients adequats, si té baixos continguts o si té altres carències, i menys encara si té continguts nocius per al nostre nodriment i benestar intel·lectual.

Tot el precedent només és una entelèquia radical, és clar! Tant de bo arribés el moment en què fos possible poder fer la selecció del què fem i del què consumim culturalment. De moment, i tocant de peus a terra, el que ens toca fer sovint és, —els experiments a casa i amb gasosa—, i quan al consum, més val intentar radicalitzar la nostra tria, per descomptat!

Salut, i un bon nodriment cultural adequat!