Encara que a alguns no ens interessi ni un borrall això del futbol, tots plegats hem hagut d’aguantar bastants dies la llauna repetitiva que ens han estat donant amb les eleccions d’aquest club de futbol considerat el més important del país i del món segons diuen alguns. Si més no, la difusió d’aquest esdeveniment, malgrat a mi m’ha embafat força, reconec que ha gaudit d’una aparent transparència.
M’imagino que si a la nostra societat el teatre fos tan important com el futbol, també seria per a alguns una llauna que es repetís fins a la sacietat una campanya sobre qui i com s’hauria de dirigir el teatre més important del país. De totes maneres això no s’ha produït mai i no sembla que hi hagin gaires possibilitats de que pugui passar, vaja, em sembla, tant de bo m’equivoqués.
El que és evident és que en el model de societat en què vivim no es considera el teatre de la mateixa manera que el futbol. Els mitjans es limiten a informar d’algunes programacions, i quan toca, puntualment, també sobre qui és el nou director, això sí, sense cap debat previ ni posterior sobre els plantejaments d’altres possibles o fictícies candidats a la direcció.
El cert és que el teatre no omple estadis, ni tampoc els caixets dels artistes locals són comparables a les fortunes que amassen aquests anomenats cracs que amb calça curta i pentinats de passarel·la reben per anar xutant la pilota corrent amunt i avall amb l’únic objectiu de fer gols a la porteria contrària. El futbol d’entrada és un esport, encara que a certs nivells no és més que un punyeter negoci. El teatre com a negoci (se m’escapa el riure!, perdoneu,) només ho és (per a alguns, és clar!) quan s’omple la sala durant llargues, molt llargues temporades, i això és una cosa que passa en molt poques ocasions. De rics no se’n fan els rucs, ja m’enteneu. El teatre no és un esport evidentment, però els que el practiquem, això sí us ho asseguro, hem de tenir la mentalitat dels corredors de fons, que dels esportistes són els més ‘matats’ de tots.
Anant a un altre tema... o no. És curiós però, el que costa trobar una entrada en alguns espectacles del festival Grec de Barcelona. No ho sé, però per a mi l’explicació podria ser ben bé aquesta: la forma en què es ven aquesta variada oferta d’estiu.
Hi ha diverses variables a considerar en el màrqueting que s’utilitza: la multiplicitat d’espais —o sigui una oferta variada—, l’elitisme de les propostes que sedueixen a un determinat sector, el poder l’espectador accedir i gaudir del privilegi d’exclusives, la selectivitat plural amb caràcter de novetat dels diferents gèneres oferts, la possibilitat de la pràctica de l’oci ‘cultural’ prevacacional adreçat a un determinat target, i moltes i altres diverses variables també.
Penso que si alguns d’aquests paràmetres s’apliquessin durant la temporada a tots els espectacles dels diferents espais teatrals, el teatre en general —no el de ‘primera divisió’ ni el comercial, que no els hi cal— però sí el teatre de propostes més arriscades, —l’independent per exemple, que és el que més produccions aporta al mercat—, podria veure’s una mica les orelles i treure’n una mínima rendibilitat. I per què no a totes aquestes propostes, se’ls pogués afegir aquell lema tan antic del Grec’76 que deia “per un teatre al servei del poble”.
I és per tot això, no per casualitat, que m’han agradat les dues últimes coses que he vist al Romea, per la meva manera de veure i de viure el teatre. Cinc vares de terra de Ruth Vilar, una lectura dramatitzada, i Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano de Mario Gas i Alberto Iglesias.
Primer que tot, m’ho he passat bé perquè he pogut escoltar fil per randa totes les síl·labes que els actors des de l’escenari han emès d’aquests textos dramàtics, ho dic perquè això no passa sempre malauradament. I en segon lloc, perquè en les dues obres s’entra en debats d’actualitat. Sobre l’entorn social dels desnonaments en un cas, i sobre la perversió del sistema democràtic en l’altre.
I ara acabo aquesta entrada pensant en aquella expressió que normalment diem, “la realitat supera la ficció”, avui dia és més veritat que mai, i malgrat això se m’agarbeixen una munió de temes que permetrien al meu entendre una multiplicitat de dramatúrgies seductores. Aquí van.
La tragèdia grega, l’actual i la clàssica és donen el bec. La democràcia que tenim no és la que volem, és la que ens van deixar lligada i ben lligada. Les grans i les petites dictadures que ens autoimposem no sempre vénen de fora. El capitalisme sense entranyes que ens devora és a la cantonada. Les limitacions a la llibertat d’expressió ja són presents fins a l’entorn més familiar i amigable. La solidaritat malentesa es pregona des de les més altes instàncies governamentals. L’exclusivitat del corporativisme només és present en el diner. L’individualisme és el destructor de la lluita col·lectiva... I la calor, molta calor... (aquest últim no és cap tema!) Fins la propera.
M’imagino que si a la nostra societat el teatre fos tan important com el futbol, també seria per a alguns una llauna que es repetís fins a la sacietat una campanya sobre qui i com s’hauria de dirigir el teatre més important del país. De totes maneres això no s’ha produït mai i no sembla que hi hagin gaires possibilitats de que pugui passar, vaja, em sembla, tant de bo m’equivoqués.
El que és evident és que en el model de societat en què vivim no es considera el teatre de la mateixa manera que el futbol. Els mitjans es limiten a informar d’algunes programacions, i quan toca, puntualment, també sobre qui és el nou director, això sí, sense cap debat previ ni posterior sobre els plantejaments d’altres possibles o fictícies candidats a la direcció.
El cert és que el teatre no omple estadis, ni tampoc els caixets dels artistes locals són comparables a les fortunes que amassen aquests anomenats cracs que amb calça curta i pentinats de passarel·la reben per anar xutant la pilota corrent amunt i avall amb l’únic objectiu de fer gols a la porteria contrària. El futbol d’entrada és un esport, encara que a certs nivells no és més que un punyeter negoci. El teatre com a negoci (se m’escapa el riure!, perdoneu,) només ho és (per a alguns, és clar!) quan s’omple la sala durant llargues, molt llargues temporades, i això és una cosa que passa en molt poques ocasions. De rics no se’n fan els rucs, ja m’enteneu. El teatre no és un esport evidentment, però els que el practiquem, això sí us ho asseguro, hem de tenir la mentalitat dels corredors de fons, que dels esportistes són els més ‘matats’ de tots.
Anant a un altre tema... o no. És curiós però, el que costa trobar una entrada en alguns espectacles del festival Grec de Barcelona. No ho sé, però per a mi l’explicació podria ser ben bé aquesta: la forma en què es ven aquesta variada oferta d’estiu.
Hi ha diverses variables a considerar en el màrqueting que s’utilitza: la multiplicitat d’espais —o sigui una oferta variada—, l’elitisme de les propostes que sedueixen a un determinat sector, el poder l’espectador accedir i gaudir del privilegi d’exclusives, la selectivitat plural amb caràcter de novetat dels diferents gèneres oferts, la possibilitat de la pràctica de l’oci ‘cultural’ prevacacional adreçat a un determinat target, i moltes i altres diverses variables també.
Penso que si alguns d’aquests paràmetres s’apliquessin durant la temporada a tots els espectacles dels diferents espais teatrals, el teatre en general —no el de ‘primera divisió’ ni el comercial, que no els hi cal— però sí el teatre de propostes més arriscades, —l’independent per exemple, que és el que més produccions aporta al mercat—, podria veure’s una mica les orelles i treure’n una mínima rendibilitat. I per què no a totes aquestes propostes, se’ls pogués afegir aquell lema tan antic del Grec’76 que deia “per un teatre al servei del poble”.
I és per tot això, no per casualitat, que m’han agradat les dues últimes coses que he vist al Romea, per la meva manera de veure i de viure el teatre. Cinc vares de terra de Ruth Vilar, una lectura dramatitzada, i Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano de Mario Gas i Alberto Iglesias.
Primer que tot, m’ho he passat bé perquè he pogut escoltar fil per randa totes les síl·labes que els actors des de l’escenari han emès d’aquests textos dramàtics, ho dic perquè això no passa sempre malauradament. I en segon lloc, perquè en les dues obres s’entra en debats d’actualitat. Sobre l’entorn social dels desnonaments en un cas, i sobre la perversió del sistema democràtic en l’altre.
I ara acabo aquesta entrada pensant en aquella expressió que normalment diem, “la realitat supera la ficció”, avui dia és més veritat que mai, i malgrat això se m’agarbeixen una munió de temes que permetrien al meu entendre una multiplicitat de dramatúrgies seductores. Aquí van.
La tragèdia grega, l’actual i la clàssica és donen el bec. La democràcia que tenim no és la que volem, és la que ens van deixar lligada i ben lligada. Les grans i les petites dictadures que ens autoimposem no sempre vénen de fora. El capitalisme sense entranyes que ens devora és a la cantonada. Les limitacions a la llibertat d’expressió ja són presents fins a l’entorn més familiar i amigable. La solidaritat malentesa es pregona des de les més altes instàncies governamentals. L’exclusivitat del corporativisme només és present en el diner. L’individualisme és el destructor de la lluita col·lectiva... I la calor, molta calor... (aquest últim no és cap tema!) Fins la propera.
