Tancats una altra vegada. Dels teatres, parlo. En aquests moments no podem fer teatre ni al menjador de casa. Ni passar la gorra, vaja! Què n’hem de fer del còmic que portem dins? Hivernar-lo com ho fan els ossos?, i consumir les poques reserves que ens puguin quedar!, qui en tingui, és clar!, perquè de reserves els còmics només en tenen en l’ideari. Estem davant d’un repte que mai no ens havíem plantejat. La vida del còmic, des de l’inici i durant tota la seva vida ha triat la incertesa com a alternativa per a tirar endavant. Ara ja no serveix ni de consol aquell lloable impuls de fer el que et ve de gust, només ens queda el poder fer alguna cosa que mínimament ens serveixi per viure, —per sobreviure!
Ja ens podem escarrassar en allò de “la cultura és segura”,
fins i tot els que ho prediquem caiem sovint en el desencís o la desesperança. Ens
referim a la seguretat espiritual quan ho proclamem, perquè la seguretat física
no ens la garanteix cap dels sistemes en els que som immersos. Estem en una
indefensió corporativa total, mai s’ha afrontat una realitat com l’actual.
Qualsevol que se’n plantegi una de nova amb esperança es quedarà curt i possiblement
serà criticat.
Els que ens hi dediquem, a fer ficció en un escenari físic, hauríem
de tenir la fortalesa de poder continuar fent-ho. Però les eines per poder aconseguir
omplir el plat a taula no les podem utilitzar, tot està més tancat encara que
mai, tot està vedat temporalment. Les noves eines que tenim a l’abast, les
xarxes socials, poden fer virtuals els nostres treballs, però malgrat les bones
intencions els desvirtuen lamentablement traient-los del seu context.
Hi ha greuges històrics, ara més insuperables que mai. El
teatre és un art en viu, pels que el fan i pels que el reben. És intercanvi en
directe. S’ha de compartir en l’espai físic.
I ara, i aquí, ens toca desdramatitzar. Quin remei! I a
sobre, alguns, continuïn pensant i pregonant que la vida del còmic està més
pendent de la sort que del talent i de l’esforç que s’hi dedica. Malaurat pensament!
Hi ha moltes coses més a dir encara. Per exemple aquest
article d’Itaca
Siau!
