El que són les casualitats. El dissabte passat vaig anar a veure a la Villarroel perquè em semblava que ja la treien, l’obra
Fairfly. No els conec personalment, però els vaig enviar el dia següent pel Facebook felicitacions a tot l’equip perquè em va semblar que el muntatge era un excel·lent treball. I aquest matí me n’he assabentat que els han atorgat un
Max a
La Calòrica i Teatre Tantarantana al millor espectacle revelació per aquesta obra. Ho celebro novament, i reconec que sí, que s’ho mereixen sens dubte. La categoria d’espectacles revelació sempre m’ha fet gràcia. Suposo que n’hi ha una pila i ben diversos amb aquesta etiqueta. I amb altres categories de ben segur que encara n’hi ha molts més d’espectacles. Masses per poder-ne escollir els millors. N’hi ha de molt bons que sovint passen desapercebuts o que han tingut molt poques possibilitats de ser visionats. Hi ha tants espectacles, i tants premis! Els premis són bons per l’incentiu que representen, , —ho sabem tots els que ens dediquem a aquest ofici—,però el millor que pot passar, més que el premi, és poder arribar al major públic possible amb els treballs que representem, guanyar-s’hi la vida, amb un mínim d’entrebancs i amb el suport, no sempre incondicional, dels que eufemísticament s’omplen la boca com a prohoms o faedors de la cultura, en moltes ocasions polítics i empresaris.
Hi ha molts aspectes que em van agradar de l’espectacle que són remarcables. La simplicitat dels elements escenogràfics, una taula i quatre cadires. Un espai buit, fantàstic!, un espai que omplen abastament els que el trepitgen, i que fa que l’hora i vint minuts que dura l’espectacle et passi sense ni adonar-te’n. Com espectador no pots demanar res més, si fos un musical no pararies de demanar bisos. Uns intèrprets, una direcció i un guió, austers i impecables. De la tecnologia emprada ni te n’assabentes, de tan subtilment que se’n fa del seu ús. L’espectacle plantejat en un espai a quatre bandes ha estat tractat amb tanta delicadesa que no perds en cap moment, ni la veu ni la cara de cap dels intèrprets. I a més, allò que trobo moltes vegades a faltar, hi ha un compromís en el discurs dramatúrgic, aquí hi és, sí, i contundent i intel·ligible per a tothom. Una molt bona reivindicació, sense pretensions, —la crítica a l’emprenedoria—, tot servit amb un bon sentit de l’humor, amb frescor i eficàcia.
Si el teatre aconsegueix distreure, ja n’hi ha ben bé prou, però si a més apunta més amunt com ho fan els de La Calòrica i Teatre Tantarantana amb aquesta obra, realment no se li pot demanar res més al teatre. Bé, sí que se’ls hi pot demanar més: Que continuïn en aquesta línia.
Unes calòriques felicitats novament per part meva!
