No vaig anar a l’acomiadament de la Rosa Victòria perquè no em trobava bé ni físicament ni mentalment i a més se’m feia costa amunt, —cosa que no m’havia passat mai—, recollir a l’amic Jordi que em va proposar d'anar-hi plegats; i em va saber greu després no haver-hi anat perquè hauria pogut manifestar si més no amb la meva presència l’apreciació que sentia per la gran i excelsa persona que se n’acabava d’anar, la Rosa Victòria. No m’havia refet encara de l’últim acomiadament del company més proper, el Xavi, tothom se’n va i no fem més que lloar-los una vegada morts, encara que fes molt de temps que ni ja en sabíem res d’ells. Tot el que he llegit és poc per a la gran persona que ella havia estat. Amb la Rosa Victòria hi havia mantingut moltes converses, fa molts anys d’això ja, era una autoritat admirada per a mi i per tothom, els articles que vam publicar durant molts anys a Entreacte eren d’un interès pedagògic sense precedents. Recordo en les converses que teníem que ella personalment m’incitava a escriure, no se li havia de tenir por a la pàgina en blanc, a les paraules se les havia de deixar fluir i elles sempre acabaven de manifestar alguna cosa; el que acabo d’escriure no sé si prové dels records que d’ella en tinc o del que m’acaba ara de passar pel cap. Tant li fa, així ha quedat escrit, alguna significació ha de tenir, si més no, són paraules, han fluït del meu cap que no crec que tingui cap trastorn en aquest moment. Són paraules que han fluït tot pensant amb ella i que per a ella són. I com parlava de bé, i feia parlar fins a les pedres si aquestes haguessin tingut alguna cosa a dir, una dona com ja he dit, d’una saviesa i una autoritat admirables. Instigat per un company que ja no hi és tampoc, el Pere, vaig tenir la gosadia fa anys ja, de dirigir una lectura dramatitzada a la SGAE d’una obra de la Rosa, ja me n’havia oblidat d’això. És que de tot ja fa molts anys i la memòria es va dissolent. Però així, si queda escrit té menys possibilitats de no perdre’s. Recordem-la, a les persones rellevants coma la Rosa Victòria Gras Perfontan no se les ha d’oblidar mai.
