Ahir vaig anar a veure Els secundaris al
Maldà. Diu el programa “Els secundaris és un
homenatge als actors i les actrius que no es recorden, un espectacle
dels Pirates Teatre escrit i protagonitzat Bernat
Cot i Laura Aubert.” Diu la
sinopsi: “Aquesta és la història d’una actriu i un actor secundaris que
comparteixen, entre cametes d’un teatre, el neguit abans d’estrenar. Anirà bé o
no anirà bé l’estrena? En un embat de vivències hilarants ells dos faran el
possible perquè sigui així. Inspirada en els espectacles populars del Paral·lel
de principis del segle XX, Els secundaris barreja peces teatrals còmiques i de vodevil de l’època
per fer un homenatge als professionals que hi ha darrere les grans produccions,
i en concret a tots aquells actors i actrius que han format part de la nostra
història i que han estat oblidats. Dels del passat, dels del present i dels del
futur… perquè tot plegat ha canviat gaire?”Respondré a la darrera
pregunta:
Sí, tot plegat ha
canviat, i força. En millor o en pitjor, això ja és un altre tema, que cadascú
ho valori. Abans, parlo de l’època dels meus pares o potser dels meus avis
bàsicament, fa molts, molts anys d’això... principis del segle XX... no hi
havia ni democràcia... hi havia el Paral·lel, una via viva i plena de teatres...
ara hi ha teatres per tot arreu, de grans no n’hi ha masses, i molts, sobretot molts
petits teatres, —que com la sardana es fan i es desfan—, El Maldà n’és un
d’ells, els hi desitjo que duri, estava abarrotat, érem 50 a la sala, no hi cabia
ni un espectador més.
Aquesta funció ha
estat programada des del 31 de maig al 26 de juny, no sé quantes funcions
hauran fet, però en aquell Paral·lel al que fan referència n’haguessin fet més
del doble en aquest mateix interval de dies, aleshores hi havia doble funció
cada dia i no sé ni si descansàvem els dilluns, segurament no. Sí, estem molt
millor ara, sens dubte, no hem de suar i guanyar-nos la vida només en el
teatre, hi ha moltes altres coses a fer per anar tirant, i segurament potser
abans també ho havien de fer, és clar. El que ha canviat és el model d’explotació.
Ara els secundaris han de fer moltes altres coses per aconseguir un sou a final
de mes, moltes més que els d’abans segurament perquè sortosament no han de
passar tantes hores en el teatre. Però ara, en aquests petits teatres, no
solament els secundaris sinó tota la companyia ha d’estar pluriocupada per
poder aconseguir uns sous que moltes vegades no arriben ni al mínim
interprofessional, tot sigui dit. No hi ha en aquest país un suport oficial a la
intermitència del treball dels artistes, per no anar més lluny com el model francès.
Avui, i aquí, l’artista ha de ser més bohemi i més eixelebrat del que ho eren
aquells secundaris del Paral·lel d’abans, segur.
Está molt bé que els
homenatgem als secundaris, està molt bé que des del teatre parlem dels sense nom,
i està molt bé com ho fan la Laura Aubert i el Bernat Cot dels Pirates
Teatre, que han estat no els secundaris sinó els protagonistes de tots els
secundaris que fregolianament ens han presentat a mode de tragicomèdia, ja que
no es pot escometre aquest tema d’altra manera, de forma tràgica i còmica a la
vegada. Hem rigut i ens ho hem passat molt bé, fantàstic! Bravo! Sort que vaig
aconseguir una entrada, la última que hi havia on line, vaig haver d’afanyar-me
per veure l’espectacle abans de que desapareixés de la cartellera.
Però, per què
pleguen si el teatre està ple, em pregunto. Això abans, en aquell Paral·lel llegendari,
no crec que passés. Ara acostuma a passar a tot arreu. Amb un teatre ple l’empresari
prorrogava fins que no veiés que la taquilla minvava. Avui dia, és diferent, tots
els espectacles tenen, com els iogurts, data de caducitat. I els intèrprets han
de continuar amb totes les seves pluriocupacions per sortir-se’n. És millor o
pitjor això?
Sí, sí que han canviat
les coses, sí. El que sí suposo que ha canviat, i ho dic perquè jo no hi era en
aquell Paral·lel (sóc gran però no tant), és el plaer i la il·lusió que des de
l’escenari d’El Maldà ens han transmès la Laura Aubert i el Bernat Cot amb el
gran i divertit treball que ens han ofert. No crec que els secundaris d’abans
tinguessin tan amor al teatre com aquesta parella que ens ha delectat en la
funció que ens han ofert. Ens han fet gaudir d’un espectacle. No sé si hauria estat
millor o no però m’he imaginat que el mateix espectacle podria haver estat fet
en un espai més gran i amb un elenc d’intèrprets format per tots els personatges
interpretats per ells dos, i en una sala amb gran aforament i òbviament l’espectacle
també hauria pogut homenatjar a tots els secundaris. No obstant, això només són
imaginacions meves. La realitat és la que tenim, teatres petits, companyies amb
poca gent, un muntatge darrera l’altre... i anem tirant. La carestia és un estímul
a la creativitat, ho he constatat en nombroses ocasions, i aquesta n’és una més.
No hauria de ser així però la realitat m’ho fa patent. Malauradament però, l’artista
no s’alimenta només dels aplaudiments, necessita poder viure dignament i ser
remunerat adequadament pel seu treball, això no es pot perdre de vista mai. I
dubto que encara que hagin omplert cada dia els hagin pogut sortir els números
per amortitzar el muntatge i treure’n uns salaris mínimament dignes durant
aquesta curta temporada. Tant de bo no fos així.
Com ja he dit, sóc gran,
i estic cansat de sentir parlar de la gran creativitat del nostre país, —que és
certa—, i cansat també de veure el fariseisme i l’oblit en què la política i
els polítics ens tenen considerats a tots plegats, a tots els que ens dediquem
a aquest noble ofici. Felicitats a tots Els Pirates.
