Per fi s’ha acabat la campanya. Uf!, ja era hora. Fa uns dies vaig dinar
amb un amic de fa molts anys, dels d’abans del Facebook, feia temps que no ens
veiem i curiosament quan ens acomiadàvem ell va dir, te n’adones que no hem
parlat de política! No, ni ell ni jo som apolítics. La nostra generació és molt
entremaliada canviant-se les camises, però quan a les opcions polítiques, l’apoliticisme
crec que no n’ha fet massa adeptes, vaja, penso jo.
Ser apolític i passar de tot em sembla una opció
nefasta faci qui la faci, però aquests individus —els apolítics— existeixen,
tothom en coneix algun, són els que no voten mai ni els interessa res del seu
entorn excepte el que afecta el seu propi benestar i la seva subsistència per
sobre de tot, són generalment persones asocials, encara que lamentablement
aquesta condició no els aïlla, fins i tot acaben tenint nombrosos amics i
admiradors incondicionals en alguns casos.
Des del punt de vista del joc dramàtic, l’apolític,
és un personatge negatiu, em sembla difícil de representar, crec que
interpretar-lo comporta un treball de supressió de tota mena de sentiments. És
una dificultat no fàcil d’afrontar. Els intèrprets generalment comencem a
treballar a partir dels sentiments i haver de prescindir-ne no és una tasca
fàcil ni agradable. De totes maneres interpretar un apolític seria un bon
repte.
Fa poc em vaig emprenyar perquè un amic d’aquests dels
de Facebook feia un comentari que deia que el Marianu R. era un actor. No, de
cap manera!, aquest senyor és un polític, no interpreta un paper, no és capaç
ni de fer un discurs, sempre l’ha de llegir, no crec que sigui capaç ni de fer un
cameo.
Els polítics si no fan el que prometen en els seus
programes són uns mentiders i no se’ls ha d’aplaudir, el que han de fer és
rectificar els seus errors i tocar el dors (dic —tocar el dors— perquè dimitir
encara no he trobat ningú que em sabés explicar en què consisteix). Els
ciutadans honrats no volem que ens menteixin, i menys encara que ens robin.
És quan un va al teatre quan vol que li expliquin
mentides, per això hi va. Quan més ben dita és la mentida que els actors
representen més agraïments manifestarà el públic, i perquè no, quan més
equilibrat sigui el tàndem preu-qualitat més satisfet en sortirà l’espectador perquè
no se sentirà estafat.
La nostra feina, la de l’intèrpret, és mentir, fer
creure la ficció que es representa a l’escenari
o en qualsevol set. Tot el contrari de la feina del polític que té l’obligació
de ser conseqüent i dir la veritat sempre.
Explicar una història amb la manipulació conseqüent
dels sentiments que comporta és un pacte implícit entre els intèrprets i els espectadors.
Només és una estafa si es fa malament.
Ara bé, una altra cosa és quan un actor decideix
dedicar-se a la política, ha de quedar clar que deixa de banda l’ofici de
mentir i haurà de tenir clar que el programa electoral no és un text dramàtic, no
podrà mentir mai sobre cap punt ni podrà fer hipòtesis fictícies.
I el que també haurà de tenir clar és el seu posicionament, i conèixer els rols dels seus companys de llista, "l’elenc" —teatralment parlant—, al
que ha estat inscrit. Ha de saber si és el protagonista o quin és el paper que
li han assignat ja que figurar en una llista electoral podria ser com figurar
en un cartell d’un repartiment. Només té sentit en una llista de pacients d’urgències
d’un hospital, —i per raons de gravetat de l’afecció—, que un pacient que no és
el primer passi a ser-ho.
Una altra cosa és l’interès social que pugui
despertar la vida privada d’alguns intèrprets i polítics, sobre el que pensen i
el que opinen, però això només constitueix el negoci de la premsa rosa i dels
mitjans escombraries.
Si un actor es vol dedicar a la política, que és
molt lícit, hauria de penjar les botes de la interpretació, oblidar-se de
mentir, i sobretot, haurà de fer complir bé el programa i tenir cura que aquest
no es converteixi en una ficció dramàtica en cap cas.
M'agradaria que on visc no es produissin mai fets dels quals només en guardo males referències, i no massa llunyanes, les d'algunes actuacions fora de l’escenari d’alguns intèrprets, un d’ells fent de president dels americans, un altre encapçalant l’associació del rifle, i d’altres
també lamentables, fent declaracions i posicionant-se a favor de la guerra de
l’Iraq. Patètic!
Sisplau, els intèrprets a la seva feina, i els polítics a la seva.
