Lamentablement no
és nova la noticia que ofereix el manifest
de l’associació d’actors en el dia mundial del teatre. La precarietat
laboral del sector teatral és endèmica, i ho dic amb coneixement de causa ja
que enguany celebraré el meu setanta aniversari i els meus gairebé quaranta
anys de dedicació a aquest ofici. L’any 1974 vaig poder treballar
professionalment al desaparegut Teatre CAPSA del carrer d’Aragó-Pau Claris
perquè tenia el carnet de la CNS
(Confederación Nacional de Sindicatos), si no, no hi hagués pogut treballar.
Més endavant, amb la democràcia, ja no ha calgut tenir cap carnet sindical per
poder treballar. Això però, no passa a la majoria d’estats europeus ni als USA,
en aquests països els actors han d’estar sindicats per poder treballar (no són
tan demòcrates com nosaltres, oi?) Sempre m’ha semblat que la no obligatorietat
d’estar sindicat en el nostre país esdevé un greuge per a tots, més que una
llibertat individual. Als polítics ja els van bé les associacions professionals
que actuen com a sindicats perquè aquestes tenen poca força degut a que no
hi ha cap llei marc per sobre que protegeixi als treballadors del sector amb la
seva especificitat concreta. No hi ha ni una llei de teatre ni de l’audiovisual,
per molts intents que se n’hagin fet en múltiples ocasions. Personalment, sempre
he admirat el règim d’intermitents de l’espectacle que tenen en aquest país tan
proper però cada vegada més llunyà, França. Per molt que les associacions
sindicals diguin que sempre s’ha de treballar per compte d’altri, els
professionals d’aquí a casa nostra no els queda més solució, en una gran part
de les contractacions, que treballar en negre o fer-se autònom, però això només
ajuda a anar tirant, però no garanteix els mínims drets com a treballadors, els
actors esdevenen mercenaris de per vida, no per culpa seva sinó del sistema, tant
en l’àmbit públic com en el privat, que no els ofereix cap altra possibilitat.
Quan es parla de
la salut del sector, sempre es menteix: hi ha molta creativitat, hi ha repartiments
de luxe, hi ha molta emprenedoria, el públic va en augment, hi ha actors i
director revelació, genis i genialitats, etc, etc. Però el tant per cent de
professionals que es pot guanyar la vida, com diuen en el manifest de
l’associació d’actors, és misèrrim. I el que és pitjor, el sistema ha creat
unes classes ben diferenciades, no en actors bons i dolents, sinó en uns pocs
que es guanyen molt bé la vida, i una quantitat ingent d’actors que no poden
acabar el mes, i això és molt greu a la meva manera de veure. Només hi ha, el
de sempre, la solució col·lectiva per resoldre aquest esperit mercenari i les
desigualtats, l’individualisme predominant avui en dia només serveix per fer créixer
aquests estigmes purulents.
O sigui, que no tenim més remei que continuar ballant...
