No vaig anar a l’acomiadament de la Rosa Victòria perquè no em trobava bé ni físicament ni mentalment i a més se’m feia costa amunt, —cosa que no m’havia passat mai—, recollir a l’amic Jordi que em va proposar d'anar-hi plegats; i em va saber greu després no haver-hi anat perquè hauria pogut manifestar si més no amb la meva presència l’apreciació que sentia per la gran i excelsa persona que se n’acabava d’anar, la Rosa Victòria. No m’havia refet encara de l’últim acomiadament del company més proper, el Xavi, tothom se’n va i no fem més que lloar-los una vegada morts, encara que fes molt de temps que ni ja en sabíem res d’ells. Tot el que he llegit és poc per a la gran persona que ella havia estat. Amb la Rosa Victòria hi havia mantingut moltes converses, fa molts anys d’això ja, era una autoritat admirada per a mi i per tothom, els articles que vam publicar durant molts anys a Entreacte eren d’un interès pedagògic sense precedents. Recordo en les converses que teníem que ella personalment m’incitava a escriure, no se li havia de tenir por a la pàgina en blanc, a les paraules se les havia de deixar fluir i elles sempre acabaven de manifestar alguna cosa; el que acabo d’escriure no sé si prové dels records que d’ella en tinc o del que m’acaba ara de passar pel cap. Tant li fa, així ha quedat escrit, alguna significació ha de tenir, si més no, són paraules, han fluït del meu cap que no crec que tingui cap trastorn en aquest moment. Són paraules que han fluït tot pensant amb ella i que per a ella són. I com parlava de bé, i feia parlar fins a les pedres si aquestes haguessin tingut alguna cosa a dir, una dona com ja he dit, d’una saviesa i una autoritat admirables. Instigat per un company que ja no hi és tampoc, el Pere, vaig tenir la gosadia fa anys ja, de dirigir una lectura dramatitzada a la SGAE d’una obra de la Rosa, ja me n’havia oblidat d’això. És que de tot ja fa molts anys i la memòria es va dissolent. Però així, si queda escrit té menys possibilitats de no perdre’s. Recordem-la, a les persones rellevants coma la Rosa Victòria Gras Perfontan no se les ha d’oblidar mai.
Reflexions d'un actor
Els articles d'aquest bloc són reflexions personals sobre esdeveniments des de l'òptica crítica de l'actor que les escriu. Es va nodrir inicialment dels articles publicats a la revista ENTREACTE editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) dins de la secció LA COLUMNA, i n'hi ha també editats en altres publicacions; des de 2007 són inèdits en aquest espai.
Arxiu del blog
d’abril 01, 2025
de març 24, 2025
EN MEMÒRIA DE XAVIER SERRAT CRESPO
Xavier Serrat, Guia inèdita de 2009 AADPC |
El primer que ens diu quan arribem al restaurant és, —ara acabo de sortir de l’Hospital—, i sí,
no era un acudit, no forma part del seu usualment divertit tarannà, surt de l’hospital
i queda per dinar amb uns amics que teníem força ganes de veure’l. Dinem, i amb
el cafè petem la xerrada i parlem dels molts anys i de moltes de les coses i
circumstàncies que hem viscut plegats. I és clar, ell com que és un arranjador
nat, com si res, deixa anar la seva proposta, —fem una associació de jubilats...
Sí, en som molts, i comencem a posar sobre la taula noms, i sí sí, ens n’adonem
que en som molts.
El divendres següent dia 21 pel xat del WhatsApp el Xavier li
diu al Jaume: “El dia 27 dia mundial del teatre, organitzem alguna cosa els jubilats?”
I em diu a mi: “Escriu un manifest del dia Mundial del teatre amb visió
jubilat, fent constar l’oblit total de la nostra situació.” Deunidó quins
encàrrecs, oi?
Aquestes paraules del Xavier del divendres 21, un dia abans
d’anar-se’n definitivament són el darrer record que en conservaré d’ell, un
company, un amic entranyable que no hem d’oblidar i al que segurament hauríem
de fer cas tots plegats quan ens parla d’allò que tant el preocupava darrerament,
l’oblit sistemàtic total de la situació dels jubilats. Tenint la raó al seu
favor, el cert és que ens mancarà la seva energia si se’ns acudeix endegar
aquesta última proposta del Xavier. Et
recordaré sempre “Nanses”, així era com ell em permetia també
anomenar-lo. Descansa en pau.
COMPANYS, NO L’OBLIDEM, RECORDEM-LO
Adjunto una traducció del Missatge del Dia Internacional del
Teatre que se celebrarà el proper dia 27 de març a càrrec de TheodorosTerzopoulos
VISCA EL TEATRE!!!
de setembre 30, 2024
DESPRÉS D’UNA PAUSA
El fet però, i em sembla que ja n'he parlat en altres ocasions, a part d’algunes excepcions més crítiques, és
que la milloria de les arts escèniques i del cinema s’atribueixen bàsicament a
una millora en la venda d’entrades, un concepte que en general els mitjans mistifiquen
anomenant espectadors en lloc d’entrades venudes. Hi ha més espectadors, potser,
hi ha més entrades venudes, sí. Si jo vaig
deu vegades al teatre, sóc un espectador que va deu vegades al teatre.
Més oferta implica més consum, no necessàriament més compradors. Deixant a part
aquestes conjectures la conclusió és que, el teatre i el cine van millor, quan
el que va millor és la taquilla i l’empresari i tant de bo això també
repercutís en tots els professionals implicats en general. Aquest tipus d’èxit
seria equivalent a dir, que la millor beguda és la CocaCola perquè és la que
més es ven. I això és cert?, doncs, no, com tampoc ho és que la millor beguda sigui la
que més cara es ven.
I un altre tema que també em dol i que encara arrossego perquè ja en vaig parlar anteriorment també és
que em donessin de baixa de l’AADPC perquè no vaig voler tornar a pagar. Feia
tretze anys que m’havia jubilat i que no pagava la quota perquè així ho tenia
establert l’entitat que quan un soci es jubilava deixava de pagar la quota. Jo
l’havia pagat des d l’any que es va fundar, el 1981. I per molt que en una
junta es decidís que els jubilats havien de tornar a pagar, el cert és que
qualsevol entitat democràtica ha d’acceptar els drets adquirits dels seus
membres, i l’AADPC no ho va fer. Entenc que si a partir d’un determinat moment
no s’eximeix als jubilats de pagar la quota, els que se jubilin de nou hauran
de continuar pagant, però l’ètic i democràtic és que s’ha de respectar els
drets adquirits de qualsevol membre de l’entitat que ho exigeixi. Qualsevol
imposició d’aquesta mena només demostra un funcionament anòmal d’una entitat
que pretén ser democràtica i no ho és. En fi, no va ser així el meu cas, i no
van tardar gens ni mica a donar-me de baixa. Amb mi, i amb altres companys
també, democràticament no s’hi van comportar.
En fi, quan pugui
tornar al teatre hauré d’acollir-me a les moltes ofertes que hi han per
estimular els espectadors, que n’hi ha moltes, i no com ho havia fet fins la
última vegada que hi vaig anar que era acollint-me a un dels pocs serveis que
jo utilitzava, la rebaixa que em donava tenir el carnet de l’AADPC. I per cert,
m’han arribat informacions que aquesta entitat segons diuen esta a punt de fer
un canvi en la seva trajectòria, un nou nom, una nova marca i un nou web, deunidó!
Tinc curiositat, morbosa potser, per saber cap on va tot plegat. Des d’aquí,
els desitjo sort i que aconsegueixin els milers d’associats professionals
necessaris que són els que calen i donen
força i cohesió a l’entitat per ser representativa del sector i així potser poder
ser l’eficaç i representativa eina que no només plagui a les administracions
que la suporten sinó a tot el col·lectiu de professionals als que representen.
I un altre tema. Vaig llegir que la nova temporada tindrà a
part d’algunes novetats força reposicions. El perquè està claríssim al meu
entendre. Moltes de les reposicions no s’ha pogut amortitzar en la curta
temporada que han pogut fer, cosa que està passant des de fa massa temps ja, i
per tant cal intentar rendibilitzar de nou la producció. Totalment
comprensible. No és el cas de Mar i Cel de Dagoll Dagom que ja va
agradar prou en el seu moment i que ara ja podran veure fins i tot els meus
néts, felicitats també per la reposició i per l’exitós comiat dels seus gestors,
més val anar-se’n abans de que et treguin o se n’oblidin de tu, els temps actuals
són així, durs, què hi farem!!!
Un fort agraïment a l’Empar, la Maria i l’Ever els antics
gestors del Teatre del Raval i del Teatre Gaudí i uns bons desitjos pels nous
gestors d’aquests espais teatrals, la Gemma, l’Anna, el Màrius i l’Evelyn i el
Pep.
I per acabar i ho diré en plural el que acostumava a dir en
singular: NO A LES GUERRES, NO A LES ARMES, JA N’HI HA PROU QUE ELS ULTRES D’ARREU
DEL MÓN ROBIN DES DE LES LLIBERTATS A LA SEMÀNTICA!!!
de juny 12, 2024
UN COP D’ULL DES DE LES PANTALLES
Crec que va ser a partir d’una entrevista feta a la revista Núvol a Ramon Madaula que s’ha generat una controvèrsia al meu entendre força desaforada. El Ramon pertany a la generació de la seixantena, jo ja estic acabant la setantena. En aquestes generacions també es pot ser creatiu i per descomptat es pot tenir una certa i basta opinió amable o no encara que algú no li agradi i fins i tot pugui titllar de “viejunos” o antigalles a aquells que les emeten. Pensar o dir que aquestes generacions són un tap per al sorgiment de la jove creativitat és de mala fe i s’hi entreveu una clara intenció excloent i bel·ligerant o d’amagar o falsejar la veritat. L’Espert o la Carulla per exemple, han estat un tap? Sempre he cregut que s’ha d’escoltar i donar recursos a la creativitat, vingui de la joventut o vingui d’on vingui.
Que
hi ha massa oferta
i que en general un tant per cent dels espectacles no tenen capacitat de
rendibilitzar les seves produccions és un fet quotidià que fa molt de temps que
està passant en les produccions independents. De les produccions institucionals
dubto que se’n rendibilitzi econòmicament cap, tant de bo almenys siguin
rendibles a nivell social, encara que aquest barem és força difícil d’analitzar.
Temporades
curtes i escassedat de bolos és la tònica compartida per una multiplicitat de
grups i companyies que mostren els seus espectacles a la capital, en festivals,
en bolos i mini gires. I de seguida, perquè no cal desanimar-se, quan una cosa
no acaba de funcionar, o bé ja ha fet un cert recorregut, se’n posa una altra
en funcionament, i per tant, l’oferta augmenta. Els petits teatres no
donen l’abast, ningú, cap grup o companyia fa doble funció (això el vell
sindicalisme ho va suprimir fa anys) però els teatres sí, no els set dies de la
setmana tampoc però fan dues o tres funcions diàries de diferents espectacles.
Qui hi surt perdent és obvi.
Ara
acabo de veure a X (Twitter) un vídeo de Tik Tok la reivindicació d’un actor de
musicals de Madrid que diu (ningú hauria de cobrar el sou mínim marcat pel
conveni, no ens haurien de donar de baixa cada cop que ens n’anem de vacances,
hauríem de tenir les vacances pagades no prorratejades, no s’ha de normalitzar
fer nou funcions a la setmana ni fer dos doblets seguits setmana rere setmana,
hauríem de tenir dos dies de descans...) Aquests entre altres coses és el discurs
reivindicatiu d’un actor d’Aladdin que va dir durant els Premios Teatro Musical (veieu el vídeo 1:29:16), “Tenim
la sort de treballar en la nostra passió, però ha de ser digne” va començar
dient.
Els
empresaris d’abans i els d’ara i els grups i les companyies també, i és
comprensible i respectable, el que els importa és, exhaurir les entrades, posar
el cartellet a la guixeta com se sol dir en el nostre argot. Normal i lògic.
També
hi ha alguns petits teatres que emplenen la seva programació amb la seva
companyia estable i amb les seves pròpies produccions i així rendibilitzen més
els esforços de producció i exhibició. Al meu parer és una iniciativa més que
lloable, econòmicament i artística, i també fidelitzen així el seu públic. Fantàstic.
És el tema de sempre de les companyies estables, un tema força controvertit i infamat
en general per certs polítics i l’administració. Sempre he cregut que és una
solució idònia.
Em
sembla que el Madaula va dir que els joves s’haurien de buscar un pla B
i que també per això se l’ha criticat. Segur que molts ja el tenen el pla B
actualment, i des de sempre en qualsevol professió artística s’ha tingut un pla
B. Als stars que són una minoria i malgrat que estan sotmesos a una
explotació daurada, no els hi cal un pla B, però ves a saber, potser també alguns
el tenen si més no previst. I si no, els hi aconsellaria.
Que
el teatre hagi aconseguit la millor venda d’entrades cal celebrar-ho, però això
no resol els sempiterns problemes que la professió arrossega. Com ja he citat
en anteriors entrades en aquest bloc, el que és preocupant és que el 77 % dels
artistes ingressin a l’any menys de 12.000 €. Aquestes són unes dades actuals obtingudes
en els diferents estudis fets per AISGE a les diferents comunitats.
Cal
doncs no oblidar les paraules del company de musicals i continuar en alerta per
poder així continuar repetint que tenim la sort de treballar en la nostra
passió, però que el treball ha de ser digne.
de març 31, 2024
ELS DRETS ADQUIRITS I ALTRES PREOCUPACIONS
de febrer 07, 2024
RETALLS
«Rècord històric del teatre català amb 2,84 milions
d'espectadors. Les sales
de Barcelona tanquen el seu millor any i recapten 86 milions d'euros. Les sales
de menys de 200 localitats reben 305.413 espectadors i gairebé quatre milions
d’euros de recaptació.»
Sens
dubte que cal estar content i celebrar-ho, però... constato com altres vegades
ja he fet que es continua parlant d’espectadors en lloc de dir —entrades
venudes. Si una persona va cinc vegades al teatre, no l’han de comptabilitzar
com a cinc espectadors, és un espectador que va cinc vegades al teatre, no és
el mateix. I tant de bo hi anés deu vegades i no cinc. Jo gosaria dir que els
que van al teatre, enguany hi han anat més, possiblement perquè encara hi ha
més oferta. Conec a gent que no hi ha anat mai ni hi pensa anar al teatre.
Per
altra banda, crec que seria interessant també, veure i analitzar el rendiment
de la multiplicitat de produccions que es presenten en l’actual oferta
possiblement desmesurada que no fa més que indicar-nos l’estat de crisi del
sector. Encara que sembla contradictori, més producció pot ser indicatiu de més
carestia. Els artistes no deixaran de produir i generar nous productes malgrat
cada vegada els sigui més difícil de mostrar-los i rendibilitzar-los.
Continuaran produint si no llencen la tovallola, que també n’hi ha que ho fan
lamentablement. M’és difícil entendre que moltes de les produccions que es
presenten en sales petites amb aforaments petits també, durant dues o tres
setmanes com a màxim, obtinguin una rendibilitat social i econòmica mínimament
acceptable del seu producte. Davant d’això, seria bo per a tots plegats,
professió i públic també, que hi hagués una, diverses veus crítiques que analitzessin
aquests aspectes. Veus difícils de trobar per arreu.
***
I
un altre retall de premsa.
«Els Premis Gaudí són un reconeixement anual que es
concedeix a les millors pel·lícules, sèries de televisió i produccions
audiovisuals en català o produïdes a Catalunya. Són considerats com els premis
més importants del cinema català i es concedeixen per l'Acadèmia del Cinema
Català. Els premis es van crear l'any 1986 i des de llavors es concedeixen cada
any a les produccions que han destacat pel seu nivell de qualitat i
originalitat.
La setzena edició dels Premis Gaudí es va celebrar el 4 de febrer del 2024 al
Centre de Convencions Internacional de Barcelona. La presidenta de l'Acadèmia,
Judith Colell, va parlar dels èxits del cinema català, de la precarietat
laboral contra la qual hem de lluitar, i la tolerància 0 amb l’assetjament i
els abusos al seu discurs durant la Gala dels XVI Premis Gaudí 2024.»
Tal com va dir la presidenta de l’acadèmia, només cal
mirar l’extracte de l’informe sociolaboral d’AISGE que adjunto a continuació
per constatar la precarietat laboral a què fa referència.
Sens dubte l’estat general sembla ser millor que anys
anteriors, però cal encara treballar molt per arribar a cotes de dignitat que
la professió en general encara n’està molt allunyada d’aconseguir-les.
I està molt bé i cal enorgullir-nos que pelis fetes amb gent d’aquí arribin a optar als Òscar, però cada vegada més s’estan tancant multi sales d’exhibició i això vol dir que el públic és cada vegada més absent. Si les tanquen és perquè estan buides. Satisfaccions sí, però preocupació també. Celebrem doncs tots els èxits sens dubte, però sense deixar de preocupar-nos i combatre la precarietat i les injustícies. No ho oblidem! Felicitats a tots els guardonats i salut per a tots companys!
de desembre 10, 2023
PRECARIETAT
La darrera obra que he vist a Dau al Sec té un títol llarg i una mica estrany quan a la utilització de les majúscules en el programa de mà «La Millor Obra Que Mai No Veureu Als Escenaris Catalans» Em sorprèn aquesta utilització de les majúscules, es tracta d’una influència anglosaxona segurament. En fi, és igual. El que no m’ha sorprès gens ni mica és l’obra en si mateixa. Sorprèn sí que gent jove parli d’un tema tan atàvic com actual, un tema que ja hi era present quan jo era tan o més jove que ells i que lamentablement encara està per començar a resoldre’s: La precarietat de les companyies independents.
Hi ha una xarxa nacional
de teatres alternatius
i els darrers anys han sorgit moltes altres sales encara més petites que crec
que es poden anomenar o s’anomenen sales
de proximitat.
M’imagino que aquesta
obra pretén ser bàsicament una reivindicació encara que estigui plantejada com
a un divertiment més que com un drama. Diuen en el programa de mà que l’obra
està adreçada A TOTHOM. Aquest tothom tant de bo sigui força ampli i a la
reivindicació puguin sumar-s’hi moltes companyies que com la d’ells es troben
en una precarietat endèmica sense massa sortides. No sé si aquest és un dels
objectius que aquesta companyia pretén, la reivindicació, però em semblaria
interessant que fos així.
En un espai de proximitat
com el de la sala del Poble Sec com en molts altres dels que actualment hi ha amb
aforaments minúsculs i temporades curtíssimes és difícil per a qualsevol
companyia de no aconseguir amb el seu muntatge l’objectiu d’anar més enllà que
el de només satisfer amb preus assequibles als amics i coneguts que són els que
acaben amb sort emplenant els mini aforaments de les sales.
Ells mateixos, una actriu
i dos actors, expliciten en el seu muntatge que és impossible que surtin els
números per poder amortitzar les despeses. Només les sales poden a través dels
diferents muntatges que programen continuar obertes. Les companyies independents
es queden amb la precarietat tant si estan subvencionades com si no.
La multiprogramació, a
les sales les salva mínimament. Com també es dóna el cas d’alguna sala que té
una companyia estable i amb els seus diferents muntatges assumeix la
multiprogramació amb les seves pròpies produccions. Pot ser una manera de
sortir-se’n de l’endèmica precarietat.
La característica comuna
és que en tots aquests espais, sempre hi ha pocs intèrprets a l’escenari. Una
autocensura compartida des de fa molt temps ja amb els autors. Sales petites, escenaris
petits, repartiments petits, aforaments petits. I com a resultat evident,
recaptacions petites també.
És curiós. Jo vaig viure quan
era jove la fi de les dues funcions diàries en els teatres. Va ser un triomf,
diuen! Ara hi ha sales que fins en fan tres de funcions, de diferents muntatges
és clar! Sortosament els temps han canviat i aquesta mirada enrere és negativa.
En fi, el meu desig és que
a aquesta i a totes les companyies independents, que no tan sols puguin
amortitzar els seus muntatges sinó que en puguin treure la rendibilitat
cultural i els suficients beneficis econòmics i artístics per endegar-ne de
nous i poder traçar amb un mínim de llibertat la seva trajectòria artística que
crec que tanta falta fa en el panorama teatral independent.
Deixant això sí per a un
públic més comercial els múltiples i exitosos musicals franquiciats que sovint ens
omplen les cartelleres i les butxaques d’alguns empresaris. Però això és un
altre tema.
Bon any!