Si jo fos
nacionalista o independentista, o de qualsevol altra tendència política, suposo
que tindria clar cap on ha d’anar el nostre teatre i ho faria saber fent el
proselitisme o la demagògia necessària adequada. Però com que jo sóc independent
(no pertanyo a cap partit, vull dir), de moment no me n’he assabentat de cap
ideari ni programari en aquest sentit, suposo que deu ser perquè no milito enlloc,
és clar! Cada vegada me’ls estic creient menys als polítics, i els partits que
anomenen emergents, d’una banda i de l’altra, em semblen només meres pinzellades
d’esperança per a alguns, que sorgeixen per embolicar més la troca i que són creats pel mateix sistema global despietat capitalista i ferotge que quan calgui ja
se’n desfarà d’ells. Quin cul de sac, i quina visió més negativa, oi?
I un actor com
jo, nascut en el ‘teatre independent’ (temps era temps...) què fa amb tot
aquest garbuix al cap, direu? Doncs de moment, i quan se li presenta l’ocasió
continuar gaudint amb la interpretació dels papers i paperets que li ofereixen.
I socialment, sobreviure en aquest maremàgnum al que ens estant sotmetent, en
el qual fins la llibertat d’expressió, —dir el que penses—, està en litigi fins
en l’entorn més proper. Els actors que diuen que trien el que fan em semblen
uns grans mentiders, no me’ls he cregut mai. I els que rebutgen algun rol
proposat, sovint desapareixen per infidels o per rebels, excepte alguns que accepten
esdevenir executors del propi sistema, ja sigui el de Hollywood o el de casa nostra. La història n’està plena
d’exemples.
L’exercici d’interpretar
és terapèutic, t’abstreu de tot això. I malgrat mentir és una de les bases de
la interpretació, crec que en aquest ofici, i en la vida, l’important és la sinceritat. Fer la
feina el millor que puguis i convèncer a l’espectador per poder continuar
convèncer-te a tu mateix de la licitud d’allò que fas, i així poder continuar
enriquint-te amb aquest intercanvi comunicatiu que és la base d’allò que hauria
sempre de considerar-se com a pràctica artística, que sens dubte forma part d’una
utopia col·lectiva naufragada que mai no hauríem d’oblidar ni menystenir, o qui
sap!, si potser pensar en rescabalar-la.
(A la foto tots els intèrprets de la darrere experiència:
la Núria Hernández ,
la Montse Ribadelles ,
jo, el Manel Solàs, la
Maria Voronkova i la Sandra Anglès.) Foto
de la Cinti Benítez
