Quan llegeixo o
escolto en els mitjans frases com aquestes del retall del diari, m’indigno.
Vull dir que, m’indigno una mica més perquè el meu estat d’indignació crec que
ja va esdevenint crònic, encara autosuportable, però em temo que irresoluble perquè
no crec en els miracles i penso que no me’l treure de sobre mentre visqui.
Els que escriuen i
fan servir aquestes expressions haurien de saber que, fer teatre no és una
activitat sagrada evidentment, però sí que és una pràctica lícita, que és o
hauria de ser respectable i respectada com la de fer política. M’atreveixo a
dir que en aquest sentit, qualsevol actitud i conducta practicada pels polítics
actuals no és teatre, encara que es posi entre cometes, és una actuació il·lícita
no respectable, cínica per adjectivar-la de manera contundent. A mi aquestes
expressions m’ofenen de la mateixa manera que m’ofenen les expressions fora de
context com, “no facis els pallasso”, “no facis comèdia”, “no facis teatre” i moltes
altres de similars.
Els que fem
teatre hem de mentir, en tenim l’obligació, perquè en això es basa la interpretació,
la nostra feina. És una actitud lícita i imprescindible. La veritat a dalt de
l’escenari es troba en la capacitat dels intèrprets de fer creure la mentida
que hi ha dins del guió de la ficció que es representa. L’espectador és això el
que et demana, és una convenció universal, vol que l’enganyis, que li facis
creure la mentida convinguda i anunciada, que li expliquis amb convicció, amb la
finalitat de poder fer-li passar una estona amena que a més l’enriqueixi i que el
faci sortir de la seva monotonia, o si més no de la seva normalitat quotidiana.
Quan diuen que
els polítics fan teatre, no hi ha cap dubte, és evident el que fan, però no fan
teatre, menteixen això sí, igual que els intèrprets, però a l’inrevés que aquests
això els deslegitima. I per descomptat, els espectadors de la classe política que
som tots els ciutadans, ens sentim vilment enganyats, i en lloc d’haver-nos
entretingut, d’haver-nos enriquit i d’haver-nos donat esperances a la nostra
quotidianitat, bàsicament el que han fet és fer-nos-la perdre i abocar-nos a la
incredulitat.
I greu també és
això que diu de, “una posada en escena amb interessos electorals...”. Les posades
en escena són patrimoni dels directors d’escena, no dels caps de protocol dels
partits polítics. Els directors d’escena avui dia encara són uns elements
imprescindibles per poder portar a terme el guió de la ficció amb una
dramatúrgia adequada amb l’ètica i l’estètica corresponents. L’interès de
qualsevol posada en escena sempre ha d’estar al servei dels autors de la
ficció, dels intèrprets, de tots aquells elements tècnics i artístics que hi
intervenen, i sens dubte també del públic que s’hi interessa. Mai pot estar al
servei d’interessos d’altra mena. Els interessos electorals només poden ser
lícits si són honestos, i això sembla avui dia que és un repte gairebé
inassolible.
Bé, per acabar faig
una proposta de reformulació del text del retall de l’encapçalament que a mi no
em colpiria tant la moral i potser no m'indignaria tant.
“…acusen Mas i Rajoy de fer «teatre»
d’estaquirots a la Moncloa…”
***
“…la reunió entre 
