Arxiu del blog

de novembre 11, 2014

Sobre els dramaturgs, l’oblit, la deconstrucció, la insubstancialitat...

Aquests quatre fragments extractats de l’entrevista (imprescindible llegir-la) a Francesc Foguet a la revista Núvol que reprodueixo i que a continuació reflexiono m’han generat algunes preguntes i algunes opinions molt afins a l’entrevistat, sobretot  quan són relatives al món del teatre físic. Quan es refereixen al món universitari, la investigació, el vuit dels recursos que s’hi dediquen, les perspectives de futur en aquest àmbit, no en tinc prou coneixements directes sobre la manifesta i flagrant deixadesa actual de la que també se’n parla a l’entrevista, però també em sembla un tema d’un dramatisme molt preocupant.

  • Francesc Foguet: «Ara molts dramaturgs deconstrueixen perquè l’obra digui el que ells volen dir, però… és que el que volen dir no té cap interès! Hem oblidat que sense el passat no existiria una escena catalana tan “magnífica” com l’actual
Reflexió 1: Diu en Foguet que el que diuen els dramaturgs deconstructors no té cap interès. Coincideixo plenament amb aquesta opinió, i crec que si les dramatúrgies que pretenen deconstruir estan mancades d’interès és perquè els interessos d’aquests dramaturgs només són personals, no obeeixen a un interès social concret ni generalitzat. No tenen cap mena de compromís, i en alguns casos són simplement pretextos estètics mancats de l’ètica imprescindible de qualsevol dramatúrgia que es preï. I no obstant això, aquests dramaturgs —que cada dia en surt un de sota una pedra— són els que són, —lamentablement ara són uns, és clar!, demà ja ho veurem!—, l’era kleenex no s’ha acabat encara... el sistema és així de cruel, no és deconstructor, és destructor.
Reflexió 2: En aquest mateix paràgraf, què vol dir en Foguet amb aquesta expressió entre cometes “magnífica” referint-se a l’escena catalana? És una ironia, un sarcasme? Jo no crec que es tracti d’una al·legoria magnificent al·ludint a la nostra escena actual. Cadascú que ho interpreti com vulgui, jo interpreto aquestes cometes com un sarcasme ben clar.

  • FF: «Una figura com ara Ricard Salvat, per exemple, per a molts futurs professionals és totalment desconeguda»
Reflexió 3: Respecte a la figura d’en Ricard Salvat, jo he tingut l’ocasió de constatar que a alguns joves professionals, com a màxim el nom els sona, però res més. Això sí, no cal patir, amb el mòbil intel·ligent que perllonga les seves extremitats, de seguida se n’assabenten de qui era, això es pot fer a l’instant amb quatre clics. En el núvol, no la revista, sinó en el reservori virtual al nostre abast em refereixo, hi ha l’esperança de que sempre s’albergarà i que restarà obert al coneixement humà amb accés per a tothom que necessiti nodrir-se’n.

  • FF: «…la majoria de textos que es fan en els teatres públics i privats de Barcelona són d’una insubstancialitat i d’una manca de profunditat que fa por
Reflexió 4: Respecte a la insubstancialitat i la manca de profunditat dels textos que ens parla en Foguet, jo hi afegiria que d’aquesta vacuïtat no en són culpables els autors solament, —els autors diuen el que volen dir—, i això sembla que ja els va bé a alguns dels seus fervents còmplices, com poden ser-ho els programadors de les sales, de les mostres i dels festivals. Tots ells sembla que són amants d’aquesta insubstancialitat i que no els preocupa massa tampoc omplir les sales de públic. És evident que no viuen de la taquilla, viuen de posar, una darrera l’altra, aquestes propostes als aparadors subvencionats que regenten. I ja en tenen prou amb els pocs espectadors que congreguen malgrat els aforaments no ultrapassin els quatre amics i coneguts dels implicats en les corresponents propostes escèniques que s’hi exhibeixen. Les estadístiques, malauradament les continuaran llegint de manera triomfal els mateixos que les confeccionen. Sempre diran que s’han venut més entrades que l’any anterior, sempre! Ah!, i també és culpable de l’existència d’aquesta insubstancialitat, la poca exigència del públic, aquest públic que s’ha acostumat a aixecar-se per aplaudir quan s’acaba la funció com si tinguessin la necessitat imperiosa de fer estiraments per fugir corrent d’aquella primera i última funció de la temporada que veuran.

  • FF: «També caldria estudiar quines possibilitats d’internacionalització té el teatre català sense estructures d’estat
Reflexió 5: I per últim, diu en Foguet, que les estructures d’estat són les que han possibilitat la internacionalització del teatre català. Sí, sí, estic d’acord amb ell. S’ha exportat només el que el govern de torn ha considerat significatiu. Jo diria que, allò que es s’exporta, hauria de plaure a una gran majoria, i que tots ens n’hauríem de sentir cofois de la seva creativitat, i que estigués per sobre dels emmirallaments del que ens ve de fora, i el que cal sobre tot, és intentar ser prou objectius a l’hora d’avaluar i d’homologar les creacions artístiques. A mi però, no em queda més remei que continuar somiant amb un país on es fa un teatre tan suficientment interessant, tan ric de continguts i tan compromès, que no cal intentar exportar-lo, perquè venen de fora a veure’l i te’l demanen i se l’emporten sense necessitat d’haver de passar pels actuals criteris restrictius dels polítics de torn, ni dels seus fidels cortesans. Ni considerar que aquests són les úniques persones amb el criteri oficial autoritzades per dir què és la cultura i què no ho és, i què és l’exportable i què no ho és.
Llegiu l’entrevista de Núvol, paga la pena.