 |
| L'Andreu Solsona el 2009 |
Fa molts anys que ens coneixíem amb l’Andreu. El
recordo llunyanament d’haver-lo vist a La
torna i en algun altre muntatge dels Joglars. Era l’època del teatre
independent, uns anys en els que ambdós vam viure amb intensitat i on se’ns va
inocular sens dubte, allò que en diuen, el verí del teatre. De tot això ja fa
molt de temps, de tot fa molt de temps! Som del mateix any, del 46, i havíem
compartit un munt d’històries. No vam coincidir mai a l’escenari, però de ben
segur que si hagués estat així ho recordaria fil per randa, perquè amb l’Andreu
era impossible no comunicar-s’hi, tot el que he compartit amb ell m’ha deixat
un record a tenir en compte. L’Andreu era un home que de jove havia tingut vocació
religiosa, però afortunadament la metamorfosi d’aquests valors el van portar a
dedicar-se al servei dels altres, en el món del teatre i en el de la cultura. I
ara, lamentablement i prematurament ens ha deixat.
Per la tardor de 1991, l’Andreu es va posar al davant
del Teatre Zona Nord, el Centre Cívic Ciutat Meridiana de Torre Baró-Vallbona. Va
ser aquell un espai de múltiples possibilitats, donava vida cultural en una
zona de l’extraradi molt mancada d’equipaments d’aquesta mena. I a més, també
va ser un espai molt interessant per als professionals del sector, emergents i
no emergents, tots van poder disposar de les noves infraestructures teatrals
que el centre oferia gràcies a l’esperit de servei esmerçat per ell. Deia
l’Andreu en una entrevista que li vam fer a l’Entreacte núm. 15 d’octubre de
1991: “La infraestructura es fa amb
diners, l’educació no, es fa amb temps...” “No volem ser protagonistes d’una actuació, sinó d’un impuls...”
L’Andreu amb tot el que ha fet, mai no ha volgut protagonisme, i això és una
actitud admirable que l’honora.
Més endavant, l’Andreu va passar a dirigir el Teatre
Zorrilla que es va estrenar com a Centre d’Arts Escèniques de Badalona el dia
22 de febrer de 1999 (vegeu Entreacte núm. 57, març 1999). Una altra experiència
dinamitzadora, la d’un teatre amb 130 anys d’història, un dels teatres de la seva
ciutat natal. Recordo que ell mateix m’havia comentat que li feia molta
il·lusió i que era un luxe i una gran responsabilitat estar al davant d’un
projecte d’aquesta mena.
Vam tornar a coincidir a l’AADPC en el Centre Artístic
per als Professionals de les Arts Escèniques Contemporànies a Can Fabra (Les
Golfes de Can Fabra -Factoria d’Arts Escèniques) que es va inaugurar l’octubre
de 2002 (vegeu l’Entreacte núm. 96) i que va dirigir si no recordo malament a
partir de 2004. Ell m’havia comunicat que acabava el seu contracte laboral amb
el Zorrilla i que li agradaria poder assumir el risc de Les golfes de Can Fabra;
això li vaig comunicar a l’Hermann Bonnín, president de l’AADPC en aquells
moments, i la proposta sortosament per a tots, va quallar i el van contractar. Va
ser admirable i quantiosa la feina de dinamització cultural feta per l’Andreu a
Les Golfes de Can Fabra. Feina sense estridències però amb una rectitud i
eficàcia innegables.
L’estiu de 2007 la Redacció d’Entreacte per voluntat
de la junta de l’AADPC va canviar de seu i es va desplaçar a Les Golfes de Can Fabra,
allà vaig compartir l’espai i la feina amb l’Andreu, al qual la junta de l’AADPC
també l’havien anomenat director de la publicació. Encara recordo les seves
paraules “Enric, m’han anomenat director,
però, tu ja saps com va això de fer la revista, oi?”, no era defugir
responsabilitats sinó tot el contrari, en el fons li van posar una feina
afegida, que abastament ell va acceptar sense cap mena d’objecció. A part de
respectar totalment la feina que jo estava fent, que ell ja coneixia, em va fer
costat, no hi va haver cap desacord possible, em va ser de molta ajuda i
enriquiment durant tot el temps que vam compartir l’espai i la feina conjunta,
en guardo un molt bon record. Per a mi, haver anat a Les Golfes de Can Fabra va
ser un baló d’oxigen en aquell moment. Va ser director d’Entreacte des del núm.
149 de juliol-agost de 2007 fins l’última revista que jo vaig editar, el núm. 165 de gener de 2009. Les diverses columnes que l’Andreu va publicar en aquestes
revistes durant aquest període intitulades, Obra
de dos i No vaig a l’hora, són una
valuosa aportació del pensament de l’Andreu al món dels professionals de les
arts escèniques.
I m’acomiado amb aquella expressió tan socarrada “Adéu,
Andreu!” que molts amb intencions amicals proferien a l'acomiadar-se i que a ell mai no li va
deixar de fer gràcia, perquè ell era així, amable i respectuós amb tothom. I ara
sí, i com s’escriu ara, m’acomiado: ADEU ANDREU!
