Crec que va ser a partir d’una entrevista feta a la revista Núvol a Ramon Madaula que s’ha generat una controvèrsia al meu entendre força desaforada. El Ramon pertany a la generació de la seixantena, jo ja estic acabant la setantena. En aquestes generacions també es pot ser creatiu i per descomptat es pot tenir una certa i basta opinió amable o no encara que algú no li agradi i fins i tot pugui titllar de “viejunos” o antigalles a aquells que les emeten. Pensar o dir que aquestes generacions són un tap per al sorgiment de la jove creativitat és de mala fe i s’hi entreveu una clara intenció excloent i bel·ligerant o d’amagar o falsejar la veritat. L’Espert o la Carulla per exemple, han estat un tap? Sempre he cregut que s’ha d’escoltar i donar recursos a la creativitat, vingui de la joventut o vingui d’on vingui.
Que
hi ha massa oferta
i que en general un tant per cent dels espectacles no tenen capacitat de
rendibilitzar les seves produccions és un fet quotidià que fa molt de temps que
està passant en les produccions independents. De les produccions institucionals
dubto que se’n rendibilitzi econòmicament cap, tant de bo almenys siguin
rendibles a nivell social, encara que aquest barem és força difícil d’analitzar.
Temporades
curtes i escassedat de bolos és la tònica compartida per una multiplicitat de
grups i companyies que mostren els seus espectacles a la capital, en festivals,
en bolos i mini gires. I de seguida, perquè no cal desanimar-se, quan una cosa
no acaba de funcionar, o bé ja ha fet un cert recorregut, se’n posa una altra
en funcionament, i per tant, l’oferta augmenta. Els petits teatres no
donen l’abast, ningú, cap grup o companyia fa doble funció (això el vell
sindicalisme ho va suprimir fa anys) però els teatres sí, no els set dies de la
setmana tampoc però fan dues o tres funcions diàries de diferents espectacles.
Qui hi surt perdent és obvi.
Ara
acabo de veure a X (Twitter) un vídeo de Tik Tok la reivindicació d’un actor de
musicals de Madrid que diu (ningú hauria de cobrar el sou mínim marcat pel
conveni, no ens haurien de donar de baixa cada cop que ens n’anem de vacances,
hauríem de tenir les vacances pagades no prorratejades, no s’ha de normalitzar
fer nou funcions a la setmana ni fer dos doblets seguits setmana rere setmana,
hauríem de tenir dos dies de descans...) Aquests entre altres coses és el discurs
reivindicatiu d’un actor d’Aladdin que va dir durant els Premios Teatro Musical (veieu el vídeo 1:29:16), “Tenim
la sort de treballar en la nostra passió, però ha de ser digne” va començar
dient.
Els
empresaris d’abans i els d’ara i els grups i les companyies també, i és
comprensible i respectable, el que els importa és, exhaurir les entrades, posar
el cartellet a la guixeta com se sol dir en el nostre argot. Normal i lògic.
També
hi ha alguns petits teatres que emplenen la seva programació amb la seva
companyia estable i amb les seves pròpies produccions i així rendibilitzen més
els esforços de producció i exhibició. Al meu parer és una iniciativa més que
lloable, econòmicament i artística, i també fidelitzen així el seu públic. Fantàstic.
És el tema de sempre de les companyies estables, un tema força controvertit i infamat
en general per certs polítics i l’administració. Sempre he cregut que és una
solució idònia.
Em
sembla que el Madaula va dir que els joves s’haurien de buscar un pla B
i que també per això se l’ha criticat. Segur que molts ja el tenen el pla B
actualment, i des de sempre en qualsevol professió artística s’ha tingut un pla
B. Als stars que són una minoria i malgrat que estan sotmesos a una
explotació daurada, no els hi cal un pla B, però ves a saber, potser també alguns
el tenen si més no previst. I si no, els hi aconsellaria.
Que
el teatre hagi aconseguit la millor venda d’entrades cal celebrar-ho, però això
no resol els sempiterns problemes que la professió arrossega. Com ja he citat
en anteriors entrades en aquest bloc, el que és preocupant és que el 77 % dels
artistes ingressin a l’any menys de 12.000 €. Aquestes són unes dades actuals obtingudes
en els diferents estudis fets per AISGE a les diferents comunitats.
Cal
doncs no oblidar les paraules del company de musicals i continuar en alerta per
poder així continuar repetint que tenim la sort de treballar en la nostra
passió, però que el treball ha de ser digne.
