Sembla evident
que ningú que opta per guanyar-se la vida en una professió artística, mai hagi pensat —i dolent seria que ho pensés— que quan arribi a l’edat de jubilar-se
deixarà de practicar el seu ofici i se n’anirà a l’esplai o al banc del sinofós
a petar la xerrada a l’espera del seu traspàs.
La pensió que es
rep, tant si és alta com si és baixa, no crec que hagi d’esdevenir solament una
recompensa pels anys treballats, ni una paga que t’obliga a quedar-te inactiu
la resta dels teus dies.
Una societat
progressista de veritat ha d’incentivar a les seves persones grans a no
deixar-se caure en el tansemenfotisme i a la inactivitat d’una manera real, i no
fer veure que se’n preocupa amb enganys disfressats de pseudoteràpies estimulants
i vitalistes.
Deixant de banda allò
de, si d’artista s’hi neix o un se’n fa, sí que jo diria que d’artista se n’ha
de morir: a les taules, amb el pinzell a la mà, amb la batuta, davant del full
en blanc, etc. etc.
Però sembla ser que les lleis d’aquest país, i específicament
respecte als creadors, no regulen l’aspecte de la continuïtat artística de
l’individu un cop aquest rep una pensió de jubilació. (Vegeu les
reivindicacions de la plataforma Seguir
creando). És molt greu que els creadors es trobin amb traves i dificultats
legals per poder continuar practicant l’ofici quan són perceptors d’una pensió
de jubilació.
Una de les coses bàsiques que els legisladors haurien de tenir en compte, és que els oficis dels creadors,
van a l’inrevés de moltes altres professions. El creador, quan més edat té,
més experiència artística pot aportar, i més enriquidors seran els resultats de
les obres artístiques en les que intervé, ja siguin individuals o col·lectives.
És curiós que la
societat que magnifica, i que falsament diu que la ‘joventut és un
valor’, no faci res per regular la necessària continuïtat de l’activitat enriquidora
dels seus creadors d’edat avançada.
