Recordo quan van sortir els primers mòbils. Uns aparells enormes, tan pesats o més que els fixes. Fa molts anys ja, molts. Estàvem amb la família, de càmping, i hi havia un home parlant amb el seu mòbil a la parcel·la del davant. No era un estranger no, era d’aquí. Era una cosa estranya veure parlar en veu alta a l’aire lliure un home amb aquell aparell. Tots els que estàvem al seu voltant, ens en podíem assabentar del que estava parlant. Els altres havíem de tenir fitxes per poder trucar per telèfon en una cabina. Més endavant vam poder trucar amb monedes, ja no calien les fitxes. Aquell home del mòbil enorme em va fer pensar que en un futur ja no ens caldrien les fitxes, ni les monedes, tots podríem disposar de telèfons mòbils. En un futur, és clar, el que ja estem vivint des de fa alguns anys tots plegats.
Tot va massa de pressa, ara. Els anys passen de pressa, les hores molt lentament. Tots estem parlant en veu alta amb el mòbil, per arreu, en qualsevol moment. Tots tenim un, o més d’un, aparell per comunicar-nos, i això fa que podem saber què passa a l’altra punta del món en qualsevol moment, tant si ens interessa com si no. El difícil és saber què passa de ben a prop. Ho ignorem, ho menystenim. Ni ens n’adonem, de vegades. La nostra credulitat així com el nostre escepticisme van creixent de forma exponencial.
Però, amb tot, això, més que haver-nos fet feliços, ens està fent dependents, ens esclavitza inconscientment en certa manera. De vegades ho acceptem, i de vegades ens costa acceptar-ho. I no solament podem parlar, sinó que també ens podem veure les cares, i podem veure el lloc on som. Podem veure als que estimem, i als que no estimem també. Però no els podem ni abraçar ni bufetejar, com ens agradaria poder-ho fer. Per la tele, per Youtube, per Whatsapp, per tot arreu, xats en viu, xats filmats, petites i gran sèries sobre el tema en totes les plataformes, i més i més. És un no parar. El món global al nostre abast. Embafats estem! No estem sols. No podem sentir-nos sols. Oh! Quina il·lusió... o, quina pena... depèn del moment, és clar!
El teatre, prohibit. Fer-lo i veure'l. Fins quan? Per sempre!, ja els agradaria a molts que així fos. Pensar en un teatre contaminant i contaminador, satisfà només als que sempre han odiat el teatre, els exterminadors de la cultura i l’art.
El teatre és comunicació física, a dalt i a baix de l’escenari, és una contaminació necessària si ho volem formular en un sentit positiu del terme. És difícil pensar que pugui ser alguna altra cosa. Des dels grans escenaris als minúsculs espais, es des d’on es propaga i s’ha de continuar propagant, el ‘virus’ teatral. La comunicació teatral només pot ser en viu i en directa. No es pot expressar la passió ni l’odi sense contacte, és imprescindible el contacte físic. Dels intèrprets i dels espectadors també. L’aplaudiment no és més que el substitut del petó i de l’abraçada. I el contacte físic no solament és necessari en el teatre, també ho és en els platós, en els sets de gravació i de rodatge, és imprescindible.
Que potser algú està pensant maquiavèl·licament que caldrà fer virtualment les escenes d’amor o de violència física per evitar possibles contagis, utilitzant estèrils projeccions hologràfiques per no contaminar-se? Quin horror! No vull ni pensar-hi!
Seria inversemblant, erroni, o potser ingènuament infantil, pensar que quan es parla de distanciament en la interpretació s’està parlant de distància física. La distància entre l’intèrpret, el personatge i el públic al que es dirigeix ha de produir-se en una ubicació física comuna, i amb la menor distància física possible, quan més íntima millor. Hi ha d’haver comunió perquè la comunicació esdevingui catarsi. La representació de l’exteriorització de la intimitat és l’element imprescindible per a una bona praxi en la realització de qualsevol acció dramàtica. Tant si es tracta d’un drama com d’una comèdia. És imprescindible!
Ja ens en sortirem! Ja ens tornarem a abraçar!
