Va ser el dia 6 de març de 2020 que vam fer la primera
lectura, el primer assaig de QUI A CASA TORNA de Harold Pinter al Centre Cívic
Cotxeres Borrell, era un muntatge que ja s’havia fet feia uns quants anys al
Versus Teatre i que l’Ever, el director artístic del teatre el volia reposar pel
novembre ara en el Teatre Gaudí. El Salvador, el director del muntatge, va ser el
primer il·lusionat en rebre la proposta, no va poder reunir a tota la companyia
que ho havia fet anys enrere i va haver d’optar per fer un parell de
substitucions, la Gemma i jo van ser les noves incorporacions en aquest
muntatge del que n’hem fet dotze funcions inoblidables en aquest espai a quatre
bandes que és el Teatre Gaudí, des del 16 de setembre al 3 d’octubre d’enguany.
No us podeu ni imaginar el content que em van fer en proposar-me fer un dels papers d’aquesta obra de Pinter, el Max, el pare de família, un dels pares més bèstia dels que jo he vist escrit en una obra de teatre. Era tot un repte sens dubte. I ha estat una experiència fantàstica. Fa quatre dies que hem acabat les representacions al Gaudí i ja em sembla que hagi passat un segle. Tinc aquesta lamentable sensació perquè hi he gaudit tant fent aquesta obra que no tenir una data per tornar-la a fer fa que l’enyorança m’envaeixi.
Des del primer assaig fins a la data que vam estrenar, tant el muntatge com els que n’hem format part hem estat amb una incertesa constant degut a que hem hagut de conviure amb la pandèmia i per tant hi ha hagut molts lapses de temps carregats d’incerteses. Ho farem, no ho farem... va ser un vaivé constant, a estones desesperançat. Finalment però, vam estrenar i les dotze funcions que hem fet al Gaudí ens han passat com un tres i no res. Enyoro ja els companys, a tot el personal del teatre, al públic, en definitiva, tres setmanes que m’han passat volant. Ha estat un plaer fer aquesta obra, un plaer treballar amb nous companys, amb tots els tècnics i treballadors del teatre, la resposta del públic, trepitjar l’escenari d’un teatre que no havia trepitjat encara.
Tinc la convicció de que hem fet una bona feina i ens ho hem passat bé.
Mori la pandèmia!
Visca el teatre!
Deixo un parell d’enllaços que parlen del muntatge:
No us podeu ni imaginar el content que em van fer en proposar-me fer un dels papers d’aquesta obra de Pinter, el Max, el pare de família, un dels pares més bèstia dels que jo he vist escrit en una obra de teatre. Era tot un repte sens dubte. I ha estat una experiència fantàstica. Fa quatre dies que hem acabat les representacions al Gaudí i ja em sembla que hagi passat un segle. Tinc aquesta lamentable sensació perquè hi he gaudit tant fent aquesta obra que no tenir una data per tornar-la a fer fa que l’enyorança m’envaeixi.
Des del primer assaig fins a la data que vam estrenar, tant el muntatge com els que n’hem format part hem estat amb una incertesa constant degut a que hem hagut de conviure amb la pandèmia i per tant hi ha hagut molts lapses de temps carregats d’incerteses. Ho farem, no ho farem... va ser un vaivé constant, a estones desesperançat. Finalment però, vam estrenar i les dotze funcions que hem fet al Gaudí ens han passat com un tres i no res. Enyoro ja els companys, a tot el personal del teatre, al públic, en definitiva, tres setmanes que m’han passat volant. Ha estat un plaer fer aquesta obra, un plaer treballar amb nous companys, amb tots els tècnics i treballadors del teatre, la resposta del públic, trepitjar l’escenari d’un teatre que no havia trepitjat encara.
Tinc la convicció de que hem fet una bona feina i ens ho hem passat bé.
Mori la pandèmia!
Visca el teatre!
Deixo un parell d’enllaços que parlen del muntatge:
https://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/tgb.html#3502
