Els anys seixanta, en temps de la dictadura, en les reunions familiars no es parlava de política. Crec que era obvi el perquè, la por. Les generacions dels pares i els avis havien passat la guerra i lamentablement havien sobreviscut i/o havien aprés a sobreviure amb la por. Fa uns dies, en ple segle XXI, ara que ja n’he fet setanta set, i que curiosament estem davant d’unes eleccions, ara en un estat que es considera democràtic, vaig assistir a una nombrosa reunió familiar, i vaig constatar que tampoc es parlava de política. Curiós, oi? Si en l’època de la dictadura podia entendre-ho, ara en aquests moments no entenc massa per què no se’n parla quan hi ha més temes que mai.
Reflexionant-hi una mica, crec
però que hi ha una cosa en comú, la por. Continuem, en general tenint por. Una
por diferent a la dels nostres pares. Por del què pensa l’altre, por del que
puguin pensar del què penso jo, por, en definitiva. Fatal! I per això tampoc
parlem de política més que en cercles més reduïts, a casa, amb alguna amistat, però
en família àmpliament no ho fem, no fos cas que certs vincles familiars se’n
ressentissin o es trenquessin. Quina pena tot plegat!
Confesso que personalment també
tinc por d’algunes coses, de les mentides sobretot, por de tornar al 39 (jo no hi era i molts dels que en parlen tampoc),
por de retrocedir i de no poder avançar ni un mínim, por de la militarització
armamentista creixent, por a perdre drets, por a perdre la llibertat
d’expressió, por a la desideologizació progressista creixent davant del
creixement global de la ultradreta arreu del món, por a acabar creient-me
mentides, por a les falses promeses, por, por, por... I no, no m’agrada la por.
L’actor no ha de tenir por ni quan
estrena. La incertesa de si el treball fet en un escenari o en un plató
agradarà mai pot convertir-se en por. És el nostre risc, és al que ens exposem
a l’exercir en llibertat el nostre ofici. La por és una mala, una pèssima
consellera i una mala influència, sempre. Però el panorama general, lamentablement,
miris on miris, escoltis on escoltis, sembla que en múltiples llocs s’aboca a
atemorir-nos, a fer-nos passar por per tot plegat. I sobretot, les mentides,
els que les diuen i els que se les creuen, que són molts, a aquests sí que crec
que els hem de tenir por.
En aquest espai, com a l’actor
que reflexiona davant de tot això, em pregunto quines són les meves pors? Ja n’he
citat algunes en diverses ocasions en aquest bloc. Recentment però en podria afegir,
entre d’altres, la indignació més que la por per la censura que reapareix, pel
puritanisme i la marginació excloents, pels discursos d’odi... quin fàstic tot
plegat!
I acabo aquí més positivament enllaçant
l’article de Carlos Gil Zamora Esa
estación final irremeiable d’una de les poques revistes que queden
ARTEZBLAI del 17/07/23 que us recomano de llegir de dalt a baix i del que en
tradueixo l’últim paràgraf, fent-lo també meu, perquè m’hi identifico totalment
i em sembla una bona manera d’acabar:
«Continua sent un miracle que
els éssers humans en qualsevol situació i circumstància continuïn proposant als
altres éssers humans una forma de diàleg entre ells i amb els déus que es diu
Teatre. Per això intento traslladar la idea que justament per aquest valor
universal i ancestral, no cal perdre energies en banalitats ni egocentrismes.
Cal formar-se, estudiar, mirar, informar-se, entendre que hi ha milers de
maneres de fer i organitzar l'activitat teatral. No renunciar a l'equivocació
per aferrar-se a una rutina i una tradició que té l'obsolescència programada. I
dic Amor i dic Vida i dic Teatre.»
Aniré a votar el proper diumenge,
com sempre he fet, per combatre les mentides i les pors associades, a veure si
la setmana que ve podem estar, jo i alguns com jo una mica menys esporuguits i sobretot
més contents i alegres. Salut companys!
