Al·lucino!
Quaranta cinc anys fa ja de quan vaig veure Quejío
del Távora al teatre CAPSA, un teatre que fa temps que no hi és i en el qual
vaig debutar com a professional l’any 1975 amb una obra del Pedrolo, un autor
nostre sovint força oblidat.
Gràcies a una amable invitació del Poliorama he pogut tornar a veure aquell
muntatge. En tenia un lleu record a la memòria d’aquell espectacle de La Cuadra de Sevilla i en
tornar-lo a veure he recordat les emocions que aquell muntatge em va produir. Quejío és més que un clam esfereïdor, és
l’adn, és la representació de l’essència colpidora d’una consciència. Un AI!!!,
una queixa universal. Li podran passar quaranta cinc anys més i aquest muntatge
continuarà sent una expressió d’un sentiment d’un poble. Admirable!
Aquest Quejío també és nostre! Veure
aquest espectacle però m’ha fet pensar en si hi ha una altra essència diferent,
un adn del nostre teatre. M’agradaria haver vist, o poder veure als escenaris encara
que sigui de tant en tant alguna cosa nostra que fos colpidora com aquest —Quejío. Un clam universal i esfereïdor
que representi la nostra atàvica i sempiterna veu.
Al teatre veig moltes coses que m’interessen i altres que no tant, però lamentablement
no recordo d’haver vist mai allò que fos, i que hauria de ser la característica
pròpia diferencial de la nostra essència dramàtica.
Som un país que som immillorables absorbint tendències, i en això som
capdavanters, però m’agradaria que algú, algun dia em mostrés l’adn del nostre
drama universal com a poble, i així poder compartir el nostre quejío particular, si és que hi és.
No és perquè sí, que hi ha, o hi havia fa anys enrere un teatre a cada
poble, alguna cosa deu significar això, oi? En democràcia, molts d’aquest
espais d’aquesta important xarxa per a la representació teatral han estat
remodelats i gestionats per les administracions i potser degut a això han
perdut l’atàvic esperit popular que els va crear. Potser és per aquí, en aquests
espais teatrals que jo crec que s’hi podrien trobar traces arqueològiques
d’aquest adn nostre. Unes traces que no les trobarem de ben segur en les
superproduccions d’aquí o de fora. Ha de ser alguna cosa elemental, essencial,
no gens complexa, i a l’abast de tothom, un clam, el nostre clam.
Seguiré
expectant però, perquè m’agrada la praxi i la catarsi teatrals, i cercar-ne la
seva gènesi sempre m’ha inquietat. I si això que tant busco resulta que no és
tan universal com m’agradaria que fos, sinó que tant sols és quelcom banal o amè
o per passar l’estona només, doncs potser ja en tindré prou, ja em semblarà bé
per descomptat! No per això deixaré d’estar enamorat de la nostra immortal musa
Talia.
