S’acaba l’estiu i comença la temporada teatral

Tot plegat ha canviat molt. Anar al teatre sobretot. Fa molts anys ja que has d’estar a l’aguait si no vols perdre’t un espectacle determinat. Les programacions són molt efímeres. A més, ara s’ha de comprar amb anticipació, on line, les localitats que, incomprensiblement et resulten més econòmiques que si vols adquirir-les a taquilla, és estrany, però és així (resulta més car i més insegur aconseguir una localitat a taquilla que a través d’un intermediari) en fi, ja he dit que tot ha canviat. Estic parlant sobretot de la producció independent, molt del teatre que es programa a les sales anomenades alternatives que cada dia n’hi ha més i més. I quan a les programacions, poques produccions són també les que es poden permetre el luxe de prorrogar (bàsicament només algunes d’aquelles en les que l’empresari de parets hi està implicat òbviament). Els espectacles avui són com els iogurts, tenen data de caducitat, i sembla que s’ha de rebutjar qualsevol producte que ja hagi caducat, com si un espectacle encara que essent bo o excel·lent, pogués assentar malament a la salut de l’espectador. I no, no són generalment ni els intèrprets (excepte alguns stars és clar) ni els implicats en les produccions els que marquen la caducitat als espectacles, és el sistema de multi exhibició que s’ha establert. La múltiple exhibició implica una multi producció, amb els esforços humans i diners que això comporta. I aquest és el fals barem que s’ha establert per a mesurar la creativitat del país. Més producció, més creativitat. I no, no és així, això és més aviat un sistema d’explotació. I mentre, tots els que intervenen en fer això possible han de continuar pluriocupant-se en multiplicitat de tasques que el màxim que els reporta és aconseguir un salari mínim interprofessional. Vaja, una salut professional força paupèrrima i molt poc envejable. Però, la salut del teatre, ara que comença la temporada, veurem, o potser ens ho voldran fer creure, és esplèndida.

I per no acabar perdent-me’l, un dels últims espectacles que he vist aquest estiu ha estat Okupes particulars de Toni Cabré al Teatre Gaudí (que malauradament ja ha caducat). I l’altre, recentment estrenat Swing (una història quasi original) de Màrius Hernández a l’Aquitània Teatre.

Vaig assistir a la darrera funció d’Okupes particulars al Gaudí i sortosament vaig poder saludar i felicitar a l’autor que hi era present i que feia temps que no el veia. Un espectacle i un text molt ben servit per uns intèrprets molt entregats, se’ls veia feliços i contents del seu treball, i això és un goig de presenciar-ho sempre. Però, ja ha caducat l’espectacle, hi ha cua al darrera. És un no parar!

I el darrer espectacle que he vist ha estat Swing, ahir 3 de setembre a l’Aquitània Teatre. Amb dos dels intèrprets, el Màrius Hernández i la Gemma Deusedas havíem treballat plegats en el Qui a casa torna de Pinter al Gaudí. Swing és un muntatge molt ben aconseguit a partir del text del Màrius que s’ha estrenat també com a autor, la doble enhorabona per a ell com autor i per a tot l’equip pel treball que han fet. Molt divertit i àgil tot plegat. Ja li vaig comentar irònicament al Màrius l’agosarament que significa fer un espectacle de swing en l’època de regueton en la que estem immersos. Però vaja, tant de bo que aquest espectacle no caduqui i tingui una llarga vida, s’ho mereixen.

***

I a continuació dues reflexions després de la lectura de dos articles d’El Periódico del divendres dia 2 de setembre

1

En un paràgraf de l’article d’Albert Soler Matar Joan Ollé després de mort diu “...la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, aprofitant la mort de Joan Ollé per a recordar en un tuit que va ser acusat d’assetjament sexual i abusos, obviant, per descomptat, que la causa va ser arxivada i la denúncia va acabar en res”

La causa va ser arxivada i encara que la denúncia va acabar en res, el Joan Ollé s’ha endut a la tomba el que molts mitjans i xarxes van escampar. Només he sentit que la causa fos arxivada, ara, després de la seva mort.

Vaig conèixer fa molts anys al Joan, era amic d’alguns dels meus amics, i encara que mai he treballat amb ell, sempre hi he tingut una relació molt cordial i afectuosa. Des del seu No hablaré en classe fins a altres darrers n’he vist força de muntatges seus, sempre m’han agradat, és un director amb el que m’hauria agradat treballar-hi. Que ha comés assetjaments i abusos, bé, com d’altres (la causa està arxivada), però aquí només es fa llenya dels arbres caiguts, i alguns dels que s’aguanten i no cauen, muts i a la gàbia, i moltes vegades coberts amb l’aureola de genis esplendorosos alguns que tenen la sort de no estar encausats. Sobretot, cal preservar la continuïtat i la mutabilitat del sistema, el derrotistes i els crítics sistemàtics són destructius, no hi ha lloc per a ells.

2

I a continuació, un parell de preguntes que m’han cridat l’atenció de l’entrevista Entrevista de Beatriz Martínez a Albert Serra

BM: Llavors, no planifica res.

AS: Tinc un estoc tan gran de motius que no ho necessito. Cada dia decideixo qui actuarà en temps real, sempre tinc tots els actors a la meva disposició i decideixo segons qui em cau millor o qui em ve de gust putejar perquè respongui a la vibració del moment. Jo dono molt valor a la inspiració dels actors.

BM: A Magimel (un actor de Pacifiction) el va putejar molt?

AS: Amb ell no va ser necessari perquè ja ve de fàbrica, ja es puteja a si mateix (rialles). Ja coneixes la seva història, la seva vida i les seves problemàtiques. M’agradava torturar-lo una mica, però era un tio bastant invulnerable, ho assimilava, ho acceptava i s’ho empassava tot.

 

Quan l’Albert Serra diu aquestes coses sobre els actors com “...tinc tots els actors a la meva disposició i decideixo segons qui em cau millor o qui em ve de gust putejar...” o “...M’agradava torturar-lo una mica...” em quedo obnubilat. Penso que només té ganes de generar titulars, de fer-se veure, ganes d’emprenyar a algú (a mi m’emprenya), o potser té ganes de fer creure al públic, al lector, una situació incomprensible d’ell com a personatge que s’autoconsidera un geni davant de qui l’escolta. No, ni cal ni és bo treballar estressadament, ni en el teatre ni en res, i molt menys encara amb ningú que per a la seva glòria diu que et vol putejar. El millor d’un intèrpret no s’aconseguex putejant-lo, s’aconsegueix facilitant-li en llibertat les eines professionals de les que disposa. La creativitat no té perquè ser cruenta. En fi, hi ha línies i escoles per a tots els gustos. I a més, si l’intèrpret no té les eines, segur que no les aconseguirà el director putejant-lo, potser s’haurà fet un càsting incorrecte i això no és culpa de l’intèrpret precisament.