Vaig fer el comentari que reprodueixo a continuació al mur del Facebook del Gal Soler, l’autor de l’obra L’ULTIM BALL, la dramatúrgia en la que s’ha inspirat la seva novel·la FÍBULA que segons el propi autor, primer va ser l'obra de teatre i després el llibre, a l’inrevés de com sol passar; el muntatge d’aquesta obra l’han interpretat al Teatre Gaudí la Montse Miralles (Roser), el Daniel Cuello-Esparrell (Àngel) i el Gal Soler (Arnau) dirigits per la Txell Roda durant aquest passat mes d’agost.
«...vaig acabar el teu
llibre FÍBULA. Felicitats! M’ha agradat veure i conèixer tots els personatges
relacionats amb l’Arnau, la Roser i l’Àngel. Ha
estat molt interessant i recomanaria a la gent que li ha agradat la teva obra
que també es llegís la teva novel·la, sens dubte redimensiona el drama que
planteges. Llàstima que haguem de viure i acceptar aquesta esplendorosa
precarietat del nostre teatre, perquè a parer meu seria molt més ric amb molta
gent a l’escenari. Almenys així és com a mi m’agrada. Però ja saps els únics
que inverteixen treball i esforços són quatre que gosen arriscar-se per amor al
que fan. I tu i els que t’acompanyen sou d’aquests i ho heu fet de meravella.
Felicitats de nou. La proliferació de monòlegs i de sales petites, molt
necessaris possiblement, és el pitjor símptoma de l’actual precarietat
estructural i conseqüentment dramatúrgica, aquí i arreu lamentablement. Com
deia Brecht en un dels seus poemes, “Mals temps per a la lírica” que també ho
són els actuals...»
Vaig veure l’obra a l’estrena i poc després vaig llegir la novel·la. L’Arnau, la Roser i l’Àngel són els personatges de l’obra de teatre, però a la novel·la n’hi ha més de personatges. Durant la lectura em vaig anar imaginant com si hagués vist tots els personatges de la novel·la a l’escenari, que d’haver-hi estat, no necessàriament tots és clar, crec que el muntatge m’hauria agradat més i hauria guanyat en excel·lència.
Però prou diners i esforços que deu haver costat posar el projecte en peu amb tres intèrprets com per pensar en un repartiment més extens i més complex que no faria més que encarir les despeses. Despeses que difícilment amb els reduïts aforaments i les curtes temporades poden assumir-se i amortitzar-se.
Em responia el Gal al meu comentari «...Som uns romàntics! Encara que lluitem contra corrent no per
això hem de deixar de fer coses. Sempre hi haurà algú que ens llegirà i ens
vindrà a veure i per aquests pocs ja ha valgut la pena.»
Sí company, paga la pena fer-ho i per això és lloable. Sóc dels que com tu crec que no hem de llençar la tovallola mentre el seny i el cos ens ho permeti, ho comparteixo malgrat això pugui ser per a alguns una actitud incomprensible. Mentre tinguem coses a dir, hem de fer el possible per intentar dir-les, endavant!
Però, ens hem d’acontentar amb això de “visca el romanticisme”? No! Són molt romàntics els productors de grans musicals franquiciats? Són molt romàntics els que només s’arrisquen a produir monòlegs en espais subvencionats? Són romàntics els gestors que determinen les polítiques culturals? No, no ho són. Per això m’ha vingut a la memòria i he citat el vers “Mals temps per a la lírica” que si bé el context en els temps de Brecht eren diferents del actuals, sí que hem d’estar molt amatents perquè n’hi ha molts que lamentablement només volen anar enrere, sembla que volen tornar-hi, no deixen ni volen avançar.
***
No vaig anar a la gala de Catalunya aixeca el teló però he vist pels tots els mitjans la magnificència de l’acte. Cal celebrar el bon estat, les recaptacions, la salut i l’eufòria que han mostrat i explicitat els participants, bàsicament l’empresariat, els polítics, l’administració i també la d’una part dels professionals implicats. Sí, eren molts, però també són molts els companys romàntics i agosarats que com el Gal fan propostes arriscades que encara que no siguin com el seu últim ball, —que no serà evidentment l’últim—, sempre hi haurà algú que els anirà a veure, i per aquests pocs, els romàntics (per a alguns els pessimistes i losers per a altres) ja paga la pena de fer-ho.
Són moltes les companyies que s’arrisquen mostrant les seves produccions en aquesta munió cada dia més gran de petites sales de minsos aforaments i petites temporades amb recaptacions escadusseres. No se’n parla en general que aquestes sales també hagin tingut recaptacions esplendoroses, potser algunes sí, però d’això no se n’ha parlat a la gala, ni tampoc se n’ha parlat de la sempiterna coneguda precarietat endèmica de la professió. Una gala també podria incloure alguna reivindicació en aquest sentit. Molts companys han de fer mil feinetes per poder subsistir, moltes pensions de jubilació són escasses per no dir miserables i han de ser complementades per ajuts d’entitats privades com AISGE, i això no hauria de ser així si haguessin tingut durant la seva carrera unes relacions laborals dignes i adequades. L’esplendor d’avui demà pot ser precarietat. Hi ha un increment de nous professionals ben formats, però també hi ha un decreixement de professionals, perquè hi ha un abandonament per la mateixa crisi sistèmica, i això no es contempla per cap banda; però, no, d’aquestes coses no n’he sentit parlar massa, ni a la gala ni en els mitjans.
Només em ve al cap repetir el que ja he dit abans, que passa tant aquí com arreu del món, —vivim mals temps per a la lírica—, i acabo aquí, també són dolents o potser mal vistos per a les lamentacions. No obstant com a romàntic que sóc només em cal afegir: Visca el teatre!!!
