No m’ho puc creure, el 5 de gener el Facebook del Manuel encara mostrava
activitat, i avui dia 8, em comuniquen que ja no hi és. És difícil
d’empassar-s’ho. L’última vegada que el vaig veure a l’escenari va ser a La
Seca-Espai Brossa en Siempre a la verita
tuya, un espectacle en homenatge a la Lola Flores que ell va escriure, va
produir i s’ho va muntar, era un espectacle unipersonal entranyable que va
tenir molt bona acollida i molt bona crítica. Una producció petita, com moltes
d’altres, masses potser ja, un espectacle que ens mostra la solitud i desemparament
cultural en que es troben lamentablement molts i bons creadors, que per poder
mostrar la seva obra han de convertir-se en artesans davant del buit que la
ineficaç o inexistent indústria teatral privada o institucional mostren. Conec
el Manuel des de fa molts anys, des de quan vam publicar la seva obra El darrer esclat, editada com a separata
de la revista Entreacte el febrer de 1991. Posteriorment també li vam publicar
altres obres seves, Jar, el 1992, Una hora de felicitat, el 1995, i els
premis SGAE Tempesta de neu, el 1995
i Recreo, el 1998. Un autor força
prolífic sens dubte, un actor i un company extraordinari, i amb força premis a
les seves espatlles. A totes les seves obres hi són presents les seves
preocupacions socials i ètniques que sempre són mostrades amb una sensibilitat
i màgia especials, virtuts que el caracteritzaven. El seu teatre em remetia al
de Juli Vallmitjana, crec que ell be en podria ser el seu continuador, encara
que la seva honradesa i honestedat segurament li haurien prohibit acceptar
aquest mèrit que es mereix i que m’agrada atribuir-li. Per a mi n'és l'hereu
sens dubte. Manuel, gràcies per tot el que has fet pel nostre teatre, a dalt i
a baix dels escenaris, cal no oblidar-te, company, t’ho devem.
Enric Cervera, 8 de gener de 2019
