El teatre
independent, dins del qual vaig néixer, va ser un producte cultural de la
resistència nascut a les darreries de la dictadura franquista i que d’una forma
col·lectiva i corporativa tenia la voluntat de canviar no tan sols les formes
estètiques del teatre de l’època sinó que també volia canviar-ne les
estructures subjacents.
Més endavant, ja en la democràcia, igual que en la política, el món del
teatre també va acceptar i assumir els termes de la transició. El teatre
independent desapareixia en aquell moment i un nou col·lectiu amb alguns dels dirigents
provinents d’aquell moviment van optar per acceptar el que la transició els
oferia i realitzar-la en els termes pactats. Com a contrapartida van convenir la
manera de repartir-se el ‘pastís’ entre els que van optar per aquells plantejaments.
Però del pastís ja no en queda gairebé res, o si més no, s’ha convertit en
brioixeria de forn de barri, amb unes engrunes que no serveixen més que per
mantenir dos o tres aparadors per fer bonic i per exposar els productes
institucionals i quatre botiguetes obertes que només serveixen per escanyar als
venedors o compradors que s’hi acosten, la crisi diuen, és la culpable
d’aquestes penúries.
El teatre que estem fent avui encara és el teatre de la transició, ja no té
res d’independent. L’estètica i les estructures teatrals no han canviat massa des
d’aleshores. Les idees d’aquell teatre independent s’han anat mistificant i oblidant.
Hi ha iniciatives disperses que pretenen encara que no d’una forma corporativa
fer aportacions per canviar aquest teatre de la transició autonòmica, però per
descomptat, l’enquistament i els estigmes immobilistes a part de la crisi, no
fan possible cap mena de praxi com la que demanava el teatre nascut en la
resistència franquista.
En els escenaris s’ha de buscar amb lupa i difícilment es troben mostres
del desgavell polític local i global que actualment estem vivim, i no serà pas perquè
no hi ha drama i paròdia per a representar de sobres en la societat actual,
diria que en excés segurament.
A part d’honroses excepcions, el que més estic percebent amb preocupació on
generalment hi ha diners públics abocats són algunes puntuals mostres d’erudició
i falses genialitats, així com pseudovirtuosismes postissos prefabricats. I per
contra i per tot arreu, una nombrosa i també inquietant buidor en creixement que
en alguna ocasió ocasionalment esdevé puntualment esplendorosa i on en la
pràctica hi domina bàsicament el voluntarisme i l’autoexplotació, tot forjat
amb escassetat de diners privats i públics sense cap mena de control i que sembla
que es llencin o es malversin els diners i els recursos en la major part dels
casos.
Quin pessimisme, direu! Que són optimistes, els que parlen del canvi
climàtic, o els que parlen de la fam al món, o els que prediquen la pau fent
guerres, o... etc. etc.? Sí, jo sóc pessimista! Però digueu-me, són optimistes
els que passen de tot alegrement i no fan res per canviar res de res, i que
l’únic que els preocupa és l’«ande yo
caliente ríase la gente». Són optimistes els que ens volen fer creure que
l’únic que ens pot fer sortir del pou és la fe més que la utilització d’una
bona i reforçada corda estirada per tots els que són fora del pou o si més no per
una bona corriola ben resistent? M’agradaria creure que la metàfora del pou pogués
esdevenir un procediment viable per sortir-nos-en, però sóc pessimista
i a més sé que els que no són dins el pou els importa ben poc els que hi ha
dins, i per això sovint em desespero i la meva indignació va creixent cada dia
de forma exponencial.
Crec que només superant el teatre de la transició podrem aconseguir un
teatre veritablement independent. No sé si col·lectivament ens cal, o potser ja ens va bé també col·lectivament el que tenim?, jo què sé! Jo sí, jo el
desitjo independent el teatre. En fi, això és tan sols una reflexió més, una
nova divagació.
