Jo no vaig veure la gala Catalunya Aixeca el Teló, però m’agrada recollir-ne algunes opinions per poder configurar la meva. Jo al Liceu, aquest espai ressorgit de les cendres en diverses ocasions, hi he estat alguns cops, com a espectador només. És un espai que no té massa a veure amb els espais als que tenim accés la majoria dels companys de la professió quan tenim la sort de poder treballar, aquests espais on gaudim treballant-hi però que són en ben poques ocasions per a poder-s’hi guanyar un sou mínimament digne. El primer que em va passar pel cap al rebre la informació de la gala és que algú deurà pagar el lloguer del Gran Teatre, perquè dubto que tal com van les coses, l’espai hagi estat cedit de forma altruista.
- «El Time Out diu que Catalunya Aixeca el Teló ha estat un èxit. I expliquen el per què va funcionar la gala. Diuen: 1. El Guillem Albà és un crack, sap cantar, sap ballar, sap actuar, sap fer el que vulgueu. 2. La gent que va pujar a l'escenari del Liceu no és coneguda del gran públic, són els damnificats de la crisi i van demostrar que són boníssims. 3. Els organitzadors de la gala van decidir que buscarien engrescar la gent a anar al teatre, motivar el públic potencial a descobrir coses noves. 4. El gag de l'equip teatral de TV3 tractant la informació teatral com si fos el futbol va ser brillant. 5. Ningú no es va tallar. Sovint, les opinions més radicals respecte a la cultura no surten als mitjans oficials.»
Fantàstica opinió. I sort d’‘els damnificats de la crisi’, alguns dels que van poder demostrar que són boníssims segons el TO, i que són representants d’una gran majoria d’aquesta professió. Com diu el TO, només cal motivar el públic potencial a descobrir coses noves?, home!, potser sí, però hi ha moltes coses que no són noves i que el públic, més que descobrir-les, hauria ja de saber que existeixen, com són els repertoris teatrals clàssics i els contemporanis per dir-ne alguns dels que no proliferen massa. Quan al gag de TV3 tractant la informació teatral com si fos el futbol, cal reconèixer que va tenir certa gràcia, però només això, és un gag del tot inofensiu, l’estat actual del teatre necessita alguna cosa més que palesar la deixadesa en la que es troba. A ningú se li acudiria tractar informativament el futbol de la manera que es tracta el teatre, faria menys gràcia que un mal acudit mal explicat. I estic completament d’acord amb el que diu el TO que, sovint, les opinions més radicals respecte a la cultura no surten als mitjans oficials. L’autocesura fa temps que ha triomfat.
- «L’ARA.CAT diu en els seus titulars: El teatre no es desfà de la crisi i el públic s'estanca en 2,4 milions. La temporada passada la taquilla va augmentar 1,5 milions però els espectadors van caure un 1%»
Els mitjans o les dades que els hi donen, continuen confonent-nos. Diuen 2,4 milions d’espectadors quan han de dir 2,4 milions d’entrades venudes. S’ha de contemplar per ser objectius els espectadors que van al teatre més d’una vegada a l’any. Si jo vaig tres vegades al teatre no puc ser considerat com tres espectadors diferents. Amb aquesta quantitat de 2,4 milions d’espectadors és com si haguessin dit que un terç dels catalans han anat al teatre durant l’any, i tothom sap que això és més fals que una moneda de dues cares.
Quan a la recaptació de 59,1 milions d’euros, d’entrada semblen molts calés, són bruts però, i se’ls ha de descomptar els impostos encara, és a dir, no són tants calés. Aquests diners van distribuïts entre cadascun dels teatres i de les sales que els han recaptat. Els diners que es recapten per taquilla, als teatres públics segurament els serveixen, si més no, per minorar la despesa de les caríssimes produccions que han endegat, i igual passa amb les produccions dels teatres privats. Des del TNC al Microteatres, no hi ha cap producció que s’amortitzi amb les recaptacions de taquilla. Respecte el teatre independent, en realitat, qui el subvenciona són els que el TO considera com a ‘damnificats’. I si no es poden amortitzar les produccions amb aquests diners, no diguem de la utopia de poder aconseguir un mínims guanys per cobrir els sous dels centenars de professionals que intervenen durant tot l’any en tots els teatres de la ciutat. Caldrien estudis més exhaustius i amb diferents mirades per analitzar la complexitat de totes aquestes dades.
Sempre em faig la mateixa pregunta quan veig aquestes dades de recaptació. Si ho miréssim, com alguns empresaris diuen, des d’un punt de vista industrial, quantes PIMES serien necessàries i quantes persones podrien contractar-se amb aquesta quantitat de diners? Ben poques segurament.
El que sí que és cert, és que, els damnificats de la crisi, encara que van demostrar a la gala que són boníssims segons el TO, ells i molts altres continuaran esdevenint els damnificats si les coses no canvien d’alguna forma més ben distributiva i equitativa, i això és ben deplorable, vaja, em sembla.
- «En Francesc Cerro-Ferran diu en el FB: Qui cregui que amb una gala s'arregla el panorama teatral nacional, o bé és un cínic, o bé és un il·lús. Quan una professió ha de començar a fer gales, malament rai. La millor gala possible, és la d'una feina digna, constant, valorada i respectada per la societat; tota la resta és fum!»
I per acabar, subscric el comentari d’en Francesc que ja vaig compartir al FB. I que es facin gales, que no faltin, per poder anar endavant, i per poder sentir-nos orgullosos tots plegats d’exercir aquest nostre ofici.
