L’audio de l’espot dels premis Gaudí de cinema del 2017 diu:
«Diuen que no teníem res a celebrar. Que
tenim la moral molt baixa i l’IVA molt alt. Que la meitat del sector no es
guanya la vida i l’altra meitat mal viu. Que no tenim passat, present, ni
futur. Però s’equivoquen. De les cendres, se’n poden fer diamants.»
M’agrada el formalisme pessimista de l’espot amb el final positiu
de l’esperança diamantina. Però el que no em sembla correcte és que es digui
que la meitat del sector es guanya la vida. Tan de bo fos així. A l’entrada del
bloc que vaig fer l’octubre parlava de la precarietat i em sembla que no cal
tornar-ne a parlar. Va ser la mateixa televisió catalana la que va donar
notícies sobre les dades de la precarietat del sector, i no són precisament les
del 50 % les de la gent que es guanya la vida en el cinema català, són bastant
més inferiors els percentatges.
A mi em semblen bé els premis de tota mena. No tinc cap voluntat
de criticar-ne cap especialment. Quan n’he rebut algun sempre he estat molt
agraït. Però m’agradaria que quan es donen dades, bones o dolentes, d’una
manera transcendent o intranscendent, aquestes s’ajustin a la realitat.
Personalment, des del meu posicionament personal, com actor,
tot emulant l’audio de l’espot, jo diria que:
«Els intèrprets tenim moltes coses a celebrar, cert. La moral no la
tenim baixa per culpa de l’IVA ja que a nosaltres no ha d'afectar-nos, sempre que treballem per compte d’altri. I a més, ens guanyem la vida de moltes
i múltiples maneres ja que el sector lamentablement no ens permet de fer una
sola cosa per a guanyar-nos-la. I que malgrat tot, el nostre passat, si no es
vol veure esplendorós, és molt ric, encara que estigui força oblidat i menystingut,
que tenim un present una mica tèrbol certament, i que ens cal un esperançador
futur sens dubte. De les cendres se’n poden fer diamants, sí, però tot allò que
es rebutja o es crema, és difícilment recuperable.»
Salut, i felicitat als
premiats!
