Ha estat molt satisfactori formar part de la companyia que s’ha
plantejat posar en escena, i ho ha fet, un clàssic força difícil, un
Shakespeare, Un somni de nit de Sant
Joan, en una residència a la Nau
Ivanow, un espai de creació, segons s’anomena. Cinc setmanes d’assaig i
quatre representacions. Això és tot. Disset actors, no joves precisament, en
això consisteix el projecte, han estat necessaris per cobrir tots els
personatges d’aquest projecte en la versió de Josep Maria de Sagarra, adaptada
i dirigida per l’Adrià Devant. Una experiència boníssima, com ja he dit, però sobre
la qual vull fer algunes reflexions.
Primera: Sembla ser que l’Adrià Devant, el promotor del
projecte, ha optat per la versió exquisida del text d’en Sagarra per ser la que
segons ell més fidelment respecta l’original del bard. Evidentment, i ja li
vaig dir, amb això ha anat en contra de les corrents majoritàries del nostre
teatre català que potser primen altres versions més que aquesta. És una opció totalment
respectable, i que els entesos, si els hi ha, haurien de considerar perquè us
asseguro que la gent que ha vingut a veure ha quedat molt satisfeta i paradoxalment
l’han entesa, cosa que no sol passar massa sovint en algunes de les posades en
escena que es fan d’aquest autor. Mèrit de tots plegats, evidentment. Fantàstic.
Segona: La Nau Ivanow. Un espai de creació. Hi ha un logo de
l’Ajuntament de Barcelona a la porta. Sí, s’hi assaja bé, fins i tot hi ha una
font d’aigua a la sala d’assaig, i a l’estiu s’agraeix. Ara bé, a l’hora de fer
les representacions, t’has de portar les teves tarimes o plafons, o hauràs de
fer-les sobre un terra de ciment. Allò que diem de “trepitjar fusta” els que ja
portem anys en l’ofici, en aquest espai de creació no t’ho proporcionen. Altrament,
hom espera veure en algun moment al responsable de la sala, però l’única presència
d’aquest espai esdevé la d’una noieta molt simpàtica amb una samarreta amb la
inscripció del nom de l’espai de creació.
Tercera: L’equip. És lloable sens dubte l’esforç que hem
dedicat tots plegats, incloent-hi el director, el tècnic, el músic i els
ajudants de producció. Disset actors, aquesta mena d’actors, dels que ens
apuntem a tots els projectes dels quals l’únic que hi aconseguim no és més que el
goig de la pràctica del nostre ofici. No en veiem ni un cèntim d’euro i potser algunes
vegades, tant li fa. Però, pensant-ho bé, cal que com a mínim, que els
responsables de la sala i els de les institucions també implicades, Ajuntament,
Generalitat, Fundació Nau Ivanow, i altres, facin acta de presència per avaluar
i si cal, promocionar les experiències que ells mateixos diuen que promocionen.
Els actors, som creadors, però no som mai treballadors
mesells que treballen per a la glòria del seu amo. Si realment s’estimula la
creativitat, també s’ha d’apostar perquè aquesta creativitat es difongui. El
que es fa per fomentar la creativitat és insuficient. Els productes que
esdevenen artístics han de poder tenir volada, sinó aquest estímul que les
institucions i els seus afins diuen que fan, no és més que un engany que a curt
o a llarg termini pot esdevenir si no nefast,
sí innocu i contraproduent per ambdues parts, pels promotors, pels creadors i
per a la cultura en general.
I per altra banda, hem de continuar
creant, siguem grans o joves, però les condicions per continuar fent-ho continuen
sent insuficients. Ningú no ha de tenir motius per llençar la tovallola. Som-hi.
