EN MEMÒRIA DE L'HERMANN

Relataré només alguns dels molts bons records que guardo de l’Hermann. El primer cop que el vaig veure però, i és un record anecdòtic, va ser l’any 1974, ell i alguns membres del claustre de professors, eren el jurat de la prova d’interpretació que vaig haver de fer per poder obtenir el títol de graduat de l’Institut del Teatre, que en aquella època era al carrer d’Elizabets. Fa molts anys de tot això ja, uf! Va ser una de les proves més impactants i dures que recordo d’haver passat mai. La presència del Bonnín sempre imposava, semblava altiva i distant. Al cap dels anys, com he començat fent a l'inici d'aquest escrit, quan vaig tenir el plaer de tractar-lo més personalment, vaig canviar de parer, va passar a ser sempre més l’Hermann. Era un home afectuós i amb una gran capacitat d’endegar, engrescar projectes i de fer i de cultivar les seves amistats. Llàstima que amb ell se’n vagi també el seu gran impuls perquè en els moments que ens trobem son tant o més necessaris que mai encara.

Recordo les llargues i agradables xerrades de treball a la seu de l’associació que vam mantenir, de tota mena de temes, professionals, artístics, filosòfics, i fins i tot personals. Va ser un home que em va donar suport i em va oferir a més la seva amistat incondicionalment. Sempre recordaré aquests agradables i sincers moments compartits.

Gràcies a la seva tenacitat i als seus contactes es va obrir el maig de 2003 l’espai Les Golfes de Can Fabra, Factoria d’Arts Escèniques, on l’AADPC va poder organitzar, tallers, estades, jornades, cursos, lectures dramatitzades. Era un gran espai a Sant Andreu que es va crear al servei dels professionals de les arts escèniques amb el suport d’una oferta de beques per facilitar les condicions d’accés i utilització. Va ser una porta oberta a mil tres-cents metres quadrats per a les arts escèniques. Deia l’Editorial de l’Entreacte quan es va inaugurar «...Cal esperar, doncs,  que amb la posada en funcionament d’aquests Centre Artístic, moltes produccions de les arts escèniques independents puguin rebre un impuls enriquidor així com  una millor difusió  de les seves propostes...» L’Hermann va ser també, un dels impulsors de la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts de Catalunya. El Consell de les Arts que avui dia no és més que una entitat ‘decorativa’, ben diferent del British Council que va ser un dels models inspiradors del que es pretenia fer.

Pel seu prestigi, va esdevenir president de l’AADPC l’any 1997. Però l’Hermann de seguida se’n va adonar que a part de la lluita sindical, —lloable i utòpic propòsit, en el model social en el que continuem immersos—,  que hi havia un gran potencial en el treball que s’estava fent, i no va tardar gens en donar-hi suport. Sempre li ho he agraït. S’hi va posar al davant, i jo vaig acatar agradablement la nova direcció, i s’hi va implicar, es van reprendre i crear noves activitats, tertúlies, debats, conferències, cursos de formació i reciclatge professional i moltes altres diverses actuacions, va ser l’impulsor d’una línia culturitzant, perquè creia que els professionals, a part de defensar els seus drets, han de ser també i primordialment artistes. Molts dels autors que es van publicar a la col·lecció Teatre-Entreacte durant el període 1997-2009 van venir proposats per ell, i algunes d’aquelles obres sortosament van poder ser llegides i estrenades.

Relato a continuació alguns dels records extrets d’Entreacte que també m’agrada compartir de l’any 2003. Es va implicar en la la Plataforma Cultura i Espectacles contra la guerra. I també davant d’unes eleccions va formular les següents preguntes als representants dels partits polítics: «Donat que a Catalunya hi ha uns dos mil actors i que en aquests moments els centres de formació posaran en els mercat de treball una gran quantitat de nous professionals, com es plantegen els processos d’inserció professional? Com es pot contribuir des de la Generalitat a impulsar un procés de normalització de l’actor en la seva condició de treballador? Com es pot aconseguir la necessària cobertura social que garanteixi la seva dignitat?» Aquest any també va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria Arts Escèniques per la direcció de Fabricant de monstres, estrenat a l’Espai Brossa i en paraules del jurat “no tant sols per aquest muntatge, sinó per la seva aportació al teatre alternatiu  i pel compromís des de fa molts anys en que ha estat vinculat a la renovació del teatre de la ciutat”. I en la seva carta de comiat a la presidència de l’AADPC després de dos mandats continuats publicada a l’Entreacte 127 de juliol-agost 2005, en un dels paràgrafs deia: «...Queden, tanmateix, moltes i moltes coses per fer. La perspectiva de futur de l’AADPC passa per la persistent i constant presència dia rere dia  en la defensa dels legítims interessos, artístics i laborals del col·lectiu, i en l’enfortiment i la maduresa de la veu plenament representativa davant de les administracions públiques i els col·lectius empresarials públics i privats...»

L’Hermann Bonnín, sens dubte ha estat un home imprescindible en el panorama del teatre a Catalunya. Molts altres mitjans espero i sé que en parlaran més abastament. Renovador allà on s’hi ha posat, Institut del Teatre, Centre Dramàtic de la Generalitat, actor, director, promotor, arranjador de projectes, i moltes altres, lloables, necessàries i imprescindibles activitats encara. Una gran pèrdua. Descansa en pau Hermann. Un petó i una abraçada.