Tinc dos temes al cap sobre
els quals reflexionar. Un és sobre el darrer curt en el que he treballat que ha
estat el projecte de final del Màster de la lleidetana Neith Sentís ,
que estudia en la Northern Film
School (Leeds, UK), i l’altre sobre la ceguesa de la Rosa, ‘la Novell’ que
és com habitualment se l’anomena en el món del teatre.
Se m’ha acudit relacionar aquest últim curt i la ceguesa de la Rosa a partir de l’article d’El Periódico de Catalunya “El teatre m’ha tret la vida i potser me la pot tornar” diu el titular.
L’exercici de la interpretació més que treure’t la vida com diu el titular del diari te’n pren la part que tu li dones, i sempre, sempre te’n retorna una part més gran que la que tu hagis pogut oferir. Els que som romàntics, com crec que ho és la Rosa compartim en escreix la tràgica i radical asseveració del titular. El teatre i la interpretació específicament, ens proporcionen la dosi d’adrenalina que ens ajuda a viure, que ens rescabala de la part de vida que nosaltres hem ofert i que ens posiciona davant de la nostra feina i també davant de la societat a part de fer-nos sentir vius en front la creixent cruesa de la realitat circumdant que ens va matant mica en mica dia a dia.
De la ceguesa de la Rosa n’havia sentit parlar, però me n’he assabentat amb més detall pel diari, quina pena renoi! Recordo encara quan la vaig conèixer fa molts anys, érem joves, a la convocatòria d’exàmens lliures de l’IT de l’any 1974, i en tinc un bon record també d’haver treballat amb ella quan varem fer Deixeu-me ser mariner de Serra i Fontelles en el cicle del Teatre Obert de CDGC el 1983, i sovint l’he anat seguint pels teatres en la seva carrera d’actriu. Ara, això que li ha passat em sap molt greu, però me n'alegro que estigui trepitjant fusta.
L’altre tema, el curtmetratge de la Neith. De fer curts me n’he fet un tip i no me n’he cansat pas encara. M’ho passo bé i intento que els anys d’ofici que porto puguin ser útils als projectes en els que col·laboro. Sempre hi trobo coses positives a part de l’agraïment sincer que reps dels equips per la col·laboració desinteressada que els hi has fet. En el teatre el retorn és immediat gràcies a que tens el públic allà mateix; en la interpretació davant d’una càmera l’exercici creatiu et treu part de la vida també per fer-te-la viure d’una altra manera, però te la retorna posteriorment quan veus la pel·lícula que plasma el projecte.
Aquest darrer curt ha estat molt intensiu i entranyable, hem conviscut una setmana plegats en un poblet dels Pirineus, l’equip tècnic i l’equip artístic, més d’una vintena de persones, amb una bona harmonia i molta il·lusió tot i que l’aiguabarreig de maneres de fer, costums i de llengües, el català, el castellà, l’anglès han estat simultaniejades en tot el rodatge i no han creat cap mena de barrera, tot al contrari, crec que l’experiència viscuda ens ha enriquit a tots plegats. I hem pogut compartir algunes anècdotes gracioses com veure que als anglosaxons l’exquisit menjar català de fonda els sembla rar, o que per un holandès les muntanyes pirinenques esdevenen una descoberta insòlita, o el sentir reiteradament la cançoneta de l’“stand by, stand by, stand by” de l’ajudant de direcció abans de la veu ‘acció’ de la directora...
Si la nostra feina ens treu la vida com diu el titular del diari és perquè evidentment nosaltres prèviament n’hem ofert una part, —i mai com a sacrifici, que quedi clar. Aquest ‘potser me la pot tornar la vida’ que clou el titular és fora de qualsevol previsió positivista. Sempre, sempre, després de qualsevol treball interpretatiu hi ha una prolongació de la vida. És així. Així és com jo ho sento. Rosa, desitjo que puguis recuperar la vista que és una de les parts que tu has ofert al teatre, t'ho mereixes. Neith, desitjo que trobis el teu lloc en el món del cinema, la teva plàcida autoritat moral innata, evidencia que saps el que vols, també t'ho mereixes.
Un moment del rodatge a Malpàs
La Neith Sentís, l'Elise Solano, jo, la Montse Ribadellas i el Damià Plensa
