La
meva reflexió, és a partir de l’article del Dominical d’El Periódico del
22/03/2015, TEATRE DE BATALLA - LLUITADORS A ESCENA de la Imma Muñoz i fotos de
Joan Cortadellas en la que s’entrevista a nou intèrprets que tenen en comú la
passió pel teatre i la problemàtica de poder-ne viure on l’articulista en destaca
com a punts bàsics:
- UN IVA DESBOCAT
- UNES CONDICIONS LABORALS PÈSSIMES
- ACORDS DE TAQUILLATGE AMB ALGUNES SALES QUE OBLIGUEN LES COMPANYIES A ASSUMIR TOT EL RISC
- UN GRAN DESCONEIXEMENT
SOCIAL DE
- UNA FORMACIÓ QUE NO HA SABUT PREVEURE QUE UN DIA ELS ACTORS HAURIEN DE SER MOLT MÉS QUE ELS QUE DIUEN ELS TEXTOS
Sí, m’agrada
que hi hagi un espai més gran que una pàgina parlant del món del teatre en un
diari, és per celebrar-ho. El que no m’ha agradat tant, és el to èpic-romàntic del
que es considera la problemàtica comuna dels entrevistats.
La
selecció que l’articulista ha fet dels intèrprets —anònims pel gran públic—,
mostra que hi ha una generació jove amb moltes ganes de tirar endavant, però que
com moltes altres generacions anteriors continuen tenint barreres malauradament
infranquejables. Alguns han deixat les seves feines segures per dedicar-se al
teatre segons ho expliciten, tot i que jo sàpiga, avui dia de feines segures no
n’hi ha per enlloc. Però en fi, si ells ho diuen, cal creure-s’ho. Jo, que ja
tinc força anys, també he vist a molts actors, que després d’algunes bones
ratxes, han hagut de tornar al món laboral anterior que havien abandonat per
dedicar-se al teatre i lamentablement carregats amb el ressentiment que
comporta haver de renunciar a allò que havien optat amb tanta il·lusió i
esperança.
L’article
del dominical destaca algunes frases dels entrevistats que també són per reflexionar:
“Als actors ens costa entendre que ens hem de convertir en empresaris de nosaltres
mateixos”.
“Escriure, assajar i actuar no és feina. Feina és transformar això en diners”
“Amb la crisi, les estrelles van copar la feina de què es nodrien els debutants”
“Els actors tenim part de la culpa de la
nostra falta de drets per no
haver-los reivindicat”
“És difícil accedir als càstings si no tens
mànager”
És
evident que la qüestió de l’IVA és un tema insultant, però aquest no és
precisament el problema endèmic del teatre, així com tampoc ho és, les
condicions laborals pèssimes, que ho són des de temps immemorials. Molts
intèrprets que han treballat durant tota la seva vida acaben rebent pensions de
jubilació que no arriben al salari mínim interprofessional.
Els
actors no tenim perquè entendre que ens hem de convertir en empresaris. Ser empresari
és lloable, però no té res a veure amb la interpretació ni amb la direcció escènica
ni amb qualsevol altra activitat artística. Els actors el que no han de perdre
de vista és que la seva feina no és una activitat empresarial. Encara recordo un
paio que anava de productor executiu i que parlava de la creativitat en la producció,
va acabar ensorrant la companyia perquè l’únic que l’hi interessava eren les
parets i les infraestructures, no les persones, ni els artistes ni l’art.
L’emprenedoria,
tant de moda avui dia, és una presa de pèl dels polítics, l’estructura
empresarial pública i/o privada, hauria d’estar constituïda per empresaris que
apostessin pel teatre, és el que s’hauria d’incentivar i posar a l’abast dels
col·lectius teatrals, i no enganyar i fer creure que els artistes s’han de
transformar en empresaris, que d’això no en saben ni un borrall ni tenen perquè
saber-ho. Fer bé la feina artística ja és prou difícil, i fer-la bé no és a l’abast
de tothom, requereix un reciclatge constant.
He
format part de moltes companyies i fins vaig crear-ne una de pròpia en un
determinat moment, il·lús de mi! Sempre he cregut i continuo creient-ho, en
contra de tots els criteris dels polítics, que la solució són les companyies
estables, ara bé, l’estabilitat no la té garantida ningú, ni en el teatre ni en
cap altre camp, perquè, i ho repeteixo, als polítics en el poder no els
interessa. Només els interessa que hi hagi molta producció, molts aparadors.
Són lloables
les iniciatives com la de l’edició de la revista El Virus però potser ens cal alguna cosa més
que un mitjà per anar prenent consciència de la fragilitat cada vegada més gran
de les companyies de teatre. Cal ser lluitadors com molt bé diu el titular del dominical que m’ha fet
fer aquesta reflexió, però el que no es mereix el teatre és la deixadesa a la
que està sotmès des de fa tant temps malgrat que l’aparença cada dia es mostri més
envellutada, exultant i esplendorosa. Tant de bo, que demà, dia mundial del teatre, més
que un dia de celebració esdevingui una jornada més de lluita perquè el teatre
pugui continuar sent l’art que es mereix.
