Quina pena que te n’hagis anat. És massa d’hora encara. Tu has estat un emprenedor abans que el significat d’aquest mot se l’hagin apropiat molts, potser masses, els depredadors i pseudosalvadors del desastre que ens envolta. Mica en mica i sempre amb il·lusió, has anat construint el teu projecte, La Casona, i d’això en pots estar molt cofoi, com molts també ho estaran d’haver-hi passat. Allò que en tantes tertúlies ens va entretenir mútuament i per on vam divagar sempre, —el teatre—, és allò també tant inexorablement tràgic com aquesta teva inesperada partença. En guardaré un bon record de totes les xerrades transcendents i intranscendents mantingudes durant la pila d’anys que feia que ens coneixíem. Descansa en pau, amic, que la tragèdia encara no s’ha acabat, i als que ens quedem, encara ens queda molt de temps per riure i per plorar. Així és la vida, i el teatre també, oi?
