Una síntesi ben feta del contingut d’una obra és el resultat d’El Mercader de Venècia que la companyia Dau al Sec
Arts Escèniques ens presenta a la Sala
Versus Glòries. És un treball recomanable per l’enriquidor que és veure la
proposta que s’ha fet admirablement de l’obra de Shakespeare. No ha fet falta
falta posar-hi res a l’escenari. Un espai buit, una il·luminació precisa, una
bona direcció, uns intèrprets immillorables. Els bons resultats s’obtenen sens
dubte a partir de l’amalgama d’aquests elements, un bon text, una bona
dramatúrgia, uns bons intèrprets, una bona direcció, una il·luminació
impecable i una bona economia en la utilització dels elements escènics. Són totes
aquestes coses i altres, les més difícils de fer coincidir en un escenari, i en
aquest cas s’hi han trobat. No hi ha res gratuït, la síntesi està més que ben
feta, és una bona lliçó de com explicar avui dia una història que si en els
temps de Shakespeare s’hi podien passar tot el dia perquè no tenien res més que
fer, avui que sembla que no estem tan ociosos, es pot explicar amb una hora i mitja, fantàstic! No hi ha dubte que tot l’equip hi ha treballat intensament
i els resultats en són l’evidència. Aquí hi tenim un teatre d’alçada. No hi
hauria d’haver ni una butaca buida.
No hi ha temps ni per incomodar-se en la poc còmoda butaca,
com ho són totes les de les sales anomenades alternatives, en les quals s’hi
està fent el millor teatre independent actual. Aquesta és una producció com moltes
altres marcades amb data de caducitat. Quatre o cinc setmanes d’exhibició,
un total de 20 o 25 funcions a tot estirar per mostrar un treball que sempre ha costat bastant més temps posar-lo en peu que el que se li dona per mostrar-lo. Però aquestes
condicions són les que imperen avui dia. Poden haver-hi ajuts a la
producció, insuficients sempre, i en la majoria de produccions ni ajuts ni res,
i es tira endavant amb els esforços del col·lectiu que escomet el projecte. Són
els professionals els que acaben subvencionant el teatre. Els abocats a fer teatre
independent amb l’esperança de poder-s’hi guanyar la vida, no solament s'hi esforcen per aconseguir endegar les seves propostes, sinó que també en molts
casos, a més de no rendibilitzar-ho econòmicament, hi perden diners, amb les
conseqüents frustracions i desercions ben comprensibles però que ningú relata. El gran mostrari de produccions que avui dia tenim són inabastables, diria que hi ha més producció i creativitat, que
públic per gaudir-ne. Hi ha més oferta que demanda. I a sobre els polítics en general i certs mitjans també, ens
volen fer creure que el nostre país gaudeix d’una creativitat teatral esplendorosa,
quan en realitat el que s’està mostrant potser des de fa massa temps ja, és l’esplendor d’una decadència inconfessable.
Sí, cert, algunes sales estan amb unes ocupacions acceptables, però moltes
altres estan sota mínims. És impossible per bé que els hi vagi a algunes
produccions que els esforços de les companyies que treballen en teatres
i sales alternatives en puguin treure una rendibilitat salarial mínimament acceptable. Les
dades de les arts escèniques no es mostren en
transparència i la precarietat del sector no és manifesta, ni sembla que hi hagi massa ganes de mostrar-ho. No crec que només em preocupi a mi tot aquest marasme. Seria bo que tots els implicats en el sector, els espectadors inclosos, s'oblidessin de pensar que tenim tan bona salut creativa i s'adonessin com en el conte, que el rei —el teatre— va completament nu, i que només és de forma artificial i hipòcrita que resplendeixen les seves vestidures.
Bé, torno al Mercader de la Versus. Aneu a veure aquest muntatge, no us
el perdeu, sobretot als que us agrada sentir la paraula a l’escenari, i deixeu per a un altre moment, que sempre n'hi hauran, les produccions artificioses d'èxit de vàcua espectacularitat.
