Mai m’ha agradat veure la pèrdua d’energia fora dels
escenaris de professionals del sector, és un malbaratament innecessari i fora
de lloc malgrat alguns amb suposades bones intencions, se senten abocats a
intentar resoldre el desgavell del sector des de plataformes de
l’administració alienes als escenaris en alguns casos. L’intent és lloable, però l’administració té
moltes altres prioritats abans que atendre les mancances considerades puntuals
del sector.
Les informacions que s’emeten per tot arreu, ens diuen que
el teatre gaudeix d’una bona salut. No dic pas el contrari, no tinc dades ni la
capacitat per analitzar-ho. He vist en temporades passades, per citar-ne alguns
muntatges, La calavera de Connemara , Fairfly o ¿La vida es sueño? curiosament
els tres a la Villarroel, uns muntatges amb uns continguts interessantíssims en
els que no s’hi aprecia cap pèrdua energètica per part de ningú, tot el
contrari, són muntatges que comuniquen una energia aclaparadora. M’encanta això,
però no deixa de preocupar-me el fet que això només demostra una bona salut puntual,
són experiències amb aspectes molt saludables però que no evidencien per elles
mateixes un estat general del sector.
És a l’escenari sí, i són els de l’ofici, els professionals
implicats, els que s’han d’esmerçar perquè les coses prenguin rumbs il·lusionants
i esperançadors per a tots. No dic que s’hagi de fer la revolució des dels escenaris,
que ja caldria ja, però seria una fal·làcia o una estupidesa potser plantejar-s’ho,
sí que seria bo però, un compromís general més gran de tots els que intervenen
en les posades en escena, que són molts, cada vegada més. M’agradaria veure,
sense parar, apostes arriscades com les que he citat anteriorment, que sens
dubte ens beneficien a tots plegats, al sector, als espectadors, i a la
societat en general. Però continuen mostrant-se continuadament apostes
minoritàries que no arriben ni a poder-se exhibir en moltes ocasions.
Som tants avui dia els participants en aquest món, que resulta
fins i tot difícil d’imaginar un pronòstic de sostenibilitat econòmica i social
d’aquest ofici a curt i a llarg termini. Això del futur i de les perspectives d’aquest
ofici, i ho tinc constatat, continua sent tant sols una preocupació minoritària.
El model social imperant imposa ser emprenedor, és a dir, ser empresari, coarta
la llibertat del creador que no pot esdevenir treballador per compte d’altri,
que és la forma més lliure i la millor manera en que es pot desenvolupar
l’activitat dels intèrprets. Em preocupa aquesta concepció neoliberal que ens
aboca a un incert esdevenidor, i no n’estic sentint parlar massa malauradament
d’afrontar aquest tema ni d’intentar eliminar la precarietat perenne que continua
preocupant, lamentablement a pocs en realitat.
Les famílies existents del sector, procuren per la seva salut
i prosperitat, i esdevenen minilobbies
que no compten amb la totalitat del sector que cada dia és més extens i
incontrolat. No es pot atendre la ingent majoria dels que, carregats d’il·lusions
i falses esperances, continuen engruixint i nodrint el substrat bàsic imprescindible
d’aquest ofici. Tant de bo sorgissin projectes que creessin estructures sòlides
i duradores que permetessin que ningú es quedés ni a l’andana ni a les
bardisses.
Per no perdre l’esperança que encara em resta, m’agradaria poder
albirar l’existència d’un punt de consolidació, encara que fos remot, de la
constitució d’un corpus d’aquest ofici, que molts tant incomprensiblement
estimem. No podem abandonar els que ens dediquem a aquest ofici la part
romàntica que ens empeny a formar-hi part des d’un començament i a implicar-nos
en l’ofici, però hem de ser conscients que aquest nostre romanticisme no sigui
la causa que ajuda a la manca de cohesió de les infraestructures que ens han de
permetre practicar el nostre ofici com a treballadors de la cultura.