La veritat és que no ens podem sentir sols, la comunicació a la xarxa és constant i
fluïda, gairebé embafosa en certs moments. Tenim la llibertat de participar-hi,
i també la llibertat de prescindir-ne. Però el nostre sentit comú ens aconsella
no tirar el barret al foc, no desconnectar-nos, i acabem acceptant aquesta mena
de solituds suposadament compartides.
El poder de comunicar-nos amb la utilització de les xarxes, és sens dubte aquest
nou poder fàctic que tot participant-hi ens condueix cap a les tramposes fites
del sistema. I amb la corresponent cessió i manipulació de les dades, contrastades
o no, que donen força a tos els argumentaris ja siguin veritables o falsos.
I com que no ens conformem amb l’ambigüitat, continuem, a la recerca d’allò
que alguns dels embolicaires implicats mai ni s’havien plantejat, el
discurs, antic o modern, és igual!, d'ideologia ni un borrall. Dins de tota aquesta faramalla que són les xarxes, les possibilitats de
trobar-hi engrunes de nous discursos són remotes. Els poders fàctics l’únic que
fan es preservar als poders establerts de qualsevol infecció ideològica, els poders
del capitalisme ferotge dominant arreu, ens està destruint l’humanisme residual
que vol amagar-se recònditament per no ser exterminat.
I tot això com s’interpreta a l’escenari, en un plató o en un set de
rodatge? És una feina difícil, sí, però s’ha d’anar fent, poc a poc, és el món
el que corre massa. I acabo, confesso que el fet d’aquesta primera entrada al bloc d’aquest any, es deu a que vaig tornar a veure El capital de Costa-Gavras i és clar, acabes divagant una mica. Salut!
