Ahir vaig avalar
el manifest i l’esborrany de principis polítics del Circulo Podemos Teatro
perquè m’han semblat que contenen unes propostes interessants que feia temps
que estava trobant a faltar. Que la cosa està fotuda, no cal ni dir-ho, tot i
que els responsables de Catalunya aixeca
el teló hagin tingut la barra de dir públicament que el teatre està sortint
del túnel com ho fan els esbirros del Marianu amb l’economia d’Espanya (SOS!) Ho
deia el Periódico del passat dia 16 de
setembre que el curs passat es van estrenar 1.153 espectacles a Catalunya. No
us sembla horrorós!, a mi sí. Només un exemple, us imagineu quantes sales hi
hauria d’haver al país si cada un d’aquests espectacles s’hagués de representar
un mínim d’un mes?, impossible! I dic un mes que és el mínim estàndard per
posar un espectacle en peu. No, l’augment creixent d’espectacles que s’estrenen
a Catalunya no demostra la creativitat del sector, el que demostra des de fa
temps és la capacitat d’autoexplotació dels creadors, de tots els implicats en
els processos creatius, de la malgastada força de treball abocada, i sovint i basada
en una voluntat vocacional poc valorada, menyspreada i menystinguda
sistemàticament per propis i forans.
El que acabo
d’exposar en el paràgraf precedent em porta a una frase de la comèdia que estic
representant. Diu, “El teatre és com
qualsevol altre ofici. On hi ha un col·lectiu, es generen tensions, i sempre hi
ha d’haver qui mana i qui obeeix.” A mi no m’agrada aquesta frase, però intento
que el personatge que interpreto la faci creïble. Jo penso que el teatre no és
com qualsevol altre ofici sinó en algunes coses és tot el contrari, per exemple,
el que per nosaltres és una hora de treball pels altres és una hora d’oci. Quan
uns connecten, els altres desconnecten.
Sí, interpretar
és un acte d’obediència d’unes determinades directrius, però el que tampoc no
pot ser mai és un acte de submissió ja que així esdevindria una activitat de
pura i dura estultícia. Per altra banda, el concepte ‘manar’ a mi m’avoca
generalment a inclinar-me cap a la desobediència, tant a l’escenari com a fora.
I per descomptat tampoc sóc partidari de cap mena de desobediència imposada com
a obligació. Qui disposa de l’autoritat moral per poder imposar-la?
Quan en un
col·lectiu hi ha una autoritat moral, ja sigui personificada en algú o
col·lectiva, poca falta fa que hi hagi qui ‘mana’ per tirar les coses endavant.
Els ‘manaires’ em semblen, no del segle passat, sinó del s. xix. L’existència d’una autoritat moral,
és evidentment un ideal i una utopia, però per a mi totalment imprescindible.
Jo em pregunto però,
i des de fa molt de temps, si els que ‘manen’ en el país, i en el nostre sector
concretament (directors, realitzadors, productors, programadors, promotors,
empresaris, exhibidors, agents, representants, prohoms de la cultura, mitjans
de comunicació, polítics, stars... )
són bàsicament persones que disposen de l’autoritat moral adequada per poder
fer-ho, ho simplement són persones que han conquerit les cotes de poder
necessària per poder ‘manar’, encara que no disposin d’aquesta autoritat moral imprescindible.
No s’arreglen les
coses només obeint o desobeint les directrius del que manen però. Cal esperar
potser que sorgeixin de nou o ressorgeixin les autoritats morals imprescindibles,
constructives i aglutinants per poder continuar fent camí plegats. Potser ara és
el moment en què ‘podem’ confiar-hi. Per tot el que diuen, jo els avalo. No
vull perdre l’esperança. Encara me’n queda una micona.
