Ja han passat força dies des que ho vaig veure, però amb un tros de la cerimònia dels Òscars, dels Goya, dels Gaudí i de moltes altres cerimònies d’aquest estil ja en tinc ben bé prou. Les cerimònies senceres són llarguíssimes i sempre són similars, i a mi, se’m fan pesades. Gent que plora, gent que s’emociona de veritat o falsament, gent que recorda els pares i a familiars, cites emocionals del treball en equip, expressions de falsa sorpresa, l’exhibició del paperet preparat per llegir ‘per si de cas guanyo’, els vestits d’elles amb lluentons o amb dissenys impossibles, els plans seqüència de les càmeres amb el públic mostrant les cares dels famosos, els aplaudiments constants... vaja, res imprevisible... tot sempre igual... una llauna! I tot generalment amenitzat des dels mitjans per alguns entesos o pretesament entesos en la matèria que abunden en aportació de dades i mes dades sobre les produccions, els artistes, els directors i tota mena de professionals que intervenen en els processos creatius.
I ara, a l’estiu, una corrua de festivals en marxa. Això és un no parar. La producció de les arts escèniques no té aturador, a part de les novetats nacionals i internacionals que plantegen els festivals, també s’hi afegeixen moltes sales al festival amb més produccions encara. Hi ha espectacles per a tothom en aquest inici estival. Fins hi ha sales que no tanquen ni per l’agost.
I amb tot això, continua havent gent que no ha anat mai al teatre i que ha deixat d’anar al cinema perquè a casa pots veure per la tele, —segons diuen—, tot el què vols.
De les pel·lícules amb premis rellevants, n’he vist algunes, a casa per la televisió unes, altres al cinema en pantalla gran i en silenci. Els meus criteris i gustos alguna vegada coincideixen amb les pel·lícules premiades, no sempre, altres no, al contrari, gens, ni mica.
I any rere any, més i més pel·lícules, i més i més obres de teatre, però d’excepcionals no gaires, cap.
Les cerimònies dels premis enguany han estat buides de compromís. El món està massa complicat per prendre’n un partit unànime o per posicionar-se d’una o altra manera col·lectivament. Individualment alguns ho han fet. Tenim massa fronts, Ucraïna, la crisi econòmica, les ultradretes avançant per tot arreu, els nacionalismes, la globalització, la crisi climàtica, la intel·ligència artificial, l’armament nuclear, el capitalisme decadent i el neocapitalisme ascendent... i amb tot això, les sales dels cines més buides que mai... i moltes sales teatrals també... la gent va mirant pel·lícules en el telèfon o la tauleta... vaja, potser és allò del canvi de paradigma... sí, deu ser això!
Impossible veure tantes i tantes pel·lícules que a més ben poc temps romanen en cartellera, i quan a les produccions teatrals, tan nombroses o més que les pelis, m’és impossible tenir-ne una panoràmica general. Cap a on anem... cap a on ens fan anar...? No, tampoc albiro cap resposta senzilla! Ah!, i els diners que ha costat tot plegat, les pelis, les obres de teatre...? M’imagino que molt poques coses s’amortitzen i en donen un mínim rendiment econòmic i social. Ni les produccions subvencionades aconsegueixen una mínima rendibilitat ni difusió. I els que són considerats grans èxits en els festivals, que veuen quatre gats, a part de només pretendre ser innovadors, esdevenen efímers i dedicats i consumits amb exclusivitat per a les elits.
Ah, i una cosa molt personal, a mi m’agrada veure molta gent a l’escenari. Serà perquè com que sóc actor m’agrada que treballi sempre molta gent. Però en aquestes sales tan petites que darrerament han proliferat no hi ha espai ni pera un públic ni per a una companyia nombrosos. Proliferen els monòlegs i els petits elencs, no hi cap res més. Lamentablement ja fa molts anys que l’autocensura està marcant als propis autors a escriure les seves peces dramàtiques amb ben pocs personatges a fi de poder donar viabilitat a la posada en escena de les seves obres. Massa temps ja fa d’això. Allò de «entre tots ho farem tot», ha quedat reduït a «entre alguns fem alguna cosa» —i amb això ja n’hi ha prou i així ja ens en sortim. Llàstima. El nou individualisme està vencent qualsevol intent de lluita que aspiri o cregui en la lluita i praxi col·lectiva. Salut companys.
