Recony!, quanta gent que se’n va sense que li toqui. Això és
el primer que m’ha vingut al cap al llegir el titular del diari que deia que la Rosa Novell
ens ha deixat. La vaig veure per última vegada en la seva darrera interpretació
al Romea gràcies a l’estratègica dramatúrgia
ideada per l’Abel Folk en la posada en escena de L’última trobada de Sándor Márai i la vaig poder saludar en acabar
la funció, constatant el bé que portava la seva mancança de visió conseqüència
ja de l’enfermetat que arrossegava, admirable la seva enteresa, sí senyora! Amb
la Rosa ens coneixíem des que ens vam professionalitzar en les convocatòries dels
exàmens a l’Institut del Teatre de l’any 1974, i ens vam conèixer una mica més a
l’escenari el 1982 amb El príncep
d’Homburg, de V. Kleist, dirigida per Ricard Salvat al Romea , i el 1983 a la Villarroel amb Deixeu-me ser mariner de J. Serra i Fontelles i direcció de Beno
Mazzone. I ens vam veure en estrenes i vam parlar en moltes altres ocasions,
sempre molt amicalment, sempre sobre el nostre comú univers, el teatral.
Pel coneixement que tinc d’ella, crec que el trepitjar
l’escenari sempre ha estat de les coses que més l’ha realitzada, ha estat la
seva principal catarsi professional. L’amor al teatre, i el seu pragmatisme és
el que sembla que la feien feliç. I això és el que també ens fa feliços a uns
quants entre els que també jo m’hi compto. Uns romàntics resistents
imprescindibles, gosaria afirmar. És per aquí on sempre que parlàvem
coincidíem. Estimar l’ofici és admirable i imprescindible i més avui dia donades
les circumstàncies adverses en què generalment estem sumits.
La munió de gent que hi havia en el seu comiat és una mostra
de la quantitat de persones amb les quals la Rosa havia tingut una bona relació,
és admirable! Vaig sentir però diferents i diversos encara que amables comentaris sobre el
seu caràcter cabut i de difícil tracte, un tret del seu caràcter que tampoc ens
sorprèn als que mínimament l'hem coneguda, i amb tot, m’ha semblat força bo que la gent ho
recordés sense agrors afegides. El cert és que dóna la impressió que ha estat
una dona de caràcter fort i que ha lluitat i ha aconseguit els seus propòsits,
i això si més no, és d'agrair i força lloable.
Vull recordar-la de dues maneres, com la Rosa a nivell
personal, i també com la Novell dins l’àmbit professional. El teatre és un
art en viu i la semàntica amb la que ens hi referim ha de ser viva també i de
rigorosa actualitat, per això no m’agrada gens allò tan antic de “dama del
teatre”, com tampoc m’agrada allò que també es diu dels “repartiments de luxe”.
Deixem-nos de qualificatius atàvics, —dames, cavallers, luxes—, simplement, la Rosa, la
dona, o la Novell, l’actriu.
Rosa, companya, m’agradarà recordar-te amb la teva controvertida
personalitat. Una abraçada.
