Arxiu del blog

de gener 25, 2021

LA ‘DEPRESSIÓ’ POST BOLO

Foto: David Barrera (Festival Píndoles)
Diuen que les dones després de parir pateixen el que es s’anomena una depressió post part.  No vull de cap manera minimitzar l’afecció, però anecdòticament, avui he experimentat una sensació que podria catalogar-se de forma similar. La depressió post bolo l’anomenaria. Ahir vaig fer el primer bolo de l’any. Sempre m’ha agradat fer bolos, i feia temps que no en feia. Va ser al Casal de Vallromanes amb la píndola de la Clara Puig SOREN I LA PANTOJA dirigida per la Marina Paytubí que havíem estrenat l’estiu passat en el Festival Píndoles al Castell de Montjuïc l’actriu Sílvia Siles i jo (ambdós a la fotografia). 

Després de la incertesa per la situació pandèmica que ens envaeix de, si es podria fer o no, va ser un plaer poder tornar a representar aquesta breu dramatúrgia. Un quart d’hora és la durada de la peça. Se’m va fer més curta que mai, els dolors de part ja els havíem passat a l’estiu i hi anàvem amb tanta il·lusió que la vam fer gairebé sense adonar-nos-en, l’hagués repetit amb molt de gust un parell de vegades més si hagués calgut.

Després d’un bolo, està bé fer un soparet o prendre alguna cosa mentre parles de com ha anat la funció i dels bolos o la gira que encara hi ha pendents o possibles. Però no, ahir, ben contents tots plegats, això sí, i no cal dir que satisfets de la feina feta, en acabar la funció, posa’t la mascareta i cap a casa. No em direu que no n’hi ha per deprimir-se una mica. La perspectiva general de l’ofici teatral és bastant desoladora i per molt que es vulgui mantenir personalment un cert optimisme ens trobem amb una realitat col·lectiva i personal —tot trobant-te bé–, molt cruenta i incerta.

I alhora de fer una reflexió sobre la feina d’actor, em trobo mentalment atrapat en una dualitat, entre allò que és essencial i allò que és imprescindible. No vull amoïnar-m’hi massa, però per a mi la pràctica interpretativa és ambdues coses, essencial i imprescindible. Llàstima que els que pensem així, noto que anem una mica en contra corrent. O no?

Només desitjo, salut física i mental en aquest marasme pandèmic en el que ens trobem immersos per a tots els que fan i que intenten fer possible les arts de l’espectacle, incloent-nos els intèrprets, naturalment. Per superar la ‘depressió’, actuem! Serà la millor teràpia. Salut companyes i companys!

de gener 19, 2021

EN MEMÒRIA

Quina pena assabentar-me de la teva mort per les xarxes Núria. Sempre havia esperat que després de tants anys de no haver estat en contacte, algun dia, amb la serenor que ens acompanya l’haver-nos fet grans, podríem haver-la fet petar agradablement una estona en una terrassa parlant dels vells moments passats i potser també dels fills i nets. M’hauria agradat. Però no ha estat possible, te n’has anat, com moltes i molts enguany ho estan fent, sense avisar. No sé si ha estat o no per la pandèmia, però maleïda sigui de pas aquesta epidèmia!!! M’estic acostumant malauradament i involuntària al dol silenciós, i no m’agrada el pòsit que m’està deixant. Penso en els que, encara en vida, ja havien explicitat que se’ls acomiadés austerament, tenen el meu total respecte i admiració. Però em queda un desassossec romanent amb la teva i algunes altres partences. Sí que d’alguns, en quedaran pendents els homenatges, però de la majoria silenciosa, quan se’n van, només ens en queden els petits i fugissers records expressats en quatre línies. Valguin doncs aquestes per al record i com a comiat. L’escenari, el lloc en el que ens vam conèixer i que vam compartir, serà el meu lloc per a la remembrança. Descansa en pau companya.

D’esquerra a dreta a l’escenari, la Núria Nebot, l’Ignasi Camprodón, el Pau Bizarro i jo dalt del turonet, a l’espectacle infantil EN GUSTÍ LLADRE l’any 1980 (podeu veure les seqüències 1980-1981 de l’autobiografia

de desembre 31, 2020

ADÉU, VINT-VINT

Enyoro fer una llarga cua per entrar al teatre o al cinema encara que quan estic a prop de la taquilla em posin el cartellet d’exhaurides les localitats. Enyoro el desagradable atapeïment en l’hora punta al metro o al bus amb el molest frec a frec amb el conjunt de passatgers. Enyoro les manifestacions massives. Enyoro veure la cara no només els ulls de qualsevol amb qui parlo. Enyoro... El que sí que veritablement enyoro i sempre desitjo, és sortir a l’escenari i no veure ni una butaca buida.

Hi ha hagut moltes pestes i mortaldats, però mai el món ha estat tan interconnectat com ho està ara. Per això, en aquests moments, més que celebrar que s’acabi aquest fatídic vint-vint, m’agradaria celebrar amb esperança, que comença una nova era global, sobretot que sigui nova, la normalitat d’abans de la pandèmia tenia molt que desitjar, una nova normalitat que ens faci no caure de nou en els mateixos errors que fins aquí ens han dut. 

Per als pocs que els hi pugui haver anat bé aquest any, felicitats! Afortunats hem estat els que encara ens puguem continuar considerant no infectats. 

De tant rentar-nos les mans, —no per desentendre’ns de res és clar, tot al contrari—, aquest any vint-vint el podríem anomenar l’any Ponç Pilat. Sempre n’hi haurà que se les continuen rentant a l’estil del governador de Judea, —el que va condemnar Jesús vint-i-un segles enrere—. Un desgavell tot plegat. No vull fer cap metàfora sobre aquest tema perquè les metàfores sempre ens poden fer entendre altres coses o ens poden confondre més encara. Rentar-nos les mans tots sabem que és una mesura profilàctica, no cal buscar-li cap simbologia afegida ni tres peus al gat. 

Rentar-se les mans. Posar-se la mascareta. Mantenir la distància. Son coses imprescindibles també per fer teatre. 

Rentar-se les mans no és més que aprendre a interpretar el rol que et pertoca, desembrossar-se, per poder aparèixer net i polit a l’escenari. Posar-se la mascareta és revestir-se físicament del personatge que has d’interpretar. Mantenir la distància, és allò que tan sàviament ens va ensenyar el mestre Bertolt Brecht i que mai no hem d’oblidar, la distància imprescindible entre l’intèrpret i el personatge que es representa. 

Doncs ja estem a punt, el públic que faci el que ha de fer, i els de les normatives, que s’aclareixin d’una puta vegada. 

«Hi havia una vila en un món en el que els virus eren visibles, tothom quan els veia els podia combatre amb les seves diferents eines. Hi havia vilatans, que amb una mena de matamosques quan veien el virus l’esclafaven. Altres, l’eliminaven amb un esprai. Altres, més expeditius, amb un bon cop de mà. I altres, pocs, els vells savis de la vila, amb una mena de caçapapallones atrapaven el virus, l’estudiaven, en treien les seves conclusions, i finalment l’acabaven afegint a la seva molt extensa col·lecció de malignes. Mai hi va haver cap pandèmia en aquell idíl·lic món. Les eines de les que disposaven sempre els van preservar de les malèvoles infeccions...» 

I em vaig despertar. 

Bon any!

de novembre 12, 2020

REFLEXIÓ PANDÈMICA

 

Juguen a futbol amb l’estadi buit, alguns només, els que veiem per la tele, és clar! La major part dels que juguen a futbol, una gran majoria segurament, no sé ni si juguen ni si entrenen, però no se’ls veu per la tele. Existeixen?, oh, i tant! Alguns potser tenen la vida resolta pels seus contractes, millor per a ells, la majoria segurament no, i no són noticiables.

Hi ha estudis sobre la precarietat dels intèrprets, no sé si hi ha els equivalents en el món de l’esport. El teatre, no es pot fer amb el teatre buit, no es pot fer i prou, els Teatres estan tancats. Ni assajar es pot. Per no deixar d’existir, alguns s’entesten, amb molt bones intencions, en fer espectacles on line. Una pèrdua de temps, a més d’un desvirtuament conceptual. El teatre o és en viu o no és teatre. Una gravació o una emissió en directe d’un espectacle, és una altra cosa, no és teatre, no és art en viu. Bé, si l’on line serveix per a un cert manteniment estructural, benvinguda sigui la iniciativa. 

El futbolista, l’esportista en general, pot tenir necessitat del públic per enardir-se, però no li cal. Fins i tot diria que sense públic podrien estar més per la feina amb l’absència del clamor mediàtic de les grades. Tenen davant seu només el contrincant, l’únic al que han de vèncer. 

L’esportista no necessita públic en el seu entrenament, i l’intèrpret tampoc el necessita durant els assaigs, però sí que l’intèrpret necessita la presència del públic durant la funció, no té sentit una interpretació teatral sense la presència del públic. El teatre és una activitat social, que malauradament en aquests temps de pandèmia no és considerada imprescindible ni necessària. No dona calés i fins i tot alguns la poden arribar a considerar una pràctica burgesa i malsana. 

No tinc res contra l’esport ni contra els esportistes, senzillament, no m’interessa com a espectacle, he intentat apropar-m’hi, però sempre m’ha avorrit. Que l’esport cada dia sigui motiu de notícia m’embafa i en fujo ràpidament. Com també m’embafen, encara que menys perquè no son tan habituals, les declaracions o entrevistes als protagonistes de determinades estrenes que els mitjans consideren mereixedores d’un èxit o es creu que son aspirants a ser-ho. 

És notícia allò que mou molts calés o remou l’opinió. El teatre en mou pocs i no interessa massa. L’explicació elemental podria ser aquesta. Les activitats de cultura i esports van anar en moltes ocasions juntes malgrat en molts aspectes són activitats diametralment oposades. 

M’agrada imaginar-me com podria ser una retransmissió teatral en el mode televisiu o radiofònic d’un partit de futbol. Podria ser una cosa així, amb la veu vellutada del locutor: «...La platea és ben plena... s’apaguen els llums de la sala... silenci... s’aixeca el teló... veiem una sala d’estar clàssica amb un finestral al fons... sona el telèfon... apareix per la dreta un personatge (X)... porta un bata d’estar per casa... agafa el telèfon (escoltem la conversa)... penja el telèfon i intenta sortir ràpidament topant fortuïtament amb un altre personatge (Y) que el reté a escena... mantenen una conversa acalorada (escoltem la conversa)... etcètera... etcètera... [...] ... fosc... cau el teló... aplaudiments.» Seria una llauna, vaja! Una cosa ben rara, oi? No m’ho puc acabar d’imaginar. No es pot narrar el teatre, s’ha de veure en directe. El radioteatre és una iniciativa fantàstica, una cosa ben diferent a la irònica narració anterior.

El teatre no és un esport. No hi ha dos contrincants enfrontats. En el teatre ningú no ha de guanyar, no és un torneig. El teatre és una altra cosa. Però, en aquests moments, no és res de res el teatre. El Teatre continua tancat. Ah!, i el Cine també ho està. No hi he anat des del mes de febrer d’enguany, i som a mitjans de novembre ja. M’he de conformar a veure pel·lícules a casa sense poder gaudir de l’imprescindible silenci d’una sala. Què hi farem! Bé, acabo aquí, que he d’anar a caminar una mica. Una altra de les recomanades disciplines terapèutiques de la pandèmia que ens ocupa i ens desocupa. Ai!, que em deixo la mascareta! Salut!

de novembre 01, 2020

TANCATS


Tancats una altra vegada. Dels teatres, parlo. En aquests moments no podem fer teatre ni al menjador de casa. Ni passar la gorra, vaja! Què n’hem de fer del còmic que portem dins? Hivernar-lo com ho fan els ossos?, i consumir les poques reserves que ens puguin quedar!, qui en tingui, és clar!, perquè de reserves els còmics només en tenen en l’ideari. Estem davant d’un repte que mai no ens havíem plantejat. La vida del còmic, des de l’inici i durant tota la seva vida ha triat la incertesa com a alternativa per a tirar endavant. Ara ja no serveix ni de consol aquell lloable impuls de fer el que et ve de gust, només ens queda el poder fer alguna cosa que mínimament ens serveixi per viure, —per sobreviure!

Ja ens podem escarrassar en allò de “la cultura és segura”, fins i tot els que ho prediquem caiem sovint en el desencís o la desesperança. Ens referim a la seguretat espiritual quan ho proclamem, perquè la seguretat física no ens la garanteix cap dels sistemes en els que som immersos. Estem en una indefensió corporativa total, mai s’ha afrontat una realitat com l’actual. Qualsevol que se’n plantegi una de nova amb esperança es quedarà curt i possiblement serà criticat.

Els que ens hi dediquem, a fer ficció en un escenari físic, hauríem de tenir la fortalesa de poder continuar fent-ho. Però les eines per poder aconseguir omplir el plat a taula no les podem utilitzar, tot està més tancat encara que mai, tot està vedat temporalment. Les noves eines que tenim a l’abast, les xarxes socials, poden fer virtuals els nostres treballs, però malgrat les bones intencions els desvirtuen lamentablement traient-los del seu context.

Hi ha greuges històrics, ara més insuperables que mai. El teatre és un art en viu, pels que el fan i pels que el reben. És intercanvi en directe. S’ha de compartir en l’espai físic.

I ara, i aquí, ens toca desdramatitzar. Quin remei! I a sobre, alguns, continuïn pensant i pregonant que la vida del còmic està més pendent de la sort que del talent i de l’esforç que s’hi dedica. Malaurat pensament!

Hi ha moltes coses més a dir encara. Per exemple aquest article d’Itaca

Siau!

de setembre 27, 2020

EN MEMÒRIA DE L'HERMANN


Relataré només alguns dels molts bons records que guardo de l’Hermann. El primer cop que el vaig veure però, i és un record anecdòtic, va ser l’any 1974, ell i alguns membres del claustre de professors, eren el jurat de la prova d’interpretació que vaig haver de fer per poder obtenir el títol de graduat de l’Institut del Teatre, que en aquella època era al carrer d’Elizabets. Fa molts anys de tot això ja, uf! Va ser una de les proves més impactants i dures que recordo d’haver passat mai. La presència del Bonnín sempre imposava, semblava altiva i distant. Al cap dels anys, com he començat fent a l'inici d'aquest escrit, quan vaig tenir el plaer de tractar-lo més personalment, vaig canviar de parer, va passar a ser sempre més l’Hermann. Era un home afectuós i amb una gran capacitat d’endegar, engrescar projectes i de fer i de cultivar les seves amistats. Llàstima que amb ell se’n vagi també el seu gran impuls perquè en els moments que ens trobem son tant o més necessaris que mai encara.

Recordo les llargues i agradables xerrades de treball a la seu de l’associació que vam mantenir, de tota mena de temes, professionals, artístics, filosòfics, i fins i tot personals. Va ser un home que em va donar suport i em va oferir a més la seva amistat incondicionalment. Sempre recordaré aquests agradables i sincers moments compartits.

Gràcies a la seva tenacitat i als seus contactes es va obrir el maig de 2003 l’espai Les Golfes de Can Fabra, Factoria d’Arts Escèniques, on l’AADPC va poder organitzar, tallers, estades, jornades, cursos, lectures dramatitzades. Era un gran espai a Sant Andreu que es va crear al servei dels professionals de les arts escèniques amb el suport d’una oferta de beques per facilitar les condicions d’accés i utilització. Va ser una porta oberta a mil tres-cents metres quadrats per a les arts escèniques. Deia l’Editorial de l’Entreacte quan es va inaugurar «...Cal esperar, doncs,  que amb la posada en funcionament d’aquests Centre Artístic, moltes produccions de les arts escèniques independents puguin rebre un impuls enriquidor així com  una millor difusió  de les seves propostes...» L’Hermann va ser també, un dels impulsors de la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts de Catalunya. El Consell de les Arts que avui dia no és més que una entitat ‘decorativa’, ben diferent del British Council que va ser un dels models inspiradors del que es pretenia fer.

Pel seu prestigi, va esdevenir president de l’AADPC l’any 1997. Però l’Hermann de seguida se’n va adonar que a part de la lluita sindical, —lloable i utòpic propòsit, en el model social en el que continuem immersos—,  que hi havia un gran potencial en el treball que s’estava fent, i no va tardar gens en donar-hi suport. Sempre li ho he agraït. S’hi va posar al davant, i jo vaig acatar agradablement la nova direcció, i s’hi va implicar, es van reprendre i crear noves activitats, tertúlies, debats, conferències, cursos de formació i reciclatge professional i moltes altres diverses actuacions, va ser l’impulsor d’una línia culturitzant, perquè creia que els professionals, a part de defensar els seus drets, han de ser també i primordialment artistes. Molts dels autors que es van publicar a la col·lecció Teatre-Entreacte durant el període 1997-2009 van venir proposats per ell, i algunes d’aquelles obres sortosament van poder ser llegides i estrenades.

Relato a continuació alguns dels records extrets d’Entreacte que també m’agrada compartir de l’any 2003. Es va implicar en la la Plataforma Cultura i Espectacles contra la guerra. I també davant d’unes eleccions va formular les següents preguntes als representants dels partits polítics: «Donat que a Catalunya hi ha uns dos mil actors i que en aquests moments els centres de formació posaran en els mercat de treball una gran quantitat de nous professionals, com es plantegen els processos d’inserció professional? Com es pot contribuir des de la Generalitat a impulsar un procés de normalització de l’actor en la seva condició de treballador? Com es pot aconseguir la necessària cobertura social que garanteixi la seva dignitat?» Aquest any també va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria Arts Escèniques per la direcció de Fabricant de monstres, estrenat a l’Espai Brossa i en paraules del jurat “no tant sols per aquest muntatge, sinó per la seva aportació al teatre alternatiu  i pel compromís des de fa molts anys en que ha estat vinculat a la renovació del teatre de la ciutat”. I en la seva carta de comiat a la presidència de l’AADPC després de dos mandats continuats publicada a l’Entreacte 127 de juliol-agost 2005, en un dels paràgrafs deia: «...Queden, tanmateix, moltes i moltes coses per fer. La perspectiva de futur de l’AADPC passa per la persistent i constant presència dia rere dia  en la defensa dels legítims interessos, artístics i laborals del col·lectiu, i en l’enfortiment i la maduresa de la veu plenament representativa davant de les administracions públiques i els col·lectius empresarials públics i privats...»

L’Hermann Bonnín, sens dubte ha estat un home imprescindible en el panorama del teatre a Catalunya. Molts altres mitjans espero i sé que en parlaran més abastament. Renovador allà on s’hi ha posat, Institut del Teatre, Centre Dramàtic de la Generalitat, actor, director, promotor, arranjador de projectes, i moltes altres, lloables, necessàries i imprescindibles activitats encara. Una gran pèrdua. Descansa en pau Hermann. Un petó i una abraçada.

de setembre 06, 2020

El teatre, viu, no infecta, sana


D’esquerra a dreta, la Clara Puig, la Sílvia Sintes, la Marina Paytubí, jo, ah! i el canó. No, no som l’equip encarregat de disparar a l’enemic aeri o naval que se’ns presenti. Hem estat l’equip que hem presentat la píndola SOREN I LA PANTOJA que ha escrit la Clara, que ha dirigit la Marina i que hem interpretat la Sílvia i jo al Festival Píndoles el dissabte 5 de setembre a l’espai anomenat del canó. Una experiència formidable.

En les circumstàncies sanitàries que ens trobem ha estat una teràpia, un plaer i un repte també poder fer el que hem fet i sobretot poder-ho presentar superant totes les incerteses i entrebancs presents que es presenten usualment com a insuperables en el món de les arts escèniques.

El coneixia però no hi havia estat en aquest festival. Teatre més que breu. Quinze minuts per explicar una història. Ja ho havia fet fa uns anys en una altra ocasió en els mini teatres que hi havia al Raval al costat de la Filmoteca. Ha estat una experiència ben diferent. En els mini teatres l’espai pot ser claustrofòbic, a l’aire lliure tot el contrari. Un tema sí que coincideix, no has d’impostar la veu com ho has de fer sempre en qualsevol teatre a l’ús, en els mini teatres perquè tens el públic a tocar, i a l’escenari del píndoles d’enguany perquè el micròfon de diadema t’amplifica fins la respiració o una lleu aerofàgia.

Vam fer quatre funcions, a les set, a les vuit, a les nou i a les deu. La sensació que vaig tenir és com si intervinguessis en quatre escenes en una obra que durés una mica més de tres hores. I enlloc d’estar entre caixes o al camerino, pots estar prenent la fresca a l’aire lliure.

Si no fos pel canó, el cel que teníem al darrera ha estat el ciclorama natural més immens en el que mai he treballat, infinit, i cap al tard amb estrelles i tot, meravellós. El canó (soc pesat, oi?) com que no ha intervingut per res, m’agrada pensar que ha quedat apercebut, tant de bo fos així. Allà on hi hagi intèrprets explicant coses, no hi ha canó que faci perdre l’atenció. Almenys així m’ho crec i m’agrada pensar que així és.

Res, en definitiva, que després del confinament, del desconfinament i de tota aquesta inacabable tortura i tragèdia social i econòmica que ens està convertint a tots plegats en no sé què, poder trepitjar un escenari ha estat més terapèutic que mai, el teatre sempre és sanador. Tinc la impressió que per poder continuar practicant el teatre a l’actualitat hagis de demanar permís a les autoritats ‘competents’, que a sobre se’ls en fot bastant això del teatre i de la cultura en general. En fi...

Res, repeteixo, un plaer haver treballat amb aquestes fantàstiques noies i amb l’excel·lent equip de gent del Festival Píndoles.

Ara, això sí, tot per l’amor al teatre. Com en tantes i tantes ocasions, redéu!!!