El nostre feliç viatge cap enlloc

Un moment de felicitat al Teatre del Raval,

diumenge 31 de gener de 2016 amb el

muntatge TESTIMONI DE CÀRREC

d'Agatha Christie 

Penso en aquell acudit que deia més o menys així: “M’encanta jugar al pòquer, diu un. Però si tu sempre perds, contesta l’altre. Doncs imagina’t si alguna vegada guanyes...!”

En el món del teatre, acostuma a passar això. Juguem i juguem perquè ens agrada, encara que perdre és el nostre feliç viatge cap enlloc.

Als que ens hi dediquem, ens encanta fer teatre, aquest exercici lúdic, comunicatiu i artístic que ens dóna vida quan el practiquem. I en ocasions, quan cobres, que és una de les principals finalitats, per petita que sigui la quantitat, al·lucines.

Hi ha qui diu d'una manera mol poc corporativista que només són professionals aquells que no treballen gratuïtament. Pitjor per ells si creuen això!  

Bé, això de no cobrar no passa sempre ni a tot arreu, els que treballen als teatres nacionals i en alguns comercials sí que cobren, em consta, encara que jo no ho he experimentat en excessives ocasions.

Això de no cobrar, acostuma a passar, no dic gairebé sempre, sinó molt sovint, en la major part de les sales anomenades alternatives. I no són les sales les úniques culpables, és el sistema establert el culpable. I tots plegats en som còmplices sens dubte.

És pràcticament impossible que ni amb el cent per cent d’ocupació puguin sortir els números per poder completar una nòmina regular d’una companyia no massa nombrosa en una sala alternativa. I no parlo de cobrir caixets, aquest concepte de super-ego reservat a alguns que creuen que la seva aportació artística té un valor superior a la que estableixen els convenis laborals, siguin aquests justos o no.

Això és així des que existeixen aquestes sales, i ni el sector teatral ni l’administració han aportat cap mena de solució per regularitzar aquest tema i fer que la precarietat laboral, —que no artística—, es pugui resoldre i regularitzar d’una o altra manera.

Malauradament sembla que ja vagin bé a tothom aquestes precàries condicions laborals d’aquest totum revolutum que és la producció i l’exhibició teatral. I davant d’això tampoc s’albira cap horitzó de solucions en aquest aspecte ni massa ganes de sanejar i revitalitzar el sector.

Resulta difícil pensar en aquests temps d’individualisme, que és l’acció col·lectiva com pretèritament havia succeït la que ha d’agafar-ne les regnes. L’individualisme ha prenyat el teixit social, i en el món de la faràndula també hi ha quallat aquest desgavell. Tampoc serveix de res pensar i dir que les lluites del passat han estat ineficaces, potser sí que cal que sorgeixin noves generacions combatives i que s’hi posin de nou pensant en allò dit mil vegades i que deia el poeta, tot està per fer i tot és possible...

A més, el sistema de subvencions encara ha acabat agreujant més el sector. Les sales amb les seves penúries estan abocades al tancament, i bàsicament poden aixecar el teló i coproduir moltes petites coses, i poca cosa més, també estan escanyades per l’administració, i la solució individualista d’anar a la seva i buscar-se la vida per salvar-se fugint de qualsevol corporativisme, és el que les acaba preservant de sucumbir.

Les subvencions a les companyies tampoc no han garantit cap mínima estabilitat i la major part de col·lectius van tirant endavant a partir del voluntarisme dels seus membres, però amb absència absoluta de cap garantia de continuïtat ni d'una mínima esperança de consolidació. Se’n salven ben pocs, i en sobresurten encara menys cada vegada. Ni un petit èxit de taquilla serveix per saldar artísticament i econòmica l’aventura de molts dels muntatges teatrals que s’exhibeixen.

Això sí, quan es parla de teatre aquí a casa nostra, sempre s’utilitzen força adjectius magnificents, “un repartiment de luxe”, “l’actor o l’actriu revelació”, “brillant interpretació...”, “una nova promesa per a l’escena”, “la nova dramatúrgia”, “un espectacle brillant i transgressor”, “una direcció magistral...” i moltes altres expressions semblants vers l’excel·lència escènica que no volen dir massa res. Pur fariseisme d’autocomplaença en ocasions, o potser una pràctica de cinisme complaent en altres casos.  

M’agradaria estar equivocat amb aquesta reflexió pessimista. Però són molts els anys que porto ja pensant i dient el mateix d’una i una altra manera. I continuaré insistint mentre pugui i em quedin forces.

Jo, com el jugador de l’acudit, encara que la sort m’acompanyi només de tant en tant, continuaré jugant, perquè m’agrada molt el meu ofici i m’ajuda a tirar endavant i sobretot a viure.

Molta merda!