Avui 12 de desembre, fa un any
que vam estrenar Testimoni de càrrec de
l’Agatha Christie al Teatre del Raval. Sembla mentida, però és veritat! Des d’aquí,
faig extensible la meva felicitació a tots els que hi heu intervingut i coratge
per a superar la nostàlgia que ens està agafant a tots els que encara li estem
donant les últimes alenades. Un any en cartell en un teatre a Barcelona no ho havia
tastat mai, mare meva!, i això que ja porto més de quaranta anys en aquest
ofici. És insòlit i inusual que això passi en un teatre d’aquestes característiques,
però ha passat i no podem fer més que felicitar-nos. I cal felicitar també a la
gestora del teatre que ha fet possible que això es pugui fer.
A part de la bona
experiència passada, també m’ha servit per constatar allò que sempre he pensat
i que molt difícilment es pot demostrar. Jo crec que si una obra funciona mínimament,
i se li dóna la possibilitat de prorrogar, de ben segur que els teatres
aconseguiran fidelitzar aquell públic que per boca-orella acabarà donant una
molt bona ocupació i omplint les platees, beneficiant-se’n el teatre i les
companyies mútuament. Llastimosament això passa en ben poques ocasions, i una
gran quantitat de muntatges s’exhibeixen en les sales teatrals sense cap possibilitat
de rendibilitzar l’esforç econòmic i artístic que comporta qualsevol muntatge. I el mercat es va emplenant de productes artístics de difícil consum, malbaratats molts d'ells per una absolescència programada cultural i política.
Tant
de bo, algú, o alguns, algun dia, se n’adonin de la quantitat ingent d’esforços
infructuosos de tots aquells que ens dediquem al teatre, i mirin d’intentar
posar-hi alguna solució. L’esperança, diuen que no s’ha de perdre... però jo no
recordo massa per on me l’he deixada... continuaré però buscant-la, perquè tinc l’esperança de
trobar-la en un moment o altre, aneu a saber!
Repeteixo, moltes
felicitats per a tots, els que hi heu intervingut, als que heu fet de jurat, al
públic que ens heu vingut a veure.
