I
Enguany, sembla que els mitjans estan més
sensibilitzats respecte l’estat sociolaboral dels intèrprets. En diferents
mitjans digitals i a la televisió catalana se n’han fet ressò de la
precarietat en la que es troba el sector. Tot ha estat gràcies a l’informe
sociolaboral elaborat per AISGE, l’entitat que vetlla pels drets de
propietat intel·lectual dels intèrprets.
Porto anys sospesant aquest tema
i patint-lo també en persona, i certament aquest estudi no difereix massa respecte altres estudis similars realitzats anteriorment. Per una gran
part del sector dels intèrprets, treballar en precari no té res d’excepcional,
gairebé diria que és una condició ‘sine qua non’, un estat endèmic. Només
esporàdicament i de forma puntual he pogut conèixer una realitat diferent.
No crec que ni hagi prou en què
els mitjans hagin posat veu en aquest estat lamentable en el que es troben una
quantitat ingent de treballadors pertanyents al sector de la cultura. Els
principals culpables d’aquesta situació tan desgavellada, i els que s’hi han
d’esforçar més per a resoldre-la, —i no és una fòbia personal—, són els
polítics i els seus adlàters. Senzillament, tenim aquesta situació sociolaboral
perquè mai no l’han feta sostenible malgrat portin ja una pila d’anys fent
veure que els importa molt la cultura.
Però, no és la precarietat en si
mateixa la principal preocupació, de difícil solució conceptual i estructural,
el que em preocupa també, és el poc nivell de solidaritat actual existent. La
insolidaritat que ens ha portat a l’individualisme, o l’individualisme que ens
ha portat a la insolidaritat, tant li fa, sens dubte són els factors principals
que ens han abocat a l’estructura sociocultural que estem vivint, i que a alguns
ens ha portat ha estar molt indignats evidentment.
El tantsemenfotisme, l’ande yo
caliente ríase la gente, el jo no em queixo, el tot va bé, l’enganyós i
farisaic positivisme, i molts altres factors d’aquesta mena, són els elements demostratius
del comportament insolidari que només ens porta al desencís, a la desesperació i
a la insolidaritat, en fi, tot allò que dificulta l’escomesa de la problemàtica
d’una forma col·lectiva.
II
Jo, davant d’un full de paper o una pantalla en
blanc, quan escric, o quan interpreto un paper davant d’una càmera, o davant
d’un micròfon, o quan sóc dalt de l’escenari, sempre intento dir i representar la
veritat, la meva veritat evidentment, la veritat que he de comunicar, el que he
de dir en definitiva, en això consisteix el meu ofici, i també és aquest el meu
compromís i la meva responsabilitat. L’autocensura sempre hi és present
enfront de totes aquestes manifestacions meves evidentment, però jo només li permeto
actuar en quan a l’ablaniment dels mots i de les expressions que utilitzo a fi
que em permeti una millor comunicació, res més. Però mai li deixo que em freni
ni que m’inciti a sortir-me’n d’expressar la veritat que jo vull i dec comunicar.
No obstant, estic massa acostumat
a veure el contrari diàriament, veig que polítics, comunicadors i ciutadans del
carrer també, no acostumen a dir massa la veritat quan se’ls posa un micròfon o
una càmera al davant. En el paper escrit, en els audiovisuals, a Internet, la
mentida hi és sovint detectable, i el fals positivisme es manifesta també. Es pren
l’opció de no dir la veritat per interessos ambigus, personals o corporatius.
Sembla ser que davant d’un
micròfon, o davant d’una càmera, o davant d’un auditori, la gent acostuma a
mentir. Uns potser perquè davant d’aquesta situació se senten cohibits, i
altres perquè descaradament els agrada mentir per aconseguir reeixir els seus
propis interessos.
La veritat ens fa lliures (Joan 8:31, 32) és cert. Les mentides ens fan mal a tots. La
mentida mai ha estat un element constructivista. O sigui, que si no apostem per
la veritat, difícilment ens en sortirem.
I, intentant lligar ambdues reflexions, crec que no
n’hi ha prou en fer conèixer la veritat de la precarietat del sector fent un simple
resum d’unes dades, la veritat és més heterogènia, cal afrontar-la més
àmpliament i amb la seva complexitat, i cal prendre’n també una posició davant
de la informació donada. És clar que per això s’ha d’aconseguir estar col·lectivament
d’acord, els implicats, els polítics i la societat en general. I això és un tema considerat no prioritari i força difícil d’afrontar en el moment actual, però no crec que n’hi
hagi massa d’altres de solucions. L’esperança —que la precarietat ha de
desaparèixer de qualsevol sector sociolaboral i la solidaritat ha de prevaldre—,
no s’ha de perdre mai, diuen.
