Aquí va la meva reflexió després de fer una ullada a l’apartat de les ARTES
ESCÉNICAS de l’ANUARIO SGAE DE LAS ARTES ESCÉNICAS,
MUSICALES Y AUDIOVISUALES 2017. Per començar, reprodueixo a continuació un parell de paràgrafs que
m’han semblat significatius del pròleg titulat La exigencia
del primer paso de Pablo Bujalance, Periodista i crític del Diario Málaga Hoy.
[…] Hay otras
muchas razones, pero el año 2016 será recordado en lo que a las artes escénicas
se refiere por haber sido el último en que el sector tributó el IVA al 21% a
consecuencia de la crisis económica (cruzaremos los dedos, no obstante, para
que no haya marcha atrás en la decisión del Gobierno de reducir la carga
impositiva al 10%). […] Sin embargo,
las particularidades de los buenos espectáculos presentados (que, como en
cualquier país occidental, no faltan en España ningún año) no deben confundirse
con la totalidad que corresponde interpretar respecto a 2016. El paisaje global
es mucho más amplio y complejo, pero sigue hablando, en líneas generales, de un
sector artístico e industrial detenido. Lo que el año pasado vino a dejar claro es la exigencia de una
movilización cultural, social y política que determine de una vez que el teatro
es algo importante para España, para sus intereses y sus aspiraciones.
Creadores, empresarios y titulares de instituciones públicas tienen la
responsabilidad de hacer de la escena una cuestión estratégica y de interés
para todos, como lo son las lenguas españolas (a las que se mantiene, por
cierto, indisolublemente ligada); porque lo contrario de esto es un teatro
anecdótico, que siempre será caro, ineficaz y dirigido a unos pocos. Solo en el
ámbito educativo es enorme el trabajo que se puede y se debe hacer, por no
hablar de la articulación real de los territorios en lugar de la óptica
predominante en los medios que únicamente atiende al teatro capitalino. Y esto seguirá
siendo necesario cuando el IVA lleve una temporada al 10%. Ha llegado la hora
de empezar a andar.[…]
La frase “un sector
artístico e industrial detenido” és, si més no, preocupant
com ho són també aquestes altres dues, “en
el ámbito educativo es enorme el trabajo que se puede y se debe hacer” i l’altra
“la óptica predominante en los medios que
únicamente atiende al teatro capitalino.”
Les dades de les taules ens mostren
més que un estancament, una tendència a la baixa en aquest sis darrers anys en
quan al nombre de representacions i els espectadors, i malgrat la recaptació sigui
lleugerament superior això és possiblement atribuïble a diversos factors difícilment
analitzables (l’IVA, l’IPC, i altres).
Quan al nombre de funcions celebrades a Catalunya en
aquests darrers sis anys és patent la baixada. S’han anat rebaixant d’any en
any, de les 13.013 funcions de l’any 2011 a les 10.181 funcions de l’any 2016. I això
és un fet difícil també d’analitzar ja que no sabem ni el nombre de companyies
que les han realitzades ni el nombre de professionals implicats en aquestes. Hi
ha funcions que només s’hauran estrenat i altres que n’han fet poques
representacions, per tant el repartiment de les recaptacions com els
espectadors corresponents ens posa en entredit una anàlisi socieconòmica en
aquest sentit.
Són molt interessants i és molt important disposar de les
dades que ens proporciona aquest anuari de la SGAE, però no em queda més que
fer-me ressò de la frase de Pablo Bujalance del pròleg
que diu: “Creadores, empresarios y titulares de
instituciones públicas tienen la responsabilidad de hacer de la escena una
cuestión estratégica y de interés para todos.”
I quan a les recaptacions majoritàries queda patent que a
Catalunya només s’ha recaptat de mitjana en aquest sis anys el 20,2 % en
contrast amb Madrid que és més del doble el 52,4 %, i la resta el 27,4 %, és el
que han recaptat les altres 16 CCAA en percentatges ben dispars i poc
significatius en general.
Després
de reflexionar una mica sobre aquestes dades, no trec més conclusió que la de
sempre. Les arts escèniques continuen tenint moltes mancances, res de nou de
moment, que de feina ens en queda molta per fer, que la professió encara continua
tenint la mateixa precarietat manifestada en l’informe
d’AISGE del que ara fa un any ja en vaig parlar. Els milions recaptats, les
funcions fetes, o el nombre d’entrades venudes —que no és el mateix que el
nombre d’espectadors—, no ens auguren massa bons presagis davant de la
incertesa del proper esdevenidor. A creadors, empresaris i institucions els cal
carregar les bateries.
