Una reflexió a partir de la notícia sobre la nova direcció
del Lliure.
«...la seva línia
artística es defineix per “una voluntat integradora i d’obertura”, amb la
incorporació de noves generacions de creadors.»
Hi ha algú del que no se n’hagi dit això o qualsevol cosa
semblant en els mitjans quan l’acaben d’anomenar? Fa molts anys que sento
repetidament la mateixa cantarella. Sempre hi ha un interès especial per les
noves generacions. És encomiable, sí. Que aquestes noves generacions puguin
créixer i desenvolupar-se, això és un altre tema, no es contempla massa, segurament
té un cost social que potser no es pot ni es vol assumir. Sempre n’hi haurà de
noves generacions, el transcurs del temps ens les va oferint una darrere
l’altre. Ara bé, que la creativitat d’aquestes noves generacions pugui desenvolupar-se,
quallar i deixar un substrat és un tema que no sembla ni massa assumit ni
reeixit en gaires ocasions. Interessar-se prioritàriament per les noves
generacions, deixant de banda les múltiples generacions anteriors és clarament una
omissió, i l’oblit és una actitud reaccionària sens dubte. Hi ha molts relleus,
però pocs continuadors. El que tot comenci a partir d’un, és un mal endèmic, el
personalisme i l’individualisme no ens han portat mai col·lectivament enlloc. El
que hi ha fet, sempre s’ha de considerar per poder avançar. Amb plantejaments
poc progressistes, el corpus artístic d’aquesta professió pot acabar sent constituït
per un insignificant pòsit de residus esplendorosos, els de les múltiples ‘noves
generacions’, el conjunt de les minses aportacions fetes durant el curt temps de glòria que
se’ls ha concedit. Una mirada en perspectiva em fa pensar que, malauradament la
consolidació estructural, els repertoris clàssics, els contemporanis, o
l’experimentació bàsica entre molts altres temes conceptuals i estructurals, no
són temes prioritaris, continuaran sent els temes irresolts pels detenidors i
els executors dels mitjans de producció. És indubtable la vàlua de les noves
generacions, però si donar-los-hi la mà només serveix per mantenir l’estatus de
qui els hi dona, no anem gens be. Sort a tots plegats.
