En les circumstàncies sanitàries que ens trobem ha estat una
teràpia, un plaer i un repte també poder fer el que hem fet i sobretot poder-ho
presentar superant totes les incerteses i entrebancs presents que es presenten usualment
com a insuperables en el món de les arts escèniques.
El coneixia però no hi havia estat en aquest festival.
Teatre més que breu. Quinze minuts per explicar una història. Ja ho havia fet fa
uns anys en una altra ocasió en els mini teatres que hi havia al Raval al
costat de la Filmoteca. Ha estat una experiència ben diferent. En els mini teatres
l’espai pot ser claustrofòbic, a l’aire lliure tot el contrari. Un tema sí que
coincideix, no has d’impostar la veu com ho has de fer sempre en qualsevol
teatre a l’ús, en els mini teatres perquè tens el públic a tocar, i a l’escenari
del píndoles d’enguany perquè el micròfon de diadema t’amplifica fins la
respiració o una lleu aerofàgia.
Vam fer quatre funcions, a les set, a les vuit, a les nou i
a les deu. La sensació que vaig tenir és com si intervinguessis en quatre
escenes en una obra que durés una mica més de tres hores. I enlloc d’estar entre
caixes o al camerino, pots estar prenent la fresca a l’aire lliure.
Si no fos pel canó, el cel que teníem al darrera ha estat el
ciclorama natural més immens en el que mai he treballat, infinit, i cap al tard
amb estrelles i tot, meravellós. El canó (soc pesat, oi?) com que no ha
intervingut per res, m’agrada pensar que ha quedat apercebut, tant de bo fos
així. Allà on hi hagi intèrprets explicant coses, no hi ha canó que faci perdre
l’atenció. Almenys així m’ho crec i m’agrada pensar que així és.
Res, en definitiva, que després del confinament, del
desconfinament i de tota aquesta inacabable tortura i tragèdia social i
econòmica que ens està convertint a tots plegats en no sé què, poder trepitjar
un escenari ha estat més terapèutic que mai, el teatre sempre és sanador. Tinc la
impressió que per poder continuar practicant el teatre a l’actualitat hagis de
demanar permís a les autoritats ‘competents’, que a sobre se’ls en fot bastant
això del teatre i de la cultura en general. En fi...
Res, repeteixo, un plaer haver treballat amb aquestes fantàstiques
noies i amb l’excel·lent equip de gent del Festival Píndoles.
Ara, això sí, tot per l’amor al teatre. Com en tantes i
tantes ocasions, redéu!!!
