Reflexionaré sobre les dues últimes coses que m’han agradat, o que si més
no que m’han tocat una mica la fibra que crec que encara em queda dintre. De
les coses que no m’han agradat no en parlaré en aquesta ocasió perquè no són
mereixedores d’una reflexió en especial sobre el que no cal incórrer. Reflexiono
per poder gaudir una mica més encara amb el record de les sensacions rebudes i
també per afiançar-me sobre el que cal o el que no cal tenir en compte
posteriorment.
Calígula d’Albert Camus i direcció de Mario Gas al
Teatre Grec. Quin text, mare meva!, per moltes vegades que l’anés escoltant
continuaria descobrint-ne coses i més coses sens dubte. Quina brutal actualitat
que encara conserva. I que bé que la l’ha fet dir i explicar el Mario a tots
els intèrprets, a tots eh! La uniformitat brechtiana a l’escenari quan al to,
al moviment i al gest de tot l’equip actoral engrandeix i projecta encara més
el text de l’autor i n’enalteix la seva universalitat. L’aparent simplicitat
formal d’aquest muntatge demostra que hi ha un plantejament complex ben
controlat, i la immillorable sonorització fa que no et perdis ni una paraula de
les que es diuen en escena. Encara que jo no sóc gens partidari que els actors en el teatre
utilitzin micros, en aquesta ocasió m’he de treure el barret.
En la via láctea una pel·lícula d’Emir Kusturika. Com no s’ha d’enamorar
un de la Monica Bellucci? Una de les frases antològiques de la pel·lícula és la
d’un vell que li diu al personatge que el Kusturika interpreta quan aquest, desesperat,
vol llevar-se la vida perquè la seva estimada ha mort, el vell li diu més o
menys això, “si et mates, qui podrà recordar a aquesta dona que tu tant
estimes?” Aquesta valoració de la importància del record com a argument
dissuasori al suïcida em va impactar. Hi ha escenes fabuloses també per la
metàfora que representen, com la de la carnisseria de xais que es produeix quan
un ramat entra en un camp de mines i comencen a explotar, o el zoom zenital allunyant-se
de la immensitat d’un pedregar que el protagonista amb un gran esforç de molts
anys ha anat fent en el camp de batalla en record de la quantitat ingent de
morts de la guerra. És un al·legat fantàstic contra la guerra i un gran record
als que hi han perdut la vida. Les imatges a les que ens té acostumats Kusturika
en la seva filmografia et poden agradar o no, però les d’aquesta pel·lícula per
a mi són immillorables, em van fer pensar molt en aquelles imatges en les que
Fellini ens tenia acostumats i que no deixaven de sorprendre’ns pel·lícula rere
pel·lícula. En aquesta darrere pel·lícula de Kusturika hi ha espai per a somriure,
i també moments on se’t pot escapar alguna llàgrima si el nus al coll de l’escena final
de la pel·lícula t’ho permet.
Després
d’haver vist la pel·lícula n’he llegit algunes crítiques i no n’he trobat cap
de bona. Llàstima!, em sembla injust. Jo no vinc tant de tornada com els
crítics que he llegit, a mi m’ha agradat, senzillament.
Els
crítics!, n’hi ha en els mitjans generalistes, pocs, i n’hi ha a les xarxes,
masses. Jo acostumo a llegir-ne algunes tant de teatre com de cinema després de
d’haver vist un muntatge o una pel·lícula. Això però, és un tema per a una
altra reflexió. Encara que em ve al cap la valoració d’uns crítics gastronòmics
que vaig veure a la televisió que amb uns criteris horribles i pedants es
permetien desqualificar la feina d’uns cuiners i d’un restaurant d’una manera despietada.
Ho vaig trobar inacceptable, em va semblar un espai televisiu d’una societat
decadent. S'hauria de reposar La Grande Bouffe de Marco Ferreri o El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant de Peter Greenaway com
a revulsiu per posar la gastronomia al seu lloc.
M’agrada pensar que el
teatre —que és un art— és lluny encara de la degradació conceptual que pateix la gastronomia —que no és un art— per molt
que alguns insisteixin en voler-ho considerar així. Ho deixaré aquí, no sigui que la calor faci estralls i —m'esferifiqui— el pensament!
