Martí, la teva peculiar i admirable discrecionalitat ha fet
que no hagis volgut cap cerimònia de comiat, és una actitud més que respectable,
te n’has anat ràpidament i en silenci, una lliçó per a molts, un avís sense
precedents, i una descàrrega per als que practiquen l’oblit sistemàtic. És per
això que em plau escriure’t aquestes quatre ratlles Martí. Jo et vaig conèixer fa
molts anys quan amb el grup La Persiana vam fer
La Ratonera que vas codirigir i a més feies de regidor en les múltiples
representacions i en els bolos i les temporades que vam fer. D'anècdotes a grapats en podríem recordar.
|
ANY 1981 |
El darrer cop que
et vaig veure va ser uns anys enrere en una estrena al Teatre Borràs. Fa temps
que amb uns amics comuns tertulians de teatre dèiem que volíem venir a visitar-te
perquè feia massa temps que ja no coincidíem enlloc. Però no hi hem estat a
temps i te n’has anat i ens hem quedat frustrats de no haver-ho fet. Segurament
d’haver anat a veure’t hauríem passat una estona divertida parlant no solament
del passat que vam viure plegats sinó també del panorama actual del nostre
teatre del qual tu n’eres un bon crític i observador. No s’ha de pensar fer, s’ha
de fer, aquesta és la lliçó que extrec de la teva partença Martí. Aquesta
trobada que no hem fet hauria estat un record més a afegir als molts i
agradables records i inquietuds que hem pogut compartir amb tu Martí. Descansa
en pau, company. Et recordarem.