Aquests quatre fragments extractats de l’entrevista (imprescindible llegir-la) a Francesc Foguet
a la revista Núvol
que reprodueixo i que a continuació reflexiono m’han generat algunes preguntes
i algunes opinions molt afins a l’entrevistat, sobretot quan són relatives al món del teatre físic.
Quan es refereixen al món universitari, la investigació, el vuit dels recursos
que s’hi dediquen, les perspectives de futur en aquest àmbit, no en tinc prou
coneixements directes sobre la manifesta i flagrant deixadesa actual de la que
també se’n parla a l’entrevista, però també em sembla un tema d’un dramatisme
molt preocupant.
- Francesc Foguet: «Ara
molts dramaturgs deconstrueixen perquè l’obra digui el que ells volen dir,
però… és que el que volen dir no té cap interès! Hem oblidat que sense el
passat no existiria una escena catalana tan “magnífica” com l’actual.»
Reflexió 1: Diu en Foguet que el que diuen els
dramaturgs deconstructors no té cap interès. Coincideixo plenament amb aquesta
opinió, i crec que si les dramatúrgies que pretenen deconstruir estan mancades
d’interès és perquè els interessos d’aquests dramaturgs només són personals, no
obeeixen a un interès social concret ni generalitzat. No tenen cap mena de
compromís, i en alguns casos són simplement pretextos estètics mancats de
l’ètica imprescindible de qualsevol dramatúrgia que es preï. I no obstant això,
aquests dramaturgs —que cada dia en surt un de sota una pedra— són els que són,
—lamentablement ara són uns, és clar!, demà ja ho veurem!—, l’era kleenex no s’ha acabat encara... el
sistema és així de cruel, no és deconstructor, és destructor.
Reflexió 2: En aquest mateix paràgraf, què vol dir
en Foguet amb aquesta expressió entre cometes “magnífica” referint-se a l’escena catalana? És una ironia, un
sarcasme? Jo no crec que es tracti d’una al·legoria magnificent al·ludint a la
nostra escena actual. Cadascú que ho interpreti com vulgui, jo interpreto
aquestes cometes com un sarcasme ben clar.
- FF: «Una
figura com ara Ricard Salvat, per exemple, per a molts futurs
professionals és totalment desconeguda»
Reflexió 3: Respecte a la figura d’en Ricard
Salvat, jo he tingut l’ocasió de constatar que a alguns joves professionals,
com a màxim el nom els sona, però res més. Això sí, no cal patir, amb el mòbil
intel·ligent que perllonga les seves extremitats, de seguida se n’assabenten de
qui era, això es pot fer a l’instant amb quatre clics. En el núvol, no la
revista, sinó en el reservori virtual al nostre abast em refereixo, hi ha l’esperança
de que sempre s’albergarà i que restarà obert al coneixement humà amb accés per
a tothom que necessiti nodrir-se’n.
- FF: «…la
majoria de textos que es fan en els teatres públics i privats de Barcelona
són d’una insubstancialitat i d’una manca de profunditat que fa por.»
Reflexió 4: Respecte a la insubstancialitat i la
manca de profunditat dels textos que ens parla en Foguet, jo hi afegiria que
d’aquesta vacuïtat no en són culpables els autors solament, —els autors diuen
el que volen dir—, i això sembla que ja els va bé a alguns dels seus fervents
còmplices, com poden ser-ho els programadors de les sales, de les mostres i
dels festivals. Tots ells sembla que són amants d’aquesta insubstancialitat i
que no els preocupa massa tampoc omplir les sales de públic. És evident que no
viuen de la taquilla, viuen de posar, una darrera l’altra, aquestes propostes
als aparadors subvencionats que regenten. I ja en tenen prou amb els pocs espectadors
que congreguen malgrat els aforaments no ultrapassin els quatre amics i
coneguts dels implicats en les corresponents propostes escèniques que s’hi
exhibeixen. Les estadístiques, malauradament les continuaran llegint de manera
triomfal els mateixos que les confeccionen. Sempre diran que s’han venut més
entrades que l’any anterior, sempre! Ah!, i també és culpable de l’existència
d’aquesta insubstancialitat, la poca exigència del públic, aquest públic que
s’ha acostumat a aixecar-se per aplaudir quan s’acaba la funció com si
tinguessin la necessitat imperiosa de fer estiraments per fugir corrent
d’aquella primera i última funció de la temporada que veuran.
- FF: «També
caldria estudiar quines possibilitats d’internacionalització té el teatre
català sense estructures d’estat.»
Reflexió 5: I per últim, diu en Foguet, que les
estructures d’estat són les que han possibilitat la internacionalització del
teatre català. Sí, sí, estic d’acord amb ell. S’ha exportat només el que el
govern de torn ha considerat significatiu. Jo diria que, allò que es s’exporta,
hauria de plaure a una gran majoria, i que tots ens n’hauríem de sentir cofois
de la seva creativitat, i que estigués per sobre dels emmirallaments del que
ens ve de fora, i el que cal sobre tot, és intentar ser prou objectius a l’hora
d’avaluar i d’homologar les creacions artístiques. A mi però, no em queda més
remei que continuar somiant amb un país on es fa un teatre tan suficientment
interessant, tan ric de continguts i tan compromès, que no cal intentar
exportar-lo, perquè venen de fora a veure’l i te’l demanen i se l’emporten
sense necessitat d’haver de passar pels actuals criteris restrictius dels
polítics de torn, ni dels seus fidels cortesans. Ni considerar que aquests són
les úniques persones amb el criteri oficial autoritzades per dir què és la
cultura i què no ho és, i què és l’exportable i què no ho és.
Llegiu l’entrevista de Núvol,
paga la pena.