Gran Diccionari de la llengua catalana
n camerino
Etimologia: de
l’it. camerino, id
masculí Cadascuna de les cambres destinades als actors per a vestir-se, reposar,
etc.
 |
| UN CAMERINO |
 |
| EL CAMERINO EN QÜESTIÓ |
Aquest etcètera
de la definició del diccionari vol dir moltes coses en realitat. Per exemple, el
que més s’assembla al camerino destinat als actors en el muntatge Testimoni de càrrec de l’Agatha Christie
que estem fent al Teatre del Raval és el camarot dels germans Marx. Divertit sí,
però atapeït també. Som tants actors a la companyia que fins i tot el passadís entre
camerinos s’ha habilitat com a tal, igual com passa a les urgències dels
hospitals públics que hi ha llits fins en els passadissos. I sort que no hi ha
regidor, perquè durant la funció amb tanta gent entrant i sortint del camerino
a l’escenari i a l’inrevés, faria més nosa que servei, encara que, que no hi
sigui és millor perquè a l’hora de les engrunes sempre serà un de menys a
repartir. Val a dir, no sé si per sort o per desgràcia, que la intimitat i el repòs
necessaris que teòricament ha de propiciar el camerino abans de cada funció, en
aquesta ocasió són inexistents. La necessitat de ‘trepitjar fusta’ és la nostra
feblesa, i fa que tot i amb aquestes condicions ningú hagi posat massa objeccions
sobre aquest tema del camerino ni sobre cap altre tampoc, tots som conscients
d’on som, i del que hi ha, no som al Nacional, i estem molt contents i
il·lusionats amb el rol que ens ha pertocat. Gosaria dir però, que aquesta manca
d’intimitat en el camerino li està anant força bé a l’espectacle, diria que li
està creant la comunicació interna imprescindible que alimenta aquella utòpica
catarsi que tots plegats sempre volem aconseguir amb la nostra feina a
l’escenari. Aquest camerino està esdevenint, a part de ser un lloc compartit, un
espai d’intercanvi d’humors —físics i psicològics—, i de vivències, on
l’exercici escènic es retroalimenta quotidianament, i també un lloc imprescindible
de desinhibida tertúlia a la que a diari s’hi apunta tothom de la companyia. Tot
això és bo, i em fa pensar en l’esperit que teníem els anys que vaig començar a
fer teatre en els quals compartir-ho tot era un dels principis bàsics. Crec que
és el que tenen els muntatges amb molta gent, tant en els teatres de petit
format com en els grans, es fa comunitat i es fomenta el corporativisme i la
companyonia, en el cas contrari la proposta que s’està fent desafortunadament
es dilueix imprevisiblement i desapareix en l’anonimat per molt exitosa que
sigui.
Però, no és això companys, no és això! El nostre univers fa moltes aigües. La incertesa artística i econòmica de la nostra feina i del nostre món de la faràndula continuen sent la tònica que plana sobre l’ofici que tant estimem. Sense anar més enllà, llegiu sinó el que diu la jove companya Estel Solé en una entrevista a la revista Núvol, “Barcelona ha d’entendre que el teatre és una indústria”.
El camerino companys, és el de menys. Bon any nou.
