Arxiu del blog

de juny 26, 2022

ELS SECUNDARIS

Ahir vaig anar a veure Els secundaris al Maldà. Diu el programa “Els secundaris és un homenatge als actors i les actrius que no es recorden, un espectacle dels Pirates Teatre escrit i protagonitzat Bernat Cot i Laura Aubert.” Diu la sinopsi: “Aquesta és la història d’una actriu i un actor secundaris que comparteixen, entre cametes d’un teatre, el neguit abans d’estrenar. Anirà bé o no anirà bé l’estrena? En un embat de vivències hilarants ells dos faran el possible perquè sigui així. Inspirada en els espectacles populars del Paral·lel de principis del segle XX, Els secundaris barreja peces teatrals còmiques i de vodevil de l’època per fer un homenatge als professionals que hi ha darrere les grans produccions, i en concret a tots aquells actors i actrius que han format part de la nostra història i que han estat oblidats. Dels del passat, dels del present i dels del futur… perquè tot plegat ha canviat gaire?

Respondré a la darrera pregunta:

Sí, tot plegat ha canviat, i força. En millor o en pitjor, això ja és un altre tema, que cadascú ho valori. Abans, parlo de l’època dels meus pares o potser dels meus avis bàsicament, fa molts, molts anys d’això... principis del segle XX... no hi havia ni democràcia... hi havia el Paral·lel, una via viva i plena de teatres... ara hi ha teatres per tot arreu, de grans no n’hi ha masses, i molts, sobretot molts petits teatres, —que com la sardana es fan i es desfan—, El Maldà n’és un d’ells, els hi desitjo que duri, estava abarrotat, érem 50 a la sala, no hi cabia ni un espectador més.

Aquesta funció ha estat programada des del 31 de maig al 26 de juny, no sé quantes funcions hauran fet, però en aquell Paral·lel al que fan referència n’haguessin fet més del doble en aquest mateix interval de dies, aleshores hi havia doble funció cada dia i no sé ni si descansàvem els dilluns, segurament no. Sí, estem molt millor ara, sens dubte, no hem de suar i guanyar-nos la vida només en el teatre, hi ha moltes altres coses a fer per anar tirant, i segurament potser abans també ho havien de fer, és clar. El que ha canviat és el model d’explotació. Ara els secundaris han de fer moltes altres coses per aconseguir un sou a final de mes, moltes més que els d’abans segurament perquè sortosament no han de passar tantes hores en el teatre. Però ara, en aquests petits teatres, no solament els secundaris sinó tota la companyia ha d’estar pluriocupada per poder aconseguir uns sous que moltes vegades no arriben ni al mínim interprofessional, tot sigui dit. No hi ha en aquest país un suport oficial a la intermitència del treball dels artistes, per no anar més lluny com el model francès. Avui, i aquí, l’artista ha de ser més bohemi i més eixelebrat del que ho eren aquells secundaris del Paral·lel d’abans, segur.

Está molt bé que els homenatgem als secundaris, està molt bé que des del teatre parlem dels sense nom, i està molt bé com ho fan la Laura Aubert i el Bernat Cot dels Pirates Teatre, que han estat no els secundaris sinó els protagonistes de tots els secundaris que fregolianament ens han presentat a mode de tragicomèdia, ja que no es pot escometre aquest tema d’altra manera, de forma tràgica i còmica a la vegada. Hem rigut i ens ho hem passat molt bé, fantàstic! Bravo! Sort que vaig aconseguir una entrada, la última que hi havia on line, vaig haver d’afanyar-me per veure l’espectacle abans de que desapareixés de la cartellera.

Però, per què pleguen si el teatre està ple, em pregunto. Això abans, en aquell Paral·lel llegendari, no crec que passés. Ara acostuma a passar a tot arreu. Amb un teatre ple l’empresari prorrogava fins que no veiés que la taquilla minvava. Avui dia, és diferent, tots els espectacles tenen, com els iogurts, data de caducitat. I els intèrprets han de continuar amb totes les seves pluriocupacions per sortir-se’n. És millor o pitjor això?

Sí, sí que han canviat les coses, sí. El que sí suposo que ha canviat, i ho dic perquè jo no hi era en aquell Paral·lel (sóc gran però no tant), és el plaer i la il·lusió que des de l’escenari d’El Maldà ens han transmès la Laura Aubert i el Bernat Cot amb el gran i divertit treball que ens han ofert. No crec que els secundaris d’abans tinguessin tan amor al teatre com aquesta parella que ens ha delectat en la funció que ens han ofert. Ens han fet gaudir d’un espectacle. No sé si hauria estat millor o no però m’he imaginat que el mateix espectacle podria haver estat fet en un espai més gran i amb un elenc d’intèrprets format per tots els personatges interpretats per ells dos, i en una sala amb gran aforament i òbviament l’espectacle també hauria pogut homenatjar a tots els secundaris. No obstant, això només són imaginacions meves. La realitat és la que tenim, teatres petits, companyies amb poca gent, un muntatge darrera l’altre... i anem tirant. La carestia és un estímul a la creativitat, ho he constatat en nombroses ocasions, i aquesta n’és una més. No hauria de ser així però la realitat m’ho fa patent. Malauradament però, l’artista no s’alimenta només dels aplaudiments, necessita poder viure dignament i ser remunerat adequadament pel seu treball, això no es pot perdre de vista mai. I dubto que encara que hagin omplert cada dia els hagin pogut sortir els números per amortitzar el muntatge i treure’n uns salaris mínimament dignes durant aquesta curta temporada. Tant de bo no fos així.

Com ja he dit, sóc gran, i estic cansat de sentir parlar de la gran creativitat del nostre país, —que és certa—, i cansat també de veure el fariseisme i l’oblit en què la política i els polítics ens tenen considerats a tots plegats, a tots els que ens dediquem a aquest noble ofici. Felicitats a tots Els Pirates.

Salut, i visca el teatre!