NOSTÀLGIA, NO. EMPRENYAMENT, SÍ.

Nostàlgia de temps passats mai. La nostàlgia és un sentiment reaccionari que em tinc prohibit d’experimentar i me n’allunyo tant com puc. Vaig estar a la festa dels 35 anys d’Entreacte, sí. Me’n vaig anar però abans d’acabar perquè el director actual de la revista abans de començar l’acte em va dir que m’interpel·laria; va passar més d’una hora i com que no ho feia durant els diferents parlaments, i a més tot el que s’estava dient a la mesa no tenia res a veure amb els 35 anys de la revista, vaig pensar que el que jo podia dir no tindria cap interès per als presents alguns per a mi desconeguts.

El que m’hagués agradat explicar (cliqueu aquí) també hi és a la meva autobiografia a la seqüència 1988 (document a sota) i en el meu web on explico com em vaig implicar en el projecte inicial d’Entreacte. I  tot mirant el número 0 que guardo enquadernat on hi figurava l’equip inicial de la revista i els membres de la junta directiva (document a sota), vaig poder constatar que l’única persona de tots ells que hi havia a la sala era jo, no hi havia ningú més dels que aquell 1988 vam endegar la revista, i crec que l’únic que justificadament no hi podia ser era l’Alfred Lucchetti perquè lamentablement és mort fa un quants anys ja.

Parlar de com eren les coses temps enrere no em sembla que sigui pas dolent, si s’ha arribat fins aquí és gràcies a les gràcies i desgràcies dels que ens han precedit, no cal rememorar ni els èxits ni els fracassos, cal, si més no, tenir-los en compte per treure’n profit o per no tornar-hi a caure. El que no és acceptable és l’oblit sistemàtic, la no història, el creure que tot comença a partir d’un mateix, que les generacions anteriors no han fet res o que no han existit.

Per això, estic emprenyat.

I si llegiu la Presentaciói l’Editorial d’aquell número 0 constatareu que si bé la nostra professió actual (no la sindicada) ha crescut considerablement i té sortosament molt més bona formació, la realitat i el benestar professional quotidians estan tant poc assegurats que en aquells temps; les dues actrius del col·lectiu Desasosiego que hi havia a la mesa en van donar constància parlant de la incertesa del seu proper futur tot i haver obtingut un èxit considerable en el seu primer espectacle. I un altre tema del que també es va parlar a la mesa, que res tenia a veure amb els 35 anys d’Entreacte, l’increment de les entrades venudes, —un èxit de la patronal sens dubte—, no de la massa treballadora.

Ah, i per cert, jo no he esta mai el director d’Entreacte, jo l’he fet sí, durant molts anys, i hi he figurat com a cap de redacció, però mai ni hi he estat ni hi he figurat com a director, no hi ha cap hemeroteca que ho pugui demostrar. Les inexactes o falses informacions si es continuen dient la gent acaba creient-se-les lamentablement i no serveixen més que per donar un relat històric esbiaixat o/i inadequat.

Com a iniciador d’Entreacte celebro els 35 de recorregut i brindo per això. Hi ha moltes capçaleres que no han suportat aquesta edat, i si l’Entreacte arriba als 70 anys, s’haurà de celebrar també, encara que jo, segur que ja no hi seré, ningú a la meva família ha arribat als 112 anys. En fi, salut companys, que ens queda molt per veure encara! I repeteixo el que he dit moltes vegades el que deia el poeta, i que avui encara ho hem de continuar dient i creient-nos-ho: TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE.