Un. L’epidèmia que diuen que s’acaba. Vés a saber, —m’ho crec o no m’ho crec? L’escepticisme m’envaeix cada dia més.
Dos. La guerra russo-ucraïnesa que ningú diu que s’acaba, com moltes altres guerres que encara no s’han acabat i que resten oblidades, —no són ja notícia preferent.
Tres. L’anar fent anys, i que el present, el dia a dia, no em deixa entreveure —al contrari—, un futur optimista.
Quatre. L’afany i la lluita pel lideratge dels que es diuen d’esquerres, dels que pretenen ser líders, una actitud que em neguiteja també perquè només aconsegueix fraccionar i esmicolar el tant necessari front comú progressista per combatre el creixent reaccionarisme que envaeix tot el món.
I ara, a una altra cosa. Vaig gaudir al Gaudí —valgui la redundància— amb la representació d’UN ENEMIC DEL POBLE. Significa una gran esperança certament que un grup tan jove hagi escomès aquesta brillant adaptació d’aquesta obra d’Ibsen. Molt em temo però que una gran part dels espectadors actuals estan més per altres propostes més lleugeres. Érem ben pocs a la funció que vaig veure. Una pena. Propostes com aquesta, que tan de bo proliferin, m’obren una gran esperança vers a un futur teatre compromès i d’interès social.
I una altra. Vaig estar també fa uns dies a una trobada a l’espai La Muriel organitzada per Entreacte i el portal Recomana.cat per parlar de la situació del teatre. “Moltes idees, cap conclusió i la necessitat de trobar-nos” va ser el titular d’Entreacte que el mateix convocant de la trobada va donar posteriorment a la seva crònica a la revista. Els vells, que n’érem pocs, tres, potser no ens va venir de nou res del que es va parlar. Es continua parlant del mateix de sempre, però com diu el titular, i també lamentablement com sempre: —cap conclusió. El que sí que em va semblar un tret diferent va ser que, fa anys a part d’intèrprets hi havia grups i companyies, actualment hi havia a la trobada associacions de productores (?), i també l’Administració és clar, que no falti, encara que vaig tenir la impressió que continua igual, inoperant, elitista i amb la inaccessibilitat digital afegida.
Sí, els anys passen, i hom, —potser jo—, ni me n’adono. Productores?, què és això... Sort que, seguint amb el titular esmentat anteriorment, —la necessitat de trobar-nos—, sembla ser una conclusió primordial. Trobem-nos, doncs, però traguem conclusions que ens puguin fer avançar mínimament, seria molt millor, no creieu? Ja començaria a ser hora. Els teatres, els petits i els grans s’han d’omplir.
I parlant de trobar-nos, a la fotografia, una trobada d’alguns que hem treballat plegats al Teatre del Raval en diferents muntatges i que ens vam trobar per no oblidar la recent i prematura desaparició del nostre estimat company Àngel Amazares. L'Edu Gibert també va venir a la trobada encara que no hi surt a la foto. Salut companys i llarga vida al teatre —tan malmès per a alguns i/o tan esplendorós per a d’altres, oi?
D'esquerra a dreta, Lluís Altés, Jordi Coromina, Enric Cervera, Montse Miralles, Muntsa Tur, Pep Martínez, Eduard Benito, Cristina Brondo, Bernat Muñoz, Carlos Briones, Berton Fernández, Laura Bardelás i al centre l'objecte de la trobada l'Àngel Amazares
Postdata.- I no us perdeu ÉREM TRES GERMANES a la Sala Atrium de Barcelona, que tal com diu el programa "El clàssic de Txèkhov vist des del segle XXI" Una proposta fantàstica, cal felicitar a tot l'equip i a la sala.
