No puc deixar de fer memòria de la gent que se’n va. Avui
uns quants, —en faltaven molts em sembla—, ens hem acomiadat de la Nadala al
tanatori de Les Corts. Les seves filles ens han recordat la marassa que era, i
no m’ha sorprès gens perquè jo també, més o menys d’aquesta manera sempre
l’havia considerada, una marassa, una dona, una actriu, amb una personalitat i una presència
escènica sempre inqüestionables. Una dona divertida i sorneguera que feia
d’actriu amb una naturalitat i eficàcia sorprenents; amb naturalisme dins de la
interpretació, no amb la naturalitat —de no fer res— que a vegades et demanen alguns
pseudorealitzadors, ella interpretava, sempre hi era a escena amb el seu
personatge i amb la seva personalitat afegida. Recordo que anant de bolos, a la
furgoneta, ella era un anecdotari, coneixia el món del teatre i la seva gent, ens
delectava i a més ens instruïa als que compartíem el viatge amb moltes de les
històries que ella rememorava. A més, una actriu que gaudia de la seva feina,
jo ho vaig poder constatar, amb molts bolos i funcions que vam compartir en
moltes campanyes de teatre infantil que havíem fet amb la companyia Teatre
Gent
