.jpg)
Vaig estar al Teatre
Romea a la celebració dels 40 anys i presentació del llibre AADPC
40 anys. A l’acte, desenfadat, divertit i animat per The
Feliuettes i conduït per Manuel Pérez i Núria Cañamares es van citar i
es va fer referència a moltes coses fetes i a moltes persones, però jo hi vaig
trobar a faltar a molta gent també. Alguns lamentablement no van venir a l’acte
perquè ja no hi són, —descanseu en pau—, d’altres però, sí que hi són, però no
van venir, lògicament, tothom està molt ocupat un dilluns a les 6 de la tarda,
oi? A alguns però, els vaig trobar a faltar. Als que ja us vaig saludar, no cal
que us citi, encantat d’haver-ho fet i d’haver estat en aquest acte. Encara que
a alguns se’ls va esmentar i a altres no, n’hi ha molts que han contribuït
d’una o altra manera a que l’AADPC hagi pogut acomplir els seus 40 anys.
En citaré a alguns només
que vaig trobar a faltar. Alguns ja en el record perquè ja no hi són i d’altres
absents pels seus propis motius. No hi era l’Andreu Solsona, un gran company i
una gran persona, amb ell vaig compartir treball els darrers anys a Les Golfes
de Can Fabra (no recordo si al llibre se’l cita), era un gran dinamitzador
cultural, el vaig trobar a faltar, sí. El Pere Daussà, un amic, director de
teatre i membre de diverses juntes de l’AADPC, vam fer moltes coses plegats
dins i fora de l’associació, teatre, lectures, projectes... El Manuel Veiga, un
gran company i un gran autor, impossible no ser-ne amic, honrat i cabal, se’n
va anar massa d’hora. L’Hermann Bonnín, un home que em va donar molt de suport i
amistat quan més el necessitava a la feina que jo estava fent a l’AADPC. El
Ricard Salvat, un director controvertit, també va formar part d’una junta de
l’AADPC, vaig treballar amb ell en diversos muntatges i va ser un assidu i
polèmic col·laborador d’Entreacte. També vaig trobar a faltar, sinó a tots, sí
a alguns dels autors que vam publicar (que no eren pocs, 117), les seves obres formen
part de la col·lecció Teatre-Entreacte, sempre he cregut que aquesta publicació
ha estat una gran aportació a la nostra dramatúrgia. Sí, i això és cert, s’han
estrenat i s’han fet lectures dramatitzades de moltes obres de les que es van
publicar. L’Araceli Bruch, actriu, directora i autora, una gran amiga que també
va estar força implicada a l’AADPC, una dona dinamitzadora incansable, feminista,
una de les dones que hauria pogut ser fa
anys la primera presidenta de l’AADPC, mai, que jo sàpiga cap altra s’havia
presentat en unes eleccions, ella ho va fer. La Mercè Anglès, sí que se la cita
en el llibre, una altra dona que també va fer molta feina a l’AADPC i que se’n
va anar també lamentablement massa aviat, tant ella com el seu estimat teatre,
l’Artenbrut. L’Arnau Vilardebó que me’l trobo sovint pel barri, no hi era
tampoc a la festa, llàstima, l’haguéssim fet petar una estona parlant de teatre
com sempre que ens trobem. La Tumani León, la companya gerent, amb la que vam
compartir molts sotracs i neguits, i que comprenc la seva absència per la
lamentable pèrdua que ha patit darrerament, des d’aquí, una forta abraçada. La
Núria Vidiella, la veu telefònica més amable i afectuosa que va tenir l’AADPC
durant molts anys. L’Ignasi Roda, que alguna altra activitat segurament el
devia ocupar, però no hi era, també el vaig trobar a faltar, també ell ha
dedicat moltes hores i esforços a l’AADPC. I altres...
I podria continuar citant
molts companys i companyes de la professió amb els i les que sovint compartim
coses a facebook,
i també als escenaris i que segurament encara me’n deixaria alguns.
He fet una lectura ràpida
del llibre dels 40 anys de l’AADPC, i constato que només amb un centenar de pàgines
i amb moltes fotos que hi ha, els ha estat difícil de recollir encara que
sintèticament la història dels 40 anys d’aquesta associació. Dic llibre, però mirant-t’ho
bé me n’adono que no és més que un número extraordinari de l’actual revista
Entreacte, el mateix format, el mateix disseny i potser només algunes pàgines
més que les habituals. És possible, —és una suposició només—, que davant la
conjuntura econòmica i després d’aquests anys pandèmics que hem patit, no hi hagi
pogut haver cap pressupost dedicat a fer un estudi exhaustiu dels 40 anys de
l’entitat i per això s’agraeix l’esforç d’haver-ho intentat i haver fet aquesta
minsa publicació. No hi ha hagut espai, però he trobat molt a faltar, dades i
anàlisi dels difícils inicis de l’entitat els anys 80 que van ser durs i sense
recursos. Ja sé que s’ha de ser positiu, però tampoc cal ni maximitzar el que s’ha
aconseguit ni amagar les pròpies mancances, és un autoengany innecessari quan
ja es tenen quaranta anys.
La precarietat del
sector, de la que se’n parla en diversos articles, és un tema sempitern ja,
recurrent i irresolt encara, per molta lluita sindical que se li afegeixi. A molts
països, vaja, a la major part dels països que admirem, és obligatòria l’afiliació
sindical per poder treballar en el sector teatral i audiovisual. Recordo que fa
molts anys, un grup històric de referència al nostre país, va venir a l’AADPC perquè
els certifiquessin que eren associats perquè havien de fer unes actuacions fora
del país i els hi demanaven que estiguessin sindicats. Se’ls va fer la
certificació, però posteriorment tampoc no es van afiliar (una manera ben estranya
d’agrair-ho!) Aquí no és obligatori estar sindicat, ho era en el sindicat
vertical abans de la transició. Després no va ser-ho. De què serveix doncs que
hi hagi convenis, si no hi pot haver cap organisme que vetlli perquè
s’acompleixin? Des de sempre, un treballador del sector sap que si ell posa una
demanda a qui l’ha contractat (perquè l’ha de posar ell, és clar!), es barra el
pas a possibles altres contractes gairebé per sempre més. Aquest món és molt
perillós pel petit que és. Sortosament per a alguns del sector, la patronal, s’ha
consolidat com a referent del que ells mateixos anomenen —indústria teatral—,
però la precarietat general dels intèrprets resta irresolta encara. Haurem
d’esperar 40 anys més? M’agradaria que no fos així... —bé, jo ja no hi seré per
veure-ho.
En fi, acabo aquí
felicitant a l’AADPC pels 40 anys d’existència i agraint-los-hi la seva
invitació a l’acte. PER MOLTS ANYS AADPC!!!
