Un revers reflexiu

Des de fa anys, una de les primeres coses rutinàries que faig cada dia és arrencar el full del bloc Maragall i llegir-me el revers mentre em prenc un cafè amb llet i esmorco una mica. Ahir diumenge dia 30 vaig arrencar  el full del dissabte que podeu llegir i reprodueixo a sota.

Aquest petit relat de Joaquim Valls Arnau m’ha fet pensar en moltes experiències professionals viscudes. Diu el relat: Trenta euros per un dia de feina, no està gens malament..., i afegeix apropant-se més a la crua realitat, però també els guanyem en un parell de bones jornades demanant almoina. Penós, no us sembla?

Quina trista realitat la dels protagonistes d’aquest relat. Una trista realitat auto acceptada sovint, i que no ens ve de nou a molts dels que ens dediquem a aquest noble, estimat i tant menystingut ofici com és el teatre, ja sigui fent animacions en un parc d’atraccions o teatre en qualsevol altre espai habilitat per fer-ne. Fins i tot podem aconseguir reconeixements esplendorosos amb minses o absents gratificacions dineràries. Però, ni l’artista ni ningú s’alimenta dels afalacs. El cert és que la precarietat i la desempara social, en lloc de desanimar-nos ens estimula la creativitat. Amb pandèmia fins i tot no hem deixat de fer nous projectes per tirar endavant. Vull continuar tenint l’esperança, encara que no ho arribi a veure que algun dia aquesta actitud de no tirar la tovallola sigui no solament reconeguda sinó també gratificada. Em sembla farisaic parlar de la gran creativitat del país donant les grans xifres del nombre d’espectacles que es fan, quan en realitat es menysté a la major part dels que ho fan possible.

A què cony esperen ses senyories per dignificar el sector quan parlen de la cultura?, i el teatre ho és, o no? Només caldria imitar una mica altres models, l’alemany, l’anglès o el  model francès que és el que tenim més a prop “els intermitents de l’espectacle” per exemple. No dic que fos fàcil, però ara per ara, ningú ho ha intentat. Ja els va bé així... “A rio revuelto...” No perdem l’esperança, però. Ni cal que els polítics ho expliquin en les seves declaracions programàtiques, tampoc ens els creurem. En què fessin alguna cosa per tenir-nos en compte ja n’hi hauria prou!

Ahir, 29 de gener, no va ser Halloween, ahir vam estrenar a la sala Cincómonos de Barcelona, ABISMES de Lluís Altés. En acabar l’actuació vam prendre una copeta de cava amb els amics que van venir a veure’ns per celebrar-ho. I no ens vam quedar tancats per sort, i no vam detectar la presència de cap colònia de rates com els del relat del calendari. Us hi esperem. Salut, companys!